La farga catalana

Com es pot avaluar la producció de ferro a Catalunya durant el segle XVII? Ja sigui per coneixement directe o per tradició bibliogràfica i erudita, una munió de geògrafs, estadistes, viatgers o literats en general deixaren constància de la notable activitat siderúrgica siscentista catalana: Abraham Ortelius [Oertel], Francesc Comte (encara al segle XVI); Jean de Malus, Andreu Bosc, Miguel de los Santos de Sampedro, els Blaeu, Mendes da Silva, Francesc Marés, Manuel Marrillo o Josep Aparici (al llarg de tot el XVII), per citar-ne alguns de procedència i difusió diversa, són testimonis d’una activitat que es percebia florent al llarg de tot el segle, centrada especialment a la zona pirinenca.

Francesc Comte, notari natural del Rosselló, parla d’exportacions cap a diverses ciutats del litoral mediterrani i d’una balança de pagaments clarament favorable al país —més concretament, als comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya—, que estima en 100 000 ducats anuals. Tenint en compte que el preu mitjà a final del segle XVI es pot situar en uns dos ducats (nominals) per quintar i que l’autor parla de cinquanta fargues en aquella zona, resulta una mitjana aproximada de producció de 1 000 quintars anuals per farga. És a dir, entre 750 i 850 kg setmanals. Aquesta quantitat és purament hipotètica, atès que no es pot imaginar una activitat regular ni constant, i que l’estacionalitat devia condicionar el treball segons l’època de l’any. D’altra banda, la notícia de Comte, que hom troba repetida un segle després (1678) gairebé literalment per Esteve de Corbera en la seva Cataluña Ilustrada, pot semblar optimista si es compara amb el que indica Andreu Bosc: en els mateixos comtats, cap a la segona dècada del segle, s’extreuen 30 000 quintars anuals de mena (mineral) “com se veu en los registres y libres de la paga dels drets”. Si l’estudiós s’hagués de refiar d’aquesta font —el frau a la hisenda pública no es va inventar ahir— la producció es reduiria a uns 10 000 quintars de ferro net.

Malgrat l’enorme diferència de quantitats consignades, el que sembla fora de dubte és que Catalunya exportava el ferro tot just produït. En dóna notícia oficial un informe del Consell Reial del 1615, on el metall consta com un dels tres productes exportats, al costat de la draperia i els fruits secs. D’una manera més particular hi insisteix Narcís Peralta, contrari a la lliure importació de mercaderies estrangeres, i que en el seu Memorial de l’any 1620 apunta: “el tercer daño es el que reciben los herreros, sarrajeros y demás que tratan con hierro, pues dende la farga los estrangeros le sacan del reyno”. I una dada a tenir en compte és que a final de segle, les Ordinacions i crides de la Diputació del General continuaven dedicant capítols a la lluita contra el frau en les taxes degudes pel mineral i pel ferro net: “y entre altres cauteles sia lo que vuy en dia se pratica per fraudar lo dret del ferro: aportar-se’n aquell ab mena carregàs dintre França, ahont en las fargas se fabrica sens que pague dret de exida, en molt gran dany de la cosa pública y dret de la Generalitat”.

A falta de dades més específiques cal conformar-se, de moment, amb aquests extrems. Altres interrogants que poden plantejar-se, com les polítiques diguem-ne estatals al respecte, o el cens d’instal·lacions dedicades a l’obtenció del ferro queden també sense resposta concreta. Encara més: si bé es repeteix en els autors citats la notícia de la riquesa i l’abundància de producció, cal esperar al segle XVIII, immersos ja en la Revolució Industrial, per trobar descripcions dels establiments particulars, les anomenades fargues.

En efecte, no hi ha motiu per sostenir que al segle XVII sobrevisquessin les explotacions a l’aire lliure, paral·lels orientals de l’haizeola basca, de les quals queden rastres (dipòsits d’escòria) a diversos punts dels Prepirineus. En tot cas, l’activitat que ens és més accessible se centra en les fargues, instal·lacions més o menys fixes i de fesomia molt desigual. Els factors comuns són només el tipus de forn baix, els mecanismes d’insuflat d’aire (les famoses i característiques “trompes” apareixen durant aquest segle XVII) i el martinet o mall. La resta d’equipaments i la distribució de les peces varia considerablement.

Els criteris de localització d’aquesta indústria es determinaven en la proximitat a les primeres matèries i a la font d’energia: carbó, mineral i aigua. En general, doncs, es tractava d’explotacions situades en àmbit rural o muntanyenc, fora de viles i ciutats, amb uns trets semblants als de les explotacions agropecuàries veïnes: els masos i les masies. De fet, les fargues devien constituir un factor de dinamització econòmica important, com deixen veure les sol·licituds d’establiment. Això, unit a una rendibilitat assegurada del producte, va fer atractiva la inversió de capital en aquest tipus de negoci. Al segle XVII, al costat d’agrupacions que depenien del producte elaborat (ferrers, serrallers, clavetaires, armers...) es troben relacionats amb les fargues comerciants, propietaris, nobles i professionals liberals que actuaven sovint com a capitalistes, i que constituïen societats o “companyies” de natura variable. Aquests, una vegada assegurat el proveïment de les primeres matèries i l’establiment físic amb les seves dependències (resclosa, canal, rodes, mall, manxes, trompes, foc, habitatge...) arrendaven la farga a un professional. Els constituents que es podrien anomenar “fixos” anaven a càrrec del propietari, mentre que el manteniment de la part mobiliària era responsabilitat del fargaire. El preu de l’arrendament, limitat a períodes de tres o quatre anys renovables, solia realitzar-se en pagament en espècie. Aquesta obligació havia de resultar de l’equilibri entre el treball negociable, que acostumava a consistir en encàrrecs, i producció que avui s’anomenaria just in time. La majoria d’aquests siderúrgics del segle XVII, que hom troba sovint itinerants de farga en farga en vèncer els contractes, procedien de la Catalunya del Nord o d’Occitània. El mateix nom de fargaire denota ben clarament aquest origen.

L’organització professional dels farguers o fargaires no és gaire coneguda. Evidentment no es té notícia d’agrupacions gremials ni d’equivalents. No es coneixen tampoc contractes d’aprenentatge, més propis d’activitats urbanes. Per tant, cal suposar que el coneixement de les tècniques (que feia que reconstruïssin el forn cada vegada que canviaven d’establiment) devia transmetre’s en cercles reduïts. D’altra banda, per la documentació es fa palesa una consciència de grup o d’estament: el fargaire s’anomenava així fins i tot quan havia cessat d’exercir o havia canviat d’activitat econòmica. És possible reconèixer una espècie d’endogàmia —famílies de fargaires que s’emparentaven—, molt pròpia dels grups socials ben definits. I en els pactes d’arrendament esmentats s’al·ludeix sovint a un dret consuetudinari (“usos i costums de fargaires”) del qual no es coneix redacció escrita, però que estipulava les relacions i les obligacions entre propietari, fargaire i personal que depenia de la instal·lació com els traginers, els meners, etc.

Dels testimonis coneguts sembla poder-se inferir que la farga no actuava només com a unitat productiva sinó que, ateses les seves característiques, tenia unes funcions de comerç, avituallament, botiga i potser fins i tot de “garantia bancària” respecte al conjunt de treballadors que s’hi relacionaven.

En darrer lloc, però no pas menys important, cal recordar el paper de la dona. Com en d’altres explotacions rurals, li queia el pes de l’economia domèstica: el bestiar menut, l’agricultura de subsistència, la confecció tèxtil. Tot aquest seguit de factors que acabaven de conformar aquest petit món autàrquic però del qual depenien tan necessàriament les ciutats i els centres de transformació d’aquella època. I que tanta fama va aconseguir a l’Europa del seu temps.