La transformació de les ciutats a Catalunya

A les poblacions de l’entorn o la corona barcelonina és fàcil detectar-hi els símptomes d’un creixement ràpid: reformes i embelliments dels espais urbans, proliferació de nous edificis públics i, el que és més important, la creació o ampliació dels recintes emmurallats, i l’expansió o densificació del teixit habitat. Els eixamples de les “cases de la vila” i la millora de les places de Vilanova (1578-85) i Manresa (1599); els nous convents de Manresa (1582), Vilafranca (1582 i 1624), Blanes (1583), Granollers (1584), Vic (1608), Mataró (1611), Igualada (1610-15), Arenys de Mar (1618); les noves esglésies de Canet (1579-91), Sant Pere de Vilamajor (1581), Caldes de Montbui (1589-1622), Terrassa (1573-1601), Igualada (1617-27) i Castellterçol (1630); i les reformes dels temples de Pineda (1568), Capellades (1587 i 1615), Manresa (la Seu, el Carme i Sant Pere Màrtir a final del segle XVI), Santpedor (1596-99) i Sabadell (1615), serveixen per a il·lustrar una intensa activitat constructiva d’edificis singulars relacionada amb els increments de població.

Però és més significatiu constatar el creixement dels teixits residencials que es produí, entre el 1550 i el 1640, en les poblacions en ascens dins la jerarquia i cada cop més pròximes a la ciutat comtal. I és més rellevant perquè permet establir diferències respecte a d’altres zones més allunyades de Barcelona, i pel que aquests creixements signifiquen de transformació duradora, estructural, més sòlida que els increments de població conjunturals que no anaren acompanyats d’un augment dels habitatges construïts.

L’estudi detallat del creixement urbà de Mataró proporciona un exemple tan notable d’aquest fenomen que pot semblar un cas únic. En realitat, encara que no es disposa de descripcions detallades semblants referents a altres poblacions, és possible detectar creixements importants, durant aquest període, en moltes altres viles properes a la capital. A Manresa, entre el 1553 i el 1626, es traçaren carrers en espais lliures interiors, es densificaren espais construïts i es crearen petites extensions fora muralles; a Sitges el raval es tancà amb muralles i s’ocupà més intensament durant les últimes dècades del segle XVI; a Terrassa se superà el límit defensiu en el transcurs de l’últim terç de la centúria, i a Sabadell i Granollers cap al final; a Vilanova i la Geltrú, desbordats els límits de la muralla, ja ampliada el 1557, s’estengué el recinte defensiu fins al mar i cap a ponent al principi del XVII; a Calella s’establiren nombrosos solars per a edificar des del principi de segle, però sobretot a partir dels anys cinquanta; a Sant Martí d’Arenys i Malgrat de Mar com a mínim des dels anys seixanta; a Sant Celoni des dels setanta, i a Santa Maria d’Arenys, Blanes i Pineda de Mar des dels vuitanta. En tot cas, Mataró és sens dubte la població que proporciona el millor exemple de “creació de ciutat”, com a instauració d’una base d’inversions fonamental en la nova ordenació del sistema urbà. Un bon nombre de famílies pageses del Maresme s’urbanitzaren, i la capital de la comarca va acollir també un contingent important de població francesa immigrada. Així mateix, es crearen instal·lacions “industrials” i es protegiren les inversions mitjançant la construcció accelerada de muralles. L’impuls fou tan gran que el 1595, quan aquestes encara s’edificaven, ja es plantejà la necessitat d’aixecar-ne unes altres que acollissin un nou eixample residencial perfectament planificat.

En definitiva, la notable transformació de moltes de les poblacions relativament pròximes a la capital catalana ha de ser llegida, sobretot, a la llum d’un canvi estructural que afectà el sistema urbà i que suposà una nova localització territorial de les inversions en construccions i infraestructures urbanes. A mitjan segle XVII, la proporció de cases i d’instal·lacions industrials properes a Barcelona era molt més gran que a mitjan segle XVI. No tan sols més població sinó també més inversions immobiliàries es van ubicar en aquell període en nuclis prou grans i propers a la capital per a resultar més eficaces en una economia que presentava un major grau d’integració.

Si el creixement físic dels nuclis de població va ser quantitativament modest en el període en qüestió, es concentrà, en canvi, en una zona restringida del país, on la incidència d’aquest creixement en l’economia es deixà notar ja al final del segle XVI. És obvi que en el procés de construcció de les ciutats intervenien primeres matèries, oficis, inversions i mecanismes que no actuaven exclusivament en l’edificació i la urbanització; així, un increment de l’activitat en aquests camps es convertia en un indubtable motor econòmic en molts d’altres. El creixement físic de les poblacions va proporcionar beneficis als propietaris de terrenys urbanitzables, de boscos, de pedreres o de fargues. Significà, a més de l’ocupació de mà d’obra no qualificada, l’impuls d’un bon nombre d’oficis no lligats només a la creació de ciutat: mestres de cases, fusters, picapedrers, serradors, rajolers, farguers, ferrers, clavataires, traginers, carreters o mariners. I implicà, també, la creació i la millora d’infraestructures i serveis urbans: muralles, esglésies, convents, hospitals, escoles, carnisseries, peixateries, porxades per a mercats, magatzems, recs, camins, clavegueres, molins, pous de gel, i d’altres.

Més enllà dels efectes immediats del creixement urbà sobre l’economia, s’ha de concedir importància a l’herència de la transformació urbana. El resultat d’aquesta transformació, produïda entre el 1550 i el 1640, que va tenir més incidència en el futur fou el desplaçament cap a Barcelona del centre de gravetat del conjunt de les poblacions més grans. O, dit d’una altra manera, la reordenació de les forces productives del país, realitzada amb el suport d’un conjunt de nuclis urbans i semiurbans relativament pròxims a Barcelona que, articulats per la força econòmica de la capital, adquiriren un pes creixent i, sobretot, quedaren més ben integrats en un sistema urbà català econòmicament més eficaç. De manera sintètica, les transformacions produïdes en el conjunt del sistema es poden resumir en un enunciat que té una dimensió essencialment qualitativa: el període estudiat és una etapa de la història de Catalunya en què es va produir un notable acostament del centre de gravetat de la població urbana a la capital. Tan notable, que fou també, fins ben entrat el segle XX, la fase en la qual aquest acostament va ser més ràpid i espectacular.

Però s’han de considerar també altres herències del creixement urbà del període. Per exemple, entre mitjan segle XVI i mitjan XVII, es donà en moltes poblacions catalanes una contradicció, producte del creixement: s’ampliaren, es modificaren i milloraren les muralles, però, en paral·lel, les mateixes poblacions superaren definitivament els seus límits defensius i esdevingueren ciutats obertes. El cas de Mataró és exemplar: en el mateix moment que es construïen les muralles, ja apareixien noves edificacions fora d’elles. Les defenses resultaven ràpidament ineficaces i obsoletes, i el mateix passà a llocs com Vilanova, Sabadell, Terrassa o Igualada, on s’establiren patis per a edificar en les valls i les torres passaren a mans de particulars. Així, a l’inici del segle XVII, l’expansió física d’aquestes ciutats va poder efectuar-se ja sense les traves militars, i això evità la congestió dels centres urbans que, per contra i durant el segle XVIII, va tenir lloc en ciutats de valor estratègic militar amb un creixement demogràfic intens.

Cal valorar, també, alguns tipus d’aprenentatge en la manera de fer ciutats. Els municipis van aprendre a facilitar i controlar el creixement. Els poders municipals crearen avantatges per als nous pobladors, per tal de fomentar el creixement: el 1554 el municipi de Sabadell atorgà ajuts als qui construïssin cases noves; i el 1560, el de Vilanova i la Geltrú obligà tots els habitants a treballar un dia gratuïtament a cada casa nova que s’edifiqués. Pel que fa al control del creixement, els municipis establiren nous traçats rectilinis en espais interns o ordenaren creixements lineals en els camins que sortien de les poblacions.

En aquesta etapa, però, el control va recaure en bona part en el si del contracte emfitèutic, que havia esdevingut, molt abans que les primeres ordenances municipals, un mecanisme per a regular la qualitat de la urbanització i de les noves edificacions. A l’espera de nous estudis que completin el del cas de Mataró, es pot dir ara per ara que en aquesta ciutat es posaren en pràctica massivament i amb èxit fórmules de contracte emfitèutic urbà que crearen unes construccions barates però de qualitat notable. En aquesta mena de contracte, el propietari del terreny permetia edificar a l’emfiteuta, però, a diferència del que passava en una venda, mantenia drets de propietat sobre l’edificació i romania interessat en la construcció realitzada. El procés d’urbanització havia de ser ràpid i el resultat sòlid i durador, per tal que el cens es pogués cobrar aviat i indefinidament. Així, en els contractes s’incloïen obligacions per a l’emfiteuta que pretenien, entre d’altres coses, evitar problemes legals durant la urbanització (cada emfiteuta tenia dret a carregar en una paret mitgera i estava obligat a deixar carregar al veí en l’altra); resoldre entrebancs urbanístics (terraplenaments, desnivells o inundacions), i assegurar la qualitat de la construcció (fonaments, parets, finestres, ràfecs).