El comerç: de la Mediterrània a l’Atlàntic

És un lloc comú de la història econòmica afirmar que amb el descobriment d’Amèrica es va produir un desplaçament de l’activitat comercial des de la Mediterrània cap a l’Atlàntic. El fet és cert en línies generals i a llarg termini, però ja l’historiador francès Fernand Braudel va demostrar que la Mediterrània continuava sent una mar econòmicament activa durant el regnat de Felip II. Un cop feta aquesta consideració, però, s’ha de reconèixer que el comerç dels Països Catalans va perdre durant la major part dels segles XVI i XVII l’empenta que l’havia caracteritzat, i que cedí posicions davant les ciutats italianes o el port de Marsella, més ben defensats pels corresponents poders polítics i, en el cas concret dels genovesos —veritables “moros blancs” per als seus rivals del Principat—, molt més ben situats en els nuclis de poder financer de la monarquia dels Àustria.

El comerç català al segle XVI

Davant una situació desfavorable, les corts catalanes intentaren reservar a la producció tèxtil del Principat els mercats de Sicília i Nàpols, que eren objecte d’una competència molt activa per part de les ciutats del centre i el nord d’Itàlia. El 1506, els consellers de Barcelona consideraven que la prohibició feta pel rei catòlic d’importar teixits de llana estrangers a Sicília i Nàpols havia produït un augment de la producció tèxtil catalana. La petició de protegir aquells mercats per a la indústria catalana es va elevar a Carles I en les seves primeres corts (1519), tot demanant que s’establís en aquells regnes un recàrrec del 20% sobre els preus dels teixits procedents de Gènova i de França. La mesura no devia resultar pas gaire efectiva, per tal com la petició va ser reiterada en les posteriors corts del 1533 i del 1542. A final de segle, les corts del 1599 es referien altra vegada a la contracció del comerç i la navegació.

Les queixes de les corts no són el millor indicador per a conèixer l’evolució real de l’economia. A manca d’estadístiques exactes, els historiadors del període utilitzen la informació que proporcionen els impostos, força nombrosos, que gravaven el comerç. La Generalitat de Catalunya, com la de València i Aragó, rebia una part important dels seus ingressos dels impostos sobre importacions i exportacions (entrades i eixides), coneguts també com drets del General o generalitats. Hi havia també els impostos reials i els percebuts per les corporacions de comerciants, com el dret del pariatge, cobrat per la Llotja de Mar de Barcelona a tots els vaixells que entraven i sortien del port, per a sufragar la defensa de la costa. A partir de les dades d’aquest impost, Pierre Vilar va descriure la conjuntura comercial del port de Barcelona per a bona part del segle XVI, fins al 1586, data en què s’estronca la documentació. Les etapes assenyalades són: una primera d’estancament fins al 1525; una segona d’evolució paral·lela al moviment d’alça dels preus fins al 1570, i, per últim, una d’expansió a partir d’aquesta darrera data.

L’evolució de les dades del pariatge es relaciona amb els canvis experimentats pel comerç exterior del Principat. A la primera etapa es va produir un retrocés dels mercats mediterranis, i una major presència de contactes mercantils amb les grans fires de Castella. En canvi, el redreçament del darrer terç del segle es relaciona amb la decadència de les mateixes fires de Castella i el reviscolament del comerç mediterrani. Aquest nou moviment es vincula, precisament, al fet que la plata procedent d’Amèrica, que fins aleshores es portava de Castella als Països Baixos, per a finançar la política exterior de la monarquia, a partir del 1578 es dirigí cap a Gènova, passant per Catalunya, la qual cosa ajudà així a reanimar l’activitat econòmica, encara que els principals beneficiaris fossin els financers genovesos.

El comerç amb Castella es fonamentava en l’exportació de productes manufacturats: teixits, ferro obrat, sabó i cuiros. Les corts també demanaren desgravació fiscal per a aquest comerç interior. El blat figurava entre les principals importacions. El comerç català amb Castella va decaure quan les famoses fires de Medina del Campo es van enfonsar a partir del 1575. Els genovesos monopolitzaren l’exportació de llana aragonesa i també del blat, en perjudici dels catalans, que havien controlat tradicionalment aquest comerç de productes alimentaris i de primeres matèries per a la seva indústria. El Consell de Cent, per tal d’intentar combatre “lo dany que fan los genovesos en agavellar les llanes d’Aragó”, en decretà el desterrament, i va escriure al rei i a la ciutat de Saragossa perquè no els permetessin aquella activitat (gener del 1591).

El comerç amb Castella i també amb Andalusia era l’avantsala de la possibilitat de negociar amb Amèrica. S’ha escrit molt sobre l’exclusió dels catalans d’aquest comerç, que en tot cas era també la de tots els súbdits no castellans de la monarquia. Aquesta prohibició no va impedir que flamencs i italians establerts a Sevilla fessin bons negocis. Això no vol dir, però, que els catalans es desinteressessin dels possibles beneficis que prometia el comerç atlàntic. El 1522 va haver-hi una petició formal de comerç amb Amèrica que no va ser atesa, tot i que en aquell moment alguns ports castellans foren autoritzats a comerciar amb el Nou Món. L’any següent foren les corts de Castella les que demanaren que “ningún extranjero en estos reinos trate en las Indias”. La participació catalana directa es feu impossible quan Felip II va decidir concentrar definitivament el comerç d’ultramar en el port de Sevilla. Si bé el 1596 els naturals de la Corona d’Aragó figuraven com autoritzats a participar en el comerç colonial en una reial cèdula promulgada per aquell monarca, l’abast d’aquesta concessió és força discutit avui. Amb tot, estudis recents han demostrat que va haver-hi comerciants catalans establerts a Sevilla, a les Canàries i alguns, fins i tot, a Amèrica, entre els quals cal destacar la família dels Codina.

Els intercanvis al País Valencià

Les fonts fiscals també han estat utilitzades per a reconstruir l’evolució comercial del Regne de València. En aquest cas s’han emprat alguns dels diversos drets que es pagaven al reial patrimoni, a través de la Batllia General del Regne. Es tracta dels impostos coneguts amb el nom de peatge de la mar, els quals afectaven sobretot el comerç d’importació. Encara que només es conserva documentació completa per a trenta anys del segle XVI, s’ha pogut formular la tendència general de la centúria.

La historiadora Emília Salvador, que ha estudiat a partir de les esmentades fonts l’evolució del comerç d’importació al port de València, ha utilitzat fonamentalment dos indicadors: el nombre d’embarcacions arribades i l’import dels arrendaments del peatge de la mar. El primer d’aquests dona una mitjana de 548 embarcacions l’any, que va ser àmpliament superada durant el primer quart del segle, fins i tot l’any revolucionari del 1522. Després de les Germanies, el número baixà per dessota de la mitjana gairebé durant mig segle. Sembla que aleshores el moviment es va desplaçar a Barcelona o a Alacant. Gràcies a una negociació que assegurava drets duaners més baixos que els de Cartagena, l’excel·lent port d’Alacant canalitzava l’exportació de la llana de Castella cap a Itàlia, sota control, però, de genovesos i florentins. També s’exportaven altres productes del país, com seda, ametlles, entre altres coses: el sabó i la sosa, que es portaven des de terres de Múrcia i Almeria per mitjà de la navegació de cabotatge.

Només a partir del 1581 es tornaren a superar a València les 500 unitats, i ja no es baixà d’aquesta xifra. El màxim s’assolí el 1590, amb més de 700 embarcacions arribades al port, en consonància amb el procés de reactivació de l’economia mediterrània que ja s’ha observat en el cas de Barcelona. El 95% de les embarcacions procedien de ports mediterranis, el 91% de les quals ho feia de ports espanyols, el 4,2% de la França mediterrània i el 2,37% de ports italians; el 56% d’embarcacions procedents de ports espanyols ho era de ports valencians, el 19,5% de ports catalans (incloent-hi el Rosselló), el 7% de les illes Balears i el 4,10% de ports de la corona de Castella.

Aquestes xifres s’haurien de contrastar amb l’evolució de les arribades de vaixells al llarg del segle. El comerç marítim amb Catalunya, que essencialment era una navegació de cabotatge, es va anar reduint com més avançava la centúria. Ben escassa va ser la participació del Rosselló, que realitzava els seus intercanvis comercials per via marítima fonamentalment a través del port de Cotlliure. La Catalunya del Nord exportava ferro i productes derivats, com claus, cèrcols per a botes, etc.

L’àmbit del comerç d’importació de València era essencialment la Mediterrània occidental. Els ports del litoral francès proporcionaven productes manufacturats: teles, merceria, quincalleria, paper i llibres. Les illes de Sicília i Sardenya eren les grans subministradores de blat. El comerç legal amb el nord d’Àfrica proporcionava llanes, cuiro, espècies, i també esclaus. Encara que el tràfic d’esclaus va disminuir durant el segle, en venien també de Portugal i de les illes de l’Atlàntic, de manera que el nombre d’esclaus encara era important a les acaballes del segle XVII. Així mateix, també arribava peix salat a través de Portugal i dels rars vaixells que procedien de l’Atlàntic nord.

Les dades sobre el nombre d’embarcacions es veuen complementades i corregides per la informació que proporciona l’estudi del rendiment de l’impost reial i dels seus arrendaments, en ambdós casos afectats per la tendència inflacionista de la centúria. En aquest capítol s’observa clarament la situació negativa posterior a les Germanies.

Fins al 1538 no es trobaren arrendadors per als impostos en qüestió, la qual cosa és un indici dels temors dels posseïdors de capitals davant les baixes expectatives que oferia el comerç. A partir de la meitat del segle, la tendència fou clarament alcista, i no hi hagué dificultats per a arrendar l’impost, un sistema que la Batllia General sempre va preferir a l’administració directa.

Podem comparar les grans xifres del comerç d’importació amb la informació que proporciona el llibre de comptes d’un comerciant valencià, Baltasar Julià, del qual només es conserven els registres d’alguns mesos corresponents a l’any 1565. Julià era un importador que treballava a comissió, sense especialitzar-se en un producte determinat i que mantenia una xarxa de relacions internacionals. De França i d’Itàlia importava teixits i colorants, com el pastell, procedent de Tolosa. Les exportacions eren reduïdes: la seda, el safrà d’Aragó, i un altre colorant, la grana. De Catalunya s’importava ferro i s’hi exportaven seda com a primera matèria i sederies elaborades, com la passamaneria, la demanda de la qual és testimoniada a Barcelona per la formació d’un gremi específic. La comercialització dins del regne per part de Julià abastava també les teles i el paper. Les institucions eclesiàstiques eren grans compradores de teixits de luxe (brocats i d’altres) per als ornaments litúrgics. Julià mantenia relacions amb mercaders i botiguers més especialitzats en la venda de teixits de llana, quincalleria i llibres, que oferien les seves importacions a un públic més ampli.

El comerç terrestre feia arribar a Castella la producció sedera valenciana. El millor moment d’aquest tràfic va tenir lloc als anys centrals del segle XVI. S’ha observat, però, un canvi en el tipus de teixits exportats: velluts al principi de la centúria, setins al final, i tafetans ja al segle XVII.

El comerç de Mallorca

Mallorca necessitava molt sovint, i de manera peremptòria, compensar la insuficiència de la seva producció de cereals. Les importacions eren contínues, bé des de l’Europa continental i de les illes de Sardenya i Sicília, bé des dels territoris islàmics del nord d’Àfrica. Per aquest darrer comerç es disposava, des de l’edat mitjana, de les pertinents autoritzacions pontifícies i reials. Tanmateix, els intercanvis amb Barbaria van disminuir ja al segle XVI (fins i tot durant el regnat de Ferran II el Catòlic) en relació amb els segles medievals. El preu del blat nord-africà era inferior a l’exigit pels mercats europeus, la qual cosa compensava altres dificultats de caràcter polític i religiós. A la segona meitat del segle XVII, la monarquia va prohibir el comerç amb els països musulmans però, atès el caràcter bàsic de la importació de cereals, l’autoritzà en casos especials mitjançant el pagament d’una quantitat que era destinada a la tresoreria reial, sempre necessitada d’ingressos.

Les importacions de cereals produïen un dèficit gairebé constant de la balança comercial mallorquina i un creixement del deute públic que era endèmic des del segle XIV. Eren pocs els productes que les Illes podien exportar. El més important era l’oli. Els vaixells que portaven els carregaments de cereals se’n tornaven plens d’oli. L’exportació d’oli es va incrementar durant la primera meitat del segle XVII, que patí moltes collites insuficients. França n’era el principal país consumidor. També són conegudes les exportacions mallorquines a València i Alacant al segle XVI, que consistien especialment en oli, olives, formatge, sabó i porcs.

El comerç era una activitat tan natural en l’economia de les Illes que no va representar gaires problemes que hi hagués nobles que s’hi dediquessin, i fins i tot ho van fer cavallers d’ordes militars de Castella, un fenomen que ha estat estudiat pel que fa al segle XVII i que apropa la problemàtica balear a la de les ciutats mercantils italianes, on es considerava que la inexistència d’altres sortides econòmiques permetia la dedicació dels cavallers a les tasques comercials.

La crisi del 1620 a Catalunya

Recaptació del dret d’entrades i eixides del General als ports de la Marina de la Selva. 1521-1640.

La revifalla del comerç mediterrani en els darrers anys del segle XVI va finir amb la crisi de 1619-21, un trasbals del qual l’economia italiana ja no va poder recuperar-se mai. La crisi, que va posar fi definitivament a un “llarg segle XVI expansiu” (en la terminologia encunyada per Fernand Braudel) va arribar entre el 1620 i el 1630 al litoral mediterrani de la Península Ibèrica: al Principat, al País Valencià, i també al Regne de Múrcia, una regió que compartia trets estructurals i conjunturals amb el sud valencià.

La crisi del comerç i de la indústria va donar lloc a la redacció d’un seguit de memorials que proporcionen informació en part sobre la realitat i en part sobre els desigs dels qui els escrivien o els encarregaven. El 1620, dos autors (Jaume Dalmau i Narcís Peralta) defensaren que la ciutat de Barcelona havia d’imposar un dret sobre “les mercaderies que seran de forasters”. Deu anys més tard, el mercader Jaume Damians, cònsol de la Llotja del Mar, va fer una anàlisi més acurada del problema, però que reblava els mateixos arguments. Els escrits es planyien de la pèrdua dels mercats del sud d’Itàlia, del “negoci de Palerm”, on segons aquestes fonts hi havia arribat a haver de vint a trenta cases comercials catalanes, però només en quedaven set “per haver-se apoderat los estrangers [italians i francesos] del negoci”. Segons Jaume Damians, el comerç amb Sicília i Nàpols havia minvat en un 50%, però encara vivien persones que recordaven la “grossa negociació i companyies” que es feien per aquell comerç; per tant, la pèrdua del mercat italià s’havia produït en l’anterior generació. Calia, doncs, posar en vigor la legislació promulgada per les corts sota Carles I. Un altre memorial, adreçat al virrei duc de Feria (1629-31), recordava “lo poc negoci que vuy se fa de enviar de Catalunya draps en Sicilia”, i en canvi insistia en la conveniència de comprar seda en aquells regnes per a la indústria catalana.

Els escrits també lamentaven l’entrada de productes estrangers al Principat. En aquest sentit no es diferenciaven dels autors castellans de l’època, si més no dels que proposaven solucions proteccionistes. Denunciaven l’exportació de ferro i llana i hi afegien tot un seguit de generalitats sobre el perjudici que els comportava el comerç dels estrangers, els quals “donen un ou per tenir un bou”, compraven les primeres matèries i arruïnaven els fabricants del país. El mateix feien amb la seda, el cuir i el ferro, amb les conseqüències negatives per als respectius gremis. Segons aquestes visions, els estrangers fins i tot eren els culpables d’altres problemes del moment a Catalunya com la mala moneda o la bruixeria.

Els arguments mercantilistes seguien arreu d’Europa uns mateixos tòpics. En algun moment es reconegué que els teixits de seda procedents d’Itàlia atreien “con lo vistoso y alegre, así de labor como de colores”, bé que contribuïen al dèficit de la balança comercial. Però, en general, els productes estrangers eren desqualificats per la seva suposada mala qualitat. Eren “ropa kaladina” i “ruin mercaduría”, que havia enfonsat la producció drapera de Reus i d’Alcover. Per a Damians, els productes estrangers eren “mil géneros de robas aparents”, “mil varietats de cossillas menudes”.

Damians recordava la legislació d’encoratjament de la indústria tèxtil i del comerç que havien aprovat les corts aragoneses del 1626, i les iniciatives que tenien previstes les no acabades corts de Catalunya. Alhora demostrava que coneixia bé l’arrel del problema quan parlava d’una possible oposició de l’estament de mercaders a una legislació proteccionista. Com ja hem vist per alguns exemples valencians del segle XVI, els comerciants dels Països Catalans obtenien grans beneficis de les importacions de productes estrangers i no estaven gaire interessats a sacrificar els seus beneficis per tal d’estimular una producció pròpia, que era poc competitiva. Foren els gremis els que inspiraren diferents vegades al llarg del segle memorials en favor de la prohibició d’adquirir teixits estrangers. En canvi, els mercaders i els botiguers de teles demanaven llibertat de comerç, segons el model de Liorna i Amsterdam.

El 1626, el comte duc d’Olivares proposà el redreçament del comerç amb el Pròxim Orient, o Llevant, a través d’una companyia privilegiada que havia de tenir la seva seu a Barcelona. Es tractava de la mateixa política que estava duent a terme el cardenal Richelieu a França. Per al comte duc, la companyia de Llevant formava part d’un gran projecte de formació de companyies, que haurien hagut d’afavorir la integració econòmica i política dels diferents regnes/“províncies” de la monarquia. Una primera provatura es va fer el 1626, durant la celebració de les corts, amb negociacions amb els dirigents de la Llotja i de la ciutat, que no tingueren èxit. El 1629, dos mercaders de Barcelona foren cridats a Madrid per tractar l’afer. Seguint el model holandès, la companyia havia de ser governada per dues cambres, residents a Barcelona i a Cartagena respectivament, i integrada per comerciants catalans i castellans. El projecte no va arribar a dur-se a terme. Tampoc no va tenir efecte l’establiment a Madrid d’un consolat de comerç (1632), els membres del qual havien de procedir dels grans conjunts territorials de la monarquia, entre els quals la Corona d’Aragó, sota la presidència d’un natural de la Corona de Castella.

València al segle XVII

Vaixells catalans que arribaren al port de València. 1503-1700.

Les dificultats econòmiques del segle XVII van agreujar els desequilibris de la balança mercantil valenciana, que depenia del comerç exterior per a assegurar la seva subsistència. Tradicionalment, València importava productes alimentaris: blat, carn i oli. L’indispensable cereal procedia, en general, del comerç terrestre amb Castella i del comerç marítim amb les illes de Sardenya i, sobretot, Sicília, que era considerada el graner d’Europa. A partir del 1590 (quan es produí una primera crisi de caràcter general), arribaren als ports valencians, i als de tota la Mediterrània, els vaixells del nord d’Europa amb el seu carregament de cereals, que venien a completar o a substituir els centres productors habituals, i que marcaven així la subordinació del Mare Nostrum envers els països del nord de l’Atlàntic.

El gran producte exportat pel País Valencià era la seda. Era complementada, a les terres del sud del Regne, per altres fibres tèxtils, com el lli o l’espart. També s’exportaven productes alimentaris com l’arròs, i algunes fruites: figues, panses i ametlles. La seda es venia als centres industrials de Castella, en primer lloc Toledo. També s’exportava la producció tèxtil valenciana elaborada amb el mateix producte. El 50% de la sederia valenciana s’enviava a Castella.

Origen dels vaixells arribats al port de València a l’inici del segle XVII.

El comerç de teixits estava en mans dels francesos, segons deien les corts del 1645. Un memorial en defensa dels botiguers barcelonins confirmava que el comerç de teixits a la menuda a València i Saragossa es trobava controlat per francesos, a causa de la debilitat dels grups mercantils autòctons. La presència mercantil gal·la encara era significativa a la ciutat de València al principi del segle XVIII, segons ho palesen els recomptes de comerciants i botiguers fets a efectes fiscals per l’administració borbònica després de la guerra de Successió, i la mateixa hostilitat de la població als comerciants francesos durant el desenvolupament del mateix conflicte.

Sota el regnat de Carles II sembla que el comerç valencià va revifar-se, si més no el comerç d’importació. Va ser un temps important per al port d’Alacant, que en aquell moment era el segon de l’Espanya peninsular, només darrere del binomi Sevilla i Cadis, bé que a molta distància. Alacant rebia productes amb destinació a Castella, procedents en primer terme de França (el 36%) i en segon lloc d’Anglaterra (el 23%), segons estimacions del cònsol francès. Vaixells bretons i anglesos eren els habituals subministradors de pesca salada. El mercader català Jaume Cortada comentava la importància del comerç d’Alacant, port on arribaven els combois del nord d’Europa. La balança comercial alacantina era clarament deficitària. Les exportacions eren de productes naturals, de molt embalum en el cas del sabó i de la sosa o de poc valor si es tractava de l’ametlla i l’anís.

Alacant havia atret una important colònia de comerciants forans, italians al segle XVI, i d’altres procedents del nord d’Europa, en bona part anglesos, com Antoni Basset. També n’hi havia d’origen mediterrani com Felip de Moscoso, fill d’un jueu d’Orà, i establert a la ciutat a partir del 1661, tal com ha estudiat Henry Kamen. El mateix autor ha analitzat l’activitat de comerciants de procedència forana a la ciutat de València, com el marsellès Felip Peris, el flamenc Joan Cuiper o els germans borgonyons Benet i Dionís Bertet, interessats en la indústria de la seda. Tots els personatges citats s’integraren perfectament dins la jerarquia de valors de la societat valenciana. En el seu testament del 1674, Felip Peris, després d’agrair a Déu els beneficis obtinguts en l’exercici del comerç, encomanava al seu fill Crisòstom que continués la professió de mercader i en especial les relacions amb la casa comercial Basset d’Alacant, els seus principals corresponsals que, a més, eren parents dels Cuiper.

L’historiador Sebastià Garcia Martínez va sistematitzar, en la seva obra Els fonaments del País Valencià modern, les dades sobre la recuperació econòmica del 1680. Un fet important en aquest procés va ser l’esforç per dotar la ciutat de València d’un veritable port, ja que la seva inexistència no permetia rebre embarcacions de gran tonatge. Ja al segle XVI hi havia hagut iniciatives municipals i privades en aquest sentit. S’han estudiat, des del punt de vista tècnic, els diferents projectes presentats el 1679 per tal de substituir el vell moll de fusta per un veritable moll de pedra. Malgrat la preparació científica i tècnica dels projectistes, les seves propostes no tiraren endavant i el 1698 va ser abandonada l’obra. Un destí que fou compartit per moltes de les propostes d’innovació d’aquell moment històric.

València, però, es va beneficiar d’un altre dels tòpics del reformisme mercantil del moment, en obtenir el 1679 la consideració de port franc o de trànsit de mercaderies. El volum d’intercanvis comercials va créixer, excepte durant les guerres amb França, que foren força freqüents i en el decurs de les quals Alacant va patir un duríssim bombardeig de la flota francesa el 1691.

El reformisme econòmic que experimentà el Regne d’Aragó, al voltant del 1680, va fer créixer la reivindicació d’una aspiració que ja s’havia formulat a principi de segle: la de disposar d’una sortida al mar a través d’un port valencià, especialment el de Vinaròs o en el seu defecte el de Benicarló. Els diputats del Regne de València s’oposaren fermament a aquesta possibilitat.

Al final del segle XVII es plantejà la polèmica sobre l’exportació de seda entre agricultors (cultivadors de morera, criadors de cucs i negociants) i fabricants, polèmica que tant havia de marcar el segle següent. El virrei Alonso de Guzmán considerava que l’exportació de la seda en brut representava un benefici general enfront de “el útil particular de los gremios”, ja que els preus que es pagaven a Castella eren superiors als que es pagaven a València. Els principals centres exportadors eren València, Dénia, Gandia i Morvedre (Sagunt). Amb tot, el 1699 va tenir lloc la primera prohibició de les exportacions sederes.

La recuperació del comerç català

Gràcies al pariatge es pot conèixer també l’evolució del comerç d’importació de Barcelona durant la segona meitat del segle XVII: estancament i crisi del 1664 al 1674, creixement i crisi s’alternaren durant els anys vuitanta, però les xifres del 1699 duplicaren les del 1664. El percentatge del comerç mediterrani va decaure, mentre creixia el comerç amb l’Atlàntic i començava la participació en el d’Amèrica.

La possible recuperació econòmica de Catalunya al voltant del 1680 sempre s’ha posat en relació amb els projectes de creació d’una companyia proposats per Narcís Feliu de la Penya i Farell. El mateix Feliu tenia l’oposició dels comerciants importadors (mercaders i botiguers de teles) que introduïen robes vistoses i de poc profit (cal recordar en aquest sentit les queixes de mig segle abans). El primer escrit econòmic de Narcís Feliu, el Político Discurso del 1681, es proposava explícitament combatre l’excessiu comerç de teixits estrangers i impedir l’exportació de primeres matèries. La seva exaltada lloança del comerç es matisava amb la defensa de la conveniència que aquest estigués en mans de comerciants naturals, o com es diria més endavant, que fos un comerç actiu i no pas passiu.

Els reformadors hispànics del 1680 estaven obsessionats amb l’exemple d’Holanda, la primera potència econòmica del moment. Feliu parlava de “los portentos de Holanda”. Però per argumentar la importància del comerç, oblidaven la modernitat de l’agricultura holandesa i presentaven aquell país com un arenal, “un rincón de tierra”, en paraules del mercader i conseller de la ciutat de Barcelona, Josep Aparici. D’Holanda —i també d’Anglaterra—, s’havia copiat el model de la companyia privilegiada. Els projectes de Feliu de la Penya reflectien també l’orientació vers l’Atlàntic que estava prenent el comerç marítim català. L’advocat barceloní proposava que Catalunya tingués una possibilitat, bé que limitada, de comerciar amb Amèrica. I afegia, amb certa ironia, que més valia que hi anessin els catalans, súbdits de sa majestat catòlica, que no pas que el benefici del comerç d’ultramar anés a parar a mans dels estrangers.

Les propostes mercantils de Feliu de la Penya foren recollides, però no de manera literal, per les darreres corts catalanes celebrades durant el primer decenni del segle XVIII. Aleshores foren aprovats la formació d’una companyia nàutica mercantil i universal (que mai no va arribar a existir), l’establiment d’un port franc i la possibilitat d’enviar dos vaixells directament a Amèrica cada any, sempre que no es perjudiquessin els interessos del comerç de Sevilla. Aquesta condició imposada per Felip V era en definitiva una negativa, segons va dir posteriorment un capità general borbònic. Seguint l’exemple de Feliu de la Penya, el mercader Josep Aparici proposava també l’establiment d’una companyia nàutica catalana per a l’explotació de l’ampli territori de l’Amazones.

Altres memorials defensaven, com també ho havia fet Feliu de la Penya, la conveniència d’afavorir el comerç per mitjà de la franquesa de drets, de la desgravació fiscal. Un d’aquests textos, datat el 1690, afirmava que un excés de pressió fiscal havia desviat el comerç d’Itàlia vers ports més afavorits des d’aquest punt de vista, com eren València, Alacant i Cartagena; i afegia molt gràficament, “de ahont se segueix que ells agafen lo peix i nosaltres restam ab la canya sola a la mar”.

L’absència d’impostos sobre el comerç era, en opinió d’Aparici, la raó de l’expansió de Mataró, que s’havia convertit en el segon port de Catalunya. El creixement de Mataró s’havia produït durant la mateixa vida del mercader: “de mon record posarent-se tots a negociar per la mar” i, a poc a poc, la ciutat s’havia fet rica en detriment de Barcelona.

La represa no es donava únicament al Maresme. A Sitges, per exemple, “la industria de tantes barquetes fent lo tràfec de Barcelona los dona més menjar que la collita”. Tant al Maresme com a la costa de ponent i al Camp de Tarragona, la clau de l’expansió estava en l’exportació més tradicional de vi (el Maresme era ja al segle XVI una comarca d’agricultura especialitzada i exportadora) i en la més nova d’aiguardent, que s’estava desenvolupant en ports com Vilanova. Aquesta era la causa també dels inicis de l’expansió de Reus, que comercialitzava la producció agrícola de la comarca a través del port de Salou. Després de la guerra de Successió, Reus va substituir Mataró com a segon centre econòmic de Catalunya.

L’exportació d’aiguardent contribuïa a vincular l’economia catalana al comerç atlàntic. En primer lloc amb els ports del nord d’Europa, i concretament d’Anglaterra i Holanda, els dos estats que eren coneguts en aquells moments com les grans potències marítimes. L’aiguardent català arribava a Amsterdam, i als ports del nord de França. En sentit invers, s’establiren a Catalunya comerciants anglesos i holandesos que tingueren un paper molt important en l’arrenglerament polític del país durant la guerra de Successió. Un d’ells, el catòlic holandès Kies, tenia interessos en l’elaboració de l’aiguardent i la seva família va acabar posseint una petita senyoria en terres de Tarragona.

Aquesta orientació atlàntica va marcar també els inicis del comerç català amb Amèrica, que inicialment fou indirecte, i aprofità l’estada a Sevilla o a Cadis. No endebades els productes colonials constituïen una de les grans demandes del mercat català del moment.

Homes i institucions del comerç

La denominació tradicional catalana per a designar els homes de comerç era la de mercader. El grup social dels mercaders tenia un perfil institucional molt precís a ciutats com Barcelona, Mallorca i Perpinyà, on constituïen un dels estaments polítics del govern de la ciutat, arran de les reformes del segle XV. La de Barcelona del 1455 exigia que fossin veritables comerciants, “mercaders mercadejants i no arrendants”. El 1479 es va constituir el grup social o estament dels mercaders, que es renovava per cooptació. Només els reconeguts com a mercaders podien prendre part en el govern de la ciutat, però això no impedia que altres persones poguessin dedicar-se a l’activitat comercial, sense drets sociopolítics.

L’organització dels mercaders girava al voltant dels tribunals de comerç o consolats, que s’havien creat durant la baixa edat mitjana. El consolat de València sembla que va deixar d’existir a mitjan segle XVII, després de la gran epidèmia de pesta. A Mallorca els comerciants s’aplegaven en el Col·legi de la Mercaderia. Mercaders i consolats tenien el símbol del seu poder en les llotges, grans edificis de l’arquitectura civil catalana, construïdes des de la darreria del segle XIV a la del XV. El 1540 es va ampliar la llotja de Perpinyà. Hi havia també altres edificis especialitzats en la venda de determinats productes. El 1544 fou ampliada a Barcelona la Hala dels Draps, el mercat de teixits de llana. El 1587 es construí la porxada de Granollers com a mercat del blat de la vila.

Els mercaders no eren els únics protagonistes de l’activitat mercantil. En altres nivells convé mencionar, per exemple, els corredors de llotja o de canvis, anomenats en el cas de Barcelona corredors d’orella. Aquesta professió, que en un principi havia estat molt vinculada als conversos, havia esdevingut al segle XVI exclusiva dels “cristians de natura”, els quals imposaren proves de puresa de sang. El 1689 els corredors de llotja de València, molt relacionats amb el comerç de la seda, obtingueren unes ordenances que en part foren model per als seus col·legues de Barcelona.

Arreu d’Europa es diferenciava el gran comerç en llotja del comerç de la botiga. Però arreu també els comerciants especialitzats en la venda de teixits de llana i seda gaudien d’una consideració social elevada. Els teixits de llana eren comercialitzats pels drapers o botiguers de draps. A Barcelona se’ls anomenava botiguers de tall, equivalent a l’expressió italiana “mercante al taglio”. Una especialització diferent era la del mercer o botiguer de teles, sedes i merceria. El concepte de merceria dins el comerç europeu de l’època era bàsicament miscel·lani.

A Barcelona es va produir, el 1626, la divisió de la confraria de Sant Julià en dos grups diferents: d’una banda, el dels botiguers de teles, de l’altra, el d’un conjunt d’oficis (guanters, fabricants de cinturons, tireters, barreters, i d’altres) conegut amb el nom de julians mercers vells. Al segle XVI ja s’havia desvinculat d’aquest conjunt l’ofici seder de passamaner. Un procés molt semblant havia tingut lloc alguns anys abans als gremis de Londres, quan barreters i altres oficis se separaren dels mercers.

El botiguer de teles gaudia d’una major estabilitat, ja que no podia anar venent amb paquets ni parar taulells en llocs públics. Els mateixos fadrins del gremi no es volien dedicar a la venda ambulant amb un farcell a l’esquena. Eren “joves negociants”, similars als que treballaven amb corredors d’orella, mercaders i “altres persones de negocis”.

Les aspiracions socials dels botiguers de teles topaven amb la ferma separació entre el nivell de la llotja i el de la botiga, malgrat que la realitat era més flexible. Hi havia entre els dos nivells una diferència quantitativa, ben establerta entre major i detall. Els botiguers acceptaven la pràctica d’alguna operació manual —mesurar, desembalar, pesar, vendre—, però també recordaven que la seva professió era bàsicament mercantil i no pas industrial, com la dels altres gremis. Ells només venien “sens fer ni obrar cosa de ses mans”. Aquesta frase recorda l’adagi francès: “mercier, faiseur de rien, vendeur de tout”.

Un bon exemple de botigues de draps i teles fou la companyia del mercader Pau Feu i el botiguer Salvador Feliu de la Penya, constituïda a Barcelona el 1676. A la botiga de draps es venien teixits de llana en sentit estricte, baietes i estamenyes. Les existències de la botiga de teles eren molt més variades: teixits d’importació, teles, paper, mitges, barrets, passamaneria, galons, cintes, colorants i d’altres.

Han estat estudiades nombroses companyies de teixits creades a Barcelona a la segona meitat del segle XVII, com la companyia Casanovas-Darrer, una “bona, leal i verdadera companyia de negocis”, establerta per tres anys el 1700. O la companyia Dalmases i Ros, base de l’ascens de la família Dalmases en pocs anys.

Un bon exemple del caràcter polivalent de l’activitat mercantil al segle XVII, i alhora de les seves possibilitats d’ascensió social, es pot veure en la biografia de Jaume Cortada, reconstruïda per Emili Giralt. Cortada, que havia estat paraire i corredor d’orella, va ingressar a la matrícula de mercaders el 1647, i va culminar el seu enlairament en comprar la baronia de Maldà el 1667. Els seus afers eren múltiples i variats: assegurances marítimes, arrendament de drets de tota mena, exportació de draperia i vins, i sobretot importació de cereals, que durant la guerra dels Segadors venia als municipis de Barcelona i de Mataró. També va intervenir en botigues de draps i teles als carrers de l’Argenteria i dels Canvis, així com en l’arrendament de l’impost de la bolla i de drets municipals. Amb aquesta diversificació de capitals aconseguí disminuir i evitar els riscs. El 1674 envià un vaixell a Cadis i tractà d’establir relacions permanents amb Alacant, “per que allà acuden los comboys de Inglaterra, Olanda y altres nacions, y ab ells los vaixells que aporten pesca i altres mercaderies”. Va ser un important propietari rural. Ben situat políticament, des del 1652 es va convertir en home de confiança de Joan d’Àustria i en agent dels seus negocis.

Els comerciants catalans de l’antic règim feien una part dels seus negocis amb l’arrendament de drets senyorials, delmes, impostos i subministraments estatals o municipals. En el regnat de Felip II, els germans Saurí havien estat arrendataris d’impostos, i per tant se’ls pot considerar financers de la monarquia. Cent anys després, el cercle de la botiga de Feliu de la Penya participava en l’arrendament de l’impost de la Cruzada al Regne de València i en el contracte de subministrament de grans per a l’exèrcit. El contracte o “asiento” corresponent a l’any 1690-91 era signat pel cavaller Pau Feu, i entre els socis de la companyia s’hi troben els holandesos Kies i Jäger, Joan Llinàs, cosí de Feliu de la Penya, el mercader Joan Lapeira, que fou conseller de la ciutat i que estigué vinculat a l’administració d’hisenda, i el botiguer Joan Puiguriguer, administrador de la botiga de Feu i Feliu.

La participació en contractes estatals facilitava l’accés a les dignitats de petita noblesa, com ho testimonien diferents exemples de l’època, com ara el de Francesc Argemir, el qual va arribar a ser senyor del Papiol. El més important dels financers o contractistes estatals del regnat de Carles II va ser el reusenc Francesc Montserrat i Vives, arrendatari de diferents impostos, catalans i estatals, el qual, després de comprar algunes petites senyories, com la del Morell, va culminar la seva carrera nobiliària amb l’obtenció del títol de marquès de Tamarit el 1681, i la seva incorporació al Consell d’Aragó. Feliu de la Penya li va encomanar la difusió dels seus escrits a Madrid.