Vista de Flix, cavaller de Beaulieu, segle XVII.
BC
Des de mitjan segle XIV i a causa de les cícliques crisis de subsistència que patia la ciutat, el proveïment de blat per a satisfer les necessitats de gra dels habitants fou una preocupació constant de les autoritats de Barcelona. Una part important d’aquest blat procedia de Castella, l’Aragó i les planes interiors de Catalunya —principalment de la Segarra i l’Urgell— i arribava a la ciutat per via terrestre o bé marítima. En el primer cas, el blat es transportava a bast, amb rècules de mules que seguien l’itinerari secular de l’antiga via romana que unia Saragossa i Lleida amb Barcelona. El transport per via marítima, per la seva banda, tenia dues fases: de primer seguia el curs de l’Ebre, des de Saragossa, Casp o Mequinensa fins a Tortosa i, des d’aquesta darrera ciutat, s’embarcava en naus més grans que el transportaven a Barcelona.
La baronia de Flix i el proveïment del blat a Barcelona.
El transport per via fluvial i marítima era més fàcil que el terrestre, però quedava sotmès als peatges imposats per la ciutat de Tortosa, al control dels comerciants establerts en aquesta ciutat i també als atacs dels corsaris, ja que les naus oferien un blanc fàcil quan franquejaven els bancs de sorra de les goles de l’Ebre. Per tal d’escapar d’aquestes servituds i assegurar-se el proveïment de blat, la ciutat de Barcelona va comprar l’any 1398 els castells de Flix i de la Palma d’Ebre i, paral·lelament, va emprendre la construcció d’una carretera entre el Castellet de Banyoles (situat a la riba esquerra de l’Ebre, dins l’actual terme municipal de Tivissa, Ribera d’Ebre) i la quadra de Miramar (al nord-est de l’Hospitalet de l’Infant), a través de la qual es transportaria el blat per terra. En aquests dos punts es van construir, al mateix temps, grans sitges per a emmagatzemar el gra.
Segons Francesc Carreras i Candi, la ciutat de Barcelona va esmerçar 30 000 florins en la realització inicial d’aquestes obres. La carretera tenia uns 30 km de longitud i va quedar enllestida el 1411, però només va funcionar de manera intermitent, ja que travessava un territori molt accidentat —havia de superar el coll de Fatxes, situat entre Vandellòs i Tivissa—, i la seva conservació va esdevenir un problema constant per a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, el 1455 es va haver de construir una llotja nova a Móra d’Ebre perquè una riuada havia inutilitzat la del Castellet de Banyoles, en modificar el curs del riu. D’altra banda, la carretera era gairebé intransitable el 1503 i les referències sobre la necessitat de reparar-la s’estenen fins el 1545. La llotja de Miramar, per la seva banda, va ser destruïda pels corsaris al segle XVI i ja no es va tornar a reconstruir.
Les dissensions entre Barcelona i Tortosa, pel que feia al proveïment de blat, van ser una constant durant el segle XVII, la qual cosa permet suposar que el transport a Barcelona va tornar a seguir la via de l’Ebre. Finalment, amb la guerra de Successió, la ciutat de Barcelona va perdre els drets sobre la baronia de Flix i, per tant, la possibilitat d’exercir algun control sobre el transport de blat. En resum, la manca de recursos econòmics unida a les baixes disponibilitats tècniques de l’època i a les dificultats de conservació d’un camí que travessava una zona de relleu molt accidentat, van fer que no reeixís el primer intent documentat de construir una carretera a Catalunya.