La Diputació del General disposava d’un erari públic separat del fisc reial. Víctor Ferro el considera “un dels eraris públics més antics d’Europa”. Aquest tenia el seu origen en els impostos permanents i temporals i en el dret d’emetre un deute públic (censals). Creat per les corts, l’erari servia tant per a sufragar els serveis al rei com per a pagar les obligacions públiques de la Diputació, des de les vinculades als seus deures en matèria de defensa de la legalitat contra les contrafaccions fins a les lligades al manteniment de la mateixa institució i a les derivades de l’exercici de la justícia reial.
Així, doncs, no sols els salaris dels oficials de la Diputació sinó també els del personal de l’Audiència eren pagats per la Diputació, és a dir, els salaris pròpiament dits (costes), les avaries (percentatges sobre les composicions dels delictes) i les participacions en les penes pecuniàries. Les despeses de l’Audiència —amb les seves sales, el canceller, el vicecanceller quan presidia efectivament l’Audiència, el “regent la cancelleria” i els seus doctors, jutges, procuradors fiscals, portantveus del general, el governador i els seus assessors—, no anaven pas a càrrec de la tresoreria reial sinó de la Diputació.
Les obligacions públiques d’aquesta expliquen que ningú, ni la mateixa monarquia, no fos exempt dels seus impostos: el dret del General o d’entrades i d’eixides, que gravava les importacions i exportacions de les mercaderies que travessaven les fronteres; el dret de la bolla, que afectava la producció i la venda dels teixits de producció pròpia o importats, a excepció dels destinats directament a l’autoconsum —“propi ús”—, i el dret sobre els safrans, a més dels derivats de la guerra d’ençà del 1640. Només el papa n’era exonerat.
El papa Climent VII, S. del Piombo, c.1523.
MCN / Gronoz
“Robes del sant Pare se exceptuan de pagar lo dret”, deia l’encapçalament de diversos capítols referents a entrades i eixides, joies i bolla de les corts del 1413, confirmats pels capítols del redreç del 1481. Però el conjunt de l’estament eclesiàstic estava subjecte a la fiscalitat de la Diputació, inclosos els inquisidors i els oficials del Sant Ofici. Els conflictes que assíduament tenia la Diputació amb aquest estament, i especialment amb la Inquisició, per motius fiscals, l’obligaren a sol·licitar del papa la renovació i confirmació (confirmació d’una butlla anterior del papa Lleó X, 1516) dels seus drets fiscals sobre l’Església. Els diputats del trienni de l’agost del 1521 al juliol del 1524, Joan Margarit, ardiaca major de Girona i diputat eclesiàstic, Joanot de Vilanova, donzell de Manresa i diputat militar, i Joan Berenguer d’Aguilar, ciutadà honrat de Barcelona i diputat reial, nomenaren dos ambaixadors que van anar a Roma a impetrar del papa Climent VII aquesta confirmació. No era un fet exclusiu de la Generalitat catalana. També la valenciana tenia confirmació apostòlica dels seus drets (butlla del papa Adrià del 1522).
Les relacions de la Diputació amb el papa eren directes i intenses a l’inici del segle XVI, ja que fins i tot va proporcionar alguna galera al pontífex. La Diputació, de fet, tenia agent permanent a Roma, amb un salari consignat per a ell. Els afers d’aquest agent eren de tota mena, fins i tot, a la segona meitat del segle XVII, estava a l’aguait del rosari de beatificacions i canonitzacions del moment. De vegades, hi podia haver més d’un d’agent i, tanmateix, això no era obstacle perquè la Diputació enviés també ambaixadors, com en aquest trienni del 1521-24, amb dietes particulars.
Per butlla de 17 de les calendes de maig de 1524, Climent VII renovà i confirmà els diputats del General de Catalunya en els seus drets fiscals, derivats dels mandats de les corts. Aquesta butlla, d’una banda eliminava qualsevol dubte sobre l’obligació de les persones eclesiàstiques de pagar els drets d’entrades i eixides, els drets de bolla i els drets procedents dels acords presos en corts. De l’altra, definia la condició del diputat eclesiàstic, és a dir, del president de la Diputació del General, com a jutge i delegat apostòlic i, com a tal, amb poder d’actuar per via de censura eclesiàstica fulminada —d’excomunicació— contra tots aquells, laics o eclesiàstics, que fessin frau als drets de la Diputació. La butlla fou una referència constant de la Generalitat per a legitimar la seva actuació fiscal en moments polítics crítics, i per a recordar l’obligació en consciència de laics i eclesiàstics amb relació a la fiscalitat de la Diputació del General.
El 1563 i el 1585 la Diputació, davant la resistència de la Inquisició a acatar la fiscalitat de la Generalitat, insistia en les butlles dels papes Lleó i Climent. El 1640, quan la Diputació arbitrà, per raons de defensa militar, l’impost del dret de guerra o de la “nova ampara”, recordà que l’Església no estava exempta dels drets del General i estampà de nou la butlla de Climent VII amb el breu preàmbul següent: “Bulla de Clement VII concedida a instància dels Deputats del General de Cathalunya pera que les Corts Generals del dit Principat y Comtats de Rosselló y Cerdanya (lo lloch de les quals ocupaven los Braços Generals) poguessen imposar drets, talls, y altres imposicions als ecclesiàstichs, sens aver de recorrer als Summos Pontífices pera obtenir lo consentiment de aquells”. D’aquesta manera, les corts de Pau Claris legitimaren els impostos de guerra i elevaren la Junta de Braços a la categoria de corts. Uns anys abans, el 1610, el Consistori ja havia insistit, amb diversos dictàmens sobre les atribucions que li conferia la butlla pontifícia del 1524, en recordar l’obligatorietat fiscal de laics i eclesiàstics.
Tercera edició coneguda del Libre dels Quatre Senyals del General de Catalunya, Barcelona, 1698.
AF/AHC - R.Mr.
Un període especialment important pel que fa al recurs a aquesta referència pontifícia fou el trienni de l’agost del 1680 al juliol del 1683, durant la Diputació de Josep Sastre i Prats, abat de Sant Pere i Sant Pau del Camp de Barcelona, de Joan d’Amat i Despalau, senyor de Castellbell, i de Joan Baptista de Perpinyà, ciutadà honrat de Girona, quan s’agreujà considerablement l’evasió fiscal de la Generalitat. No fou per casualitat que aquest Consistori va fer estampar de nou el Libre dels Quatre senyals (Barcelona, Rafel Figueró, 1683), la primera edició del qual va ser feta, també, en una època difícil (Barcelona, Hieronym Margarit, 1634). Al juny del 1681, la Diputació va intentar, sobre la base de la butlla de Climent VII, fer ús del procediment de l’excomunicació contra el frau fiscal laic i eclesiàstic, però la monarquia va negar-se en rodó a acceptar-ho. Els dictàmens de les institucions en conflicte van durar fins a la resolució negativa de la Corona, a l’abril del 1683. El 1689, la Diputació encara recopilava i feia estampar diferents vots i altres documents per justificar els drets fiscals de la Generalitat de Catalunya, en els quals la butlla de Climent VII ocupava un paper central.