El segle XV assenyala alguns dels canvis més significatius en la historiografia catalana. D’una banda, el cavaller de Bagà Pere Tomic va escriure l’obra Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona. Aquest tractat històric, enllestit el 1448, suposava una reformulació del saber històric medieval, bastida a la mida dels interessos dels barons de Pinós, a qui l’autor serví, i de la noblesa catalana. Com a tal, recollia alguns dels mites fundacionals —vinculats als cicles bíblic de Túbal, nét de Noè, i clàssic d’Hèrcules— ideats per la historiografia castellana del segle XIII, i sobretot pel bisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada. A més, però, desenvolupava determinats mites sobre l’origen dels comtats catalans —i molt especialment la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons— i oferia diverses notícies històriques sobre les empreses militars de la Corona d’Aragó a la Mediterrània —provinents de la crònica de Bernat Desclot i de fonts orals—.
D’altra banda, la segona meitat del segle XV assenyala l’origen de la historiografia humanista. Els Paralipomenon Hispaniae del cardenal i bisbe d’Elna i de Girona Joan Margarit (impresos pòstumament el 1545) signifiquen un primer pas en la mitificació del passat got de Catalunya, paral·lel a l’enaltiment que la historiografia humanista francesa feia dels francs. L’obra Barcino (editada el 1491), de Jeroni Pau, fou la primera monografia dedicada a aquesta ciutat i inicià el trencament amb la formulació medievalitzant del mite d’Hèrcules. Però l’obra fonamental de la historiografia humanista són les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell, escrites entre el 1495 i el 1513 i impreses pòstumament el 1547. Carbonell, arxiver reial, va recórrer a l’erudició, la filologia, l’arqueologia i la documentació d’arxiu per bastir una síntesi bigarrada però prou efectiva.
Al segle XVI es veu la consolidació de la historiografia valenciana, especialment a través de les cròniques de Pere Antoni Beuter (editada a partir del 1538) i de Martí de Viciana. També la historiografia mallorquina donà un pas de gegant amb la Història general del Regne de Mallorca (1593-1601) de Joan Binimelis. Al Principat cal remarcar les monografies locals de Cristòfor Despuig —sobre Tortosa— i de Lluís Ponç i d’Içard —sobre Tarragona—, escrites a l’escalf de la nova estètica classicitzant i humanista. També Francesc Tarafa, Antoni Viladamor (1585) i Francesc Calça (1588) assajaren, amb resultats diversos, de construir sengles històries del Principat. Cap d’ells, però, no pot ser comparat amb l’historiador aragonès Jerónimo Zurita. I cal dir que ni les corts del Principat ni les del País Valencià van obtenir una creació similar a la de la figura del cronista del regne, com ho havia aconseguit, anys enrere, el Regne d’Aragó.
Coronica Universal del Principat de Cathalunya, J.Pujades, Barcelona, 1609.
BC
Al començament del segle XVII convé remarcar especialment dos autors. D’una banda, el dominicà valencià Francesc Diago, autor d’uns Anales del Reino de Valencia, publicats a partir del 1613. D’altra banda, el català Jeroni Pujades, autor d’una Crònica universal del Principat de Catalunya (el primer volum de la qual va veure la llum el 1609), on erudició i credulitat es combinen en una síntesi desigual, i també autor d’un interessantíssim Dietari. Cal ressenyar, a més, el Summari, índex o epítome del jurista rossellonès Andreu Bosc (1628).
L’interès creixent per la història va donar lloc a l’edició d’alguns textos medievals. Així, Pere Miquel Carbonell introduí en les Cròniques d’Espanya l’anomenada Crònica de Pere el Cerimoniós, el Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I, editada a València el 1557, la Crònica de Ramon Muntaner, que va ser impresa a València el 1558 i a Barcelona el 1562, i el Llibre del rei En Pere, o la Crònica de Bernat Desclot, que va ser impresa en llengua castellana el 1616 per Rafael Cervera. Des d’aquest interès per la història, entesa també com a justificació de les actituds polítiques coetànies, cal ressenyar l’elaboració del Llibre dels feits d’armes de Catalunya, suposadament redactat per Bernat Boades el 1420, però en realitat compost el 1670 pel falsari Joan Gaspar Roig i Jalpí.
Des d’un punt de vista historiogràfic, el període es clou amb els Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya (1709), magne continuador —en la doble faceta d’erudit i acrític— dels treballs de Jeroni Pujades, però que aporta valuoses informacions coetànies. Més enllà de les aportacions positives al coneixement històric, la historiografia catalana dels segles XVI i XVII manifesta un doble interès: com a reflex de l’imaginari del seu temps i com a testimoni de l’evolució de la disciplina històrica.