Francesc Fontanella i Garraver (1622-1701?) fou el representant més genuí del teatre barroc a Catalunya. La seva obra dramàtica i la lírica, transmesa per mitjà de manuscrits dels segles XVII, XVIII i inici del XIX, ha estat pràcticament desconeguda fins als nostres dies.
El seu teatre significa un intent prou reeixit, encara que malauradament estroncat, d’incorporar l’escena catalana als corrents imperants a Europa; tant respecte a la recreació del llenguatge i a l’adscripció a les noves formes dramàtiques propugnades per Félix Lope de Vega en el Arte Nuevo de Hacer Comedias (1609) com al concepte barroc del món-teatre en la línia, ja d’un lirisme italianitzant —a imitació de Il pastor Fido de Giovanni Battista Guarini—, ja d’una deformació burlesca prou rabelaisiana.
Composició social del públic al teatre el Corral de l’“Olivera”, València.
El període en el qual s’insereix l’obra de Fontanella fou, en especial a Catalunya, extremament difícil. Les guerres que abastaren tot el segle XVII, la dels Trenta Anys (1618-48), la dels Segadors (1640-52), la francoespanyola (1648-59), a més de les successives revoltes al Rosselló a la dècada dels seixanta, tingueren encara, a final de segle, el colofó tràgic de la guerra de Successió. Aquest panorama descoratjador, amb tota la seqüela de mals que encapçalava la crisi econòmica espanyola, emmarcà la seva vida.
Diversos factors intervingueren en la formació de Fontanella: fill del gran jurisconsult Joan Pere Fontanella, la base cultural humanística que va rebre als Estudis Generals de Barcelona va ser potenciada en el redós familiar; el coneixement directe d’altres països (França, Holanda), quan viatjà amb el seu germà Josep, ambaixador a la conferència de Münster, li feu aprendre altres llengües. El fet de pertànyer a la societat culta de Barcelona el convertí en membre actiu de les mascarades, les cavalcades i els jocs al Born, organitzats a la ciutat per la confraria de cavallers de Sant Jordi. També el convertí en espectador de les representacions del teatre de l’Hospital de la Santa Creu on s’escenificaven els èxits dels dramaturgs castellans. Finalment, la circumstància política que l’envoltà des de molt jove va portar-lo a combatre en la batalla de Montjuïc com a superintendent d’artilleria, l’any 1641, i l’erigí en protagonista de la rendició de la ciutat a Joan d’Àustria, el 1652. Tots aquests factors, tant culturals com politicosocials, convertiren Fontanella en l’escriptor del moment, en l’home idoni per a transformar l’escena catalana inserint-la en el moviment cultural barroc entès com a fenomen d’abast europeu.
Fontanella escriví la seva obra dramàtica en un moment àlgid del teatre castellà. El Siglo de Oro enlluernà amb les seves troballes i els seus autors el teatre europeu del moment. Quan Fontanella n’imità les tècniques o el llenguatge, ho feu per un desig de modernitat. Escrigué d’acord amb les pautes que dictava la moda i ho va fer per a un públic molt concret: la societat culta de Barcelona.
Manuscrit de la tragicomèdia pastoral Amor, fermesa i porfia, F.Fontanella, segle XVII, BC.
Els manuscrits de Fontanella comprenen a més de la poesia lírica, molt important (més de tres-centes composicions), dues obres de teatre senceres: la tragicomèdia pastoral Amor, fermesa i porfía, que a més de l’obra en tres actes inclou també lloa, entremès i balls, i Lo desengany, poema dramàtic en dos actes precedit d’una lletra. També projectà escriure una altra peça dramàtica de la qual només es conserva un fragment. No fou aquest l’únic intent: sovintegen els villancets dialogats en els quals les figures a l’entorn del cicle nadalenc recorden Els Pastorets, de tanta tradició a Catalunya. També es conserven unes èglogues representables influïdes per Garcilaso de la Vega. Finalment, escriví un acte a l’assumpció de Maria, força conceptista, durant els últims anys de vida religiosa a Perpinyà. Cap d’aquests intents no pot, però, comparar-se a les dues peces majors, Lo desengany i Amor, fermesa i porfia.
En sentit estricte, reduïda als tres actes, aquesta tragicomèdia pastoral és una farsa bucòlica o ègloga ampliada, en la línia italorenaixentista, que presenta, en uns límits geogràfics molt precisos —des del Besòs fins al Llobregat, i al centre Montjuïc—, una Arcàdia idíl·lica. L’argument artificiós descriu les lluites entre els dos grups de pastors fingits. L’acció ofereix un notable paral·lelisme amb II pastor Fido, amb l’oracle com a eix misteriós a l’entorn del qual es desenvolupa l’acció no cruenta. El final feliç que representen les noces dels pastors, Elisa del Besòs i Guidemi del Llobregat, signa la pau entre els bàndols rivals.
Dues accions, la seriosa i la jocosa s’interrelacionen així, com dos grups de personatges. Fontano, Elisa i Guidemi, els protagonistes, tenen llur rèplica en els graciosos Casòlic, Flora i Posimico. Usen dos registres diferents: els protagonistes, el més culte, amb adopció de castellanismes; els graciosos, el més groller, amb tonades popular i llatí macarrònic. Són, segons les normes de la farsa bucòlica, personatges sense profunditat, meres aparences, màscares que actuen al dictat d’unes pautes convencionals; llur encant consisteix precisament en la frivolitat, en la facilitat amb què es mouen al compàs de la paraula i de la música.
Les peces menors que acompanyen la tragicomèdia tenen el seu lloc ja sigui al començament, com la lloa, que és un enaltiment de la llengua catalana, ja sigui als entreactes, com l’entremès i els balls. Volen ser entreteniments jocosos escrits per a compensar l’acció dramàtica del text principal. En connexió amb aquest, però, adquireixen una dimensió molt més important en esdevenir, els graciosos, protagonistes absoluts de les petites farses i endinsar el mateix autor, Fontano, per l’espai abstracte del metateatre.
Per a Lo desengany, Fontanella escollí la faula mitològica centrada en les noces de Venus i Vulcà, potser influït per la deformació burlesca a la qual havien sotmès ja anteriorment Francesc V. Garcia, i també Góngora, aquestes figures mitològiques. Capgirant el tema, esquivà el clàssic adulteri de Venus amb Mart i el convertí en el de la gelosia i en el de l’assumpció del desengany. Venus “inconstant” es casa amb Vulcà, com és de llei segons la mitologia, encara que ho faci per despit i per obeir Saturn. Aquesta faula clàssica, adaptada a les circumstàncies que exigien un cert respecte al decòrum, és integrada dins l’obra: la comèdia que protagonitzen dos amics, Tirsis i Mireno, que han d’acudir a un màgic, perquè els guareixi els mals d’amor. Per obra de màgia esdevenen espectadors i actors alhora dins i fora, alternativament, d’un escenari que han vist reflectit en un mirall.
L’evocació dels fets bèl·lics per mitjà de les al·lusions dels personatges i les referències als pintors, contemporanis, donen més vida a la farsa. La confusió barroca culmina amb la intervenció de les dames repetidament invocades ja com a amazones d’una primavera mitològica, ja en la conclusió de l’obra, un final de festa amb la participació enjogassada d’actors i públic secundant el propòsit que guia Fontanella més enllà de l’anècdota: l’escenificació d’un modern i enginyós artifici, el teatre dins el teatre.
Per aconseguir aquest espectacle complet, Francesc Fontanella, autor típic del barroc, recollí tècniques i temes, els assimilà, i creà el teatre barroc català. Un teatre que té el valor de ser paral·lel en el temps, i sovint en la qualitat, al de qualsevol altre país de l’Europa del segle XVII.