Al món hispànic, les primeres temptatives de trencament amb la tradició i d’introducció de les novetats que venien produint-se a l’Europa de la revolució científica començaren a partir de mitjan segle XVII. Tanmateix, cal esperar les dues dècades finals d’aquest segle perquè el procés d’aculturació iniciat prenguera força i es constituirà com a base del període il·lustrat. Els protagonistes d’aquest procés foren titllats despectivament de novatores per la major part del professorat universitari i dels garants de l’ortodòxia dels valors del catolicisme. Això no fou obstacle, però, perquè, progressivament, el moviment fóra consolidant-se i ampliant la seua àrea d’influència fora dels àmbits acadèmics oficials gràcies, sobretot, al mecenatge. L’èxit dels novatores fou conseqüència, d’una banda, de l’aparició d’un ambient favorable a la necessitat de renovació en la societat espanyola i, de l’altra, del seu tarannà eclèctic, que els permeté de conjugar les novetats amb la més pura ortodòxia.
En el camp de les ciències fisicomatemàtiques, sobresurt el matemàtic jesuïta castellonenc Josep de Saragossa (1627-79). Professor d’arts i teologia a Mallorca —on va establir relació amb els astrònoms Vicenç Mut i Miquel Fuster, que influïren molt en la seua orientació científica—, marxà després a Barcelona i entre el 1660 i el 1670 s’instal·là a València. Allí va ensenyar teologia al col·legi de Sant Pau i, de manera privada, va estudiar i ensenyar matemàtiques i astronomia. Més tard, fou nomenat titular de la càtedra de matemàtiques del Col·legi Imperial de Madrid i arribà fins i tot a esdevenir preceptor de Carles II. Fou autor d’un interessant tractat de geometria —la Geometria magna in minimis (1674)—, va realitzar excel·lents observacions astronòmiques i, a València, fou peça clau en l’aparició d’aquells centres de discussió anomenats acadèmies.
L’historiador Sebastià Garcia i Martínez distingeix entre les acadèmies de caràcter mixt —és a dir, literari i científic— i les estrictament científiques. D’acadèmies de caràcter mixt, a València, hi hagué l’Acadèmia del Carrer del Bisbe, sorgida el 1685 sota la presidència i el mecenatge d’Onofre Vicent d’Ixar, comte d’Alcúdia. En foren membres els científics Fèlix Falcó de Belaochaga, Vicent Mir, Josep Vicent de l’Olmo i Gaudenci Senach. A l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, reunida al palau dels Dalmases entre el 1700 i el 1703, Josep Aparici i Mercader (1653-1731) va dictar dues conferències sobre geografia, introduint-hi les novetats en un marc cosmogràfic anticopernicà.
Major anomenada tingué la tertúlia aplegada al voltant de la nodrida biblioteca del marquès de Vilatorques, que va traduir les Conferències de l’Académie des Sciences i va reunir els artífexs de l’època prèvia a la Il·lustració: els filòlegs i historiadors Josep Manuel Minyana i Josep Rodrigues, a més dels novatores Tomàs Vicent Tosca, Joan Baptista Coratjà i Baltasar Íñigo.
Les acadèmies estrictament científiques foren organitzades pels mateixos científics al marge de mecenes, per dedicar-se exclusivament a la discussió científica i a la realització d’experiments i d’observacions, com ja havia fet Josep de Saragossa. El 1687, el beneficiat de la catedral valentina, Baltasar Íñigo, reuní a casa seva una acadèmia matemàtica, a on acudiren Tosca i Coratjà —que actuava com a secretari— i, com a invitat, el jove Antoni Bordassar d’Artazu (1672-1744). Segons Víctor Navarro, s’hi discutien els temes propis dels cursos enciclopèdics de matemàtiques publicats a l’Europa de la segona meitat del segle XVII, en un diàleg entre els tres científics, en el qual Íñigo actuava com a mestre i moderador. Més tard, Tosca va instituir una altra acadèmia per ensenyar privadament matemàtiques, entre el 1697 i el 1705.
De Baltasar Íñigo (1656-1746) no es coneixen obres escrites d’altura. No obstant això, va gaudir d’una gran reputació com a matemàtic. Joan Baptista Coratjà (1661-1741) va formar-se amb Josep de Saragossa i Fèlix Falcó de Belaochaga i participà en totes les reunions científiques organitzades a València. Fou nomenat catedràtic de matemàtiques de l’Estudi General de València el 1696 i, des d’aquesta posició, va presentar distintes propostes sobre la situació de la disciplina i del seu ensenyament, en especial els Apuntamientos para las constituciones que se han de hazer en la insigne Universidad de Valencia en lo tocante a las Mathematicas. Fou autor d’un manual universitari, l’ Arithmetica demonstrata (1699), i d’una ingent obra manuscrita.
Tomàs Vicent Tosca (1651-1723), pertanyent a l’orde de l’oratori, estudià ciències matemàtiques amb Falcó i participà en les tertúlies i acadèmies. Va detenir distintes dignitats i, fins i tot, fou vicerector de la Universitat de València (1717-20). Víctor Navarro afirma que el Compendio matemático (1700-15) ocupa un lloc destacat en la introducció de la ciència moderna a Espanya, perquè incorpora les principals novetats científiques europees, juntament amb les dels millors autors espanyols. El mateix investigador considera que el Compendium philosophicum (1721) “representó un serio intento por renovar el discurso filosófico desde la perspectiva de la nueva ciencia”. L’eclecticisme de Tosca explica el seu èxit en els cercles científics espanyols i hispanoamericans de tot el segle XVIII. També s’han d’incloure en aquest grup l’arquitecte Josep Chafrion (1653-98), el cosmògraf Josep Vicent de l’Olmo (1611-96) i l’astrònom Fèlix Falcó (1656-1746).
En paraules de J.M. López Piñero, “el auténtico manifiesto del movimiento renovador en la medicina” fou la Carta filosófica médico-chímica (Madrid, 1687) del valencià Joan de Cabriada (1665-1714). El seu llibre, prologat per alguns dels novatores més importants, va obrir una encesa polèmica impresa en forma de fullets.
Pharmacopoea cathalana, J.Alòs, Barcelona, 1686.
BC
En la medicina, els principals centres de renovació foren Barcelona, Saragossa, Madrid i Sevilla. En aquest camp, cal destacar l’important paper representat per l’arxiduc Joan Josep d’Àustria que, com a protector dels novatores, va tenir el catedràtic de la Universitat de Barcelona Jacint Andreu com a metge de cambra, i Giambattista Juanini com a cirurgià de cambra. Amb aquests personatges, hi estigué en contacte Joan d’Alòs (1617-95), deixeble d’Andreu, titular de distintes càtedres a la Universitat de Barcelona i protometge del Principat. Ben instal·lat als ambients oficials, Joan d’Alòs apareix com una de les figures centrals en la introducció d’importants novetats, sobretot en el camp de la fisiologia vascular, la qual tractava d’encabir en una teoria radicalment galènica.
Finalment, cal assenyalar que els conreadors de la ciència amb mentalitat més oberta varen mantenir una rica relació epistolar i personal. El fruit d’aquest procés de renovació durant el segle XVII no es pogué recollir, però, fins a l’assimilació plena dels pressupòsits il·lustrats al segle següent.