La farmàcia catalana

Al llarg de l’edat moderna, la farmàcia va esdevenir progressivament un camp professional específic i exclusiu, i per a aconseguir-ho va caldre una delimitació de competències amb altres oficis que fins llavors hi havien intervingut d’una manera o altra: metges, cirurgians, droguers, sucrers, cerers...

Al segle XVI el metge procedia a l’examen del malalt per a establir el diagnòstic, a partir del qual formulava la seva prescripció i receptava la medicació més adient. L’elaboració concreta del medicament, però, era un afer reservat a l’apotecari, que finalment en va gaudir en règim de monopoli. Un acord del 1603 signat a la ciutat de Barcelona apartava el droguer de la part operatòria i el convertia en un mer proveïdor de substàncies simples, algunes de les quals no podia vendre a particulars. De manera molt semblant es produí l’apartament dels cerers barcelonins el 1612. La fabricació de candeles havia constituït una important font d’ingressos complementaris a les oficines de farmàcia, que ara es perdia com a contrabalanç de l’exclusivitat dels medicaments. Tanmateix, el caràcter local del Col·legi de Barcelona no va permetre generalitzar els convenis precedents a la resta del territori català, de manera que van existir múltiples solucions intermèdies segons cada lloc i moment. El 1588, per exemple, un contracte entre els consellers de Santpedor (Bages) i l’apotecari ens informa que aquest, al marge de la seva tasca específica, també havia de subministrar fruita seca, pasta de sopa, torrons, arròs i candeles. És possible que en molts indrets rurals no es pogués viure del simple quefer de l’ofici i que les petites localitats que volguessin disposar d’aquest servei fossin tolerants.

La formació professional era un afer intern, com en qualsevol altre gremi artesà. Calia un període d’aprenentatge al costat d’un mestre col·legiat que instruïa el neòfit en els secrets de l’art farmacèutic (durant els segles XVI i XVII, aquesta etapa d’aprenentatge tendí a reduir-se de manera clara). Després s’havien de passar les proves davant un tribunal examinador. Tan sols superades aquestes i amb la resolució favorable de l’expedient probatori de la puresa de sang (la professió va restar vedada als descendents de jueus, conversos i condemnats a la foguera per la Inquisició, com també a les dones), es reconeixia la capacitat legal per a obrir botiga pròpia. La preparació de l’apotecari no va assolir en cap moment el nivell universitari, com tenia la medicina, que l’hauria convertit en un veritable art. Es produí, però, una singular situació, ja que si d’una banda l’ensenyament es feia seguint pautes típiques de gremis menestrals, el reconeixement de l’aptitud i de la qualitat de l’exercici estava en mans estranyes, ja que requeia en els membres d’un altre col·lectiu —els metges— a qui estava explícitament prohibida la confecció de medicaments.

Pel que fa a la seva posició en l’organització social, la professió d’apotecari es va moure en una certa ambigüitat estamental. A les ciutats la tendència va ser elevar-la a la categoria dels artistes, formant col·legis en els quals participaven altres professionals de la sanitat: metges i cirurgians, i les ordinacions preveien les facultats específiques de cada un d’ells. Per contra, a l’àmbit rural i a les poblacions secundàries, les associacions seguiren patrons més tradicionals de confraries i gremis en què els socis eren droguers i cerers. Malgrat els intents ciutadans d’ascens social, el cert és que l’ofici requeria certes habilitats manuals que, en molts indrets del país, el retenien en l’esfera de la menestralia. Però tampoc no era una tasca com altres a causa de la seva relació directa amb la salut. Un error en la dosificació, el mal estat d’algun producte o una manipulació equivocada podia tenir fatals conseqüències per al malalt-client. Això va motivar que l’Estat exercís un control sobre la feina de l’apotecari a través de les inspeccions periòdiques a què estaven sotmeses les botigues i en les quals la presència del metge era obligada, i que s’encarregués, alhora, dels que exercien sense llicència i sobretot de l’intrusisme.

A partir del 1523 el protometge (metge principal de la cort encarregat de vigilar la professió) començà a prendre protagonisme en el món farmacèutic català, tot i que la plena estructuració de la sanitat no es féu fins a les corts del 1585, convocades per Felip II a Montsó. Malgrat la primacia que les Constitucions de Catalunya donen a la figura esmentada, la realitat s’encarregà que existís una doble organització. A les ciutats hi havia els col·legis, independents entre si i cada un d’ells amb característiques pròpies, tot i que procuraven prendre el de Barcelona com a model. Alguns eren d’origen medieval —Barcelona, Perpinyà, Girona, Lleida—, altres foren creats o molt reformats al segle XVI —Tarragona, Reus, Vic— o al XVII —Tortosa, Manresa— ,i un darrer es fundà a l’inici del segle XVIII —Cervera—. Tots ells, però, van procurar mantenir la seva autonomia sobre la base d’antics o nous privilegis, sovint amb el suport de les autoritats municipals que veien amb mals ulls la intromissió del poder central. La influència efectiva del protomedicat es va limitar, doncs, a les zones rurals i les viles secundàries, on les associacions esmentades consideraven que no hi tenien atribucions. La polèmica entre ambdós organismes va ser molt dura i les llicències concedides pel protometge no eren reconegudes pels col·legis urbans, els quals exigien un nou examen als apotecaris forans que pretenien instal·lar-se en la seva demarcació.

Així, doncs, la institució del protomedicat va ser l’encarregada de posar ordre a la Catalunya rural. Les seves primeres visites d’inspecció documentades, al final del segle XVI, mostren un elevat nombre d’apotecaris que exercien sense la corresponent llicència, i també una important quantitat d’intrusos. En el primer cas, es tractava, principalment, de professionals que havien fet els estudis i les pràctiques preceptius, però que per diverses raons no s’havien sotmès al tràmit de l’examen. D’aquesta manera, les visites no sols anaven encaminades a comprovar l’estat de les substàncies simples i compostes, sinó també a regularitzar situacions administrativament anòmales. El 1594, el protometge Joan Amat i el farmacèutic del Col·legi de Barcelona Joan Ponsich, procediren a examinar els apotecaris sense llicència de l’Empordà, el Rosselló, el Conflent i la Cerdanya i a expulsar-ne els intrusos. És prou conegut l’afer de Llívia: Jaume Bossan renuncià a l’obtenció del títol i Francesc Meranges, candeler d’ofici, va ser condemnat a tancar per intrusisme. El resultat fou que la vila es quedà transitòriament sense servei. La inspecció era pública i els veïns podien ser-hi presents. Un notari aixecava acta de l’inventari i el reconeixement de substàncies, fent constar les irregularitats descobertes, i els medicaments en mal estat eren llençats a terra per destruirlos davant la multitud, per vergonya del titular. Així passà a Olot i a Banyoles, entre altres llocs.

En el camp teòric, els textos oficials obligatoris foren la Concordia Pharmacopulorum, publicada a Barcelona el 1587, i el posterior Antidotarium, escrit pel protometge Joan d’Alòs, el 1686, que es mantingueren vigents fins el darrer quart del segle XVIII, a despit de la nova farmàcia química desenvolupada en aquest segle.

Al llarg de l’edat moderna, la xarxa de servei farmacèutic català va tendir a densificar-se. La seva estructura partia de la presència d’oficines a les capitals de vegueria com a poblacions més importants del país, s’assentava en les viles cap de comarca i es complementava amb indrets secundaris, sovint petits, però amb una particular capacitat d’atracció sobre el seu entorn. Aquesta jerarquia s’observa clarament en la distribució dels col·legis: tots ells, excepte el de Reus, es trobaven en una capital. La seva creació es devia molt més a la preeminència urbana que no pas al nombre de botigues que poguessin tenir: quatre a Manresa i només tres a Cervera. En els mateixos moments, la vila de Puigcerdà en tenia sis, que continuaren agremiades en la confraria dels botiguers. L’espessiment de la xarxa es produí, sobretot, a partir del segon quart del segle XVII. Les incorporacions en aquesta xarxa corresponen a dos tipus de poblacions: les viles amb un creixement demogràfic i econòmic suficient per a poder mantenir una botiga; els petits indrets situats al costat d’una via de comunicació important, amb ramals vers zones laterals, que els convertien en paratges propicis per al comerç. Hi va haver una certa tendència a la perpetuació familiar en la botiga, fet que també es documenta en altres oficis. No obstant això, no fou obstacle perquè algunes poblacions perdessin la seva oficina o, si més no, que mostressin discontinuïtats en el servei. El creixement demogràfic va ser una condició necessària, però no suficient, per a l’obertura de nous establiments, ja que calia que el públic potencial disposés dels recursos econòmics mínims per a poder-hi comprar.