De la unió imperial a la Unión de Armas

El context

De “senyor emperador de Spanya” fou saludat Ferran II pel seu batlle general a València, Dídac de Torres, en un paral·lelisme més que tancat amb la salutació del notari arxiver Pere Miquel Carbonell —“senyor Rey e príncipe de las Spanyas”—, alhora que el canonge de Girona Andreu Alfonsello creia veure en el nou regnat l’inici de “l’imperi de les Espanyes”, i fins i tot el cardenal Joan Margarit i de Pau, en la dedicatòria del Paralipomenon Hispaniae libri decem, recordà en l’esdeveniment de la unió de corones del 1479 els vincles de les dues Hispànies —Citerior i Ulterior—. Els textos, imbuïts de les influències romanistes —i àdhuc visigòtiques— que les modes de l’humanisme renaixentista imposaven pertot arreu, no s’allunyaven gaire de semblants expressions a Castella, on cronistes com Diego de Valera, poetes com Íñigo de Mendoza, i catedràtics com Pedro Ciruelo, no tenien dubtes sobre la realitat de la “monarquía de todas las Españas” que portaria ben segur una “aurea aetas” (edat d’or).

Cap d’ells, però, no anava més lluny i tots pensaven en plural, en el respecte escrupolós envers uns regnes units en la persona dels Reis Catòlics, els quals haurien de fer escassos canvis governamentals, a excepció de la necessària conjunció de la política exterior d’ambdues corones davant d’Europa. En aquest punt la força dels fets —la invasió de Nàpols per Carles VIII de França el 1494— i el major protagonisme de Ferran —que trencava, per altra banda, l’espúria divisa del “tanto monta”— inspiraren, enfront de la tradicional amistat castellanofrancesa dels Trastàmara, una acció contra els Valois centrada en terres italianes, dirigida a la consolidació definitiva del Regne de Nàpols (1503).

En tot cas, per als súbdits de la Corona d’Aragó, per tal d’endegar l’ampli projecte esbossat, hauria d’imposar-se el vell model confederal catalanoaragonès en el qual tingués prioritat la paràbola de la mata de jonc del cronista Ramon Muntaner en esguard de l’imperi i la llibertat que havien caracteritzat els gloriosos dies de l’expansió mediterrània baix-medieval. Més encara: del que es tractava precisament era de saber fins a quin punt aquest model seria respectat, tot fent de l’antiga mata de jonc un tronc peninsular més robust sense que per això les diverses fulles —els distints regnes— perderen la seva àmplia i flexible llibertat.

Nogenysmenys, certs trasbalsos de poder cap a Castella, on més temps radicà la seu de la Cort —doblats de la proliferació de càrrecs virregnals i la creació de noves institucions de govern i assessorament, cas del Consell d’Aragó—, així com les extorsions de la nova Inquisició castellana palesaren certament que la teoria podia estroncar-se i donar pas a una situació nova, potser més deteriorada envers la primigènia unió de corones. Fins i tot per un moment el mateix rei Ferran, amb el seu segon matrimoni amb Germana de Foix, assajà decebut alguna cosa més que la conjuntural aliança amb França del tractat de Blois, que en gran part havia aturat la política del seu gendre Felip d’Habsburg a Castella.

El governament de Catalunya amb la casa d’Àustria.

Debades! La malaguanyada descendència d’aquestes segones noces i la mort de Ferran refermà anys després els lligams de la primera unió de corones, tot fent recaure sobre l’augusta testa d’un sol rei les càrregues de l’antiga monarquia dual, empitjorant-les, si de cas. Perquè aquest rei, l’emperador Carles, era encara més estranger, pertanyia a una dinastia absolutament forana, i com una enfiladissa insospitada s’entortolligava a la mata de jonc i al tronc peninsular, bo i escanyant-los i desviant-los cap a altres objectius imperials —europeus i continentals—, més feixucs que els tradicionals del món mediterrani baix-medieval. Això no obstant, i superades les crisis polítiques i socials que inauguraren el seu regnat a la Península —les Comunitats de Castella i les Germanies als Països Catalans—, el cosmopolitisme de l’emperador, o si més no la vastitud de les seves possessions —que impedien qualsevol temptativa de centralització d’institucions molt diverses—, l’obligà a actuar a l’interior dels seus regnes amb tolerància, a encabir-los certament en l’Imperi però respectant-ne les diferències jurídiques, i a estar més “sobre avyso” en la governació dels territoris catalans i aragonesos. Car com confessava al seu fill el príncep Felip en les instruccions de Palamós del 1543 “más presto podryades herrar en esta governación que en la de Castilla, asy por ser los fueros y constituciones tales, como porque sus paçiones no son menores que las de otros, y ósanlas más mostrar y tienen más desculpa, y ay menos maneras de poderlas averyguar y castigar”.

Fet i fet, si la monarquia ja se n’havia adonat aleshores, de les dificultats que comportaven les lleis i institucions pròpies dels Països Catalans, i acaronava la idea de convertir Castella en el baluard més ferm de l’Imperi —“mi verdadera casa y entero reposo...”, tal com poc abans s’havia adreçat Carles a l’emperadriu Isabel—, els regnes no anaven a la saga. En un viratge polític de major fermesa governamental que preludia, si no avança, el dels anys seixanta de Felip II, les diverses regències dels cosins germans —prínceps Felip i Maximilià d’Habsburg—, que esglaonaren —en la dècada dels quaranta i part de la dels anys cinquanta— l’absència de l’emperador, feien bones per contrast les ambigüitats de la governabilitat de Carles, a la vegada que confirmaven tots els indicis anteriors.

Una anàlisi més apropada, però, comença a descobrir que havien pesat més els aspectes negatius que no pas els positius. L’efímera capitalitat de Barcelona com a cap de l’imperi de Carles V entre el 1519 i el 1520, la pretesa fidelitat dels catalans que semblava que romànticament havien abraçat els ideals del nou Cèsar de la cristiandat al llarg de la dècada dels anys vint, sense que Catalunya arribés a una confrontació tan oberta com la de les Germanies valencianes i mallorquines, la constant convocatòria de corts que testimoniava el respecte imperial al Principat, havien deixat pas en els anys trenta —amb el precedent de l’aliança de Carles V el 1528 amb la Gènova d’Andrea Dòria, l’enemiga secular de Catalunya en l’època baix-medieval— a una realitat més decebedora.

Car una cosa era el projecte imperial, aglutinador de terres bo i respectant les peculiaritats de cadascuna —única manera de poder-les governar—, i tota una altra el que —absent de la Península massa vegades el Cèsar— es gestava en les terres castellanes, al capdavant de les quals l’emperadriu Isabel de Portugal i el totpoderós secretari reial Francisco de los Cobos, que enfortien la causa castellana de “estos reinos” per sobre de la de la Corona d’Aragó, “de aquellos reinos”, en paraules d’Isabel. Però aquells regnes, els dels Països Catalans, no renunciaven fàcilment a un tercer projecte —el seu propi— que difícilment s’encabia en l’imperial, però més difícilment en l’hegemònic castellà. El seu era el de la pau amb França, el de l’acció sobre les costes mediterrànies, fonamentalment argelines, on la pirateria dels Barba-rossa provocava esgarrifances pertot arreu.

Contràriament, l’emperador havia preferit la conquesta de Tunis (1535), que beneficiava el migdia italià, abans que la d’Alger; havia esperonat les constants guerres amb França, amb el sistemàtic enviament de tropes cap a les fronteres pirenaiques, bo i convertint Catalunya en una plaça d’armes quan la tercera guerra amb França, en un teatre d’operacions militars que s’estengué per tota la Provença, tiba com mai abans les cordes. Ara, l’ambigüitat de Carles es palesava negativament i el respecte constitucional començà a trencar-se des de les Corts del 1533. La pau abans que la guerra, la facilitat del comerç abans que els entrebancs mercantils, la seguretat dels camins mediterranis occidentals abans que la brillantor d’empreses —com la de Tunis— de magnitud tan desacostumada com de dubtosa operativitat. La rectificació, però, semblava venir massa tard. La pau de Crépy amb França el 1544 només fou un respir per tal de permetre a l’emperador atendre el front alemany —desbordada l’heretgia luterana—, i el seu fracàs naval davant l’Alger el 1541 tancava agònicament tota esperança mediterrània.

Certament, a mitjan del cinc-cents, la unió de corones tal com va néixer el 1479 no havia entrat encara en plena crisi, però tothom —i no solament els representants institucionals— s’interrogava sobre la validesa dels seus pressupòsits, sobre l’antiga igualtat de tracte dels regnes i els pobles que la conformaven, substituïda gradualment per desigualtats nacionals que començaven a ser arrossegades en benefici d’una nació, Castella —i sobretot d’una monarquia que molt sovint s’hi identificava— i que tendia perillosament a monopolitzar el plural concepte renaixentista de les Espanyes. Car si l’antic tracte no es respectava, ben aviat una clara separació de béns havia d’insinuar-se, amb el temps consumar-se el divorci i fins i tot caminar cap a l’anul·lació dinàstica.

No era aquest encara el to dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig i Pinyol (1557). Això no obstant, aquests diàlegs, més assenyats que arrauxats, condemnaven els intents de castellanització d’Espanya tot coincidint, anys després, amb l’aragonès Jerónimo Zurita y de Castro —que s’havia esgarrifat davant possibles censures castellanes dels seus Anales de la Corona de Aragón—, i sobretot afirmaven la nacionalitat pròpia, malgrat les dificultats que aquesta travessava en gran part per la llunyania del sobirà d’aquells territoris. Els personatges dels Col·loquis de Despuig podien ser imaginaris, però el diagnòstic era ben real. Al cap i a la fi, per a Don Pedro “ella és una gentil nació, la cathalana, valerosa y molt sàvia, si bé per a vuy també se està arrimada com ho està la aragonesa y valenciana que estos castellans s’o beuen tot...”. Per tota resposta Lúcio, un dels protagonistes, no se’n podia meravellar perquè “són molts i més poderosos que nosaltres, y per ço poden seguir millor lo rey y lo present és tostemps tingut per més just que lo absent...”.

Els arguments, efectivament, no eren simples exercicis de dialèctica. A Cristòfor Despuig podia molestar-lo que el castellà Pero Mexía en la seva Corónica imperial hagués situat el Regne de Nàpols “sota lo domini i corona de Castella, essent com és tan clarament de la corona de Aragó, que los minyons no u ignoren”. L’enuig, però, era més fort en aquesta darrera en bloc, i a Catalunya en especial, com ho manifestà en reiterades protestes en corts davant de la creació del Consell d’Itàlia el 1558. Això significava fer dernes gran part de les motivacions que havien mantingut el foc sagrat de la mata de jonc mediterrània, sobretot perquè Felip II sostragué els territoris italians —a excepció de Sardenya— de la jurisdicció i la dependència de l’antiga metròpolis.

L’Imperi —l’antic imperi mediterrani— se n’anava en orris, però també —a poc que els regnes se’n descuidessin— se n’hi anava la llibertat. No debades Felip II convocà escassament a corts els seus súbdits de la Corona d’Aragó, vulnerà sovint furs i constitucions dels regnes sota l’excusa d’encarar-se al bandolerisme català i a la falsedat de creences dels moriscos valencians i aragonesos, els quals portà —sobretot des de la rebel·lió de Las Alpujarras granadines— cap al camí d’una última i intolerant evangelització que ja no excloïa possibles expulsions (Junta de Lisboa del 1582), i detingué en més d’una ocasió els diputats de la Generalitat catalana, que intentaven protegir-se darrere d’un pactisme —renovat, ascendent o defensiu?, què hi fa!— que veia el boc expia-tori, ben a prop, en les alteracions de Saragossa de Juan de Lanuza i Ximénez de Urrea (1591) i les corts de Tarassona del 1592.

A més, en el seu regnat, tota una literatura política castellana, des de Vázquez de Menchaca a Gregorio López Madera, de ressonàncies neotomistas —curiosament la mateixa que intentava en aquella corona assuavir els trets autoritaris de la monarquia massa vinculats a la plenitudo potestatis (plena potestat) i el legibus solutus (legislador únic) del rei—, portava a conclusions ben oposades i força prepotents per a la Corona d’Aragó. Potser la simbolització de l’ordre polític en termes organològics no era la més adequada per a definir l’accepció d’Estat a l’època moderna segons Vázquez de Menchaca, però era molt didàctica quan s’entenia que en la formació social el cap —el rei en la monarquia— no es trobava fora de la resta del cos —el regne—, o dels cossos —els diferents regnes que componien les diverses corones—.

Tanmateix, per als súbdits catalans i aragonesos la pedagogia fou més activa quan, en una segona explicació organològica de López Madera, Castella —gairebé amb una identificació amb la reialesa— esdevenia “cabeza de España”, “el Reyno más poderoso que tiene más Reynos y provincias sujetas” i al qual tots havien de retre “superioridad y vasallage”. De vegades l’ensenyament volia ser, fins i tot, massa actiu, com li va succeir al fadristern desarrelat de Pere Franquesa i Esteve, per al qual el 1605 el rei “es castellano y nada más, y así es como aparece a los otros reinos”.

Tot amb tot, a aquestes altures poques ensenyances necessitaven els regnes. Malgrat les bodes del rei Felip III a València, el perdó reial al Regne d’Aragó per les alteracions del 1591 amb la restitució de possessions patrimonials al fill del comte d’Aranda, i les corts catalana (1599) i valenciana (1604), on s’havia tractat d’atreure’s l’aristocràcia local, tot concedint nous títols nobiliaris i ampliant a aquests les jurisdiccions senyorials del mer i mixt imperi, la política de gestos que inicià el privat de Felip III, Francisco de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma, vers els Països Catalans i la resta dels territoris de la Corona d’Aragó, esdevingué un simple castell de focs d’artifici. Perquè ben aviat ensopegà amb la crua realitat d’una nova detenció de diputats i oïdors de la Generalitat (1602) arran de l’afer de la demora en la impressió de cinc constitucions catalanes, amb l’expulsió dels moriscos (1609) —que contravenia l’esperit i la lletra foral, bàsicament del Regne de València—, i amb la resta d’accions clarament agressives que els virreis emprenien en els territoris que governaren tan desitjosos d’apaivagar el bandolerisme català del Barroc, com de confondre’l, a més, amb tota dissidència social i política.

“De hacienda agena liberales manos: estas han sido las Cortes de Valencia”, concloïen al voltant del 1604 algunes rondalles populars valencianes —tot i que escrites en castellà—, no allunyantse gaire d’una expressió semblant del poeta Luis de Góngora amb ocasió, el 1605, del trasllat de la cort del rei castellà a Valladolid: “gastamos un millón [de ducats] en quince días...”. Les despeses de la reialesa —ja foren pels compromisos militars de les guerres exteriors de la monarquia o, fins i tot, per la boja despreocupació de la gestió de Lerma— i consegüentment les necessitats de la hisenda del sobirà, mai cobertes, explicaven la pretesa harmonia que Lerma volgué de bell antuvi en els Països Catalans per tal d’obtenir substanciosos increments dels serveis en corts —1 100 000 lliures a Barcelona; 450 000 a València— i fins i tot fora de corts. Explicaven també, però, l’agressivitat posterior de la cort reial després de les reiterades fallides de les finances castellanes, de les denúncies dels arbitristes castellans esgarrifats davant de la destrossa del seu país per la pressió fiscal, de les manipulacions monetàries que barrejaven plata amb coure, i de les recomanacions de la consulta del 1619, afanyadament transcrita en la Conservación de Monarquías de Pedro Fernández Navarrete (1620).

Des de Castella, des del cap de la monarquia, no es podia permetre que la fiscalitat només recaigués sobre aquella terra afeblint-la, alhora que altres membres, poblats i rics, se n’escapolien. En el símil organològic temps enrere plantejat, mal negoci havia fet el regne castellà assumint, en lloc del rei, un paper que no li pertocava, si la resta del cos de la monarquia —els altres regnes— encara reeixia en els seus intents de defensar-se de la voracitat tributària gràcies als entrebancs d’una legislació foral i constitucional, atenta a evitar la més mínima conculcació de la llei, que exigia en aquest i altres aspectes un ferri pactisme entre rei i regne.

Però pitjor negoci creia haver fet encara el rei, incapaç de treure suc dels seus regnes —tal com desitjava—, si les actuacions d’enèrgics virreis seus s’estavellaven contra el baluard foral, i a Catalunya —sobretot— àdhuc les ciutats li discutien el 1622 la donació dels quints —el vint per cent dels ingressos municipals—. Tanmateix el rei solament es recordava dels seus súbdits, ara que Castella fallava, quan les renovades guerres a Europa des del 1618 i el 1621 —Trenta Anys i termini de la treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides— exigien nous esforços econòmics per causa dels “empeños de afuera”.

Mal havia estat que fallés l’Imperi —l’imperi mediterrani tal com sempre l’havien entès els Països Catalans, que massa sovint s’havien desesperat davant l’escassa defensa de la monarquia enfront del perill islàmic, a la llarga més algerià i nord-africà que turc—; encara pitjor resultava que la llibertat fos amenaçada pertot arreu i que els representants del rei només parlessin de violències en referir-se a Catalunya —“en llegando a Barcelona acabaré de poner en galeras todo el Principado”, fou l’exabrupte de Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Alburquerque (1615)— i comparessin la tasca del seu govern “solo al trabajo del infierno”, en insultant expressió del duc d’Alcalá (1622). Però atemptar des de Castella i des de la cort contra els recursos econòmics que amb penes i treballs havien refet els territoris i els regnes de la Corona d’Aragó en un llarg i difícil cinccents —després de la crisi baix-medieval— era ja el súmmum dels despropòsits, per bé que es volgués justificar en “lo aventurada” que el rei tenia “su corona” en l’exterior i en la situació límit de Castella. Per aquesta raó certes veus castellanes clamaven per “acertar algún camino por donde se pudiese conseguir que los reinos de su Majestad fuesen entre sí cada uno para todos, y todos para uno...”, i més d’un paper “sobre el gobierno de España” de Fernando Álvarez de Toledo (1621) suggerien la “conformidad de las voluntades entre los naturales...”, però remataven la feina amb una excusatio non petita (excusa no reclamada) —“reducir lo que toca a las lenguas es imposible”— que era tota una acusació manifesta del que a la cort algunes sensibilitats entenien per conformitat de voluntats, ben allunyada de la unió de corones del 1479.

“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir Vuestra Majestad acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrían hallar medios proporcionados para todo, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo.”

Per si restava algun dubte, el Gran Memorial del desembre del 1624, presentat per Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, a Felip IV, aclarí qualsevol incògnita. L’España que Olivares volia era una Espanya molt distinta a la del diletantisme renaixentista del 1479, i la unió de corones ja no convencia ningú, més enllà de l’edulcorat vernís polític, mitjançant el qual s’haurien de fomentar enllaços matrimonials entre famílies nobiliàries de diversos regnes i possibilitar un raig d’esperança per a la promoció de càrrecs dirigents de l’Imperi Hispànic de súbdits no castellans del rei “español”. Flors i violes! Al cap i a la fi la fràgil unió de corones dels Reis Catòlics, del rei Ferran —“a quien”, en frase del comte duc, “debe esta Corona lo que se sabe”— no era ara per a la cort més que el punt d’arrencada d’una unió molt més ferma, molt més “solidària”, molt més —heus ací el quid de la qüestió— centralitzada en “asentar y disponer las leyes en la conformidad con las de Castilla”.

Tanmateix es pensava —a llarg termini— que amb l’abolició foral s’esvairien tots els greuges dels regnes per causa de les pragmàtiques contra els pedrenyals, de l’actuació inquisitorial, dels quints municipals, i que, per descomptat, seria innecessària la petició catalana d’un tribunal de garanties constitucionals. I així el cel obert per als uns —l’arbitrisme imperialista de la Cort— fou l’infern per als altres: els regnes que formaven part d’una unió dinàstica que escassament compartien. Però abans de precipitar-se a l’avenc, la unió d’armes del 1626 fou el purgatori per a tots. Entesa per Olivares com un projecte de defensa comuna en les guerres que l’Imperi espanyol mantenia per tot Europa, el comte duc la volgué crear gairebé per decret com un exèrcit de reservistes de 140 000 homes, amb l’aportació de recursos de tots els territoris de la monarquia hispànica: un primer pas cap a posteriors programes d’homogeneïtzació dels regnes.

Però aquests no admeteren que l’esbós es dissenyés a Madrid amb la mitja dotzena de plenipotenciaris dels diversos països, tal com desitjava Olivares. La votació d’impostos, de serveis, era una tasca de corts, que hagueren de ser convocades, i en els primers mesos del 1626, a Aragó, a València i sobretot a Catalunya, la tibantor s’hi palpà, tot rebutjant les propostes del rei i d’Olivares, o acceptant-les sota increïbles pressions. “No hay obligación de replicar más sino rendirse...” increpà Felip IV als valencians; “no os he dado audiencia para oiros, sino para que me oigais. Solo Dios es bastante para mudar mi resolución, o el servicio fijo que me hareis...”, fanfarronejà Felip IV davant dels catalans; “aquí nada se castiga ni puede ser sin don Alonso de Vargas o flecha de la misma aljava...”, amenaçà el president de les corts del Regne d’Aragó, Juan Domingo de Zúñiga-Fonseca, comte de Monterrey, recordant al cap de l’exèrcit castellà que el 1591 prengué militarment Saragossa.

En uns països, acostumats tradicionalment i jurídicament al pacte entre dirigents, càrrecs i institucions del rei i dels regnes, semblant llenguatge —que culminava tot un procés anterior— palesava sense embuts una crisi de la monarquia-estat de l’alta modernitat, així com dels fonaments que havien constituït la unió de corones del 1479. I consegüentment la unió d’armes del 1626 iniciava un compte enrere de l’evolució que, forjada durant llargs i dificultosos anys en la sorda, oberta i finalment dura topada entre l’autoritarisme reial i el pactisme dels regnes, desembocava en la revolta i la guerra dels Segadors.

Les institucions reials

Al servei de l’autoritarisme reial, tota una sèrie d’institucions tractaren d’impulsar el poder del sobirà, la primera de les quals fou la del virregnat. Amb arrels que s’enfonsen en l’època baix-medieval, la figura del lloctinent general, o virrei, en una ràpida evolució, es consolidà als inicis dels temps moderns a la vegada que —cosa que no havia succeït durant els segles medievals amb la procuració i la governació general— restà desvinculada de la persona del príncep hereu, atesa la complexitat de territoris que Castella i més tard l’Imperi aportaven i que feien més difícil el bon govern dels regnes en absència del rei.

El lloctinent general virrei —el representant més alt del rei en el regne— es consolidà així no sense matisacions en les quals confluïen, com de vegades discrepaven, rei i regnes. Pompós alter ego del rei, el virrei fou, en realitat, molt menys que això. Una cosa eren els títols legals, cancellerescos, estesos en llatí i que intentaven disfressar-lo amb tota la solemnitat del necessari prestigi governamental de cara als súbdits regnícoles, i tota una altra el veritable abast jurisdiccional i de competències, sempre retallades per instruccions reservades del rei, que el volien reduir a un agent de la Corona. Per destacat que aquest fos, no deixaria de ser executor dels dictàmens del monarca i amortidor de les subsegüents protestes del Regne, com a plenipotenciària pantalla encobridora dels desigs de poder reial. I bé que ho va saber en la seva pròpia pell el comte de Santa Coloma Dalmau de Queralt i de Codina!

D’aquesta manera, una magistratura unipersonal que semblava fruir del caràcter simbòlic i representatiu de la reialesa quedà atrapada sempre entre les xarxes del rei i dels regnes. Temorós el primer que el seu virrei agafés massa volada, li tallava per endavant les ales d’una autonomia de gestió en enviar-li memorials secrets que li deien el què, el com i el quan havia de desenvolupar assumptes de govern. Però no menys temorosos els regnes de les funcions extraordinàries que el rei podia atorgar al virrei —quan calgués— tendiren a subratllar la naturalesa ordinària del càrrec, certament com l’oficial més alt de l’administració reial, però mai com un alter ego, que pogués presidir corts i dictar decrets i pragmàtiques contra constitucions i furs.

Per sortir d’aquest atzucac la reialesa no trobà millor solució ja cap al segle XVII que refermar el poder del seu representant, no tant en la gestió civil del lloctinent com en el vessant extraordinari de la gestió militar, amb un altre títol i càrrec que coincidiren en la mateixa persona del virrei: aquest serà a partir d’ara capità general, restant, doncs, la capitania general a les ordres del rei, i sense cap possibilitat d’autonomia pròpia, a la vegada que les necessitats de la guerra, inacabables a l’època, “justificaven” tota mena de tropells. I ben aviat aquests, provocats pel lloctinent general i/o el capità general, es varen produir, ja fos a Catalunya, València i Mallorca, per no esmentar fins i tot el regne aragonès.

A Catalunya, en els anys de Carles V ja fou molt rebutjada l’administració militar de Francés de Beaumont, capità general dels comtats de Rosselló i la Cerdanya entre el 1528 i el 1543, tan contestada com la del virrei Francesc de Borja i d’Aragó (1539-43) i la de Joan Fernández-Manrique de Lara, marquès d’Aguilar de Campo i comte de Castañeda, que el 1553 utilitzà anticonstitucionalment competències de la capitania general, la qual cosa li reportà per primera vegada el plantejament de greuge de corts. Ni cal dir que, després, en els regnats de Felip II, Felip III i primers anys del de Felip IV, la rampa d’increment de pressió pujà tant com el rei desitjà de sobreposar-se al Principat. L’afer de la detenció de diputats per la Inquisició en el virregnat de Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval (1569), o la seva reiteració en l’assumpte de Joan Granollacs (1591), essent virrei Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, mestre de Montesa, i de Joan de Vilanova i Josep de Castellvell durant el govern de Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer, duc de Feria (1602), no foren sinó fites en una trajectòria més barroera, en la qual la lluita contra el bandolerisme, la necessitat d’assegurar fronteres amb França o la d’armar puntuals flotes al Mediterrani, tornant a posar en funcionament les drassanes costaneres, passava per sobre de qualsevol respecte constitucional.

Nomenaments de comissaris i agutzils i també extradicions de bandolers fetes unilateralment pel virrei sense el respecte a la normativa foral; decrets d’ordre i captura signats de la sola mà del lloctinent virrei sense el preceptiu informe judicial, com foren els memorials de cambra; comissions en blanc, sense els requisits legals ni els segells de la Reial Cancelleria i la Reial Audiència, i en els quals el virrei designava qui volia; interferències virregnals en els vots dels doctors de la Reial Audiència; requises indiscriminades —sense cap compensació econòmica— de queviures, fusta i carretes a camperols per tal d’avituallar soldats a la frontera i treballadors de les drassanes; peticions de responsabilitats a la població civil pels crims i bandositats que es cometien en els pobles i les viles en injustificada acusació de connivència..., foren altres tantes perles que guarniren l’autoritària vestimenta del virregnat i de la capitania general abans d’encaminar els seus passos cap a les gestions virregnals més envalentides de Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d’Almazán, i els ducs d’Alburquerque i Alcalá, ja a les portes de la unió d’armes.

També al Regne de València les inobservàncies acompanyaren el desplegament del poder virregnal com a mínim des de les actuacions del duc de Sogorb (1558-63), pera marcar després una clara inflexió en els quinze anys del mandat gairebé totalitari de Francesc de Montcada i de Cardona, marquès d’Aitona i comte d’Osona (1580-95), al qual va seguir el de Francisco de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma (1595-1597), que en la seva experiència i els interessos adquirits en terres valencianes fou la clau de volta de l’expulsió dels moriscos, consumada durant el govern de Luis Carrillo de Toledo y Chacón, marquès de Caracena (1606-15). I fins i tot a Mallorca, on s’enviaren nobles de menor llinatge, la calma illenca —després de la repressió de les Germanies el 1523— es trencà a mitjan segle XVI, tot coincidint amb la necessitat de defensa naval i fortificació de muralles de la ciutat davant la creixent conflictivitat de la Mediterrània. I un petit noble valencià format en el món de les casernes, Guillem de Rocafull, inicià entre el 1558 i el 1563 un procés d’autoritarisme in crescendo que hauria de portar, a la primeria del segle XVII —extingit en la pràctica el Consell de la Franquesa que vetllava pel respecte degut als privilegis i les franquícies mallorquines—, a la mediatització per part del virrei del Gran i General Consell — l’única assemblea legislativa i de govern de la ciutat i de l’illa—, la qual requeria el vistiplau virregnal perquè els seus acords foren executius.

Lloctinents generals al segle XVI.

Alhora, a Mallorca, tot i la contundent gestió dels que fruïren del càrrec, no varen ser investits com a lloctinents generals virreis i capitans generals els grandes de España, tot al contrari del que va succeir a la resta dels territoris dels Països Catalans i àdhuc de la Corona d’Aragó. Perquè a Catalunya, ja des del regnat de Carles V, però incrementant-se amb el pas del temps, famílies com els Manrique, Toledo, Zúñiga, Ribera, Mendoza, Gironès, Cárdenas, Pacheco, Guzmán, Enríquez i Velasco desfilaren sovint per la més alta magistratura del Principat, como ho feren també a València i als grans territoris italians desvinculats feia poc temps de la Corona d’Aragó, una vegada guanyada pel rei la prova de força del “pleito por el virrey extranjero” en les Corts de Tarassona del 1592, després de la invasió dels tercios d’Alonso de Vargas.

Era, si més no, una petja més del desig del control de prebendes de la noblesa castellana —que responia en la pràctica a les formulacions ideològiques que de l’Imperi espanyol havia fet per primer cop Juan Ginés de Sepúlveda el 1536 en termes de supremacia militar, política i cultural—. Però palesava també el divorci entre un executiu estranger ignorant de les constitucions i els furs dels regnes i les institucions dels territoris que les defensaven, malgrat que l’última paraula en l’administració volgués tenir-la sempre el rei i un alt tribunal de justícia, arrelat al país: l’Audiència Reial.

Des d’uns orígens medievals que les insereixen en la primitiva Curia Regis com a tribunals de justícia al voltant del poder polític, ja fos el mateix rei inicialment, el procurador reial quan existí, el governador general —al seu temps— i, a la darreria del segle XV, el lloctinent general o virrei, les audiències reials foren molt més que uns alts tribunals de justícia, tant la reorganitzada a Barcelona en temps del rei Catòlic com la que va néixer oficialment a València en 1506-07, la molt més tardana de Mallorca del 1571 i també l’aragonesa que tenia precedents en època del rei Catòlic i prengué a la primeria del regnat de Carles V.

Ara bé, en la llarga evolució secular que les portà a multiplicar les seves sales —del civil, del criminal, tercera sala— i a immiscir-se cada cop més en la vida pública, social i política dels regnes, totes afermaren l’autoritat reial i, fins i tot, virregnal. Certament la participació burocràtica i judicial dels doctors de l’Audiència, regents i jutges de corts, podia frenar qualsevol dictat unilateral del virrei —malgrat que en moltes ocasions aquest va reeixir en el seu intent— i evitar allò que —davant dels rigorismes forals— hagueren pogut ser grans errors del militar o el polític que seia en la presidència virregnal. Això no obstant, el coneixement del dret foral, que els jutges de l’Audiència mostraven, donava una pàtina legal —semblava que definitiva— a les seves sentències, molt més fermes que els primitius parers dels primers lloctinents generals.

Alhora, la institució, en anar més enllà que el virrei, ultrapassava els regnes i, paradoxalment però no contradictòriament, feia costat, amb molta més força que abans —derivada de la legalitat jurídica que deia defensar—, al virrei o, si es vol i en veritat millor, al rei. Al capdavall, com un veritable organisme senatorial al servei últim de la Corona —cal no oblidar-ho—, s’hi trobava, cada cop més, la veritable gestió judicial i administrativa. Almenys aquest fou el cas del Regne de València ja al segle XVII, el sistema polític del qual fou qualificat de govern dels jutges quan els doctors d’aquesta assemblea varen agafar protagonisme, gairebé incontestat, des del poc ressò que les darreres corts, del 1626 i sobretot el 1645, havien tingut en els intents de redreçar una situació contra el regne dissortadament molt aclaridora.

Tot i que en un altre nivell, aquest volgué també ser el cas a Catalunya, ja que la constitució Poc Valria del 1481 —en l’etapa del pretès redreç ferranià al Principat— havia posat en mans de la Reial Audiència les sentències fetes sobre les contrafaccions que la Generalitat en el termini de deu dies havia de denunciar als jutges del Tribunal reial. Hi havia, però, un greu inconvenient: sovint els greuges eren comesos pels doctors de la Reial Audiència al servei del rei i el virrei, i ben difícilment aquests doctors podien ser jutges i part en la reparació institucional del greuge. Si fa o no fa la Reial Audiència, malgrat titubeigs en el seu pas, estava condemnada a entendre’s amb el poder reial, a topar amb les institucions del país —corts i Generalitat—, a tenir un malaguanyat protagonisme en la crisi constitucional (1626) que desembocaria a Catalunya en la guerra dels Segadors (1640) i a ser curiosament l’única institució del país que, juntament amb el capità general, sobrevisqué als decrets de Nova Planta en la mixtura del Real Acuerdo del segle XVIII.

Nogensmenys, malgrat el suport important que el rei rebé d’aquests organismes, el funcionament de la complexa maquinària en què arribà a convertir-se l’imperi dels Àustria no en tingué prou. A la cort reial, emplaçada en el centre castellà, per a assegurar el govern d’aquells altres regnes —dels quals s’havia allunyat físicament bo i interposant la figura dels virreis i les audiències reials— li calgué tenir a la pròpia seu i al costat del rei consells de consulta i assessorament compostos per nadius dels diversos regnes, que actuaren com a corretja de transmissió dels interessos, els dubtes i els neguits que virreis i tribunals de justícia detectaven als regnes, però que podien ser elevats a les més altes instàncies del poder, filtrats pels consells respectius. Això no obstant, aquests consells d’assessorament foren més reials que no pas del país. Car, tot i que no funcionaven sempre com una emanació del poder central i sovint volgueren fer-se eco dels desigs de les classes dirigents dels regnes, a llarg termini l’adscripció reial arrabassà qualsevol entrebanc i les consultes afavoriren els parers de la cort governamental.

L’evolució del Consell d’Aragó fou en aquest punt ben paradigmàtica des d’uns inicis no gaire reeixits amb Ferran el Catòlic el 1494, unes esperances que semblaven frustrar-se en els primers anys de l’emperador Carles V i del seu conseller àulic Mercurino Arborio Gattinara, que volgué controlar el càrrec de canceller d’aquest consell, i unes realitats que començaven a formar-se, burocràticament i administrativament, a la segona meitat del segle XVI amb Felip II, per a esdevenir un instrument important de consulta al segle XVII —des de Felip III a Carles II—. I en aquestes realitats es feu evident que el Consell d’Aragó, per molts nadius que acollís al seu si, no pogué escapolir-se de la influència del rei i, fins i tot, de la de les personalitats o validos de torn, com ara el duc de Lerma i el vicecanceller Dídac Covarrubias i Sanç en el regnat de Felip III, o el comte duc d’Olivares i el protonotari Jerónimo de Villanueva en el de Felip IV.

És més, al Consell d’Aragó, que en teoria havia posseït jurisdicció sobre tots els territoris que conformaren aquella corona —ja foren peninsulars com Aragó, Catalunya i València, illencs, com Mallorca, o italians des de Nàpols a Sicília i Sardenya—, se li van esqueixar el 1558 —sense que ell protestés— tots els territoris italians —menys Sardenya—, prova sobrera que, contràriament a allò que succeí en corts, el Consell d’Aragó, com el d’Itàlia que aleshores va néixer, només eren criatures reials, però ben perilloses, precisament per això. Perquè al Consell d’Aragó, acabades les corts, acostumaven a arribar els textos originals de les constitucions i els furs que s’hi havien aprovat per a una última repassada, que sovint esdevingué una censura que llimava possibles arestes davant l’autoritat reial. Per acabar-ho d’adobar, un consell saltava totes les fronteres, lluitava davant qualsevol jurisdicció i quan calia — al crit de socors del tron— engarjolava qui fos sota l’excusa de crim d’heretgia: el Sant Ofici de la Inquisició, creat a la darreria del segle XV. A Aragó (1591), a Catalunya (1569), a València —en la crescuda problemàtica morisca—, pertot arreu, la Inquisició actuà sempre’ sense consideracions de cap mena, tot i que els regnes respectius maldaren d’encarar-se-li, a ella i al poder reial.

Les institucions dels regnes

“Este Santo Oficio va perdiendo cada día viendo que su Magestad no se puede valer con la Diputación, cuanto menos nosotros, los que estamos aquí.” Aquestes paraules dels inquisidors de Catalunya el 1570, quan encara durava la ressaca de la topada del 1569 amb els diputats de la Generalitat, eren una explícita confessió que, malgrat l’avenç de les institucions del rei a Catalunya i per extensió a la major part dels Països Catalans, hi havia tanmateix fortes resistències dels regnes a ser engolits pel remolí reial. Lleis privatives d’aquests països i poders regnícoles que es contraposaven a la pretesa marxa ascendent del tron així ho testimoniaven. Al cap i a la fi a tota la Corona d’Aragó, els fueros d’Aragó, els furs valencians, les constitucions catalanes i també, tot i la seva mínima expressió, els privilegis i les franqueses baleàrics —arran de la carta de franquesa de Mallorca que es remuntava al 1231— eren normatives paccionades que, en data tan avançada com el 1585, els cònsols de Perpinyà, pel que fa al Principat i als comtats, recordaven que havien estat fetes “en Corts Generals ab intervenció ab consentiment y assentiment dels tres brassos...” i per això “... sie estada e sie inmutable ab altra solemnitat y forma del que són feta en Corts Generals com així sie expressament disposat per la constitució del rey en Pere II”.

És més, aquestes lleis eren la carcassa que aguantava totes les institucions polítiques del país, fossin reials o representatives de la terra. I superats ja des del segle XIII els polèmics orígens d’un pactisme concedit per la sobirana voluntat d’un monarca medieval o arrencat en la primitiva assemblea fundacional mitjançant l’oblació de diners oferta al rei, només a les corts es podien esmenar les lleis, bo i forjant noves institucions o rectificant les ja existents; només en aquelles es podien desagreujar els naturals dels regnes per les injustícies comeses en conculcar-les, no respectant la lletra i l’esperit d’aquestes. I solament al si d’aquelles es podia “hacer a Su Magestad algún servicio, y el Rey mercedes generales y particulares a todos”, com se li recordava al duc d’Alcalá en una resposta tramesa en castellà durant la cruïlla irrepetible de les corts del 1626. En aquella ocasió, el poder reial va lluitar aferrissadament per la unió d’armes, tan aferrissadament, si més no, com el poder constitucional dels representants a corts que, en conjuntura tan significada, no desitjaven afluixar la corda, després d’una evolució secular en la qual havien vist la seva influència disminuïda a corts i augmentada fora de corts. Però en situació no gaire còmoda, tot i que el darrer pressupòsit esdevinguera, amb el temps, una incontestable realitat.

Car, deixant de banda l’època de Ferran II en la qual la normalitat presidí formalment les relacions institucionals —més a la Catalunya redreçada per la interessada cura del rei que no pas al País Valencià, en camí del desgovern polític i econòmic—, les corts en els darrers cent anys de regnat dels Àustria —entre el 1519 i el 1626— no permeten un balanç totalment afalagador, tot i la seva triple funció que assolien: legislativa, judicial i financera. En el primer cas onze legislatures catalanes —set amb Carles V, dues amb Felip II, una amb Felip III el 1599 i una altra amb Felip IV en 1626-32— i deu de valencianes —sis durant Carles V, dues sota Felip II, una amb Felip III el 1604 i la de 1626 amb Felip IV— per cap, com solia ser tradicional, al regne de Mallorca —que abans, en temps medievals, havia arribat a ser convocat a corts catalanes—, parlen a bastament del progressiu distanciament en la convocatòria d’unes assemblees, les quals els Àustria, juntament amb les del regne d’Aragó, tractaren de reunir en un mateix lloc: Montsó, tot i aprofitant un enclavament tan ben comunicat amb la carretera que unia a la cort de Castella, com allunyat de totes les grans ciutats de la Corona d’Aragó, incloses les diferents capitals dels regnes convocats —Saragossa, Barcelona i València—.

Nogensmenys, Montsó fou un enclavament inhospitalari: en frase del secretari flamenc de Felip II, el cosmopolita Courtewille, fou un trou —forat—, sovint amb problemes per abrigar el seguici reial i incapaç de donar bon allotjament a tots els síndics que fins allí es desplaçaven, amb les naturals dificultats per a fer l’estada ja no agradable, sinó suportable, més encara quan allí s’havia de ser dialèctic, conflictiu, parlamentari per a dur a terme una bona tasca legislativa. Les presses del rei per defugir la trampa, que ell mateix havia preparat, i que més d’un cop l’obligà posteriorment a traslladar les discussions a les capitals dels regnes o a convocar alguna cort per separat, s’uniren aquí a les incomoditats dels síndics parlamentaris.

Tot plegat explica que la tasca legislativa de corts no fora intensa i sistemàtica, sobretot si es para atenció en l’escassa confluència d’interessos —de vegades fins i tot contraris— dels braços que integraven les corts i que impedien una actuació unitària, especialment si es pensa en l’acrescuda política de favors i suborns que la reialesa intentava practicar amb els síndics de corts, d’altra banda molt lligats en el seu vot a les comissions de vigilància —vint-i-quatrena barcelonina, setzenes, ternes...— que en les localitats respectives —bisbats, capítols, convents, nobles que havien dipositat els seus interessos en procuradories, i municipis reials— seguien a distància les incidències parlamentàries; i fonamentalment, si es reflexiona sobre els recursos, cada cop més gastats, que la Corona feia servir per tal d’obviar aquells furs, constitucions i actes de cort que no li acabaven d’agradar, tot remetent-los per a la seva vigència a un estudi posterior del virrei, de la Reial Audiència i, en última instància, del Consell d’Aragó.

Alhora, qualsevol qüestió podia resoldre’s a favor del rei amb la promulgació de pragmàtiques reials, les quals deliberadament contravenien la legislació foral, però que, malgrat els contrafurs que tanmateix s’amuntegarien, la Corona dictava, en una conjuntura ben concreta, per anul·lar-les després quan l’ocasió hagués transcorregut i ja no calgués mantenir l’esmentada i, sovint, enèrgica acció reial. Car els greuges —els quals el sobirà havia de jutjar—, tot i que el seu tarannà fou entrebancador per a la reialesa, no eren tampoc a la llarga un problema insoluble, quan l’espaiament de corts anava invalidant ad calendas graecas l’antiga funció judicial, i només deixava com a defensa dels síndics la potestat del dissentiment, fet que bloquejava tota acció parlamentària fins que no s’hagués resolt la qüestió per la qual un síndic o un grup d’aquests plantejava el veto.

“May han faltat als serveys de llurs prínceps y senyors predecessors de sa Magestat de inmortal memòria, no perquè en assò sien ho puguen ésser obligats ho strets en alguna manera ni per sguard o respecte que altres regnes a sa Magestat sotmesos li hagen fetes off ertes, serveys o donatius, com los habitants en dit Principat y comtats sie poble franchs i libert de tota exactió i impositió forçosa, sinó per la affectió que sempre han tingut y tenen al servey de sa Magestat, de llur mera liberalitat y spontànea voluntat hagen fetes offertes ho donatiu”. Per demostrar-ho els representants de les corts catalanes del 1599 votaren el donatiu d’1 100 000 lliures, que duplicava generosament l’anterior de les Corts del 1585, i més que triplicava tots els altres del segle XVI que havien atorgat al voltant de les 250 000 lliures. Tampoc els valencians no es quedaren curts: el 1604, 450 000 lliures quadruplicaven, al seu torn, la xifra estàndard del segle XVI.

No obstant això, no havia estat aquest el costum habitual, sinó més aviat una excepció —i ben episòdica, per cert— produïda per les bones relacions que la inicial política del duc de Lerma cercà a la Corona d’Aragó i que s’espatllaren molt poc després. Tanmateix, la funció financera de les corts havia estat realment un mirall per a la monarquia, entrebancada, a més, per l’exigència dels regnes de reparar greuges abans de donar el servei o, en el millor dels casos, destinar gran part d’aquest a impartir justícia en l’enverinat vessant dels greuges.

Amb l’acció legislativa minvada, una acció judicial enutjosa i una altra de financera excessivament gasiva, per a la monarquia les corts al llarg del segle XVI i la primeria del XVII havien arribat a un carreró sense sortida, del qual només les podia treure la urgent necessitat econòmica del tron quan Felip IV i Olivares les convocaren el 1626, exhaurits tots els arbitris imaginables a Castella i, fora d’ella, amb reiterades pressions econòmiques sobre els regnes de la Corona d’Aragó i els Països Catalans: quints municipals, avanços de diners de les diputacions respectives —catalana, valenciana, aragonesa—, emprèstits impagats...

Ben aviat, però, tothom s’adonà que “aquestes corts són molt diferents de les que són tingudes per los altres reys, que quan les Corts passades si los reys volien alcanssar algunes coses tan de cavallers com de viles, els pregaven, ara tot és ab amenases, tant per via de justícia com encara per armes...” confessà aterrit el síndic de Cervera, Joan Fuster, el 3 de maig de 1626, davant el caire que prenia una assemblea —sacsejada entre l’autoritarisme reial per portar endavant el projecte d’unió d’armes d’Olivares i la defensa a ultrança dels representants en corts envers les seves constitucions i els seus greuges— i que a Catalunya arribà al trencament de les bones maneres quan sorprenentment, en la matinada del 4 de maig, el seguici reial abandonà Barcelona deixant inconcluses les corts i obrint consegüentment una crisi institucional de dimensions incalculables. I tot i que a València la situació no fou tan dramàtica en un regne afeblit demogràficament i econòmicament per la recent expulsió dels moriscos (1609) i la major dependència envers el tron de les seves classes dirigents —noblesa, alt clergat i patriciat ciutadà—, l’acceptació de la unió d’armes i el vot d’un donatiu de 1 080 000 lliures durant quinze anys no esvaí —després d’avalots populars— la sensació de crisi en la institució parlamentària tal com el 1626 ho palesaven rondalles, novament escrites en un castellà premonitori: “Aquí yaçe un Reyno entero/ y murió de mal primero./ Vendiole Olocau fiero,/ lo eclesiástico le hirió/ el Jurado le mató/ ministros le amortajaron/ cavalleros le lloraron/ y Olivares le enterró.”

Dissortadament, les corts, tot i que per raons distintes, també havien arribat a un altre atzucac des de la perspectiva dels regnes. Perquè aquest espaiament de les convocatòries reials, aquesta tardança en la reparació de greuges, aquestes exaccions extraparlamentàries, que sovintejaven en demesia, i aquesta legislació, que anava encarcarant-se per la inadequada renovació en temps i forma, obligaren altres instàncies representatives dels regnes a agafar la torxa del relleu, al capdavant la Generalitat de Catalunya, i encara que en molt menor grau, la mateixa Diputació valenciana, tan de bo fos pel control de diners i despeses de què feia gala.

Tot, però, tenia un preu, i les diputacions no s’escapoliren de serioses controvèrsies àdhuc a l’interior de Catalunya mateixa. Veus irades s’aixecaren més d’un cop, com el 1585, contra la política de “parentius, afinitats, amistats” que vigia en la provisió dels càrrecs de la Generalitat, malgrat que, des del 1493, al capdamunt del consistori s’havia imposat en l’extracció dels diputats i oïdors —dos per cada braç: nobiliari, eclesiàstic i reial— el sistema insaculatori sovint desnaturalitzat perquè “se fan les insaculacions no amb la gravetat i preeminència que els oficis requereixen”. I aquestes mateixes veus denunciaven també, el 1585, la poca cura del General en l’administració de la fiscalitat, ja fos en el dret d’entrades i eixides, ja en el de la bolla de plom que gravava en la fabricació de teixits per a la venda a l’engròs, manta vegades arrendades a persones no idònies sense les degudes seguretats econòmiques, per la qual cosa exigien: “que sie estatuït y ordenat y declarat que los diputats y oïdors que ara són y per tots temps seran no puguin donar temps, dilatió a ningun arrendadors de bolles ni a altres exactors del General y si acàs ho sien y dins son trieni dits deutes per sos termini pagar no feien que de ses propis béns ho hagen de pagar al dit General y que tinguin de restituir los salaris que en lo trieni rebut hauran”.

Res d’estrany fou, doncs, que els capítols del redreç de la Generalitat de Catalunya entre una i altra cort es constituïssen en els reglaments que dictaven normes per a corregir les possibles desviacions fins i tot, com en els de les corts del 1585, extremant les precaucions perquè “en avant no sien donades strenes algunes ningun dia del any, candeles, atxes, cera, gramalles, collacions, archineses, paper, fil, plomes, guants, tisores, ganivets, ni en la manera sobredita ni ab diners, així als Diputats i Oïdors com altre qualsevol official”. I menys estrany fou encara que per la seva banda el poder monàrquic, davant una actitud que intentava estalviar la xocolata del lloro sense que s’hagués posat fre paradoxalment als dispendis de milions de lliures en el pagament de sous, contenciosos, ambaixades “y altres inrahonables rahons...”, denunciés la situació, volgués esquerdar el suport de les diputacions posant en joc enveges i gelosies internes en palesar, en benefici propi, les contradiccions de les societats d’antic règim dels Països Catalans, i desitgés capgirar part d’aquests recursos cap a les exhaustes arques del tresor reial.

A desgrat, però, de totes aquestes febleses que tan hàbilment la Corona volia explotar, no hi havia dubte a proclamar que “la conservació del Principat de Catalunya consisteix en lo General de Catalunya”, declaració —és possible que del 1626— doblement contundent quan provenia de nuclis tan susceptibles amb la Generalitat com el municipi de Cervera, que des del 1585, si més no, s’havia escarrassat per a millorar el procediment insaculatori i fiscal d’una Diputació que no complaïa de la mateixa manera a tothom. Que ningú no s’enganyés! Les crítiques a la Generalitat eren emprades pel tron com una arma llancívola per a intentar dividir els catalans —la tàctica fou utilitzada fins i tot en altres institucions i en altres regnes—, però fàcilment, cas de passar-se de la ratlla, les canyes podien tornar-se llances. Car, si la pressió externa de la reialesa esdevenia sufocant, les baralles internes emmudien fins al punt que cada cop més es reconeixia el paper indefugible de la Generalitat catalana. Al cap i a la fi, des de les reformes de Ferran II, a aquesta li pertocava la publicació i la interpretació de les actes de les corts, la defensa “dels privilegis, llibertats, immunitats, consuetuds, usos y costums” de Catalunya, la denúncia davant de la Reial Audiència de qualsevol contrafacció feta contra el corpus legislatiu i institucional català. I tot i que fou denegada per la monarquia la petició de la Diputació a favor de la creació d’un tribunal constitucional —constituït paritàriament per representants del rei i del Principat com a solució idònia que evités les previsibles parcialitats de la Reial Audiència—, la Generalitat —tant sí com no— agafà volada malgrat l’escàs suport de base que unes assemblees de corts massa infreqüents li atorgaven.

Per a remeiar-ho —malgrat que la situació no fos la més idíl·lica per l’impasse legislatiu— des del 1569-70, durant el conflicte amb la Inquisició, els diputats del General ressuscitaren capítols constitucionals que els permetien convocatòries unilaterals de juntes de braços, sense el concurs del rei, per tractar aspectes puntuals, per aconseguir un suport més nombrós, i, fins i tot, per reeixir precisament, en les corts del 1585, en la creació de comissions delegades d’aquestes juntes de braços —divuitenes i trenta-sisenes— que, en lloc de marcar estretament els diputats del General, hi col·laboressin en la presa de decisions polítiques. I en aquest canvi de matís a l’hora d’entendre el funcionament i la composició de les juntes de braços i les delegacions corresponents, decantades obertament cap al país, rau la clau del problema i de la topada entre els ministres del rei i els de la Generalitat.

Fet i fet, en les crisis polítiques i judicials que per raons de competències jurisdiccionals es donaren entre la Reial Audiència i la Generalitat i que esquitxaren el període de 1585-93 —des de l’afer de Joan de Queralt i de Ribes, exdiputat militar el 1588, al de Joan de Granollacs el 1591—, aviat la Corona s’adonà que la divuitena —com també les juntes de braços— només servia els interessos d’uns diputats, el poder dels quals podia controlar —millor que el sobirà— l’elecció dels membres que s’hi integraven: en conseqüència el 1593 el rei procedí per decret a suspendre-la. Tant se val!, perquè la qüestió, lluny de ser merament institucional, semblava reflectir nous aires socials quan la noblesa de la terra —petita cavalleria i no gran aristocràcia—, el clergat del país, fonamentalment dominat pels canonges dels capítols catedralicis, i fins i tot homes nous de les ciutats, amb un tarannà interestamental i convocats a títol personal, començaren a asseure’s —bé que episòdicament— en les banques d’aquelles puntuals però nombroses assemblees.

Com a màxim, la monarquia, doncs, podia guanyar temps però no escapolir-se de la tempesta que li queia a sobre. Durant sis anys, la divuitena i les juntes de braços deixaren de convocar-se fins a les corts del 1599, les quals aconseguiren del nou rei Felip III reparar el greuge del decret anticonstitucional del 1593. Però des d’aleshores la Diputació del General, la divuitena restaurada i unes juntes de braços renovades enfilaren decididament la recta de la crisi del primer terç del segle XVII amb resultats ben distints dels que a València i Mallorca es varen produir.

Ara bé, caldria no enganyar-se, com equivocadament al seu temps ho feu Olivares. Al Regne de València l’esclat de la crisi s’aturà abans de la revolta, no tant pel pretès tarannà d’uns valencians “más muelles” —com exclamà entre alleugerit i menyspreador el comte duc en la inflexió de la Unión de Armas del 1626— com per raons socials i institucionals. Afeblit tot el País Valencià per les funestes conseqüències de l’expulsió dels moriscos, que el feu dependre molt de la voluntat reial, tampoc no tingué opció d’una bona defensa foral en les institucions del regne. Mai aquí la Diputació valenciana no arribà al sostre de la catalana. A València, la Generalitat, més reduïda a les funcions recaptadores i econòmiques en no desenvolupar una decidida representativitat política, escàs poder de decisió pogué tenir sobre les “deliberacions del braç militar i dels elets dels tres estaments”, la devaluada versió valenciana de les juntes de braços catalanes.

I, després de la crisi del 1626, les seves corts per estaments —expressió que s’ha popularitzat per a referir-se als elets estamentals— acostumaren a ser dòcils amb el veritable poder que restà al regne —rei, virrei i Reial Audiència—, bo i votant al marge de les autèntiques corts els donatius sol·licitats. Aviat, a més, aquests —com les aportacions dels mallorquins, el pes dels quals anà minvant progressivament des de la desfeta de les Germanies del regne el 1523— nodriren les finances reials, bo i facilitant la repressió a Catalunya arran de la guerra del 1640 i, el pitjor, trencant qualsevol esperança d’unitat política dels Països Catalans.