Un feudalisme sense homes: el baró de Maldà

Tot i que no mancaren pas aristòcrates il·lustrats, n’hi hagué d’altres que ignoraven o fingien ignorar el perill real que amenaçava l’Europa de l’antic règim. Rafael d’Amat i de Cortada (Barcelona, 1746-1819), baró de Maldà, constitueix un bon exponent autòcton d’una aristocràcia que contemplava, amb miopia volguda o inconscient, un món setcentista feixugament estamental, clerical i escolàstic, els fonaments del qual arrossegaven segles d’existència, i que semblava, per això mateix, eternament immutable.

El baró és autor d’una prolixa i monumental crònica del seu temps: una seixantena llarga de volums que intitulà, genèricament, Calaix de Sastre, i que abracen el període 1769-1816. Hom tendeix a considerar-lo, amb fonament, com un diletant de no gaire talent, sovint caòtic, i més aviat avorrit o decebedor, que es redimia únicament per la seva fidelitat a la llengua catalana, l’innegable pintoresquisme de les seves observacions o l’evocació de determinades festes populars i de la sociabilitat aristocràtica barcelonina de l’època. Alguns estudiosos de la literatura catalana han arribat a parlar del “cas” (clínic) del baró de Maldà. Dit d’una altra manera: com era possible que pogués escriure tan malament? Per als historiadors de la Catalunya setcentista la incògnita principal és, tanmateix, de natura ben diferent: per què resulta tan reiteradament insubstancial? Hom cercarà endebades, efectivament, enmig de tant de patracol, el testimoniatge lúcid, esperançat o dolorosament desconcertat d’un coetani que veu trontollar seriosament tot el seu univers habitual de referències.

Aquest segon interrogant, naturalment, no és d’índole estrictament literària; revela, més aviat, un problema d’actitud o d’intencions. I la resposta, al capdavall, és prou elemental: el baró de Maldà, en realitat, no tenia gran cosa a dir-nos; o potser, simplement, s’estimà més no dir-nos res. Alexandre Galí, un dels estudiosos del personatge, ho ha copsat perfectament: “si hagués pogut arribar-se a considerar portador d’algun missatge (diu Galí, del baró) la seva vida literària hauria estat una tragèdia”. Però, evidentment, el baró de Maldà escriu, tal com ell mateix no s’està d’avisar de bon començament, “per a divertiment del Autor y sos Oyents”; és a dir, per a l’univers selecte i una mica resclosit dels salons aristocràtics barcelonins, volgudament ignorants de tot allò que s’esdevenia, de debò, de portes enfora, i seu, com és ben sabut, d’innombrables tertúlies afectades i abundoses xocolatades. Prou que ho remarca, alegrement, el baró mateix, en plena guerra declarada contra la Convenció francesa: “Amigos, nos trobam en un temps que casi ningú té humor de divertir-se (…) el magí des del principi de la guerra (…) em dóna matraca”; però “amigos, no tot ha de ser penes (…) que acabaríem prest a un hom a fundar-s’hi massa (…) assumptes de guerra, dexemlos per los apasionats per notícies”. Per la seva banda, “nos las prometem alegres” amb un no gens anguniejant viatge turístic a les seves terres ponentines.

De l’obra del baró de Maldà, hom en diria avui literatura d’evasió: la grafomanía malgirbada d’aquest aristòcrata barceloní volia ser, efectivament, una manera d’aturar el temps, i de conjurar els fantasmes personals, tant els propis com els de la concurrència.

Evasió, manca de missatge, voluntat explícita de donar l’esquena a la realitat: vet ací per què l’obra sencera d’aquest feudal lletraferit de la darreria del set-cents no pot defugir un marcat regust o sensació d’això que hom sol anomenar déjà vu. Així, quan descriu l’excursió, el 1794, als seus dominis de Maldà i la Morana, per terres de l’Urgell i la Segarra, respectivament, res no sembla haver canviat en el decurs dels segles. No hi fa res que els Amat i Cortada siguin, de fet, una noblesa de promoció ben recent —a penes cent anys— i d’orígens senzills i mercantils: les maneres, els aires o la percepció de la realitat en res no diferien de la noblesa centenària o llegendària. El cerimonial de la visita senyorial, les deferències dels vassalls, la magnanimitat del baró reprodueixen —si cal creure el seu relat— una mena de tics atàvics o immemorials.

Comprovem-ho. El baró surt de Barcelona a mitja tarda, després de fer una ensumada o polvo de tabac. Sotragueja dins d’una berlina tirada per tres mules, i l’acompanyen dos fills seus, un parell de lacais, el cotxer i dos capellans (companyia predilecta del baró). Tots plegats fan nit a la casa Cortada d’Esplugues de Llobregat, residència baronial d’estiueig menada per una família de masovers que és un prodigi d’atencions i laboriositat. Després de sopar (amanida, albergínies, palpis i fruita), les oracions de rigor, i cap al llit. Un dels lacais s’ajeurà, com era de rigor, davant de la porta del dormitori senyorial. L’endemà tothom s’aixeca “axerit com un pesul”; oiran missa, i per esmorzar menjaran figues, raïms i, per descomptat, xocolata desfeta amb llesques de pa torrat.

L’itinerari subsegüent fins a la Morana és farcit d’àpats i menges: el “negoci manducatiu”, que en deia el baró; de misses i devocions igualment obsessives: tan bon punt arriben a lloc, quan se’n van a dormir o quan matinegen; i de tertúlies o trobades amb altres cavallers i, sobretot, capellans o “rectorassos”, invariablement “gordillonets y rodenxonets de cara”, galta-vermells i tothora “de humor jovial”. Una mica abans d’arribar a la Morana, el rector i el batlle de la localitat ja l’esperen al camí. Els acompanyen uns quants mossos “ab sas escopetas per echar salvas a l’ayre” en senyal de joia i benvinguda. Quan arriben al castell, una munió de “donas y minyonas (…) criaturas y noys y noyas (…) desitjosas de vèure al Siñó (…) quedaban afilaradas per allí cerca”, mentre s’escoltaven salves i campanades. Tot seguit, el rector i la majordoma el fan seure al cap de taula: comença aleshores un festí pantagruèlic de llebres i perdius. Un “desori bulliciós” acompanyarà igualment la ràpida partida del “Siñó”.

Els dies següents el baró va parar a Tàrrega. Hi durà una vida mundana i prudentment dissipada, amb les tertúlies cavalleresques o capellanesques de rigor, les imperdonables xocolatades amb melindros o “sabatilles”, uns quants minuets i fins un concert de Boccherini a càrrec del baró mateix, un músic de la vila i altres dos reclutats a corre-cuita en el “Regiment de Pavia”. Fins a Tàrrega arribaren en Carles Gaia, “lo primer ministre del sinyó de Maldà”, i un parell de mossos de la mateixa localitat, amb la finalitat de precedir la berlina senyorial fins a la baronia. A Maldà l’esperaven l’ajuntament en ple, el rector, un mestre de minyons “gras com un tuxó”, i la inevitable “munió de donas, minyonas y criaturas, per vèurer al Baró”, una corrua de dones que marxaran, finalment, “ab la pau de Déu, satisfetas de veure’m”. El sopar no desmereix pas el dinar de la Morana: perdius, colomins i rostit. L’endemà, “la turba mugeril de Maldà” tornava a la càrrega. Aquest cop duien totes “lo pandero, per cantar cansons de benvinguda al Sinyó (…) nascudas de un bon efecte”. Tanta demostració inclinà el baró a fer “una generositat a tot lo poble”, i el tercer i últim dia de la seva estada a Maldà, davant del castell, i envoltat de dones i criatures, féu voleiar entre la concurrència unes quantes monedes de plata, fins a un total de quaranta lliures. No cal dir que tothom “tornà content a sas casas”. A l’hora del comiat final, el rebombori tornava a començar: eren les clàssiques escopetades, campanades i dones festejadisses.

I tanmateix, la realitat, per descomptat, era força menys plaent o falaguera. Quan el baró de Maldà visità el domini l’any 1794, els seus vassalls feia prop de vint anys que litigaven amb ell per qüestions de pastures, i prop de tres que li discutien el dret de molta; i qui sap el temps que feia que maldaven per rosegar subreptíciament les rendes baronials, sobretot mitjançant la defraudació decimal de les olives i altres produccions. Naturalment, a la tornada, el baró de Maldà tingué prou cura d’estalviar aquests enutjosos maldecaps a la seva distingida audiència barcelonina, que potser passava per tràngols semblants. Maldecaps d’aquesta mena, però, poden explicar una altra peculiaritat de la narració del baró: l’absència reiterada d’homes, de pagesos o cultivadors; una veritable presència ignorada, tant a Maldà com a la Morana. És veritat que hi ha unes poques excepcions, com ara l’arrendatari dels drets senyorials de la Morana o el batlle del mateix lloc, però, si hom es refiés exclusivament del testimoniatge del baró de Maldà, el feudalisme fóra, certament, un món de dones i canalla.

Decadència no és possiblement el mot més escaient per tal de caracteritzar la veritable situació de l’aristocràcia de l’època, per bé que l’èmfasi que els historiadors de la Catalunya setcentista han posat en la burgesia ascendent hagi pogut contribuir a enfosquir més del compte tant la situació com la capacitat d’adaptació de l’aristocràcia tradicional. La culpa, de tota manera, no és exclusivament dels historiadors; la incontenible vena literària del baró de Maldà també hi ha contribuït. Perquè és dubtós, si més no, que aquest menut senyor de vassalls pugui qualificar-se de veritable “aristòcrata”, fins i tot a escala catalana, i malgrat les seves connexions mundanes i familiars amb un seguit de marquesos locals de títols més o menys ressonants i rendes, presumiblement, més aviat curtes. Prendre’l literalment com a exponent d’una classe dominant significa caricaturar fins a extrems del tot inadmissibles la veritable aristocràcia del país, catalana o no, tradicional o burgesa; reduir-la, simplement, a una colla de devoradors insaciables de xocolata desfeta, i que aspiraven pols de tabac quan volien netejar-se els narius. Imatge simpàtica, però errònia. S’esdevé, però, que el baró de Maldà escrivia (i de quina manera!), i els altres no (o no ho feien en català). No cal fer-li gaire cas: el seu Calaix de Sastre és una distracció en tots els sentits de la paraula.