Signatura de J.B.Basset, s.d., col·l. part.
G.S.
Joan Baptista Basset i Ramos, militar al servei de la casa d’Àustria i líder de les reivindicacions populars durant la guerra de Successió, havia nascut a la ciutat de València, a la parròquia de Sant Andreu, probablement l’any 1654. Era fill de Tomeu Basset, d’ofici daurador, i d’Esperança Ramos. Es desconeixen les seues activitats fins que el 1670 començà a prestar serveis als emperadors d’Àustria i a Carles II. Més tard, les autoritats borbòniques relacionaren l’inici de la seua trajectòria militar amb la necessitat d’eludir l’actuació de la justícia, a causa de la comissió d’un delicte, la qual cosa, tot i ser possible, podria amagar igualment un afany per desprestigiar-lo.
La carrera militar de Basset començà a Itàlia i continuà a Alemanya i Hongria. Es va aplicar a l’estudi de les matemàtiques i de l’arquitectura fins que obtingué el grau d’enginyer. Les primeres referències concretes són del 1704, data en què es trobava a Lisboa acompanyant l’arxiduc Carles, del qual va rebre la missió de passar a Catalunya a les ordres del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, amb qui ja havia col·laborat en la seua etapa de virrei. Aquesta expedició aliada tenia com a objectiu facilitar la sublevació dels catalans en favor del pretendent a la corona, i en compliment d’aquest projecte desembarcà en les proximitats de Barcelona. Al pas per les costes valencianes, Basset mantingué intensos contactes amb personatges rellevants de la societat valenciana, com també camperols i eclesiàstics per preparar la sublevació. Les promeses d’abolició del règim senyorial fetes en nom dels Habsburg contribuïren eficaçment a preparar el terreny, sobretot a la comarca de la Marina, que s’havia caracteritzat per una major activitat reivindicativa.
Després del fracàs de l’operació a Catalunya, se li ordenà dirigir-se a Gibraltar i participà activament en la seua expugnació. Basset va romandre al penyal fins els primers mesos del 1705; participà activament en les obres de fortificació de la plaça i en la defensa davant el setge borbònic. A l’agost del 1705 tornà de bell nou al País Valencià amb l’estol aliat, i fou l’artífex de la capitulació de Dénia, la primera de les ciutats de tota la corona d’Aragó que proclamà rei Carles III, raó per la qual el general valencià fou magnànim en la concessió de privilegis i franqueses.
Els coneixements d’enginyeria militar permeteren a Basset millorar la fortificació del castell i de la ciutat de Dénia, que convertí en una plaça forta capaç de resistir els successius setges a què fou sotmesa pels borbònics. També els camperols de la comarca, esperonats per les promeses d’abolició del règim senyorial, col·laboraren eficaçment a l’èxit de l’empresa. Malgrat tot, Basset hagué d’esperar fins al desembre del 1705 per poder trencar l’aïllament a què havia estat sotmès per terra. A conseqüència de la deserció del regiment de catalans, comandats per Rafael Nebot i encarregats del setge, Basset pogué incrementar els efectius militars i iniciar la marxa cap a la capital del regne, on el comte de Cardona i mestre de Montesa, el ministre de la Reial Audiència don Manuel Mercader, i el secretari del Consell, Josep Vicent Torres i Eiximeno, donaven suport a la causa austriacista.
La marxa cap a la capital constituí un passeig per a l’improvisat exèrcit, al qual se sumaren les milícies de Xàtiva i d’altres poblacions, al temps que Oliva, Gandia i Alzira no oferien cap resistència. La ciutat de València rebé Basset triomfalment el 16 de desembre de 1705 “como un dios propicio que había de colmar de bienes a la patria”, en paraules de l’historiador borbònic J.M. Minyana. Començava així el nou govern carolí que fou dirigit en aquesta primera etapa —a manca del corresponent nomenament d’un virrei— pel general valencià, el qual arribà d’aquesta manera al cim del seu poder.
Tot i gaudir d’una gran popularitat, el govern de Basset fou problemàtic i conflictiu a causa, en part, de la manca de recursos personals i de mitjans materials per fer front als problemes polítics i militars plantejats. La seua formació castrense, l’extracció social i les grans expectatives generades entre les classes populars, l’enfrontaren als sectors benestants de la societat i, fins i tot, de l’austriacisme a causa d’una política de caràcter populista. Els esdeveniments desbordaren aviat la capacitat d’iniciativa del nou govern. La proliferació de diversos desordres i avalots contra la casa de Borbó el mateix dia 16, obligà Basset a expulsar de la ciutat els forasters, mesura reiterada en dies successius. El saqueig de què foren objecte les cases i els béns dels francesos donà lloc al seu empresonament, trasllat a Barcelona i a la confiscació dels béns, mitjançant un ban. La pretensió popular de suprimir els sistemes impositius del municipi i de la Generalitat afavorí l’abolició d’alguns drets. Tanmateix, fou impossible normalitzar la vida ciutadana i restablir l’ordre.
Tampoc la gestió de Basset en l’àmbit militar no tingué majors èxits. Els dos intents de trencar el setge borbònic a la capital fracassaren, i s’incrementaren les tensions i el clima d’inseguretat que caracteritzà aquesta etapa de govern. Fou necessari esperar la vinguda de les tropes aliades, que dirigia el comte de Peterborough, el 4 de febrer de 1706, per a normalitzar la situació. Simultàniament, també arribà a València el privilegi reial que proveïa el virregnat en favor del comte de Cardona, i aquests dos factors acabaren amb el protagonisme de Basset. És més, fent-se ressò dels sectors més conservadors, les noves autoritats ordenaren l’empresonament dels més destacats col·laboradors de Basset, acusant-los de malversació, i el mateix general valencià fou marginat de l’escena pública i enviat a Alzira i Xàtiva per prevenir llur defensa. En ambdós casos, la seua actuació fou qüestionada pels caps de l’exèrcit aliat, mentre que els gremis de la capital reclamaven llur presència per fer-se càrrec de l’organització de les milícies. Els retrats de Basset presidien, junt amb els de Carles III, les grans solemnitats públiques com a “defensor de ésta su Patria” i “el héroe de los héroes”.
Tanmateix, els dies de Basset estaven comptats: pel juny del 1706 Peterborough n’ordenà la detenció i l’encarcerament al castell de Xàtiva, des d’on fou traslladat a Dénia i després a Tortosa per tal de ser sotmès a judici. Se l’acusava d’haver sortit de Dénia i haver negociat la capitulació de València, al desembre del 1705, sense l’autorització del rei; d’haver violat la jurisdicció eclesiàstica amb l’empresonament de clergues i monges; d’haver ordenat l’execució d’algunes persones, i també de no donar comptes satisfactoris dels béns segrestats als francesos. Les reaccions davant d’aquesta mesura foren nombroses. A la ciutat de València se succeïren els aldarulls i les amenaces contra Peterborough en senyal de protesta, al mateix temps que els gremis reclamaren del virrei la llibertat del líder popular.
L’empresonament de Basset es prolongà fins a la primavera del 1707 en què fou alliberat per tal de contrarestar, amb la seua presència entre els valencians, els efectes negatius que la desfeta d’Almansa havia provocat entre les files austriacistes. A causa de la impossibilitat d’arribar a València, Basset es va traslladar a Dénia, on participà de bell nou en la defensa de la ciutat en front dels borbònics. En aquesta ocasió, un greu altercat amb el governador de la plaça posà fi a la llibertat de Basset i li fou incoat un nou procés a Barcelona. Allí tingué la ciutat per presó i, després de la marxa de l’arxiduc, prengué part activa en la lluita antiborbònica fins al final de la guerra.