El govern de l’arxiduc Carles III

Després de la presa de Barcelona per part dels aliats, Carles d’Àustria va romandre fins el 5 de novembre, data en què es traslladà a la ciutat, a la Torre de Lledó de Sarrià. Allà fou on rebé les ambaixades de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona, que el van felicitar i es posaren al seu servei.

Una de les primeres decisions de l’arxiduc va ser la formació de diverses juntes de govern. Aquests organismes, que foren la Junta de Cavallers, la Junta Militar i la Junta d’Estat, actuaven totalment al marge de les institucions autòctones. Es tractava d’una iniciativa reial que entroncava amb una tendència reformista que durant els anys de govern de l’arxiduc es va anar accentuant, amb uns criteris personals per a la provisió de càrrecs als organismes oficials i amb una política restrictiva en la concessió de mercès. Totes dues mesures eren fruit del programa de captació de partidaris per a la seva causa. L’actuació de les tres juntes va acabar un cop Carles hagué nomenat una Reial Audiència formada per partidaris seus.

Malgrat les seves actuacions posteriors, i malgrat haver nomenat les tres juntes, formades per austriacistes reconeguts, l’arxiduc convocà els estaments o braços per a una reunió a cort on feu moltes concessions. Si durant la Cort de 1701-02 els catalans havien aconseguit unes constitucions molt favorables al país, durant la celebrada per Carles d’Àustria la legislació aprovada encara va ser més profitosa per a ells. Les sessions de la Cort es desenvoluparen entre el 5 de desembre de 1705 i el 31 de març de 1706 i van tenir lloc, accedint a la petició dels diputats, al palau de la Diputació del General.

A la sessió inaugural, el nou rei va deixar ben clar quin era el seu objectiu: obtenir els fons necessaris per a la recuperació dels seus dominis i per a l’expulsió dels Borbó del territori de la monarquia. El desenvolupament de la Cort, tanmateix, va estar condicionat per la guerra i pel setge que els borbònics feien a la ciutat de Barcelona. Malgrat la pressa de la monarquia, però, els catalans van saber aprofitar l’avinentesa per a obtenir uns guanys polítics, econòmics i socials més avantatjosos que els que havien aconseguit amb Felip V quatre anys abans.

L’assistència a la cort de 1705-06

A la reunió dels estaments no hi van assistir tots els catalans que havien estat presents en la legislatura anterior. Les absències més remarcables foren les d’alguns filipistes destacats que no reconeixien l’arxiduc Carles com a rei dels catalans. Una anàlisi comparada de l’assistència a les dues legislatures permet observar el caràcter polític, favorable a un o a un altre bàndol en lluita, que va predominar en cadascuna d’elles.

Pel braç eclesiàstic, a la Cort del 1702 participaren 29 individus, dels quals 3 eren filipistes: el bisbe d’Urgell, Julià Cano; l’abat de Sant Cugat, Baltasar Montaner, i el canonge de Barcelona, Dalmau de Copons. Entre els assistents hi havia 9 austriacistes que havien de participar a la Cort de l’arxiduc, excepte Benet de Sala i de Caramany, bisbe de Barcelona, que no apareixia en les habilitacions de la segona convocatòria. Entre els 24 participants a la Cort del 1706 destacava la presència de nombrosos partidaris de Carles III: Josep Llinàs, arquebisbe de Tarragona i president de l’estament; Guillem de Gonyalons; el bisbe de Solsona; Genadi Colom, abat de Camprodon; Felicià Saiol, lloctinent del prior de Sant Joan de Jerusalem a Catalunya; Francesc de Cordelles, abat de Gerri; Bonaventura de Lanuza, degà de Tarragona, i els canonges Miquel Joan Bosch, de Vic, i Josep Puig, de Girona. En canvi, el nombre de filipistes absents, sobretot membres de l’elit eclesiàstica, fortament castellanitzada, com els bisbes de Girona, de Vic i d’Urgell, i altres abats o canonges, era menor. Això era degut al decantament majoritari de l’estament per l’arxiduc.

Pel que fa al braç militar, el 1702 eren presents al Soli Reial o sessió de clausura de la Cort 294 individus, mentre que el 1706 el nombre de participants fou més baix: 215. Els habilitadors de l’estament havien refusat un gran nombre de nobles, que no complien el requisit de tenir 25 anys d’edat per poder-hi participar. Així mateix, almenys 13 persones eren inhabilitades pel fet d’incompatibilitat entre el càrrec de diputat a cort i el d’oficial reial, al servei de l’administració del monarca o de l’exèrcit. Alguns dels militars eren absents en aquesta convocatòria a causa precisament del seu austriacisme, per haver passat al servei directe de l’arxiduc o al de les seves tropes.

Tant el 1702 com el 1706, el nombre d’austriacistes entre els militars era elevat, tot i que ho va ser més a la darrera Cort. Les absències remarcables el 1706 corresponien a nobles titulats que van prendre partit pels Borbó, com el marquès d’Aguilar, el marquès d’Aitona, el marquès de Camarassa, el duc de Cardona, el duc de Cessa, el governador de Catalunya, Joan de Llupià, el marquès de Cerdanyola, Josep de Marimon, el comte de Perelada, el marquès de la Floresta, Antoni de Potau i Oller, el marquès de Rupit i el marquès de Tamarit. Tanmateix, deixant de banda aquesta diferència, la composició social de l’estament fou similar a les dues legislatures, malgrat la menor assistència a la darrera, segurament causada per les dificultats per arribar a temps a la reunió que tenia lloc en una ciutat assetjada, havent, a més, de travessar un país en guerra.

Molts dels participants a la Cort foren col·laboradors de l’arxiduc Carles, i per aquesta raó van ser recompensats amb un o més d’un títol nobiliari o amb algun càrrec a l’administració reial. El pagament de favors mitjançant la concessió de títols de noblesa contribuí a augmentar la inflació de títols que ja s’havia donat al llarg del segle XVII. Aquesta noblesa austriacista, però, no va donar suport a l’arxiduc per l’únic motiu de la seva avidesa d’honors i poder, sinó que formava part d’una classe dirigent que tenia un programa econòmic i polític que ja havia intentat consolidar amb Felip V. Ultra això, la inflació de títols ja s’havia donat de manera exagerada al segle anterior, sobretot durant el regnat de Carles II, i sempre a causa de les necessitats financeres i/o polítiques de la monarquia. La proliferació d’honors durant el regnat de l’arxiduc Carles responia, per tant, no solament a l’interès social de la classe dirigent catalana, sinó també a la necessitat per part de la monarquia de guanyar partidaris i col·laboradors —amb el suport econòmic i militar que això comportava— per a afrontar la guerra contra les tropes borbòniques.

Es va produir un reforçament en el braç reial, amb l’augment del nombre de ciutats amb dret de participar-hi, que responia, així mateix, a la necessitat de la monarquia d’augmentar la base social que li podia donar suport. Tot i així, es fa difícil identificar d’una manera clara les poblacions que pertanyien a un i altre bàndol, a causa de la indecisió que va caracteritzar les actituds dels consells municipals durant el conflicte. El 1702 hi participaren Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Vic, Cervera, Manresa, Balaguer, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà, Tàrrega, Berga, Granollers, Mataró, Camprodon, Besalú, Prats del Rei, Vilanova de Cubelles, Castell de Pals, Torroella de Montgrí, l’Arboç, Caldes de Montbui, Figueres, Talarn, Cruïlles, Santpedor, Cardedeu i Agramunt. Quatre anys més tard, a més d’aquestes ciutats —a excepció de Cardedeu, el síndic de la qual no va ser habilitat— foren acceptades Sabadell, Moià, Sant Feliu de Pallarols i Vall d’Hostals, Castellterçol, Verges, Sant Feliu de Guíxols, Cambrils, Cubelles, Montblanc, Montbrió i la vegueria de Ripoll.

L’economia durant el govern de l’arxiduc

La conjuntura de recuperació econòmica va influir en el desenvolupament de les sessions de la legislatura del 1706, fins al punt que els temes econòmics ocuparen un lloc privilegiat entre els que s’hi van discutir. S’actuà d’acord amb els interessos de les classes dirigents, principalment dels homes dedicats al comerç. Els grups implicats en aquests projectes econòmics ja havien lluitat per aconseguir millorar la seva situació i les seves perspectives al final del segle XVII. Així mateix, el programa s’havia presentat, amb algunes diferències, a la Cort del 1701.

Els projectes de renovació industrial, sobretot del tèxtil, dels darrers anys van influir poc en les decisions finals. Entre les mesures que afectaven la manufactura, en destacava una de caire proteccionista que havia concedit Felip V i que prohibia l’ús de robes estrangeres, però que fou refusada el 1706 per l’estament reial. L’argument que es va donar era que la constitució atemptava contra la idea de lliure comerç, que defensaven els comerciants. Sí que s’aprovava, en canvi, l’estratègia que s’havia planificat a l’anterior Cort per a la creació de nous teixits a Catalunya, per tal d’evitar que hi entressin els estrangers. El mètode era el d’ensenyar aprenents utilitzant tècnics artesans que provenien d’Europa —evitant, és clar, l’entrada de francesos—, perquè hi introduïssin les noves tècniques.

L’interès per afavorir el comerç ja s’havia manifestat durant la Cort de 1701-02, però a la convocada per l’arxiduc Carles es van perfeccionar les mesures aprovades amb aquella finalitat. Va haver-hi, en aquest sentit, dues línies d’acció: la primera, centrada en el foment de l’activitat comercial, i, la segona, a aconseguir un comerç alliberat de traves fiscals o lliure comerç. Les iniciatives que es discutien i s’aprovaven eren diverses, però totes amb la mateixa finalitat: augmentar l’activitat mercantil. Es volia evitar la intromissió dels oficials reials en l’activitat comercial de Catalunya; es fomentava l’exportació dels productes vinícoles del país, mentre que es gravava l’entrada del vi foraster; s’aconseguia poder enviar a les Índies quatre vaixells anuals, sense que s’haguessin d’incorporar a la flota que sortia de Cadis; els únics requisits eren que registressin a Barcelona la càrrega que portaven, tant a l’anada com a la tornada, i que paguessin els drets de la Casa de Contractació de Sevilla; finalment, s’autoritzava la creació d’una junta que havia d’estudiar les possibilitats de crear una Companyia Nàutica i Universal a Catalunya.

La línia de fomentar el comerç amb una racionalització fiscal passava per crear a Barcelona un port franc. La ciutat era l’elegida per la burgesia mercantil barcelonina, i el capítol de cort fou aprovat malgrat l’oposició d’altres poblacions catalanes, com ara Mataró o Sant Feliu de Guíxols, que veien un perill per al seu comerç en particular i per al català en general, si es concentrava l’activitat comercial a la capital. S’aconseguí l’extinció del dret de la lleuda reial que, segons la burgesia barcelonina, “era nocivo al libre comercio en mayor augmento de esta capital”; es van eliminar altres drets, com el de la Capitania General, que es cobrava sobre les mercaderies estrangeres importades; es van regular les percepcions fiscals dels cònsols espanyols als ports estrangers, que fins aleshores havien estat excessives; unificaren les declaracions fiscals que havien de fer els patrons dels vaixells que arribaven a Catalunya; i, en fi, es va voler facilitar l’activitat mercantil.

D’aquesta manera, els interessos que predominaven eren els de la burgesia mercantil, sobretot barcelonina. L’interès pel proteccionisme, que podien haver tingut els sectors manufacturers, quedava anorreat davant la política de lliure comerç que es va plantejar per a beneficiar el trànsit comercial als circuits principals, tant el colonial com a l’Atlàntic. Pierre Vilar ja deia que el grup social que s’havia aliat amb Anglaterra i Holanda —les potències que econòmicament es trobaven al capdavant del continent europeu— aprofitaria el conflicte dinàstic per tal de consolidar unes condicions econòmiques favorables que perseguien des de feia temps. El predomini de l’interès comercial, el determinà l’extracció social dels síndics municipals que participaven a la Cort, que en gran part formaven part del grup dels ciutadans honrats de Barcelona i dels mercaders, i que estaven implicats en els afers mercantívols.

Totes les mesures aprovades aleshores presentaven un gran paral·lelisme amb el programa econòmic aprovat el 1702, havent-hi només algunes diferències que, tanmateix, foren importants. Barcelona, a la fi, aconseguia el propòsit, negat el 1702, que s’aprovés l’eliminació del dret de la lleuda que es cobrava a la ciutat. Una altra diferència amb la legislatura anterior fou l’acord que les mercaderies que sortissin del futur port franc de Barcelona cap a altres poblacions catalanes només haguessin de satisfer els drets propis dels indrets on es destinaven. D’aquesta manera se suavitzava l’impacte negatiu que provocaria a l’economia catalana l’establiment d’un port franc a Barcelona. Les similituds entre les dues corts es troben precisament en l’interès manifestat en ambdues assemblees a fomentar el creixement econòmic del país, fruit de l’ambient de revifalla econòmica que es vivia en alguns sectors des de feia alguns anys.

La monarquia i Catalunya a la cort del 1706

Un dels principals objectius dels catalans que van assistir a la convocatòria a cort era el de normalitzar les relacions entre la monarquia i Catalunya. Les constitucions aprovades demostraven un interès en un major control de l’actuació de les autoritats reials que passava per aconseguir que aquestes respectessin la legalitat paccionada, però també es van aconseguir algunes aspiracions que es remuntaven al segle XVI.

A la Cort del 1706 es va acabar de posar solució a un dels problemes polítics més importants de tota l’època moderna: l’afany dels catalans d’aconseguir l’observança de les lleis per part del monarca i els seus oficials. Amb aquesta finalitat, des del segle XV, s’havien ideat diverses estratègies: el jurament de les lleis que havien de fer el rei i els ministres reials en començar el regnat, o l’exercici del càrrec; els processos de greuges a corts; la confirmació de la legislació secular per part de les corts; la purga de taula, que era un procediment ordinari actuat pels jutges de taula sobre els oficials reials temporals; la visita o inspecció que es feia als oficials que no purgaven taula; les ambaixades al monarca i els procediments de contrafacció.

Des del segle XV, concretament des de l’aprovació de la Constitució de l’Observança el 1481, la Reial Audiència havia estat l’encarregada de jutjar els casos de contrafacció, o acte del rei o d’un oficial reial contrari a allò que disposen les constitucions. El fet que el tribunal reial exercís aquesta tasca era causa d’irregularitats en els procediments judicials, ja que els mateixos oficials que jutjaven la possible contrafacció eren els qui sovint l’havien comesa. Fou per això que, des del segle XVI, els estaments demanaven als reis la creació d’una mena de tribunal menys arbitrari per a aquell tipus de procés. Però no va ser fins a la Cort del 1702 i a la del 1706 —a la darrera es van perfeccionar encara més els textos de les lleis— que es van aprovar les constitucions que posaven les bases per a la creació del Tribunal de Contrafaccions. Aquest organisme estava format per tres representants del rei i tres dels estaments, i havia d’actuar en els casos de contrafacció a instància del síndic de la Diputació del General o d’altres comuns i particulars. La seva instauració va significar supeditar la monarquia a la legalitat paccionada d’una manera més eficaç que fins aleshores.

Un altre problema clau que es va resoldre a la Cort de l’arxiduc fou el de l’intervencionisme monàrquic en el procés insaculatori a la Diputació del General i al Consell de Cent de Barcelona; es va retornar a les respectives institucions el control del procediment. Felip IV s’havia apropiat d’aquest control després de la derrota de Catalunya en acabar la guerra del 1640. El mecanisme que utilitzava la monarquia era el de la revisió de les nòmines d’insaculació. Aquest intervencionisme pressuposava una docilitat política dels elegits, i un control directe sobre l’actuació de les dues institucions més representatives del país. Ambdues institucions van insistir reiteradament, durant els regnats de Carles II i els primers anys del de Felip V, a recuperar el control del sistema però sempre trobaren una negativa reial com a resposta. Un cop més es van aprofitar la conjuntura bèl·lica i les necessitats del monarca per tal de tornar a demanar el favor a l’arxiduc. Carles d’Àustria cedí a les pressions durant el desenvolupament de la Cort del 1706, i va retornar la facultat de desinsacular a la Diputació del General per Reial Decret de 26 de gener de 1706, i al Consell de Cent per privilegi de 15 de gener. Tot i així hi havia certa ambigüitat de les concessions reials, en reservar-se Carles, segons el text del privilegi, “el desinsacular quando hubiere causa y nombrar las personas que pareciere más convenir a mi servicio”, encara que semblaven desaparèixer amb la puntualització que les reserves es feicn “por una vez [en] los officios de la Generalidad vacantes oy, i en los lugares que vacan al municipi”, tenint posteriorment els consellers “facultat plena de nomenar los sugetos que juzgaran más a propósito”.

Una altra concessió que feu el rei a Catalunya posava fi al problema secular dels allotjaments i les contribucions militars. Els abusos de les tropes havien ocasionat greus conflictes al segle XVII; d’aquesta manera, no solament la revolta del 1640 tingué com a factor desencadenant el dels allotjaments militars, sinó que al final de segle, entre el 1687 i el 1690, es va produir la revolta dels Barretines, que desestabilitzà la situació política al país. Les classes dirigents, tot i que en gran part eren privilegiades i, per tant, exemptes de contribucions militars o allotjaments, havien considerat el perjudici que comportava aquesta càrrega militar i havien fet les gestions oportunes, al final de segle, perquè la monarquia s’avingués a trobar una solució. Sense haver-se pogut resoldre el tema, els braços reunits el 1702 van demanar a Felip V que accedís a la regulació dels allotjaments de l’exèrcit i de les accions abusives dels soldats a Catalunya, però tampoc no ho van aconseguir.

El problema de l’exèrcit i de la guerra rebrotà en les sessions de la Cort de 1706. En primer lloc, es va plantejar el tema de les despeses que ocasionava a la Diputació del General i als municipis el manteniment dels regiments que havien alçat per defensar el país i el pagament del donatiu, que era destinat a finalitats bèl·liques. En segon lloc, s’aprovaren constitucions per tal de regular la situació de l’exèrcit perquè perjudiqués el mínim possible la població. Destacaren, en aquest sentit, les lleis que intentaven posar fre als abusos de les tropes sobre els naturals i a les intromissions de l’exèrcit en l’activitat econòmica dels catalans. Els oficials reials no podien forçar ningú a lliurar contra la seva voluntat llenya, palla, queviures o municions, i tampoc no podien exigir a les poblacions cavalls o carros si no era pagant-ne el valor. Es van establir, així mateix, els límits per als bagatges que havia de donar cada poble a cada companyia d’infanteria o de cavalleria. Però, sens dubte, tingué molta més importància l’ordre segons la qual els soldats i la gent de guerra que es trobessin a Catalunya després de la conclusió de la Cort —i això tant en temps de pau com de guerra— haguessin d’habitar en casernes de la monarquia, i no pas “en casas de privadas personas”. Amb això s’aconseguia, en teoria, tancar definitivament una conflictivitat que era considerada pels estaments “la matèria més principal de las que se poden oferir en la present Cort”.

Repercussions econòmiques del govern de l’arxiduc

El moviment comercial a Barcelona. 1675-1712.

Les mesures aprovades durant la Cort del 1706 van tenir efectes sobre l’economia catalana. Per exemple, la política fiscal incidia directament en l’economia dels naturals del país. Així, a la Cort es va actuar per tal de garantir la continuïtat dels drets que percebien la Diputació del General o els municipis catalans. La pretesa disminució de la pressió fiscal per afavorir el comerç no va fer desaparèixer les percepcions que tradicionalment anaven a parar a les arques de les institucions catalanes.

Barcelona va aconseguir la confirmació dels privilegis per a cobrar el dret d’ancoratge als vaixells que arribessin al port. La Diputació del General, per la seva banda, recuperà l’administració del dret de “nova ampra” o general de guerra, que havia estat en mans de la monarquia des del 1661, i que consistia en la imposició d’un sou per lliura sobre les sedes, les cartes i els barrets.

L’acord per a recaptar els fons per afrontar el pagament del donatiu que s’atorgava al monarca va repercutir considerablement sobre l’economia del país. Les propostes de la Junta de Medis, elegida pels braços per a determinar els mitjans més fàcils per a recaptar els diners, foren discutides llargament pels estaments. S’havia pensat a renovar l’estanc del tabac, però la Junta considerava que seria perjudicial per al comerç d’aquell producte i podia resultar més útil establir el lliure comerç i eliminar drets i estancs. Una altra proposta era la d’imposar dos sous per cada cap de bestiar mort a Catalunya, però això hauria estat una càrrega excessiva per als catalans. D’altra banda, el repartiment general aprovat a la Cort anterior havia estat un fracàs, tant en la seva recaptació com en l’equitat de la seva distribució, i podia resultar més útil i fàcil imposar un tribut sobre els fruits, el cobrament del qual s’avantposaria al del delme, la primícia o qualsevol altre dret. Per tal de facilitar l’exacció d’aquell impost, es podria arrendar a cada població on es cobrés sota la responsabilitat dels governants del municipi corresponent. S’havia pensat, també, en la creació d’un impost del 10% sobre alguns productes d’importació i sobre el vi foraster. Tot i així, no es descartava fer de nou un repartiment general, però corregint alguns dels errors comesos a l’anterior, del 1702. Igualment s’intentà posar remei a la desproporció i assegurar el cobrament a tots els individus que tinguessin hisenda a Catalunya. L’acord final fou atorgar un donatiu de 1 900 000 lliures en deu anys, a més de les 100 000 lliures destinades a la reparació de greuges. Per pagar-ho, es recorria al repartiment general, a l’estanc del tabac durant els 10 anys que durava el pagament i a la imposició del 10% sobre alguns productes importats.

L’estanc del tabac i les imposicions aprovades podien perjudicar, a la llarga, la prosperitat del comerç català. L’economia catalana es devia ressentir per les aportacions que tant la Diputació del General com el municipi barceloní havien de fer a l’arxiduc. La Diputació del General, abans de concloure’s la Cort, va haver d’avançar l’import d’una anyada del donatiu que s’havia concedit a Felip V el 1702. Tot i que la institució tenia un fons escadusser, es va fer tot el possible perquè cada municipi aportés la quantitat que li corresponia en virtut d’aquell repartiment, a compte del que li pertocava del donatiu que se li atorgaria al rei. Al mateix temps, la Diputació s’havia d’encarregar de crear, armar i mantenir un regiment de 500 homes. El municipi barceloní també es comprometia a armar el seu regiment; ambdues institucions es van haver d’endeutar amb un préstec de 150 000 lliures per tal de fer front a les despeses provocades pel manteniment dels regiments.

Els mitjans per pagar el donatiu van ser insuficients; per tant, la Diputació del General i el Consell de Cent hagueren d’incrementar la pressió fiscal sobre la població. Tot i amb aquests impostos, no s’aconseguiren cobrir les despeses i novament calgué recórrer als emprèstits.

Les condicions de la guerra i la pressió fiscal devien pesar notablement sobre l’economia, i l’empitjorament progressiu de les condicions de vida de la pagesia feu que els catalans se sentissin desencisats, sobretot pels abusos comesos per les tropes dels dos bàndols. Tanmateix, alguns sectors benestants en van saber treure profit. Molts comerciants aprofitaren les noves relacions amb els anglesos i els holandesos per a consolidar fortunes particulars. Un exemple és el de Salvador Feliu de la Penya i Josep Grasses i Gralla, que van fundar el 1709 la Companyia Nova de Gibraltar, amb l’objectiu de substituir el monopoli de Cadis al comerç americà, tot i que també participava en el comerç mediterrani. La Companyia exportava productes agraris però, sobretot, vi i aiguardent. Els contactes comercials amb Anglaterra, els Països Baixos, Alemanya i Itàlia posaren la base de la xarxa comercial catalana a Europa, que continuaria funcionant al llarg del segle XVIII.

La presència de militars i funcionaris aliats a Barcelona va animar l’activitat comercial a la ciutat, que mantenia l’equilibri monetari gràcies a la plata que entrava a la plaça. Per exemple, les encunyacions per part del rei i la ciutat foren importants: el 1707 el rei encunyà, per a ús exterior, peces reials d’argent de 7 sous, anomenades “pecetes”. L’abundància de metall encobrí la inflació interior i impulsà l’economia catalana; els preus pujaren a causa de la guerra, les despeses de la cort i les fortes emissions monetàries.

Tanmateix, les condicions favorables van desaparèixer un cop els aliats abandonaren Catalunya i, a partir del 1711, l’economia es ressentí de la guerra. Les mesures aprovades a la Cort del 1706 per al progrés comercial no van tenir, a la pràctica, l’efecte desitjat pels catalans. L’activitat del port franc que es creà va ser gairebé nul·la; així, encara que el 1707 van començar les obres per a la construcció de la seva seu i el 1710 havia començat la tasca la junta encarregada d’articular-ne l’estatut, les normes no es fixaren fins a l’any 1713. Si el port franc arribà a tenir vida pròpia, degué ser efímera perquè Felip V l’abolí quan entrà a Barcelona. La Companyia Nàutica i Universal no passà mai de ser un projecte i la Cort no havia fet més que proposar les idees bàsiques per a la seva formació. La tramesa anual de dos vaixells catalans a les Índies tampoc no es va fer realitat, potser per les circumstàncies de la guerra, o potser per la incapacitat catalana per fer realitat el comerç amb Amèrica, a causa de la manca de naus adequades o de navegants experimentats en la travessia atlàntica.

De tota manera la guerra, fins el 1711, animà l’economia, si més no, de Barcelona. A la ciutat va augmentar el tràfic comercial i progressà el sector de la construcció. Per exemple, es constaten obres de fortificació de la ciutat relacionades amb la seva defensa: la construcció del baluard de Tallers; la reparació dels portals i dels cossos de guàrdia; l’adequació de la foneria de canons de la Rambla; el manteniment de la xarxa de proveïment d’aigües i el clavegueram; la realització d’un passeig a la Rambla, etc. També cal destacar el fet que el consistori barceloní s’enfrontés amb una sèrie d’obres municipals: el port franc, el llatzeret i els pallols bladers. L’inici d’aquestes obres palesa que hi havia una sèrie de necessitats que provocava tant la guerra com l’augment del tràfic portuari i la demanda que comportava la presència de la Cort a Barcelona. Igualment posen de manifest una evolució cap a l’alça dels ingressos fiscals del municipi, a partir del dret de portes i del dret d’ancoratge.

Els efectes del govern de l’arxiduc

Al llarg del seu regnat, l’arxiduc Carles concedí nombrosos privilegis i honors a particulars per tal de recompensar els seus serveis, i a comuns de Catalunya amb l’objectiu principal de captar llur fidelitat. Entre els privilegis concedits pel monarca, hi hagué algun títol de grandesa per a col·laboradors tan propers com podia ser-ho el mateix príncep de Liechtenstein. Al costat d’aquestes mercès, hi ha un gran nombre de privilegis concedits a partidaris d’extracció, majoritàriament, burgesa. Entre els títols concedits es té constància de 82 privilegis de ciutadà honrat de Barcelona, 51 de cavallers i 49 de nobles; aquestes honors foren concedides en el període comprès entre el 1705 i el 1712. Entre les concessions de títols a comuns, hi va haver el de ciutat fidelíssima a Vic, o ciutat imperial a Reus i Valls; d’altra banda, privilegis d’insaculació pels quals es reformaven les bosses a Mataró o el dret a participar al braç reial de les corts foren alguns dels recursos polítics més clars durant el seu regnat.

Paral·lelament, Carles III incorporà a la jurisdicció reial diverses poblacions que, d’antuvi, mantenien reivindicacions contra els seus senyors; entre aquestes destacaven els vescomtats de Cabrera i de Bas, el comtat d’Osona i les baronies de Caldes i de Llagostera. També va concedir el privilegi que autoritzava Ripoll a portar a terme l’organització d’un municipi consular, per fer cara a la duresa del règim senyorial de l’abat de Ripoll sobre la població.

Com ha assenyalat Josep Maria Torras, la política de captació social de l’arxiduc pot trobar-se present entre les raons que el portaren a reformar els privilegis del municipi barceloní, que van permetre l’admissió de nobles titulats i grans d’Espanya al govern municipal. També en l’àmbit municipal, malgrat el retorn del control de les insaculacions a la Diputació i al Consell de Cent, el rei va manipular el procés insaculatori a Barcelona i en altres municipis de Catalunya, i ordenà la inspecció sistemàtica de les bosses a poblacions com Igualada, Manresa, Vic o Mataró. Aquest intervencionisme sense precedents tenia una finalitat de control polític evident en el context de guerra que es vivia al país.

L’existència de documents crítics al govern de l’arxiduc des de les mateixes files austriacistes posa en evidència que la manera de governar de Carles no devia ser pas tan diferent de la del seu predecessor, Felip V, ja que s’hi denunciava la corrupció en les institucions reials, com ara la Reial Audiència, i la malversació de l’erari públic. Les crítiques als membres de l’Audiència requeien en la seva actuació en matèria d’ordre públic i econòmic, sobretot durant els primers anys d’activitat repressora sobre els filipistes, i confiscatòria dels seus béns. Criticaven, especialment, l’actuació absolutista d’alts càrrecs del govern de l’arxiduc Carles, com el seu secretari Ramon Vilana Perlas. És il·lustratiu d’aquest ambient de malfiança l’incident del doctor Francesc Grases i Gralla amb els braços, el 1711, amb motiu de la publicació del Epítome, o Compendi de las principals diferèncias entre les lleys generals de Cathalunya y los capítols del redrés o ordinacions del General de aquella (1711), on feia algunes consideracions sobre els fonaments i la titularitat de la potestat legislativa interpretades com a lesionadores de les constitucions pels representants catalans. El rebombori que provocà la publicació de l ’Epítome portà a la reunió de la Junta de Braços que, el mateix any 1711, va condemnar l’obra, que fou cremada, i obligà l’arxiduc a destituir el seu autor i a confiscar els seus béns.

La confiscació de béns eclesiàstics i la retenció de rendes i patrimoni de les seus vacants també feia pensar als eclesiàstics que l’arxiduc no estava tan lluny de la política regalista dels Borbó. Aquesta activitat es va portar a terme utilitzant l’anomenada Junta Eclesiàstica de Confiscacions, constituïda per a administrar els fruits temporals dels eclesiàstics filipistes i absents, i proveir les places vacants. L’actuació d’aquesta Junta anà prenent majors dimensions a mesura que, a causa de la guerra, les necessitats financeres de la monarquia creixien.

L’acció governamental de l’arxiduc Carles tenia una tendència reformista que es palesava en moltes de les seves mesures, algunes d’elles amb indubtables semblances respecte a les establertes pels governants borbònics. Aquesta tendència absolutista del monarca es reflectia en els criteris de selecció per a cobrir els càrrecs, en la política restrictiva en la concessió de mercès com a mecanisme de captació social, i en l’evolució de la política fiscal i de confiscacions, en base a les necessitats bèl·liques. Vicens Vives assenyalà que Carles d’Àustria governava amb un equip minoritari que es va imposar als borbònics amb mesures d’excepció: empresonaments, deportacions, confiscació de béns. El desencís aviat va ser general entre molts dels seus seguidors de primera hora, quan es van adonar que Carles governava de la mateixa manera que els Borbó: amb criteris absolutistes.

Tots aquests indicis obliguen a plantejar el govern de l’arxiduc en termes ambigus. Si bé a la Cort del 1706 va concedir tot allò que els estaments li demanaven, la seva pràctica política es trobà molt allunyada de les directrius emanades de la legislatura. Això fa suposar que la benevolència reial i el populisme de Carles no eren sinó mitjans per a aconseguir el suport dels catalans a la guerra. Després que es consolidà en el govern, les seves actuacions foren les pròpies d’un monarca absolut, malgrat la continuïtat de la guerra contra els Borbó, que l’haurien d’haver obligat a actuar amb més tacte.

La guerra, determinant de la política reial

La guerra contra els Borbó va dirigir l’esforç de l’arxiduc a captar partidaris o a controlar les accions de les institucions catalanes mitjançant l’intervencionisme a les nòmines d’insaculació.

També es va haver de realitzar durant el conflicte un gran esforç per tal de reunir diners i homes per a la defensa de Catalunya, en la qual van estar implicades les principals institucions del país. En aquesta empresa, però, el govern de la monarquia trobà moltes dificultats d’ordre pràctic.

L’aixecament austriacista havia rebut un suport social que va anar perdent a mesura que la guerra civil provocava la generalització de la fam i la misèria. Hi havia desconfiança per part del poble, tant envers les tropes borbòniques com envers les austriacistes. No es pot parlar d’un decantament espontani a favor de l’arxiduc per part de les classes populars. Josep Maria Torras afirma que la indecisió municipal que es donà al llarg de la guerra a l’hora de prendre partit per un dels candidats era causa directa de la irregularitat del domini o ocupació dels exèrcits, almenys fins l’any 1710. Hi va haver municipis que canviaven de bàndol per evitar les repressions i el saqueig de les forces militars dominants en cada moment.

Una característica important durant tot el conflicte fou la impopularitat de la guerra entre els catalans. Els habitants intentaven eludir el reclutament de soldats, i d’aquí la dificultat per aconseguir els objectius principals del govern de l’arxiduc per a l’organització de la defensa contra les tropes borbòniques, en la qual comptava, d’altra banda, amb el suport dels anglesos i els holandesos. Segons Núria Sales, els miquelets i sometents tingueren importància els primers mesos de la contesa però, després del 1706, va haver-hi dificultats per a realitzar les lleves. A més, els exèrcits constituïen una càrrega excessiva per als catalans ja que, malgrat les disposicions contra els abusos militars aprovades a la darrera Cort, continuaven vivint a costa dels habitants de les poblacions per on passaven. Les denúncies i les queixes per la continuïtat de la càrrega dels allotjaments van continuar existint.

El 1707, veient que el sometent no funcionava, es van pensar solucions diferents per a contribuir a la defensa del país. D’aquesta manera, hom intentà imposar donatius de guerra amb l’objectiu de poder pagar 5 000 voluntaris. S’anaren fent regiments permanents, però tot i amb això, l’aportació que el país podia fer als exèrcits dels aliats era ben minsa. A poc a poc les possibilitats per a recaptar donatius per a la guerra anaren disminuint, encara que en alguns moments de perill per a les poblacions catalanes es van aconseguir mobilitzacions gràcies, en part, a les actuacions de la Coronela i de les milícies urbanes, comunals o gremials.

La constant de la dependència de l’exterior

Henry Kamen ha assenyalat que la situació de l’arxiduc durant el seu regnat als territoris hispànics va ser delicada perquè es trobava completament en mans dels anglesos. El factor internacional no solament influí decisivament en el decantament dels catalans per l’arxiduc, sinó que condicionà la defensa de Catalunya i dels altres territoris hispànics. Així, els aliats demostraven una clara superioritat en la guerra naval; amb els seus vaixells controlaven fàcilment ciutats claus de la península, entre elles Barcelona. La presència de tropes holandeses a Catalunya fou escassa i, el gruix de la força aliada, el constituïen els anglesos, que van portar des del començament la veu cantant. Els interessos britànics són ben coneguts: eren interessos comercials. Però el comerç d’Índies era el que els importava més i, per això, es van esforçar en la conquesta i la defensa de ports atlàntics com Gibraltar o Cadis. El fet que va canviar tota la situació a Catalunya fou la mort de l’emperador Josep, que motivà que la corona de l’imperi romanogermànic recaigués en Carles.

A conseqüència del seu nomenament com a emperador, les potències aliades variaren d’opinió respecte de la successió a la monarquia hispànica. La divergència d’objectius de l’arxiduc —que volia recuperar el tron a la monarquia hispànica— i d’Anglaterra, fou la causa principal que aquests abandonessin l’arxiduc quan va ser nomenat emperador. A partir d’aleshores i de la marxa de Carles cap a Àustria, els catalans es van trobar abandonats a la seva sort: el 1712 ja havien sortit de Catalunya les tropes aliades; pel març del 1713 l’emperadriu, lloctinent general de Carles III, va marxar de Barcelona i s’endugué al seu costat els diplomàtics i les nombroses famílies de col·laboradors austriacistes; Starhemberg fou, des d’aleshores, el nou virrei.

Després de la caiguda de Barcelona el 1714, la majoria dels nobles que havien col·laborat amb Carles d’Àustria es van traslladar a Viena, on l’emperador constituí el Consell d’Espanya. Aquest organisme, que substituïa els antics consells de la monarquia hispànica, va funcionar fins el 1729, any en què l’emperador va renunciar, després de la pau de Viena de 1725, al govern dels regnes hispànics.