La Companyia Nova de Gibraltar

La Companyia Nova de Gibraltar es fundà a Barcelona l’1 de juliol de 1709, mitjançant un acord privat i sota la invocació dels sants Antoni de Pàdua, Aleix, Francesc Xavier i Francesc de Paula. Els seus fundadors volgueren aprofitar la particular situació política que s’havia creat en el moment que, essent Catalunya aliada circumstancial d’Anglaterra en el bàndol dels Àustria durant la guerra de Successió a la corona espanyola, Gibraltar romangué a mans dels anglesos des del 1704. Com que no podien disposar de Cadis per la ruptura de Catalunya amb Felip V, els comerciants catalans intentaren aconseguir un port que els servís de pont del tràfic català amb l’Atlàntic i que connectés Catalunya amb Lisboa o, si fos possible, amb Amèrica directament.

La Companyia es formà amb cinc socis, que compraren diverses parts dels setzens en què fou dividit el capital de l’empresa. Si bé la forma de finançament inicial de la Companyia s’assemblava força a la qual hom feia servir per a negocis ocasionals o en la construcció de vaixells, el cert era que l’empresa anava més enllà per tal com quedava constituïda per a un període de tres anys i expressava la seva voluntat de participar, com a tal, en els diferents tipus de negocis especulatius que hi havia en el món comercial de la primeria del set-cents. A més, al marge de les quantitats que aportaren els socis fundadors, la Companyia feu servir també per al seu finançament capitals d’altres personatges que hi invertien en canvi d’una renda fixa, al voltant del 8%, pagadora en terminis relativament curts de tres mesos.

Tanmateix, no tots els socis tenien les mateixes atribucions en el funcionament intern de l’empresa, encara que les decisions importants fossin mancomunades. Tot i que la Companyia adoptà la forma genèrica de societat entre comerciants, uns socis hi tenien més protagonisme que altres. En una situació força passiva es trobava Joan Verivol, que s’ocupava de l’administració de les seves propietats vinícoles a Vilassar i que, en realitat, exercia com a soci capitalista de la Companyia a través dels seus quatre setzens, dels seus préstecs a interès fix i com a creditor d’un altre dels seus socis, al qual havia deixat diners perquè hi participés. Abans que res, la Companyia fou per a Verivol un vehicle per a canalitzar l’exportació dels seus vins.

Una actitud semblant dins la Companyia és la del botiguer de teles Josep Boïgas. Ultra posseir dos setzens de l’empresa, participava en el seu finançament a través de préstecs a interès fix que feia el seu fill, que, alhora, era empleat de la Companyia. Però, al contrari de Verivol, els Boïgas no feren amb llurs teles negocis comercials amb l’empresa. Un tercer soci era el gran comerciant Josep Grasses, que tenia el domicili a la mercantil Reus. Per a aquest mercader tan important, la Companyia representava un negoci més entre els diversos en què estava interessat. La seva participació se circumscrivia a la possessió de setzens, a assegurar la càrrega d’alguns vaixells al port de Salou i a la redistribució dels productes d’algunes de les trameses que procedien de Gibraltar.

Un personatge molt més actiu dins la Companyia fou Josep Valls. Instal·lat permanentment a Gibraltar, a més dels dos setzens que posseïa gràcies al préstec que li havia fet Verivol, Valls actuava com a empleat qualificat de la Companyia en canvi d’un salari confortable.

Per acabar, l’ànima de l’empresa fou, sense cap mena de dubte, Salvador Feliu de la Penya. Feliu era el màxim accionista de la Companyia, amb cinc setzens, i era el qui gestionava la utilització dels fons en els diferents negocis. També era el qui cercava els préstecs, a curt termini i amb interès fix, per a la caixa de l’empresa quan calia. Feliu era, en definitiva, el cap dirigent de l’empresa, el qui prenia les decisions i l’administrador principal. Però aquest negoci, per un gran mercader com era Feliu i vinculat a importants comerciants barcelonins de l’època, no absorbia tota la seva activitat ni limitava un altre tipus d’accions comercials al marge de la Companyia.

A través de l’anàlisi atenta dels llibres de comptabilitat de la Companyia Nova, Pierre Vilar ha pogut establir el divers món de negocis que emprengué en els seus tres anys d’existència, però amb activitats de caràcter força modest. El principal i veritable objectiu específic que mogué a crear la Companyia fou el carregament de vaixells amb mercaderies destinades als mercats atlàntics, principalment partides de vins i aiguardents i, en segon terme, d’avellanes recollides al Camp de Tarragona. Les partides es feien arribar a Barcelona i Salou des de diversos indrets de producció, especialment del litoral, i després es traslladaven a Gibraltar amb embarcacions en què tot sovint els productes de la Companyia es barrejaven amb els que exportaven altres comerciants. En especial, les partides d’aiguardents foren les que van donar majors beneficis especulatius (entre un 20 i un 10%), però també foren les que produïren la crisi final de l’empresa quan dues remeses d’aquest producte no arribaren a vendre’s. A llur retorn, els vaixells transportaven diferents mercaderies, entre les quals es destacaven especialment els cuirs, la cera i la cotxinilla, expedits des de Gibraltar, i el sucre, importat des de Lisboa o Amsterdam, gèneres que la Companyia col·locava en el mercat català. En termes generals, la cotxinilla i el sucre donaren bons rendiments, mentre que els cuirs i les pells foren negocis més precaris i de vegades deficitaris.

Tanmateix, la Companyia Nova no limità el seu radi d’acció a aquest tipus d’operacions. Algunes vegades, participà també en carregaments de vaixells amb activitats per la Mediterrània. Hom confiava als patrons de les embarcacions mercaderies per vendre, o diners per a comprar productes als ports on recalessin, gèneres que posteriorment serien venuts a Catalunya. Les dades de què hom disposa fan pensar que els resultats d’aquestes operacions mercantils foren força mediocres. La Companyia participà també en negocis d’importació de productes de consum massiu, com ara els blats italians i de Llevant o l’oli mallorquí, però hi tingué beneficis més aviat precaris. Tampoc no deixà de banda els guanys que es podien obtenir amb les lletres de canvi dirigides a places importants del comerç internacional. És evident, doncs, que la Companyia Nova, seguint la tradició del conjunt del comerç català, no menyspreava gairebé cap àmbit de negocis en què hom pogués obtenir beneficis, malgrat que fossin modestos.

Una visió global de la comptabilitat de la Companyia dona un primer any de bons dividends gràcies a l’acollida dels vins i els aiguardents als mercats internacionals, i dos anys posteriors plens de dificultats. Aquestes dificultats s’originaren en un estancament del mercat català, en l’enfonsament de les vendes de l’aiguardent que provocaren les prohibicions decretades a Portugal, i en una progressiva saturació de mercat d’aquest producte en l’àmbit atlàntic. Al final del període de tres anys que la Companyia s’havia compromès a funcionar, el 30 de juny de 1712, el balanç semblava satisfactori en línies generals. Tanmateix, en el decurs de la seva liquidació, interrompuda per la catàstrofe política del 1714, es produí la fallida de dos corresponsals i fortes pèrdues en un negoci d’aiguardents, i tot això va fer sucumbir l’empresa i amb ella gairebé tot el capital dels associats.

Tot i així, la Companyia Nova ha merescut ser considerada per la historiografia catalana una de les empreses importants de la Catalunya que pateix el cataclisme polític de la guerra de Successió, en l’àmbit d’una incipient recuperació econòmica que es donava des dels anys vuitanta del set-cents. Era una empresa singular que ha acabat tenint un caràcter paradigmàtic de les aspiracions d’una burgesia comercial que volia esdevenir classe dirigent del Principat, a cavall entre dues dinasties (els Àustria i els Borbó), dues mars (la Mediterrània i l’Atlàntic) i dos segles (el XVII i el XVIII).