Les noves institucions borbòniques

El sistema de govern que es va imposar als Països Catalans arran de la batalla d’Almansa no era l’única solució entrevista per les autoritats borbòniques. De fet els botiflers valencians no creien que l’alçament dels maulets hagués estat responsabilitat de les institucions del regne. Els membres del Consell d’Aragó actuaven amb la idea que la forma de govern seria retocada en favor del rei, com ho va ser a Catalunya el 1652, però no completament alterada. Certament els consellers d’Aragó es movien en un terreny fals quan intentaven conservar una part de l’ordenament foral al mateix temps que defensaven l’autoritat absoluta del rei, ja que el fonament del sistema foral era precisament la monarquia paccionada.

Les provatures fetes pel Consell d’Aragó durant l’hivern del 1706 a Oriola i altres punts del regne de València es van fer insostenibles quan el país va ser ocupat pel maig del 1707. Ja aleshores el Consell es resignava a admetre la designació de funcionaris castellans per a places a l’Audiència i a les assessories de les governacions que fins aquell moment sempre havien estat ocupades pels valencians. El Consell també opinava que un tractament massa sever imposat a València causaria una resistència desesperada a Catalunya. El primer president del nou tribunal de justícia, el castellà Pedro Colón de Larreátegui, recollia el 6 de juny l’opinió que encara no era convenient parlar de derogar els furs, si bé ja es mostrava partidari d’implantar l’ús del castellà amb l’argumentació que “se explican mejor los conceptos en la lengua materna, y la castellana la entienden todos y los más la hablan”. En canvi els jutges valencians, tot i la fidelitat a Felip V, s’oposaven a l’intent de castellanitzar la pràctica judicial. Es podia, doncs, ser filipista i no partidari de l’abolició dels furs.

Tot va canviar radicalment amb la promulgació, el 29 de juny de 1707, del decret que derogava les lleis d’Aragó i de València. Es tractava d’un text duríssim que fonamentava les disposicions en el delicte de rebel·lió comès pels regnes i tots els seus habitants, i en el dret de conquesta. Però partia també d’un concepte ben diferent de les relacions polítiques: el poder absolut del monarca permetia l’alteració de lleis. Més encara, hi havia una concepció unitarista de la monarquia. Els Furs havien “particularitzat” els regnes (aquesta és l’expressió que utilitza el decret) i el monarca es proposava uniformitzar tots els regnes d’Espanya governant-los per les lleis castellanes, les quals considerava “tan loables y plausibles en todo el universo”. Per tant, els regnes que acabaven de ser conquerits havien de ser governats com els de la Corona de Castella “sin la menor diferencia en nada”. Hi havia, però, una excepció important: a la monarquia li era més favorable el sistema de relació amb la jurisdicció eclesiàstica que hi havia a la corona d’Aragó que no pas el que hi havia a la de Castella.

El mateix decret feia palès el nomenament de funcionaris castellans a la Corona d’Aragó. Aquesta mesura era una prova d’agraïment del rei als seus “fideltssimos vasallos los castellanos”. Al mateix temps es prometia hipòcritament que els súbdits de la Corona d’Aragó gaudirien de les mateixes possibilitats a la Corona de Castella, és a dir, que tindrien unes possibilitats noves de què no disposaven “en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban antes”. Aviat l’experiència demostrà als mateixos botiflers la buidor d’aquesta promesa: alguns foren enviats a tribunals de Castella precisament perquè eren desplaçats en el seu propi país per funcionaris castellans. Aquest mateix decret, però, recordava que la diferència de govern havia estat en bona part la raó de les passades torbacions.

La decepció provocada per la duresa del decret fou tan gran que, un mes després, Felip V va haver de confirmar els privilegis socials dels individus de la noblesa i de les ciutats que li havien estat lleials. El 1710, davant els clamors quotidians, es decidí considerar aquells casos en els quals els Furs poguessin ser compatibles amb l’absolutisme, però aquesta disposició no va tenir cap resultat tangible al País Valencià.

La supressió de les institucions tradicionals

A diferència de València, Catalunya no va ser ocupada d’un cop: Lleida va ser conquerida el 1707, Tortosa el 1708, Girona el 1711, Tarragona el 1713. Fins la caiguda de Barcelona el 1714 i encara un any llarg després, l’administració borbònica a Catalunya fou provisional i encomanada majoritàriament a les autoritats militars. Ja no es mantenia la ficció de nomenar un virrei, com s’havia fet el 1706 amb la persona del bisbe de Lleida, Antonio de Solís. Pel que feia als governs municipals, no hi hagué canvis de nom en els càrrecs: va haver-hi jurats, consellers, cònsols i paers fins el 1718. Però l’esperit del municipi tradicional havia desaparegut. No hi havia consells generals de cap mena, les autoritats eren designades i no elegides, i no hi havia renovació anual.

La supressió de les institucions catalanes va tenir lloc d’una manera difícilment imaginable, per exemple, el 1939: l’intendent José Patiño Rosales va anar al palau de la Generalitat i a la casa de la ciutat per comunicar als darrers diputats de la Diputació del General de Catalunya i als darrers consellers de la ciutat de Barcelona que, amb l’entrada victoriosa dels exèrcits reials, havia finit la seva antiga autoritat i que, en conseqüència, havien de deixar les insígnies de comandament i lliurar a la nova autoritat els arxius i tota la documentació institucional. D’aquesta manera acabava, pel setembre del 1714, l’autogovern de Catalunya.

Tota la precipitació que hi havia hagut per introduir al regne de València les lleis de Castella es convertí ara en reflexió prèvia. Llevat de l’autoritat militar, que era el fonament del nou govern, tota l’autoritat pública va ser interina. El mateix s’esdevingué a les illes de Mallorca i d’Eivissa, fàcilment ocupades el 1715 per una expedició borbònica (recordem que Menorca havia estat cedida als anglesos). Tant Catalunya com les Illes foren governades provisionalment per una junta superior interina de justícia i govern, que exercia aquestes dues vessants de l’administració de l’antic règim.

Un punt que diferencia les juntes interines de les institucions definitives establertes el 1716 era que estaven integrades majoritàriament per catalans, naturalment partidaris de Felip V. Els presidents de les juntes eren els respectius intendents, però sota la seva autoritat es trobaven cavallers i lletrats originaris del propi territori. No eren gaires, quatre o cinc persones. Algunes d’elles posteriorment van tenir places en les audiències, com ara succeí a les Illes amb l’eivissenc Josep Laudes i Carran de Bermeo, que havia estat pres durant la major part del govern austriacista, o el vell jurista mallorquí Miquel Malonda. A Catalunya trobem dos futurs oïdors: Josep d’Alòs i Ferrer i Gregori Matas i Pujol juntament amb dos cavallers, Josep de Marimon i Corbera i Rafel de Cortada.

L’intendent Patiño i el conseller Francesc Ametller i Perer redactaren sengles informes sobre com havia de ser l’organització política de Catalunya després de la victòria borbònica. Aquests informes foren parcialment publicats per Sanpere i Miquel, el qual va donar a conèixer també un extracte de la consulta o parer col·lectiu del Consell de Castella. Avui dia, un i altre text ens són coneguts íntegrament en l’edició que va fer-ne Josep Maria Gay Escoda. Patiño parlava del caràcter català, segons ell, ferotge, a causa del poblament dispers, colèric i venjatiu.

Hi ha en el mateix informe d’Ametller un punt ben revelador del sentit que inspirava els governants borbònics. No ens sorprèn gens que el fidel magistrat borbònic blasmi les forces i les institucions que més s’havien oposat a l’autoritat reial: la Diputació, el Consell de Cent, el braç militar eren els “comunes ruidosos”, la causa i el fonament de les rebel·lions i, en lògica conseqüència de la victòria absolutista, havien de ser suprimits. Però abans d’arribar a aquest punt Ametller havia donat per extingida tota l’administració reial de Catalunya, amb tots els seus tribunals de justícia: el portantveus del governador, el batlle general, el mestre racional, l’Audiència. Tot quedava suprimit. Únicament es mantenia alguna institució, com el Consolat del Mar, que el mateix duc de Berwick havia autoritzat, però amb un sentit social ben diferent del que tenia en l’època autònoma.

En el fons, els quatre regnes de la corona d’Aragó reberen una estructura institucional similar; sobretot a partir del 1716 la piràmide institucional fou molt semblant en els quatre territoris. Però l’aparell de propaganda bèl·lica s’anava esmorteint. El decret d’abolició de furs respirava per totes bandes l’ambient de guerra civil: rebel·lió i conquesta eren el fonament del nou ordre. El preàmbul del decret relatiu a Catalunya en canvi, era més suau; Felip V es limitava a recordar que, restablerta per les armes la seva autoritat a Catalunya, li pertocava organitzar de bell nou el govern. I el decret de Mallorca gairebé ni parla de les guerres o torbacions anteriors, i no es refereix a la rebel·lió, sinó tan sols al fet que “las turbulencias de la última guerra la han puesto en estado que necesita de alguna providencia”.

La Nova Planta

L’expressió “nova planta” volia dir només nou reglament. A Catalunya es dona aquest nom al reial decret que regulava el “gobierno de la Real Audiencia del Principado”. La majoria dels 40 i escaig articles del decret es refereixen a l’organització interna del tribunal, però el decret contenia de manera més o menys articulada tot un sistema polític de naturalesa autoritària. El govern de Catalunya es basava, com a l’Aragó, en un capità general (i alhora governador general) assessorat per la Reial Audiència. Aquestes dues institucions, de naturalesa diferent, havien de formar un Real Acuerdo. A l’Audiència corresponia exercir les funcions de govern sota la presidència del capità general i les de justícia separadament; els governs municipals havien de ser exercits per regidors de nomenament reial; a les dotze principals poblacions hi havia d’haver un corregidor militar, i el territori fou dividit en corregiments.

L’historiador Joan Mercader va donar una excel·lent definició de la Nova Planta: era una creació madura, però violenta al capdavall. El seu model no era el decret del 1707, sinó la modificació establerta el 1711 a l’Aragó. Del model aragonès es derivava una conseqüència molt profitosa per a Catalunya: la conservació del seu dret civil o, com es deia en aquella època, les lleis municipals. En canvi a València, que passà a governar-se per un Real Acuerdo com el català, no es va poder recuperar el dret civil, malgrat les gestions que es realitzaren en aquest sentit pels voltants del 1720.

S’acostuma a parlar del règim o sistema de la Nova Planta. Aquest règim contenia molts elements dels quals ni tan sols es parlava en el decret estricte; per exemple, els impostos. La introducció en el regne de València del sistema fiscal castellà “sin la menor diferencia en nada” havia estat un fracàs. Vers el 1715 es va anar establint en els quatre regnes un nou sistema tributari que, en realitat, intentava consolidar les contribucions militars de caràcter extraordinari que havien anat cobrant els exèrcits borbònics. Els primers anys el nou impost fou cobrat veritablement manu militari. Però els funcionaris d’hisenda contemplaren també l’oportunitat d’establir una reforma fiscal que no es veien amb cor d’imposar a Castella, amb un contribució que fos única (així es deia a l’Aragó) i que fos equivalente (i així es deia a València) al que rebia la corona a Castella en concepte de rentas provinciales. El model més perfecte dels impostos borbònics fou el de Catalunya, conegut amb el nom de cadastre. Anys a venir aquest sistema fou proposat com un model a seguir a Castella, després d’haver estat rebaixat. Però fins i tot els mateixos propagandistes de la reforma havien de reconèixer que els catalans patien molt amb el nou impost, i que les irregularitats del cobrament podien haver-ne fet el nom odiós a Catalunya. La gestió de la hisenda es trobava en mans d’un funcionari, l’intendent, que no tenia precedents a l’època dels Àustria. L’intendent administrava totes les rendes reials a Catalunya, no solament el cadastre, sinó els impostos de duanes (que abans pertanyien a la Generalitat) i els monopolis sobre la sal.

L’establiment de la Nova Planta de govern a Catalunya va anar seguida molt de prop per la de Mallorca. I, encara més, quan el 1717 les tropes de Felip V van conquerir, efímerament, l’illa de Sardenya, també allí s’establí una nova planta de govern, amb el seu capità general, Audiència i intendent. La conquesta de Sardenya i Sicília havia estat la prolongació d’una guerra de Successió que formalment no s’havia acabat encara entre Carles d’Àustria i Felip de Borbó. El conqueridor de Sardenya havia estat el marquès de Lede, un militar belga, que havia ocupat Tarragona el 1713 i Mallorca el 1715. El darrer virrei austríac de Sardenya era el català marquès de Rubí, que també havia estat el darrer lloctinent general del regne de Mallorca. L’estructura institucional de la Corona d’Aragó es conservava a la cort imperial de Viena, amb un Consell Suprem d’Espanya, presidit per l’arquebisbe de València, fra Antoni Folc de Cardona, i del qual era secretari l’antic notari barceloní Ramon Vilana Perlas, marquès de Rialp. L’estructura o planta d’aquest consell era molt similar a la de l’antic Consell d’Aragó (extingit per Felip V el 1707) amb els seus regents provincials o territorials; només que ara els regnes italians, sobre els quals regnava efectivament Carles d’Àustria, tenien un pes molt superior al dels regnes hispànics que havia perdut. Quan se signà la pau a Viena el 1725, el Consell va ser dividit en dos, un per a Itàlia i l’altre per als Països Baixos, en un i altre cas amb la participació dels antics partidaris de l’arxiduc, com el sard marquès de Villasor o el català comte de Savallà. El mateix marquès de Rubí va morir el 1740 com a comandant de la ciutadella d’Anvers, però ja la seva filla, que va romandre a Catalunya, s’havia casat amb un alt militar borbònic de nissaga italiana.

Els capitans generals

El règim de Nova Planta era un sistema de govern militar. Els caps dels exèrcits vencedors n’eren força conscients, i així ho constataven davant els lletrats castellans: “sin el esfuerzo de la milicia nada se hubiera logrado”, deia un alt comandament militar en el regne de València. La mateixa Nova Planta de Catalunya havia estat molt debatuda pel Consell de Castella, però al cap i a la fi, el text definitiu fou decidit pel rei, amb la intervenció d’alguns homes de confiança que no és fàcil d’identificar.

Els lletrats castellans havien intentat edificar una piràmide en la qual el poder unipersonal i militar del capità general es veiés contrapesat pel cos col·lectiu dels magistrats de l’Audiència. N’hi havia molts exemples a l’administració castellana i sobretot a la hispanoamericana, però potser aquests exemples indicaven que els dos elements del Real Acuerdo no sempre anaven avinguts, i que en cas de discrepància el capità general acabava en la major part de casos triomfant sobre els civils. Això ens pot semblar més o menys lògic en els primers moments del règim borbònic, però de fet es va perllongar. El marquès de la Mina va governar Catalunya de manera autoritària durant més de vint anys. El sicilià príncep de Campoflorido hagué de deixar la capitania general de València (1735) sota fortes sospites de corrupció que van esquitxar alguns dels seus principals col·laboradors. Sota el regnat de Carles III va semblar que la balança s’inclinava una mica més pel cantó dels civils. Així i tot, un capità general de Mallorca es va permetre empresonar successivament dos dels regents de l’Audiència. Aquesta actuació va motivar la promulgació d’un reial decret que prohibia als capitans generals actuacions d’aquesta mena sense haver-ho posat abans en coneixement del rei. Però aquesta disposició no fou obstacle perquè en unes circumstàncies una mica crítiques, un capità general de València, el duc de la Roca, fes empresonar tres dels jutges de l’Audiència. Un capità general autoritari i ben relacionat amb la cort sempre tenia oportunitats d’imposar el seu poder.

Els titulars de les capitanies generals reflectien la jerarquia militar borbònica. Durant la primera meitat del segle hi abundaven els nobles italians, belgues o francesos, tendència que no va disminuir del tot a la segona meitat; el comte del Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1789, era d’ascendència flamenca. El carrer de Lancaster a Barcelona o els jardins de Monforte a València, obra d’un príncep sicilià capità general el 1800, també ho testimonien. També hi va haver la presència d’alguns d’origen irlandès, com Bernardo O’Connor y O’Phaly, o Francesc Antoni de Lacy i White, mort el 1792.

Naturalment no hi havia noblesa del propi país. Mallorca va tenir algun capità general català a la segona meitat del segle: el marquès d’Alòs (1767-73), el marquès de Castelldosrius (1793-96) i Joaquim Miquel Vives (1799-1808). També hi hagué algun capità general aragonès com els comtes d’Aranda i de Riela a Catalunya, o els tinents generals Corneli i Fonsdeviela a València.

La durada dels capitans generals en el comandament també és una dada significativa. En aquest sentit es pot comparar la gran estabilitat de mitjan segle amb la gran inestabilitat del regnat de Carles IV que la va succeir i en el qual es produïen canvis gairebé cada dos anys. La naturalesa militar del règim feia que, en cas d’absència o malaltia, primava l’ordre de successió militar sobre el civil de l’Audiència. A Catalunya el segon del capità general era el governador de Barcelona, mentre que en el regne de València solia ser-ho el d’Alacant.

Els jutges de les audiències

L’estructura institucional de les audiències borbòniques no s’allunyava gaire de la situació precedent. Possiblement el canvi més notable va ser la substitució de la denominació judicial dels jutges de cort, encarregats dels afers penals, per la denominació castellana de alcaldes del crimen. També cal subratllar la importància de tota mena d’escrivans de cambra, i molt especialment dels escrivans de cambra i de govern, els quals exercien la funció de secretari del Real Acuerdo. A Catalunya, el càrrec d’escrivà principal fou exercit durant tres generacions per la família Prats (Salvador de Prats i Mates, Prats i Santos, Prats i Villalba); al final de segle el Prats corresponent, Miquel Maria de Prats-Mates i de Villalba, havia obtingut la dignitat de cavaller de l’orde de Carles III i el títol de baró de Serrai, després d’haver emparentat amb algun dels magistrats castellans dels tribunals.

El 1742 fou nomenat secretari del Real Acuerdo de València el castellà Pedro Luis Sánchez, un hidalgo de Castella, que també va obtenir una plaça de regidor, i que era cunyat de Manuel Tinagero, secretan de l’ajuntament, de procedència andalusa. El càrrec d’algutzir major del tribunal era ocupat per un membre de la noblesa. A València va ser exercit per tres membres de la família Montserrat, una nissaga de cavallers que havia estat present a la darreria de l’Audiència foral. El comte de Darnius va ser-ho de l’Audiència de Catalunya.

La Nova Planta havia significat l’entrada de magistrats castellans en l’administració reial i el desplaçament d’una part dels botiflers. Els jutges de les audiències quedaven dividits en els dos conceptes de nacionals o autòctons, i forasters. En el cas de Mallorca era normatiu que fossin naturals del país dos dels cinc jutges (hi havia a més el regent i el fiscal). La corona sempre va procurar que aquests importants càrrecs fossin ocupats per naturals de la corona de Castella. Per la resta de magistrats no hi havia res d’establert però, en la pràctica, només el 25% de membres de l’Audiència valenciana eren naturals del mateix regne, mentre que a Catalunya aquesta proporció pujava fins al 40%. També s’ha de considerar si naturals d’un dels regnes eren nomenats per a l’Audiència d’un altre. Els juristes balears no volien seguir una carrera fora de les Illes. Només es troba un català (Joan de Casamajor) entre els 130 magistrats que entre el 1707 i el 1808 foren designats per l’Audiència de València. Una mica més elevat era el nombre de valencians destinats a Catalunya, entre ells un de tan famós com Manuel Sistemes i Feliu, que fou fiscal i va heretar per matrimoni les propietats mataronines dels Feliu de la Penya. Sisternes, a més, va assolir el càrrec del fiscal del Consell de Castella, i va continuar una línia no menyspreable de catalans en l’alta administració central: famílies Portell i Güell en els consells de Castella i d’Hisenda; els descendents del mercader Josep Aparici en el consell d’índies, etc. També fou conseller de Castella Jacint Tudó, descendent d’una família mercantil ennoblida i pare de Pepita Tudó i Catalán, la famosa amant de Godoy. La presència de catalans i valencians en l’administració espanyola i hispanoamericana va millorar una mica en el regnat de Carles III. L’advocat Francesc Romà i Rossell, sense passar per l’Audiència del Catalunya, va ser el primer a ocupar el nou càrrec de regent d’Audiència de Mèxic.

Els aragonesos solien ser destinats a les audiències catalanes perquè des de la perspectiva estatal no se’ls considerava del tot naturals ni forasters. Per a l’Audiència valenciana es van destinar un elevat nombre de magistrats naturals de les properes províncies de Múrcia, Albacete i Conca.

Els membres de l’Audiència havien de ser graduats en lleis. Els naturals de Catalunya podien estudiar a la nova Universitat de Cervera, però és ben sabut que molts preferien fer-ho a la universitat tradicional aragonesa d’Osca (on es va doctorar Romà i Rossell, per exemple). La ciutat de València tenia una important universitat, i a més dos altres centres d’ensenyament superior vinculats a ordes religiosos: la universitat jesuïta de Gandia i la dominicana d’Oriola.

Fins al regnat de Carles III els magistrats amb més possibilitats d’ascens eren els antics becaris dels sis col·legis majors de les universitats de Castella. No és estrany que el conseller de Castella Josep Bonaventura Güell fes que el seu fill Josep de Güell i Serra fos admès al col·legi de Sant Ildefons d’Alcalà. O que, pel contrari, de 30 magistrats valencians nacionals només dos haguessin estudiat en aquells centres. La resta de magistrats procedia de l’ensenyament universitari, de l’exercici professional del dret com a advocats, o dels càrrecs civils de l’administració local, o corregidors de lletres. Aquests dos darrers grups foren promoguts arran de les reformes de Carles III el 1771, com el català Epifani de Fortuny, advocat com Sistemes. Un exemple de magistrat de la il·lustració va ser el castellà Jacobo Maria de Espinosa, que fou membre de la Societat Econòmica d’Amics del País de Mallorca, i a Barcelona va impulsar la formació d’una escola de dibuix a Olot, i l’ensenyament als nens de l’Hospici de Barcelona.

La major part dels magistrats procedien de la petita noblesa o de capes socials en via d’ennobliment. Encara sota Carles IV un mínim del 50% de magistrats de l’Audiència de València era de família noble, de cavallers, hidalgos de Castella o ciutadans honrats. El pare de l’oïdor Tudó havia obtingut el títol de cavaller el 1749 a títol pòstum. També havia estat ennoblit, molt després de la seva mort, el mercader Aparici. Algunes famílies tenien la condició nobiliària des del regnat de Carles II. D’altres havien ascendit dins la jerarquia nobiliària de cavallers a nobles, com els mateixos Güell. La família de Vicent Fuster, que ingressà a la magistratura pel març del 1808, acabava d’obtenir la condició nobiliària.

A Catalunya, Josep de Verthamon, d’origen francès, pertanyia al braç militar. Fins i tot havia assistit el 1713 a les sessions de la Junta de Braços. El seu col·lega, Josep d’Alòs i de Ferrer havia obtingut la dignitat de cavaller el 1702; estava casat amb la filla d’un altre magistrat i, un fill d’aquest matrimoni, Josep Francesc d’Alòs i de Rius, marquès de Puerto Nuevo, va ser l’únic català que tingué el càrrec de regent de l’Audiència, encara que passà molt temps a Madrid, on va morir el 1757.

L’Audiència de València va tenir, entre els seus jutges, descendents de les nissagues tradicionals de la noblesa del regne, com Despuig, Llançol de Romaní, Cebrià (de Xàtiva), Fernández de Mesa; i també de famílies en procés d’ennobliment, com el marquès de la Torre de Carrús, procedent de la nova noblesa de la ciutat d’Elx (família Miralles), o els nebots del bisbe Tormo, d’Oriola, naturals d’Albaida, els quals havien obtingut el 1766 una declaració de noblesa.

Alguns magistrats forasters es casaven amb dones del país, a vegades amb familiars dels companys de tribunal, i esdevenien propietaris rurals. N’hi havia que s’hi quedaven a viure després de la jubilació i hi romanien fins la mort, fet que s’ha comprovat a València. Almenys tres jutges de l’Audiència de Mallorca es van casar amb dones del país.

Corregidors i alcaldes majors

El control del territori i dels principals municipis corresponia als corregidors. La Nova Planta mostrava, en aquest àmbit, una de les principals contradiccions: si els regnes de la corona d’Aragó s’havien de governar com els de Castella “sin la menor diferencia en nada”, la major part dels corregidors haurien d’haver estat civils. Però la situació fou molt diferent al País Valencià i a Catalunya. El nomenament per al càrrec de corregidor de València d’un noble del país (el comte de Castellar) no va durar gaire. Als Països Catalans la tònica majoritària consistí a nomenar corregidors els mateixos comandants militars de les places, que d’aquesta manera acumulaven dues jurisdiccions: la militar i la civil i política. En els documents de l’època se’ls anomenava sovint governadors militars i polítics. Només el corregiment de Cervera a Catalunya i alguns del País Valencià (Alcoi el 1747, Alzira, Castelló breument del 1785 al 1791) foren conferits a civils.

La militarització dels corregidors va transformar alguna de les característiques del càrrec, que era renovable cada tres anys. Però, als Països Catalans, els comandants militars ocupaven els corregiments tant com durava el seu comandament, cosa que volia dir sovint de manera vitalícia. Un cas extrem fou el de don Oroncio Betrela de Andrade, corregidor de Mataró durant trenta-nou anys. Però ara que disposem d’estudis complets, sabem que va haver-hi molts casos com aquest, encara que potser no tan llargs. La durada indeterminada del corregidor feia que no se li pogués aplicar el judici de residència o d’inspecció després del seu mandat. La història dels corregidors als Països Catalans fou la d’una llarga sèrie d’arbitrarietats, excessos i irregularitats, a vegades en oposició a les oligarquies locals, d’altres en oberta col·laboració amb elles.

Alguns corregidors deixaren un cert bon record per la seva política d’obres públiques, com ara Lluís de Blondel de Drouhot i Dávalos, i el baró de Maials a Lleida en temps de Carles III, o a Vic el coronel José de Avilés, el qual va ocupar el càrrec del 1728 al 1744, i dugué a terme una política d’obres públiques, recordada mig segle després pel magistrat viatger Francisco de Zamora Peinados. La ciutat d’Alacant va tenir entre els seus corregidors alguns aristòcrates catalans que tenien comandaments militars en l’exèrcit, com el primer (1747) i el segon marquès d’Alòs (1798), i el marquès de Sentmenat (1799).

El corregidor delegava les funcions judicials en un lloctinent de corregidor o alcalde major. Normalment hi havia més d’un alcalde major per corregiment, un de resident a la mateixa capital i l’altre en la segona població principal, com per exemple a Mataró i Granollers. A les grans capitals hi havia dos alcaldes majors, el primer pels afers civils i el segon pels criminals. El nou tribunal del corregidor venia a substituir l’antiga cúria del veguer, o cúria reial ordinària. A més tenien funcions governatives.

Fins l’any 1749, els alcaldes majors eren nomenats pels mateixos corregidors, els quals els triaven normalment entre les mateixes oligarquies locals. Des de l’esmentada data, el nomenament d’alcaldes majors per tot Espanya fou centralitzat al Consell de Castella. D’aquesta manera es va crear una carrera d’alcaldes majors i corregidors civils, que fou sistematitzada per Carles III el 1783. La idea era que es pogués ascendir des dels tribunals de primera instància fins a les places de l’Audiència. Alguns catalans van fer-ho, com l’esmentat Epifani de Fortuny, o el valencià Marià de Terol i Domènech. Molts d’aquests catalans i valencians exerciren els càrrecs en terres mediterrànies, no solament als propis països, sinó també a Múrcia i Andalusia. En alguns casos, per exemple a Mataró, sembla que els alcaldes majors foren uns funcionaris conflictius, en canvi també trobem casos de ciutats que demanaven que es prorrogués el mandat d’un alcalde major o d’un corregidor de lletres, com succeí més d’un cop a València durant el regnat de Carles III.

La ciutat de València tenia un corregidor no militar, a diferència de Barcelona. Un d’ells fou el català Joan Manuel d’Asprer, el qual va exercir el càrrec a moltes poblacions de la Corona de Castella. Els corregidors de Barcelona, en canvi, eren els mateixos governadors militars de la ciutat, i alguns d’ells van exercir de manera interina el càrrec de capità general, com l’irlandès Bernardo O’Connor. Molts dels corregidors militars eren estrangers, com els capitans generals. Trobem entre ells cognoms suïssos, flamencs, valons, italians, com ara Louvigny, Dubus, Cron, Vanmarck, Saint-Amant, Filangieri, etc.

Els intendents d’hisenda

Era molt freqüent que els corregidors fossin també subdelegats de rendes, és a dir, responsables dels impostos del seu territori. Aleshores resultava que depenien de diverses autoritats superiors alhora: del capità general, de l’Audiència i del Consell de Castella, i, ara també, dels intendents. El títol d’aquests funcionaris indicava les seves àrees d’actuació. En primer lloc, d’hisenda i guerra, és a dir havien de recaptar els impostos i amb aquests diners organitzar la manutenció i l’abastament dels exèrcits des de tots els punts de vista: alimentació, vestuari, munició, casernes, fortificacions. Però, a més, l’intendent ho era de policia i justícia. El concepte de policia era, a l’Europa del segle XVIII, diferent del que nosaltres tenim, ja que comprenia la sanitat, les obres públiques i l’urbanisme. Per fi l’intendent ho era de justícia, és a dir que era autoritat judicial pels afers que corresponien als seus àmbits d’actuació. Els intendents havien assumit les atribucions i les rendes del Reial Patrimoni, unes rendes més aviat magres a Catalunya però força substancioses en el regne de València. L’advocat valencià Vicent Branchart va escriure una sòlida obra històrica (1787) per a justificar els drets que corresponien a l’intendent com a successor del batlle general i per tant administrador del Reial Patrimoni. Aquest comprenia, per exemple, l’Albufera de València. Els intendents feren construir al final del segle XVIII uns impressionants edificis com a duanes; la de Barcelona és l’actual govern civil, i la de València el palau de l’Audiència.

La major part dels intendents de Catalunya pertanyien a la petita noblesa de Castella. Alguns d’ells són coneguts per la seva activitat reguladora del cadastre, començant per Patiño. Dos dels seus successors, Rodrigo Caballero i José de Pedrajas, ja havien exercit la mateixa funció en el regne de València. L’únic burgès va ser el francès Antoni de Sartine, autor de la reforma del cadastre el 1735, i pare d’un futur ministre de Lluís XVI. És prou conegut el baró de La Linde.

Entre els intendents de València, Lluís de Mergelina (1718-25), natural de Villena, va organitzar el control de la hisenda municipal. Aquesta tasca fou continuada per Francisco Salvador de Pineda (1728-35), deposat per abusos i malversacions, però després restaurat a la carrera d’intendent, bé que no a València. Fins el 1770 l’intendent del regne era al mateix temps el corregidor de la ciutat de València. El 1801 l’intendent Palacios de Urdániz va ser expulsat durant l’avalot de les quintes. Entre els intendents de Mallorca trobem el català Masdeu a mitjan segle i el valencià Jaúdenes, a la darreria, aquest últim vinculat a la Societat Econòmica d’Amics del País.

Fora dels Països Catalans, van ser intendents el valencià marquès de Rafal, els catalans Fèlix de Ponsich, Manuel d’Asprer i Manuel d’Amat i Tortosa, aquest darrer a Guanajuato, a Mèxic.

El franciscà valencià Francesc Güell va deixar escrita una dura requisitòria contra la rapacitat dels intendents, els quals comparava als paixàs de l’Imperi turc, enriquits a costa del poble. El 1735 es descabdellà una allau de sàtires contra el caigut intendent Pineda, algunes de les quals en forma d’una suposada gaseta de València i un seguit de poesies i peces teatrals, part d’elles en català. Els impostos sobre els consums i les arbitrarietats en el reclutament militar eren les principals acusacions, que afectaven també el murcià Blas Jover, antic assessor de l’intendent.

Les oligarquies municipals

El municipi català fou destruït per la Nova Planta. En el seu lloc es va introduir un nou sistema institucional amb una nova terminologia: un ayuntamiento compost per regidors. El nou consistori era nombrós a les grans capitals (uns 24 regidors), tenia vuit regidors a les poblacions cap de corregiment, i tres o quatre a la resta de poblacions. De tota manera era un sistema de caràcter autoritari. En els caps de corregiment els regidors eren nomenats de manera vitalícia pel Consell de Castella, però a la majoria de poblacions els regidors canviaven cada any i era l’Audiència qui feia la designació. La piràmide de poder borbònica arribava així a la seva base. A la ciutat de València es va seguir explícitament el model de Sevilla.

Des del punt de vista social, Josep M. Torras i Ribé ha subratllat la continuïtat de les oligarquies municipals, abans i després de la conquesta borbònica. És clar que si s’accepta, com fa ell, el caràcter oligàrquic del municipi català tradicional i la continuïtat de les oligarquies en el poder, cal concloure que el trasbals no va ser tan fort, almenys des del punt de vista social. Tanmateix, des de la perspectiva institucional, les transformacions foren notables. Quedava reforçat el poder del cap del municipi, del regidor degà, el qual havia de pertànyer obligatòriament als estaments socials més privilegiats. En els caps de corregiment i d’alcaldia major, els titulars d’aquests càrrecs presidien i regulaven les sessions. L’autonomia local era, doncs, minsa i havia de disminuir. El 1760 el Consell de Castella va passar a controlar les hisendes municipals mitjançant un nou organisme, anomenat la Contaduría general de propios y arbitrios, segons la terminologia castellana en matèria d’ingressos municipals.

En els principals municipis la Nova Planta va significar el reforçament de la noblesa titulada: comtes i marquesos (encara que fossin de títols recents) passaren a ocupar els principals càrrecs a Barcelona i València. El regidor degà de l’Ajuntament de Barcelona va ser un marquès fins el 1789 (Rupit, Cartellà, Moja, Argençola, Castellbell) i un comte des d’aquella data (Santa Coloma, Creixell, Darnius). A València tenim els comtes de Castellar i de Carlet, els marquesos de Mirasol, Malferit i Centelles; potser amb el temps hi va haver menys títols. El 1718, a Barcelona, hi havia vuit títols, set nobles, dos ciutadans honrats i dues persones que gaudien de privilegi militar. A la fi de segle s’havien esmorteït molt a València les diferències entre cavallers i ciutadans. Els dubtes sobre el caràcter social exacte dels ciutadans honrats va donar lloc a l’obra de Marià Madramany, Tratado sobre la nobleza de la corona de Aragón (1788). A ciutats com Barcelona, València i Tortosa trobem alguns regidors castellans, procedents de l’administració militar, o de la Inquisició.

En altres llocs foren els cavallers i els ciutadans honrats, o els anomenats “gaudins” de privilegi militar, els qui ocupaven les regidories més preeminents, i entre elles la degana. En els caps de corregiment la condició vitalícia de les regidories produïa una notable manca d’oportunitats d’arribar al govern municipal dins els mateixos grups socials privilegiats: calia esperar que es produís una mort per poder accedir a l’ajuntament. I encara hi havia regidors que aconseguien traspassar el càrrec als seus fills, de vegades en vida. O bé obtenir per a ells l’anomenada “futura” o promesa del càrrec.

En principi la monarquia borbònica s’oposava a qualsevol forma de privatització de les funcions públiques i, entre elles, de les municipals. El seu ideal hauria estat de reincorporar a la Corona totes les jurisdiccions que a Castella havien estat cedides a particulars; menys, doncs, es proposava fer-ho a Catalunya. Però una difícil situació econòmica la feu canviar de parer. Del 1739 al 1741 moltes regidories municipals i altra mena de càrrecs foren venuts a la Corona d’Aragó. Els compradors adquiriren el càrrec perpètuament “por juro de heredad”. L’existència de regidories vitalícies creà noves tensions, sobretot en els municipis de renovació anual. Els compradors pertanyien al mateix grup social dels regidors existents, o a famílies en procés d’ascensió social, com els Musoles, advocats de València que esdevingueren barons de Campo Olivar; els Riera d’Igualada i d’altres famílies semblants.

Els gremis havien estat bandejats dels grans municipis, però el mateix havia passat amb la burgesia d’afers. Ni a Barcelona ni a València els grans comerciants, que van protagonitzar una gran embranzida econòmica al llarg del segle, estigueren en els ajuntaments. Ni tan sols aquells, força nombrosos, que a partir del 1740 obtingueren amb gran facilitat títols de cavallers o de ciutadans honrats, com foren a Barcelona els Milans, Glòria i d’altres. Potser ni tan sols ho pretengueren. A partir del 1760 és possible que els fos més interessant formar part d’una Junta de Comerç ben dotada econòmicament, que ocupar unes places de regidor, mal dotades i amb problemes creixents propis d’una gran ciutat. També a Mataró hi hagué més privilegiats que burgesos en el govern de la ciutat a la segona meitat de segle que en la primera. Els regidors solien ser presents a l’Acadèmia de les Bones Lletres, però no pas els comerciants; potser en trobaríem més a l’Acadèmia de Ciències i Arts. A València és més fàcil trobar, a la fi de segle, algun fabricant de sedes ennoblit que va arribar a ocupar alguna plaça de regidor, com Josep Lapayese, d’origen francès, i Roc Escoto, d’origen genovès. El fet, però, era minoritari. A Alcoi els fabricants de teixits de llana (alguns dels quals eren nobles) hagueren de demanar una declaració expressa segons la qual la seva activitat econòmica no els era un obstacle per ocupar places de regidor.

Una conseqüència de la Nova Planta fou que un nombre limitat de ciutats de la Corona d’Aragó van ser cridades a les escasses convocatòries de les Corts de Castella, les quals tenien gairebé per únic objecte el jurament dels hereus de la Corona. Aquestes reunions eren ocasions per a la concessió de títols de noblesa i no deixaren d’aprofitar-se’n els procuradors de les ciutats catalanes. El 1760, el regidor de València, Pascual Castillo, esdevenia marquès de Jura Real, i el procurador de Cervera, Marià de Moixó, va rebre el títol de baró de Juras Reales, un i altre ben indicatius. Les ciutats catalanes amb vot a les Corts de Castella podien prendre part en la comissió de millones, malgrat que aquest impost no es pagava a la Corona d’Aragó. Un dels diputats de millones va ser Ramon de Ponsich, el qual va morir a Madrid en exercici del càrrec el 1772.

Les Corts del 1789 foren seguides per un devessall de mercès reials. Obtingueren títols els dos procuradors de la ciutat de Palma de Mallorca, va ser ennoblit un dels procuradors de Fraga, un dels de Lleida (Gallart) va ingressar a l’orde de Carles III. Es van concedir els nous títols de baró de Vilagaià, de Quatre Torres de la Roca i de Corbera. D’altra banda, els diputats catalans havien deixat molt clar el caràcter específic del món rural català durant les propostes de reforma agrària del govern.

Les places de regidors potser no tenien un gran sou, però donaven moltes possibilitats d’enriquiment il·lícit en l’administració dels cabals públics i, sobretot, en l’abast dels productes de primera necessitat per via de monopoli o subhasta. Els lligams familiars existents entre els regidors i els alts funcionaris de l’administració municipal afavorien la corrupció. La denúncia contra la mala administració era força general a l’Europa de l’època i a tota la monarquia espanyola. A Catalunya el descontent popular, canalitzat pels gremis, es va fer manifest a partir dels anys 1740 com, per exemple, en l’avalot del poble de Cervera sota el crit de “Visca el rei i les calces d’estopa”. A Mataró, des del 1757, els gremis van organitzar una campanya d’oposició contra els tripijocs del corregidor i dels regidors. Altres moviments de protesta tingueren lloc a Banyoles, Olot i Valls, sempre contra la mala gestió dels impostos municipals i dels queviures. Amb aquestes actuacions els gremis es convertiren en alguns llocs en un autèntic contrapoder municipal.

L’establiment del monopoli o estanc de l’aiguardent va promoure una agitació a les comarques afectades. A Tarragona es va reunir una junta o congrés de delegats dels diferents corregiments. Hi hagué altres trobades d’aquesta mena com l’assemblea de diputats de cada partit, que es va reunir l’any 1762, per tractar qüestions de reclutament.

A tot Espanya el descontent contra els governs municipals va esclatar la primavera del 1766, després de la caiguda del ministre Esquilache. Els mals regidors també eren anomenats Esquilaches, tant a Donòstia com a Elx. En aquesta ciutat i en d’altres del País Valencià, els avalots prengueren un caire antisenyorial, contra l’autoritat absentista del duc d’Arcos. El govern de Carles III va intentar reformar els ajuntaments superiors a 2 000 habitants amb la creació d’uns nous càrrecs electius i biennals: els diputats del comú i els síndics personers. Una mica abans, el 1760, s’havia observat que els municipis catalans de Nova Planta no tenien el càrrec de síndic procurador general, un càrrec que en teoria havia de defensar els interessos del poble, encara que a Castella havia estat capturat per les classes privilegiades, el mateix que passaria a Catalunya. Els càrrecs creats el 1766 donaren lloc a una major participació de la burgesia i de la menestralia. Era un indici dels nous temps que les eleccions es fessin sense distincions estamentals. Així i tot foren elegits amb certa freqüència membres de les classes privilegiades. No sembla que la participació electoral fos gaire elevada. Arreu va haver-hi picabaralles entre els regidors i els nous diputats, per les clàssiques qüestions de precedència, però també pel control de la hisenda municipal, que continuava afectant els queviures amb impostos diversos. Alguns dels diputats del comú podien convertir-se en regidors.

La crisi de la Nova Planta

A la fi del segle XVIII el sistema de la Nova Planta es trobava en plena crisi, sobretot pel que feia al poder municipal. A Catalunya i a València es demanava tornar al sistema d’insaculació. Les dificultats de tota mena provocaven reticències i renúncies per ocupar regidories per part de membres de les classes privilegiades, o de comerciants i industrials ennoblits, com Fèlix Antoni Campllonch i Guarro, ciutadà honrat de Mataró (1787). Les ciutats amb vot a Corts demanaven el 1792 que els regidors fossin “sujetos nobles y de pingües rentas, para mantener con decoro la dignidad de este empleo”. El 1800 el Consell de Castella recomanava “que los oficios de regidores se sirvan por personas que tengan el arraigo correspondiente”.

Dos importants moviments de revolta enquadren l’època de Carles III a Catalunya. L’establiment del reclutament militar pel sistema de quintes o sorteig anual va provocar un avalot a Barcelona pel maig del 1773. A conseqüència d’aquest moviment es va produir una reorganització de les autoritats borbòniques amb la formació d’una Junta Superior de Govern, formada pel capità general, l’intendent, el regent de l’Audiència, els fiscals i el corregidor de Barcelona. Aquest organisme va deixar de funcionar després de la marxa del fiscal Manuel de Sisternes el 1779. Més transcendents foren els rebomboris del pa del 1789, que van causar la substitució del capità general comte d’El Asalto i de l’intendent, baró de La Linde, per haver estat del tot sorpresos pels esdeveniments.

La fallida de l’administració reial es va fer evident amb motiu de la Guerra Gran contra la República francesa; llegim, per exemple, les crítiques del baró de Maldà (personatge ben poc revolucionari) per la caiguda de Figueres el 1794. Davant el fracàs de l’exèrcit reial es va procedir a la mobilització de sometents i miquelets, i, per tal de coordinar l’esforç de guerra, es formaren juntes que ultrapassaven els ajuntaments i englobaven altres individus de les oligarquies privilegiades i, també, de les classes populars. Les juntes municipals s’organitzaren en juntes de corregiment i aquestes en una assemblea general que es reuní a Girona per assessorar el capità general. Al regne de València s’organitzà el 1794 el Cos dels Voluntaris Honrats, la direcció dels quals va provocar tensions entre lcs autoritats.

A Barcelona el 1793 la Junta de Comissionats comptava entre els seus membres amb nobles titulats com els comtes de Santa Coloma i de Darnius, i els marquesos de Llupià, Palmerola i Villel, cavallers com Ponsich, Josep de Vega i de Sentmenat, Marià d’Alegre i Aparici (baró de Castellet el 1797), comerciants ennoblits com Josep Francesc de Duran i de Puig i Erasme de Gònima i Passarell, i sense ennoblir i pertanyents a algun gremi, com Bartomeu Amat i Gaspar Malet, mercader de teles i corredor de canvis, respectivament.

A l’assemblea de representants del 1795 hi trobem també altres aristòcrates, com ara el comte de Creixell i el marquès de Moja, eclesiàstics (Fèlix Amat de Palou i Pont, Jaume Creus i Martí), nobles locals com Llauder de Mataró, Codina de Vic, Josep Bofarull i Miquel de Reus, Brichfeus de Castellterçol, Josep Antoni de Moixó i de Francolí de Cervera, i algun agremiat ric en via d’ennobliment, com Francesc de Gomis i Alsina.

Atès l’increment de la pressió fiscal per fer front a la guerra es van formar als municipis juntes d’auxilis i comissions especials, en les quals diverses menes de notables locals flanquejaven els membres dels ajuntaments en sentit estricte. Les juntes formades amb motiu de la Guerra Gran eren una clara prefiguració del que succeiria a partir del 1808, amb la nova invasió francesa. Unes institucions més o menys electives substituïen, sense anul·lar-la del tot, la rígida jerarquia borbònica.

Un dels personatges que va prendre protagonisme públic en aquesta avinentesa va ser, a Barcelona, Joan Canaleta i Poch, fabricant d’indianes, comissari d’obres públiques, membre de la junta d’auxilis i organitzador de la visita reial el 1802. Canaleta no va arribar mai a gaudir d’un privilegi formal de noblesa, tot i que feia uns vint anys que es distingia per formes de vida senyorívola. Altres col·legues seus de la indústria i protagonistes en la vida pública sí que havien obtingut un privilegi de cavaller com, per exemple, Erasme de Gònima, clar representant de la burgesia industrial, el qual ni tan sols formava part de la matrícula de comerç i, per tant, no podia formar part de la Junta del mateix nom, però que tanmateix aconseguí el 1804 el nomenament honorari de ministre o membre de la Junta General de Comerç i Moneda existent a Madrid. Aquests exemples il·lustren una progressiva participació dels sectors burgesos en la vida pública, juntament amb un protagonisme més actiu de les oligarquies locals.