Possessió mallorquina, J.Nadal, s.d., col·l. part.
J.G.
La producció agrària va créixer considerablement al llarg del segle XVIII, i aquest creixement es produí principalment perquè es posaren en conreu terres ermes. És el que s’anomena un creixement extensiu. La superfície conreada va augmentar de manera notable encara que sigui difícil de quantificar. Els masos de la Catalunya Vella, que retenien bona part dels boscos i erms, van cedir a subemfiteutes i rabassaires petites parcel·les de terra per ésser desboscades i posades en conreu. Al Solsonès i al Berguedà, per exemple, es multiplicaren les rompudes i les boïgues que implicaven utilitzacions temporals de la terra. Les terres de Lleida, les més despoblades en començar la centúria, foren cedides pels senyors als nous pobladors, a canvi de conrear-les. A la costa es recuperaren terres pantanoses que foren drenades i canalitzades. Al País Valencià el procés fou similar: les notícies de rompudes de colonitzacions de terres a iniciativa de diversos senyors, d’assecament de terres pantanoses, es multipliquen al llarg de la centúria.
Però aquest creixement no fou només extensiu; també fou intensiu en alguns aspectes. En primer lloc, assistim al creixement del regadiu: l’aprofitament de l’aigua fou una constant de l’agricultura catalana i valenciana. No s’ha de pensar en grans obres d’infrastructura, ja que durant el segle s’aprofitaren canals i estructures de regatge ja existents, sinó en petites iniciatives que intentaven aprofitar l’aigua. Els safareigs, les nòries, les basses, les petites conduccions, l’aprofitament de rieres i petits cursos fluvials, l’organització de petites zones d’horta, es multiplicaren arreu. Aquestes iniciatives es troben a tot Catalunya, però va ser a les comarques properes a Barcelona on més proliferaren. Al País Valencià les hortes es van incrementar de manera notable, especialment a l’entorn de la ciutat de València i al sud.
En segon lloc, les tècniques de conreu no van canviar gaire. El sistema biennal tradicional (un any de conreu de cereal i un any de repòs) amb prou feines es va veure modificat. La manca d’adobs animals es substituïa per adobs vegetals mitjançant la pràctica dels formiguers, que consistia a colgar fulles i brossa de tota mena, tapar-los amb terra, cremar-los en somort i escampar després les cendres pel camp. Cada vegada més el guaret era menys mort. Era freqüent plantar-hi faves, llegums i algun cereal de primavera, i una part solia ésser fangat per recuperar la fertilitat del sòl. La pràctica de la fangada (regirar manualment la terra del camp) era una feina molt apreciada en el camp català atès el valor de fertilització que tenia. Aquest panorama de poc canvi en les tècniques de conreu no ha de fer perdre de vista que en algunes comarques (Girona, Vic, el Baix Llobregat) s’experimentaven noves rotacions, com també les terres de regadiu que permetien garantir una o més collites anuals i no solament de cereals sinó d’altres productes (mongetes, blat de moro, alfals, etc.). Quant al bestiar, es va substituir progressivament el bou per la mula o el cavall, animals més polivalents. L’utillatge agrícola amb prou feines si va canviar. Malgrat aquests petits indicis de transformació, no podem afirmar que es produïssin canvis significatius en el sistema agrari que expliquin el creixement de la producció.
En tercer lloc, hi ha un element que ha estat poc destacat a l’hora d’explicar el creixement agrícola. Els nous rompedors de terres (rabassaires, subemfiteutes, boïgaires, arrendataris…) eren petits pagesos sense terra. No hi ha notícies de grans explotacions que utilitzin el treball assalariat per treballar les noves terres rompudes; tot al contrari, la colonització agrícola va permetre el sorgiment de multitud de petites explotacions. Era aquest tipus d’explotació la que admetia, mitjançant l’autoexplotació de la mà d’obra familiar, maximitzar la producció. L’important no era la quantitat de treball invertit, sinó el producte final obtingut. L’increment de productivitat s’aconseguia, així, amb una inversió notable de treball. Moltes de les tècniques que van permetre incrementar la producció (fangades, formiguers, nous conreus com la vinya) eren sobretot intensives en mà d’obra.
En quart lloc, s’ha d’assenyalar l’especialització comarcal. A poc a poc, les diverses regions s’anaren especialitzant en allò que els era més favorable, de tal manera que, al final de segle, la major part de comarques catalanes, valencianes i mallorquines ja produïen per a un mercat més ampli. La plana de Vic, les terres de Lleida, les comarques de Girona, les terres de secà del País Valencià i bona part de l’illa de Mallorca s’especialitzaren en cereals. A tota la costa catalana i valenciana es multiplicaren les vinyes i a les comarques de Tarragona transformaren el vi en aiguardent i el comercialitzaren al mercat americà. El Bages subministrava vi a la Catalunya interior. Les terres de l’Ebre i les Garrigues trobaren en l’oli un conreu per a especialitzar-se, com també les possessions de la serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca. Les garrofes es conreaven a tota la costa de Tarragona i de Castelló. Ametllers i avellaners es multiplicaren a l’Alt Camp. El taronger començava d’estendre’s per Tortosa i comarques valencianes. La morera i el conreu del cuc de seda es van multiplicar en comarques de regadiu valencianes. Les comarques pirinenques s’especialitzaren en bestiar de tir i càrrega i altres comarques amb molts boscos, com el Solsonès, foren grans productores de llenya.
El darrer element que permet explicar el creixement de la producció des d’un punt de vista qualitatiu, relacionat amb l’especialització comarcal, és la diversificació dels conreus. Els cereals continuaren essent el conreu predominant pràcticament a tot arreu, entre altres coses perquè era un dels elements bàsics de la dieta mediterrània. En els guarets començaren a conrear-se llegums de tota mena i alguns farratges. En el regadiu, la diversificació encara era més significativa perquè permetia introduir productes d’horta en les terres properes a la ciutat (verdures, fruites, etc.), com al Baix Llobregat, i altres productes, per exemple el blat de moro o les mongetes, i assegurar collites de cereals més abundoses. Les plantes arbustives, característiques de l’àrea mediterrània, van estendre’s de manera significativa: la vinya i l’olivera, que ja formaven part dels conreus característics de la zona, van esdevenir conreus predominants a moltes comarques; el garrofer, que proporcionava aliment a un bestiar de tir en expansió; l’ametller i l’avellaner. L’arròs es va desenvolupar als regadius valencians i a l’Empordà. Altres conreus foren més minoritaris però estaven relacionats amb el creixement econòmic del segle XVIII: la morera i el cuc de seda, conreada sobretot al País Valencià, proporcionava la primera matèria a les sederies catalanes de Barcelona, Reus i Manresa; el cànem, conreat a les terres de regadiu, servia per a elaborar determinats teixits i per a produir cordes i estris per al transport a bast; la roja utilitzada en el tèxtil per a tenyir; el lli, una altra de les fibres vegetals que servien per a la producció tèxtil; el suro, obtingut als boscos de la Selva, va proporcionar la base a una indústria tapera en expansió; la barrella conreada a les terres de l’Ebre i al sud del País Valencià, base de la indústria del sabó, etc.
Tots aquests elements són els que permeten entendre el dinamisme del món rural durant el segle XVIII i el procés continuat de creixement de la producció agrària. Hi havia molt creixement extensiu, però també molts elements d’intensificació, sobretot de la mà d’obra a partir de les petites explotacions.