Escut de la Junta de Comerç, Barcelona, F.Tremulles, c.1763, BC.
Les primeres Juntes de Comerç a les terres de parla catalana s’establiren a Barcelona i a València l’any 1692. La primera estava integrada per alguns cavallers i mercaders, al voltant de l’advocat Narcís Feliu de la Penya; la segona estava integrada únicament per magistrats de l’Audiència. La Nova Planta va trencar la relació entre els consolats del mar i els governs municipals. De fet el Consolat de València ja havia deixat de funcionar vers la meitat del segle XVII. Els de Barcelona i Mallorca van ser transformats per l’administració borbònica, i el primer quedà privat de la seva autonomia econòmica i desvinculat dels grups mercantils. Tanmateix des del 1718 es va plantejar diferents vegades la possibilitat i necessitat de reformar el Consolat de Barcelona. El 1735 es va constituir la Junta de Comerç Terrestre i Marítima, que presidia el cavaller i comerciant Jaume de Duran, i que estava integrada per nous homes de negocis, com Bernat Glòria i Bosch i d’altres. La institució no va perllongar la seva activitat més enllà dels primers anys quaranta, a causa de l’entrebanc d’altres jurisdiccions i de la manca de recursos. Tanmateix va integrar l’antic tribunal municipal del Pont de Campedrà, i va elaborar unes ordenances per a la indústria de la llana.
Finalment, el 1758, després de la constitució de la Companyia de Barcelona a Índies (1756), el mateix grup social que l’havia formada va aconseguir la restauració del tribunal de comerç o consolat, i al mateix temps la formació d’una nova institució, la Junta de Comerç, la qual estaria composta primordialment per deu comerciants i dos cavallers hisendats, sota la presidència de l’intendent. Els membres de la Junta serien nomenats per la Junta General de Comerç, existent a la cort, sobre la proposta en terna feta per l’assemblea o junta dels comerciants matriculats de Barcelona. Els nous “cossos de comerç”, tal com es coneixien a l’època, varen rebre les seves ordenances el 1763. Un any abans un camí similar havia estat iniciat pels principals comerciants de la ciutat de València, els quals varen obtenir les corresponents ordenances el 1765. Tanmateix el comerç d’Alacant va obtenir l’establiment d’una diputació consolar, que el 1785 va assolir la categoria de consolat independent, amb la seva pròpia Junta de Comerç, la qual, però, tenia una organització diferent a les anteriors, ja que es regia per unes disposicions generals del 1778, relatives al comerç amb Amèrica. Les provatures per erigir a Mallorca un consolat, seguint el model de Barcelona i de València, no varen tenir realització; el Consolat de Mallorca va ser renovat, seguint el model alacantí, el 1800. En els primers anys del segle XIX hi hagué gestions per crear consolats de comerç a Maó, Tarragona, Reus i Tortosa.
Les Juntes de Comerç tenien atribucions sobre les activitats comercials i manufactureres en els seus respectius territoris. La de Barcelona va redactar ordenances per a la nova indústria de les indianes (1767), de la llana (1769), i es va preocupar per la producció de seda. Les juntes varen encoratjar alguns petits progressos tècnics, i concediren ajudes econòmiques a menestrals especialitzats. La de València es va preocupar especialment pel filat de la seda, i va concedir places a tècnics especialitzats, com Joaquim Manuel Fos, Vicent Viñes i altres mestres de l’Art Major de la Seda. També en formà part de manera permanent el comerciant francès Josep Lapayese, introductor del torn Vaucanson a la seva fàbrica de Vinalesa, i en algun moment concret en foren vocals el director de la manufactura dels Cinco Gremios Mayores de Madrid i el de la fàbrica de gorros morunos establerta a Paterna al final del segle XVIII.
Expedient d’un invent enviat a la Junta de Comerç, Barcelona, 1799.
BC
La Junta de Comerç de Barcelona va establir un seguit d’escoles tècniques, relacionades amb les necessitats de la indústria i del comerç: escoles de nàutica (1769), dirigida per Sinibald de Mas; de dibuix i de belles arts (1774), dirigida per Pasqual Pere Moles; i més endavant de química (1805), i fins i tot d’economia, aquesta darrera establerta el 1817. Es concediren pensions i premis a gravadors, pintors, fabricants tèxtils, tintorers, fabricants d’estris especialitzats per a les arts gràfiques, etc. En un sentit estricte, podríem acceptar que els comerciants i fabricants de la Junta desitjaven la formació limitada de tècnics per a la navegació i l’estampat. Tot i acceptant això, l’ensenyament aplicat o utilitari era un dels aspectes fonamentals de la il·lustració, i no sols a l’Estat espanyol. Ensenyaments com el de les arts van anar guanyant autonomia envers els plantejaments inicials. El mateix es pot dir de les classes de química, nascudes del desig de millorar la indústria del tint.
La Junta de Barcelona subvencionà la publicació de les Memorias históricas sobre el comercio, artes y navegación de Barcelona, escrites a Madrid pel cavaller català Antoni de Capmany, secretari de la Reial Acadèmia de la Història.
Davant l’aparició d’una nova burgesia de fabricants d’indianes, bàsicament industrial, el 1785 es va organitzar a Barcelona una Junta General de Comerç i Fàbriques, que no va tenir gaire continuïtat.
La naturalesa de les Juntes va ser transformada pel codi de comerç del 1829 que creava tribunals de comerç, separats de les Juntes. Aquestes van mantenir algunes atribucions fins el 1847.