Artesans, botiguers i comerciants

Al llarg del setcents, les transformacions que s’esdevingueren en l’àmbit econòmic i en el món de les idees modificaren la configuració tradicional de la societat catalana, encara que no provocaren canvis profunds. De fet, hom experimentà un procés de mutació lent però perceptible, pel qual les diferències basades en la jerarquia econòmica passaren a tenir més força en l’estructura social. D’una manera correlativa, les possibilitats de transvasament d’una categoria a l’altra eren més nombroses. Per tant, no resulta gaire fàcil donar un concepte precís de la societat catalana de l’època. Una realitat sòcio-econòmica de caràcter progressivament classista se sobreposà lentament a la legalitat jurídica. Aquestes característiques produïren, finalment, una estructura complexa i híbrida: una societat pròpia d’un període de transició on sorgien de manera embrionària elements del nou mode de producció capitalista i on, alhora, les velles formes feudals mantenien bona part de llur vigència.

Aquestes transformacions de la societat foren ben visibles en el que genèricament podríem anomenar món urbà. Fou a les ciutats on el dinamisme econòmic i l’arribada de les noves idees il·lustrades i preliberals provocaren una major intensitat en els canvis i una major flexibilitat davant els vells motlles estamentals.

Dins la societat, s’hi destacaven tres grups: artesans, botiguers i burgesos (comerciants i fabricants). En termes generals, hom pot dir que configuraven, juntament amb els treballadors assalariats no agremiats de les diferents branques industrials, la part principal de les classes productives urbanes de l’època.

Els artesans

A les ciutats, els menestrals constituïen el grup més nombrós i un dels que havia assolit un major grau de cohesió professional. Amb el temps, això representava que els menestrals tenien molta capacitat per a exercir la defensa solidària de llurs interessos a través d’una institucionalització molt sòlida centrada en els gremis. El cens de Floridablanca (1787) agrupa dins els menestrals un total de 31 000 persones de tot Catalunya. Si hom té en compte que el conjunt de la població activa era d’unes 207 000 persones, se’n deriva que l’artesanat representava més d’un 14% del total de les classes productives. Aquesta xifra cal que sigui considerada com a mínima, atès que és possible que hom hi hagués d’afegir algunes persones que figuraven sota la rúbrica de jornalers, criats o fabricants.

No obstant això, aquesta mitjana estimada per al conjunt català no ha d’amagar el fet que en l’àmbit urbà les xifres eren molt superiors a les corresponents a l’àmbit rural. A la majoria de les ciutats catalanes importants, els artesans representaven una cohort nombrosa repartida entre molts oficis diferents que satisfeien un ampli ventall de necessitats de consum. Però això no vol dir que la fortalesa numèrica del col·lectiu artesà fos idèntica a tot arreu de Catalunya. Hom considera que, a la Barcelona de la primeria del segle XVIII, com a mínim el 34% de la població activa era representada per artesans. En el cens de Floridablanca, la xifra es manté en nivells molt semblants: d’un total de 92 000 habitants estimats per a Barcelona, uns 5 000, pel cap baix, se situaven sota l’epígraf d’artesans. Aquesta quantitat mantenia els menestrals en el primer lloc entre les classes productives de la ciutat, atès que en representava el 30%. En altres ciutats de Catalunya, les estimacions globals consignades al cens de Floridablanca eren força inferiors. A Reus, d’un total de 14 440 persones, hi havia consignats 2 440 menestrals; d’aquesta manera, representava la segona concentració de Catalunya quant a efectius menestrals. La resta de les capitals tenia un caire semblant: Lleida tenia 428 artesans entre els 10 400 habitants totals; Mataró, 477 (9 600); Tarragona, 492 (8 541), i Girona, 546 (8 000).

Aquesta menestralia tan nombrosa es repartia entre diferents oficis, que s’agrupaven pels carrers i les places de les ciutats catalanes i formaven petites unitats d’explotació industrial. Les diferents ocupacions tenien una característica comuna i principal: eren exercides manualment mitjançant estris força simples que generalment pertanyien als mateixos artesans. Encara que en alguns indrets de Catalunya l’artesà tendia a especialitzar-se en un producte determinat, en especial en el sector tèxtil, en la majoria de les poblacions es mantingué durant tot el segle una gran diversitat d’oficis destinada a cobrir les necessitats bàsiques de la població i, així, hom fomentà l’autoproveïment local. A aquesta situació hi contribuïen diversos factors; entre els principals, l’escàs nivell de consum de la major part de les classes populars, la feblesa de la innovació tecnològica i el mateix pes de la tradició. A les ciutats que pertanyien a comarques fortament agrícoles, no era estrany que els oficis artesanals es combinessin amb les feines de la terra, cosa que representava una complementarietat imprescindible per a unes economies familiars sempre necessitades de recursos.

El comportament dels artesans no ha merescut, dins la historiografia catalana, l’atenció capaç d’oferir-nos una imatge compendiada de les diferents facetes de llur activitat. Tanmateix, la recent investigació de Ramona Huguet per a la menestralia lleidatana ens pot acostar, amb els matisos pertinents, al comportament de l’artesà català mitjà. La família era un baluard essencial de la vida artesanal, i dins la cèl·lula familiar es trobava la mà d’obra principal, el primer capital susceptible de traspassar a l’hereu i també la base des de la qual es feien les aliances matrimonials més convenients per al manteniment o l’augment del patrimoni comú. En general, era molt freqüent que els fills aprenguessin i exercissin al mateix taller patern, o bé que es dediquessin a feines afins en la mateixa branca industrial. Si es mantenien en la unitat familiar, les ordenances especificaven una sèrie de privilegis que facilitaven la integració dels fills dels menestrals en el món de la producció.

La feina manual i la vida familiar es desenvolupaven a la casa-taller que, molt sovint, esdevenia també la casabotiga. Així, es formava un espai senzill però eficaç dedicat a l’habitatge, la producció i la comercialització. Pel que fa a aquest últim aspecte, els artesans acostumaven a tenir el monopoli dins l’àmbit local, cosa que provocà força enfrontaments amb altres grups mercantils, sobretot els que es dedicaven al comerç a la menuda. La part inferior de la casa era dedicada a l’ofici i s’hi reunien els instruments de treball, les primeres matèries i les mercaderies produïdes. Els inventaris post-mortem lleidatans indiquen que era habitual que en aquesta mateixa planta també hi hagués corrals d’animals i, de vegades, un espai per a guardar els estris agrícoles; aquesta és una prova evident del fet que a les zones agràries un mateix individu simultaniejava totes dues tasques. A la part superior de la casa, s’hi trobava la cuina, les cambres i també el menjador. Tots ells eren espais de dimensions molt reduïdes i amb molt pocs mobles.

En molts tallers lleidatans sols hi havia un mestre artesà gairebé sempre ajudat en les tasques més elementals per un aprenent jove que normalment s’hostatjava a la casa. Quant a Barcelona, on alguns tallers eren de dimensions més notables, també hi havia alguns oficials, fins i tot mestres joves que treballaven a les ordres d’altres amb més tradició i més solvència econòmica. En el cas de Lleida, la divisió tècnica de la feina era escassa i en un mateix taller hom duia a terme freqüentment les diverses fases d’una mateixa mercaderia. Tot i així, el treball artesanal sovint era complementat amb les feines en un predi de dimensions reduïdes, dedicat normalment a conreus de consum familiar o a la vinya; llurs preus a l’alça permeteren alguns rendiments comercials al llarg del segle. Els menestrals lleidatans més rics podien aventurar-se en el món dels arrendaments públics municipals o bé podien participar en la compra de béns immobles urbans. En indrets com Barcelona o en algunes poblacions com Reus o Mataró, els mestres acabalats sovint participaven en empreses fabrils modernes i fins i tot en el comerç colonial.

Segons les dades del cadastre, els menestrals no tenien una vida folgada, però la majoria se situava en els sectors intermedis de la societat lleidatana. Dins el grup tingué lloc, evidentment, una jerarquització de rendes que va tenir com a resultat la formació d’una veritable elit menestral. Aquesta era la que tendia a diversificar més llurs inversions, la que formava famílies nombroses, la que emparentava més fàcilment amb les classes superiors i la que posseïa una millor preparació cultural, que tampoc no arribava a ésser gaire elevada. Els droguers, els apotecaris, els argenters i els qui tenien oficis vinculats a la indústria del vestit eren els representants més assidus d’aquesta elit menestral. De tota manera, la majoria dels menestrals vivia en un ambient d’austeritat i amb una acusada manca de confort.

Els menestrals manifestaven públicament i privada un fort sentiment religiós. Era una religiositat de caire barroc que prenia cos en la gran quantitat d’objectes religiosos que hi havia dins els habitatges, en les relacions permanents amb el personal eclesiàstic i en el gran nombre de misses que estipulaven en els testaments per a després de llur mort. De la mateixa manera, les cerimònies mortuòries se celebraven des de la perspectiva d’una pietat barroquejant, on es destacaven les processons d’acompanyament als morts i els cants que executaven els religiosos pertanyents a la comunitat on el difunt tenia dipositada la seva confiança. Aquestes actituds no eren exclusives de l’artesanat, sinó que eren patrimoni del conjunt social català, encara que cadascú les practicava d’acord amb les seves possibilitats econòmiques. Tot i així, sembla que, a la darreria del segle, la major intimitat religiosa que propugnaven alguns il·lustrats anava guanyant adeptes entre la menestralia.

Les dades de què disposem no permeten afirmar que els artesans tinguessin un nivell cultural gaire elevat. No obstant això, sembla que una bona part tenia un cert grau d’alfabetització. Els estudis de Montserrat Ventura per a Mataró demostren que el 85% dels artesans sabia signar. Aquesta dada coincidiria amb les estimacions del contemporani Pedro Rodríguez Campomanes, que assegurava que a Espanya la majoria dels artesans sabia llegir i escriure.

L’existència de menestrals a gairebé totes les poblacions de Catalunya i llur situació similar dins el procés productiu generà, des de l’època medieval, una autoconsciència de grup sòcio-professional diferent de la resta de la comunitat i amb una forta dosi d’autoestima. Això es reflectí institucionalment en la configuració progressiva de les corporacions gremials. El gremi conservà, durant la major part del setcents, les característiques fonamentals que li havien donat força social en la història de Catalunya. Fins i tot, hom podria dir que visqueren una relativa etapa d’esplendor fins al final del segle. Les corporacions de menestrals eren, abans que res, institucions de defensa professional encaminades a un objectiu central i bàsic: la preservació d’una economia moral que assegurés, d’una manera prioritària, la feina dels treballadors afiliats. De fet, aquest objectiu era compatible i complementari amb les preocupacions dels reformistes il·lustrats per evitar la desocupació i la misèria de les classes treballadores i constituïa, així, una prevenció davant la possible inestabilitat social a les ciutats.

La mateixa organització interna dels gremis contribuïa també a aquest enquadrament institucional de les classes productores. La forta jerarquització que hi havia dins els gremis (mestres, oficials i aprenents), les regles d’un trànsit curricular (opera prima, obra mestra) que s’allargaven molts anys o l’existència d’una elit que controlava els càrrecs de l’associació eren característiques que servien per a mantenir l’ordre degut dins la menestralia i en el conjunt de la societat. Així, doncs, és evident que la defensa dels afiliats, la imposició de regles internes (ordenances que feien complir els prohoms i els veedors) o el diàleg amb les autoritats i altres classes socials, convertien les corporacions gremials en un amortidor dels enfrontaments dins la comunitat catalana.

Si bé en cada cas els gremis podien tenir una idiosincràsia particular, sembla que l’organització que ha estudiat Pere Molas per a les potents confraries barcelonines fou d’alguna manera paradigmàtica. Hi havia a Barcelona, fonamentalment, dues classes d’associacions artesanals: els col·legis i els gremis. De fet, els primers representaven l’aristocràcia de les corporacions, atès que s’hi solia reunir l’elit menestral amb les professions liberals. D’aquesta manera, els membres n’eren considerats artistes, que tenien la virtut de no treballar directament amb les mans en oficis mecànics. Així, doncs, no és estrany que entre els col·legiats hi hagués corredors de llotja, droguers, apotecaris, llibrers, pintors, cirurgians, argenters o notaris.

La resta de les corporacions eren els gremis pròpiament dits. Entre ells, però, hi havia també categories segons el tipus de feina manual que exercien, el potencial econòmic que tinguessin i la consideració social de què disposessin. Els qui es dedicaven a l’activitat del comerç a la menuda constituïen una minoria de gremis de categoria superior, mentre que la resta eren agrupats en una menestralia més modesta implicada en la producció de béns. A aquest grup pertanyien els velluters, els barreters, els sastres, els paletes, els sabaters i molts més, tots ells dedicats a satisfer el consum urbà i, en un grau menor, a produir mercaderies per a l’exportació. Cal recordar, també, l’existència de gremis d’escassa consideració, que agrupaven les capes més pobres de la menestralia i que exercien els oficis menys considerats, com ara els descarregadors del port o els espardenyers.

En alguns casos, l’atomització institucional era realment notable. El treball de la llana concentrava quatre gremis, i les activitats dedicades a la seda en tenien set. Algunes vegades això resultava una mica caricaturesc, com el cas de la formació d’un gremi per als mesuradors de blat, o la creació d’una corporació que agrupava els fabricants de cordes de viola de mà. Tot i així, com menys gremis hi havia en una població, més heterogènia era la composició interna de cadascun d’ells. I viceversa, com més corporacions hi havia, més especialització es donava dins de cada gremi. El primer cas era força habitual a gairebé totes les poblacions catalanes, mentre que el segon era més específic de Barcelona.

Si hom divideix formalment el conjunt dels gremis barcelonins d’acord amb la tasca professional de llurs individus, resulta que el 14% dels gremis eren comercials, el 20% de serveis, i el 66% restant es dedicava a la producció artesanal. Si hom té en compte la jerarquització interna que permeten establir els pagaments al cadastre, també es donen tres classes diferenciades des del punt de vista econòmic: el 34% dels gremis pertanyien a una categoria alta, el 39% a una d’intermèdia, i el 25% a una d’inferior. Aquesta jerarquització gremial es trobava fortament relacionada amb el grau de mecanització i amb el de prestigi de cada ofici; tots dos valors es derivaven de criteris de consideració social i de la capacitat econòmica de cada corporació. Tot i així, el segle no oferí la mateixa sort a tots els artesans. Mentre alguns oficis quedaven arraconats per la naixent indústria moderna o subordinats al capital comercial, d’altres saberen enfortir-se i participar decididament en l’expansió econòmica del segle, i s’integraren en sectors socials més dinàmics.

Així, doncs, els menestrals i llurs gremis representaren un dels principals baluards productius i socials del creixement català del segle. Aquesta tesi fou defensada per intel·lectuals com Francesc Romà i Rossell o Antoni de Capmany de Montpalau i Suris. Això explica que, malgrat les disfuncions graduals que provocaven en l’economia lliure de mercat (que lentament s’obria pas), els gremis encara trigaren molt a desaparèixer i no ho feren fins al segle següent. Llur utilitat explica, també, que hom s’afanyés a reformar-los però mai a suprimir-los, cosa en la qual estaven d’acord tant els governs borbònics com la burgesia catalana. Un text dels comerciants matriculats barcelonins ho deixava molt ben expressat el 1797: “por lo que interesa su conservación al orden público, a las costumbres y a la moral (…) sería sobremanera impolítico alterar la organización que reúne en su favor la religión, el Orden y la pública opinión, y que sólo necesita de una rectificación en sus leyes para que se haga mucho más útil”.

Malgrat l’indubtable avenç de les fàbriques, Catalunya era, a la darreria del segle, un país de tallers artesanals. Les modestes explotacions industrials, la majoria de caire familiar, encara no estaven sentenciades en opinió de la gran majoria dels ciutadans, tot i que la realitat anunciava els primers símptomes d’una crisi general que, al vuit-cents, les corporacions no pogueren resistir.

Els mercaders a la menuda: els botiguers

Durant el setcents, una petita burgesia formada per mercaders que detenien una part considerable del comerç a la menuda tenia una forta presència en l’àmbit urbà català. Si bé en segles anteriors la paraula mercader es referia precisament a l’elit de la professió mercantil, al llarg del segle il·lustrat aquesta paraula quedà assignada específicament als qui es dedicaven a la venda a la menuda d’un tipus determinat de productes. La comercialització es duia a terme a la botiga, i d’aquí que a Catalunya els qui s’hi dedicaven, especialment els del ram de l’expedició de tèxtils, rebessin el nom genèric de botiguers.

Encara que no es disposa de xifres exactes del nombre de mercaders a la menuda, es tractava d’una minoria dins les classes productives. Això era conseqüència, segurament, de llur mateixa tasca professional dedicada a una activitat molt específica i especialitzada, que havia de competir amb la venda directa que els artesans feien de llurs productes i amb el gran comerç dels majoristes. Al cens de Floridablanca no s’especificava la quantitat de mercaders a la menuda que hi havia a Catalunya, ja que la rúbrica “comerciants” agrupava tots els qui tenien relació amb l’activitat mercantil considerada d’una manera genèrica. Tot i així, els individus consignats sota aquest epígraf eren uns 2 000, la qual cosa dona una idea de la magnitud numèrica que a Catalunya arribaren a tenir els botiguers: anant bé, només devien superar el miler. Aquesta població, a més a més, es concentrava majoritàriament a les ciutats més poblades i sobretot a Barcelona, si més no pel que fa als botiguers més solvents.

Segons el tipus de mercaderies que venien, hom distingia tres tipus principals de mercaders a la menuda: d’espècies, de joies i de teixits. Els adroguers i els confiters eren els més importants entre els venedors d’espècies i drogues, que es dedicaven sobretot a la venda de productes de procedència colonial com ara el cacau, el sucre, el cafè, el pebre o la canyella. Aquestes mercaderies adquiriren més importància amb l’augment del comerç americà durant el setcents. El circuit de comercialització era controlat en bona part pels adroguers barcelonins, que compraven les mercaderies als grans importadors de la capital a l’engròs i, posteriorment, les venien no sols directament als clients barcelonins, sinó també a altres adroguers de Catalunya. Els cerers, uns botiguers també molt notables, es dedicaven a la venda d’espelmes per a usos religiosos i d’enllumenat, i a molts indrets de Catalunya s’agrupaven en col·legis juntament amb els adroguers i els confiters.

Aquests tres grups de mercaders a la menuda tenien una posició social folgada respecte a altres corporacions i s’hi donaven veritables dinasties familiars, com ara els Gelabert (candelers de seu), els Valdejuli (cerers) o els Ramoneda (adroguers). Llur importància econòmica pot comprovar-se en el fet que Josep Ramoneda era, al començament del segle, el setè propietari de Barcelona i el primer entre els agremiats. La seva vitalitat queda palesa en el fet que l’elit d’aquests mercaders no dubtà a participar en arrendaments importants, en negocis d’assegurances, en fàbriques de paper o d’indianes, o en empreses comercials de certa envergadura com ara la Companyia Nova de Gibraltar i d’altres. Per exemple, el destacat comerciant matriculat d’origen cerer Antoni Dalmau i Darrer arribà a ocupar càrrecs directius als Cossos de Comerç de Barcelona.

Si bé aquestes categories eren molt importants, és ben sabut que a Catalunya els botiguers per excel·lència eren els mercaders de teixits. Aquest grup sòcio-professional era format per dos sectors principals: els mercaders dedicats a la venda de draps de llana, que rebien el nom de botiguers de draps o de tall, i els mercaders de sedes, teles i llenços, anomenats genèricament botiguers de teles. En termes generals, hom pot dir que aquests darrers tenien més solidesa que no pas els primers, tal com ho demostra el fet que el 1724 hi hagués a Barcelona quaranta botiguers de teles enfront de deu de draps. I també ho confirma el fet que, el 1762, els drapers es fusionessin amb els mercaders de teles. No obstant això, els botiguers de tall contribuïren molt més al creixement econòmic català del segle que no pas els botiguers de teles, si més no durant la primera meitat de segle.

Tanmateix, les diferències entre totes dues classes de botiguers eren mínimes quant al tipus d’ofici i llur capacitat econòmica individual. En general, les botigues de venda de teixits repartides per tot Catalunya venien normalment tota classe de tèxtils sense distinció (fins i tot de vegades altres mercaderies com ara capells o mitges). N’era una excepció Barcelona, on la separació entre uns venedors i uns altres era més estricta: al final de segle, hi havia botigues especialitzades en draps, en teixits d’or i argent o en llenços i merceria. El desenvolupament d’aquest tipus de negocis mercantils basats en la botiga permeté la formació de modestes companyies comercials en les quals participaven diversos socis. Aquestes associacions mercantils eren gestionades per un administrador, cosa que permetia a cadascun de llurs socis d’alliberar-se de la gestió diària i d’adoptar una posició d’home de negocis que vigilava les diferents inversions on estava interessat. Aquest procediment fou inaugurat pel conegut botiguer de draps Miquel Alegre que, el 1717, confià la seva botiga al paraire Joan Puget. Cal dir, igualment, que moltes vegades les botigues superaven llurs fundadors i sovint eren comprades o llogades per altres individus.

Tal com ha destacat Pierre Vilar en les seves recerques, sembla que una característica comuna entre el sector més poderós d’aquests mercaders de teixits fou la creació de grans capitals, de tal manera que els patrimonis de l’elit es podien equiparar moltes vegades als d’alguns grans comerciants. Aquestes sumes no romanien immobilitzades, ja que eren destinades amb agilitat i decisió a altres tipus de negocis. Aquestes inversions eren dutes a terme, sobretot durant la primera meitat de segle, pels botiguers de draps, però, en la segona meitat, foren superats pels botiguers de teles, que anaren adquirint importància progressivament. Els mercaders de teixits esdevingueren, així, diligents actors de l’acumulació de capital comercial i també protagonistes significatius de les primeres fases de la indústria moderna a Catalunya.

En efecte, els botiguers acabalats no dubtaren a participar en activitats econòmiques que no tenien res a veure amb les que en teoria hom assignava al propi gremi. Les bases fonamentals d’aquests negocis eren gairebé sempre la família i un grup estable de socis. Entre els botiguers es produïa habitualment la realització d’inversions en diferents negocis, per tal de cercar nous guanys i, alhora, diversificar tant com fos possible els riscs. En aquest sentit, els botiguers de draps i de teles adoptaren diferents fronts d’actuació.

En primer lloc, els arrendaments públics de la corona i municipals, com ara els subministraments a l’exèrcit o els proveïments de pa i de carn, entre d’altres. Aquest és el cas d’Anton Darrer, que durant molts anys va controlar el proveïment de carn per a Barcelona. En segon lloc, la participació en negocis marítims a través de la barca, ja fos amb l’objectiu de construir vaixells, ja fos per a la realització d’empreses mercantils. En tercer lloc, en alguns casos, es dedicaren a la importació massiva de productes alimentaris, com ara oli, sucre o pesca salada. En quart lloc, els botiguers també s’interessaren per l’àmbit de les assegurances, bé operant individualment, com ho feia a mitjan segle Anton Casanoves, bé a través de l’adquisició d’accions de les companyies d’assegurances creades durant el darrer quart de segle, on arribaren a ocupar càrrecs directius. En cinquè lloc, de vegades els botiguers disposaven, directament o mitjançant testaferros, de corredories de llotja. Això succeí en els casos de Laforje, Comaduran, Tusquets i Agustí Valdejuli, que arribaren a desembutxacar, l’any 1800, la quantitat de 12 000 lliures per poder adquirir una corredoria. En sisè lloc, i darrer, cal destacar que els botiguers tingueren una participació decidida en la creació de les noves indústries que el mateix desenvolupament del comerç català requeria. Atès que no n’hi havia prou amb la producció autòctona, que no sempre era de bona qualitat, i que calia que els botiguers importessin teixits estrangers, semblava raonablement rendible el fet d’arriscar-se en la fundació de noves fàbriques que produïssin més teles i més bones, que poguessin satisfer les comandes creixents i que fins i tot oferissin la possibilitat d’obrir nous mercats. Es tractava de crear centres tèxtils que estiguessin al marge de l’encotillada estructura gremial, noves indústries on els botiguers actuessin com a socis capitalistes, mentre que el procés productiu quedava a mans d’altres artesans, com ara velluters o candelers. Les inversions començaren per la indústria sedera (la que requeria més capitals i més primeres matèries) i, després, es dirigiren cap a les noves fàbriques d’indianes, que progressivament adquirien força i prestigi. En aquesta faceta industrial es destacaren noms com els d’Anton Gispert, Joan Crusart, Josep Lleonart, Narcís Plandolit, Tomàs Llimona o Joan Amat, entre els botiguers de teles. Esteve Canals i Guerau (creador de la primera fàbrica d’indianes), Jaume Guàrdia i Morera i l’esmentat Miquel Alegre foren els personatges amb més inquietuds industrials entre els botiguers de draps.

L’apogeu econòmic d’alguns d’aquests botiguers de teixits els representà, per a ells mateixos o per als membres de la família, un ascens social considerable en el decurs d’una o de dues generacions. El més natural era que, en primera instància, formessin part de la gran burgesia mercantil, per a, més tard, assolir els graus baixos de la noblesa mitjançant l’adquisició de la ciutadania honrada. Aquest era el cas, entre d’altres, dels Alegre, els Gibert, els Guàrdia, els Darrer, els Llimona, els Anglí o els Casanoves. Un Guàrdia, fins i tot, arribà a ésser alcalde de Barcelona durant l’ocupació napoleònica. No obstant això, des de la perspectiva jurídica i també des del punt de vista de la mentalitat senyorial, els botiguers continuaven essent considerats part dels agremiats, tot i que alguns d’ells representaven una veritable elit en les activitats econòmiques i, de fet, gairebé ja no tenien res a veure amb les activitats que teòricament s’assignaven a llur corporació. El gremi que els agrupà tots, sobretot a partir de la fusió del 1762, fou la Confraria de Sant Julià. Aquesta institució era dominada pels botiguers de teles que es mantenien en les pràctiques més ortodoxes i tradicionals. Per a ingressar-hi, no s’exigia la puresa de sang, però sí que es professés la religió catòlica i no haver estat castigat per delicte d’infàmia, ni per la Inquisició. A més, per a ser-hi admès, calia tenir un bon coneixement de les qualitats dels teixits i dominar els pesos, les mesures i les monedes, com també els instruments de crèdit.

En termes generals, aquesta petita burgesia comercial es mantingué, durant el segle, en una actitud doble i complementària: es diferenciava socialment i jurídica de la resta dels agremiats (sastres, seders, etc.), i aspirava a formar part de l’àmbit socialment més considerat dels grans homes de negocis del setcents català, és a dir, els comerciants matriculats. Només uns quants pogueren passar de l’elit dels mercaders al grup dels grans homes de negocis setcentistes. Per contra, els qui romangueren dins els gremis de mercaders a la menuda sostingueren unes relacions conflictives amb els grans majoristes agrupats a la Matrícula de la Llotja.

La consolidació de la burgesia: comerciants i fabricants

La societat urbana catalana del setcents assistí al naixement d’una nova burgesia comercial i industrial formada pels grans majoristes i pels fabricants més importants de la indústria cotonera. Tal com havia succeït en altres indrets d’Espanya, l’apogeu del comerç representà la formació paral·lela d’una plèiade de comerciants molt importants que es dedicaven al comerç a l’engròs i que saberen aprofitar les noves oportunitats mercantils que els oferia el segle. A redós del creixement de la demanda i de la capacitat de consum d’algunes capes socials, aprofitant la bona conjuntura internacional i sabent utilitzar amb oportunisme les mesures decretades pels governs borbònics tant en matèria comercial com industrial, una sèrie de comerciants molt poderosos anaren sorgint en el panorama català. Si bé la majoria restà a Barcelona per exercir-hi llur tasca professional, altres ciutats com ara Mataró o Reus també gaudiren de modestes però significatives colònies de majoristes.

La burgesia comercial barcelonina era la més nodrida i important de Catalunya i constituïa, de fet, el nucli dirigent i rector del conjunt dels comerciants catalans. Durant el setcents, hi havia uns 600 individus dedicats als negocis mercantils mitjançant unes 400 cases comercials. Tot i així, la jerarquització interna era molt pronunciada. Entre els majoristes, hi havia famílies amb molta tradició que arribaren a constituir veritables dinasties comercials però, també, hi havia individus d’una condició social inferior que estigueren dedicats a una casa comercial que desaparegué amb ells. De fet, hom pot afirmar que les empreses mercantils importants que funcionaren en el decurs del segle a Barcelona no eren més de 150, i, de la mateixa manera, hi havia un centenar de corresponsalies de comerç que operaven anualment a la capital.

A partir de les cotitzacions del cadastre, s’ha pogut establir una primera aproximació de la fortalesa econòmica de cada casa comercial; n’ha sortit una piràmide en el vèrtex de la qual hi hauria un reduït grup de famílies riques, i a la base se situaria una àmplia franja formada per personatges de menys importància econòmica i amb poca presència en el món dels negocis. Entre els primers, es destacaren famílies com els Milans, els Alegre, els Guàrdia, els Puget, els Ravella, els Glòria o els Seguí. Totes aquestes famílies romangueren ininterrompudament en el món barceloní dels negocis durant més de mig segle.

A diferència d’altres indrets de la monarquia espanyola, on el predomini dels comerciants estrangers era notable, el cas català s’assemblava al de València o al de Mallorca: la burgesia autòctona dominava el gran comerç. La participació forana (tant de la resta d’Espanya com estrangera) no sorgí amb força fins a la segona meitat del segle, quan la burgesia catalana ja havia assolit una maduresa plena i tenia les seves posicions ben consolidades. La presència de comerciants espanyols fou pràcticament nul·la i només els potents Cinco Gremios de Madrid s’atreviren a aventurar-se en la vida comercial catalana. Pel que fa als estrangers, els càlculs que se n’han fet demostren que mai no representaren més del 10% de la comunitat mercantil. Les colònies més nombroses foren la francesa i la italiana, seguides per l’anglesa i l’holandesa. No obstant això, algunes cases estrangeres hi romangueren molts anys i demostraren una gran solvència econòmica dins el sector comercial barceloní. Entre altres exemples, hom pot citar els casos de Robert Harris i Companyia o de la firma Arabet, Gautier i Manning. Fins i tot, algunes vegades aquests estrangers optaren per la nacionalització, com fou el cas de la família Larrad, dels Causa o dels French.

Una característica comuna entre els grans comerciants catalans era el fet que situessin llurs cases comercials a Barcelona. La raó és molt senzilla i comprensible: era la capital on es trobava el centre neuràlgic dels grans negocis i de les bones oportunitats. És molt significatiu el fet que, entre els comerciants matriculats a la Junta de Comerç, al voltant d’un 80% eren naturals de la mateixa ciutat i que gairebé tots hi vivien. La resta procedia d’altres grans centres comercials de la Catalunya de l’època, com ara Mataró, Reus, Arenys de Mar, Blanes, Vic o Manresa. Tot i així, la participació de la resta de Catalunya en la creació de la gran burgesia de negocis fou realment modesta.

Tanmateix, la procedència social dels comerciants barcelonins era més variada. En general, els homes de negocis procedien de quatre grups socials: la pagesia, la menestralia (sobretot el pertanyent als gremis tèxtils), els mercaders a la menuda (especialment els botiguers de teixits) i els mateixos grans majoristes. Hom pot afirmar, a més, que al llarg del segle també anà augmentant l’endogàmia sòcio-professional dels comerciants: cada vegada amb més intensitat els individus que ingressaven a la Matrícula de Comerç eren membres procedents de famílies majoristes. Tot i així, és evident que el qui aconseguia acumular una bona quantitat de capitals i s’arriscava pels camins del gran comerç no tenia les portes tancades per poder accedir a un grup que, si bé era elitista, no duia a terme una política de tancament total.

Pel que fa a la pràctica econòmica, en canvi, hi havia força similituds entre la burgesia catalana i la de la resta d’Espanya. Per exemple, era molt similar la utilització de la família com a nucli central i preferent per a la col·laboració i l’associació empresarial. L’acumulació de capitals, l’especialització en les diferents tasques o la recerca de socis tenien un lloc privilegiat en la família, un baluard on hom trobava la seguretat que requeria el fràgil i relliscós món dels negocis especulatius. Les companyies es formaven amb familiars i amics; era habitual que els corresponsals i els factors que viatjaven a la recerca de mercats pertanyessin a la família. La família era, a més a més, l’instrument idoni per a dur a terme una política d’aliances econòmiques amb altres de similar posició, o per a ascendir dins la piràmide social mitjançant el matrimoni. Així mateix, la família era el marc principal per a la preparació tècnica i empírica dels fills dels comerciants que s’havien d’instruir en el tracte comercial, en la correspondència, en la comptabilitat o en les llengües estrangeres. I també era molt important el concepte de casa. La casa representava el nucli de referència pública que agrupava tot el potencial econòmic, la solvència professional i la reputació social dels membres de la família. La casa conceptualitzava davant la resta dels ciutadans els diferents negocis i les variades activitats socials de les famílies burgeses.

També era força semblant la determinació estratègica, de vital importància, de diversificar els negocis i de pluralitzar les inversions per tal d’assegurar la pervivència: així, la pèrdua d’un negoci no significava (tret d’ocasions molt rares) la ruïna total de la casa. Aquesta actitud és ben palesa en les grans famílies comercials de les quals hom disposa d’estudis monogràfics, com ara els Alegre, els Glòria o els Milans. De fet, aquesta diversificació és la que permet parlar en realitat de burgesia de negocis. Una burgesia que intentava mobilitzar amb rapidesa els capitals acumulats invertint-los en diferents empreses a fi d’assolir un objectiu doble: seguretat econòmica i alta rendibilitat especulativa. Mitjançant la participació en companyies que s’ocupaven de tipus de negocis diversos, els burgesos s’asseguraven que l’enfonsament conjuntural d’un d’ells no representés la ruïna del conjunt de l’economia familiar.

Tanmateix, això no vol pas dir que tots els afers econòmics tinguessin la mateixa importància. L’exercici del comerç a l’engròs ocupava el centre de les preocupacions. D’aquí procedeix el qualificatiu de burgesia comercial amb el qual la historiografia ha anomenat sovint aquest grup d’homes de negocis. De vegades, el majorista s’aventura en el comerç a risc comprant pel seu compte una mercaderia amb l’esperança de poder-la col·locar en un altre mercat a un preu molt més alt. Altres vegades, el comerciant practicava el comerç de comissió en atendre les comandes que havien efectuat prèviament uns demandants. El primer tipus de comerç era menys habitual, més arriscat però més lucratiu quan acabava bé; el segon tenia resultats menys espectaculars però no era tan arriscat i els seus resultats eren més constants. L’activitat comercial era exercida en els àmbits geogràfics més diversos: regional, peninsular, europeu o americà. Pel que fa a Europa, fins i tot hom arribà a intentar experiències molt arriscades, com ara la dels Milans d’establir una casa comercial a Rússia. L’àmbit americà era considerat per l’elit burgesa com un gran teatre per a les seves operacions; primer feien escala a Cadis i després dels decrets de lliure comerç del 1765 i el 1778 hi anaven directament.

D’altra banda, també pogueren fer grans fortunes en un altre tipus d’empreses fora de l’activitat comercial. Algunes d’elles constituïen un complement necessari per a l’activitat comercial. Per exemple, els préstecs a risc de mar, o la participació de la burgesia en la construcció naval. Altres activitats es trobaven directament lligades al món de les finances. En aquest cas, cal destacar els préstecs hipotecaris, les negociacions amb lletres de canvi, la compra de deute públic o la formació de companyies d’assegurances. Els homes de negocis barcelonins també participaren en arrendaments públics, que els donaven bons dividends. Tant en els proveïments municipals com en els de l’administració reial, especialment en els subministraments a l’exèrcit o a la marina, els beneficis dels qui tinguessin el monopoli dels arrendaments podien ésser copiosos i, fins i tot, de vegades l’origen mateix de les fortunes.

També cal destacar que la compra de béns immobiliaris urbans, ja fos per a l’hàbitat propi ja fos per a un lloguer posterior, fou una font d’ingressos important que encara no ha estat prou ben quantificada. De la mateixa manera, aquesta burgesia comercial no menyspreà gens l’acumulació de rendes procedents del sector agrari mitjançant l’adquisició d’arrendaments de drets feudals, o bé a través de la compra de predis d’extensió considerable. En aquest darrer cas, les propietats permetien de vegades la fundació de senyories. Amb la compra de terres els objectius que volien aconseguir eren diversos i complementaris: apropiació de rendes, possessió de patrimonis estables i prestigi social que tendia a l’adquisició del rang nobiliari. En efecte, bona part de l’elit burgesa cercava un ennobliment i això és una clara manifestació del predomini que encara tenien en llur mentalitat els antics valors de la societat feudal tardana en què vivien. Constitueix una prova de tot això l’actitud adoptada per Melcior Guàrdia i Matas en la compra de terres per al repoblament de la localitat d’Almacelles (Segrià), on instal·là un centenar de colons, construí cases i una església, i dedicà nombroses hectàrees al conreu. La tinença de terres i la condició nobiliària no representà gaire sovint la retirada immediata dels negocis, però algunes vegades en significà a llarg termini l’abandonament. No cal veure aquest fet com una traïció burgesa cap al seu suposat paper històric en l’arribada de la societat capitalista, sinó més aviat com una acció econòmicament lògica dins l’àmbit de les estructures feudals tardanes, on la terra continuava tenint un valor fonamental.

Un tret distintiu de la burgesia catalana (essencialment de la barcelonina) enfront de la burgesia de la resta d’Espanya fou la seva decidida participació en la indústria. En efecte, els grans majoristes de Barcelona tingueren un gran protagonisme en la construcció de la manufactura cotonera o indianes. Gent com Bernat Glòria i Bosch muntaren fàbriques d’indianes molt importants i aconseguiren d’interessar-hi altres comerciants com els Milans, sens dubte la família de més solvència econòmica i de més rellevància social de l’època. Aquestes inversions industrials interessaven la burgesia per diverses raons: no tenien un caràcter agremiat, hom disposava d’una tradició industrial prèvia que assegurava una bona mà d’obra, eren objecte d’una demanda creixent i, finalment, proporcionaven als comerciants que s’hi aventuraven la possibilitat de controlar alhora els circuits de la producció i la comercialització. Tot i així, els beneficis eren substancialment menors que els comercials i les preocupacions que aquestes empreses donaven sembla que no compensaven gaire els homes de negocis més poderosos, que les anaren abandonant d’una manera progressiva en benefici d’un empresariat específicament tèxtil.

La fortalesa que arribà a tenir aquesta burgesia comercial quedà ben ratificada en la formació de la Companyia de Barcelona, primer, i en la constitució posterior dels Tres Cossos de Comerç (Matrícula de Comerciants, Junta Particular de Comerç i Consolat). Aquests cossos foren instaurats el 1758 després d’unes converses dures i llargues que l’elit burgesa, amb Bernat Glòria i Ramon Picó al capdavant, sostingué amb el govern borbònic. Des de la Junta Particular, on eren hegemònics, els grans majoristes assoliren un notable grau de cohesió que els permeté aspirar a l’ordenament de l’economia regional. Des d’aquí, intentaren dirigir el creixement de les forces productives i també controlar la resta dels grups productius i comercials de Catalunya. En aquest sentit, s’esforçaren especialment en la promoció de l’ensenyament professional, com ara les escoles de nàutica i de Nobles Arts, en la regulació de les ordenances gremials per tal d’adequar-les a les necessitats productives dels nous temps, i també intentaren influir en la política econòmica dels governs reformistes del segle.

El naixement de la indústria cotonera comportà l’aparició d’un grup de fabricants cotoners no agremiats que formaren un embrió de burgesia industrial, estudiada per Àlex Sánchez. A partir dels anys setanta, començà a formar-se un petit nucli d’empresaris industrials emprenedors i combatius, pràcticament únic a Espanya, que anà agafant el relleu dels grans majoristes que havien estat els responsables de l’aparició de les indianes. De fet, un grup que no constava de gaire més d’un miler d’individus assolí de forjar una indústria moderna i poderosa que es diferenciava força de la vella indústria agremiada. La procedència social d’aquest grup era molt variada: propietaris agrícoles, comerciants, mestres agremiats o antics tècnics en empreses cotoneres que s’independitzaren. Aquesta burgesia industrial era força heterogènia, ja que s’hi poden trobar personatges de gran solvència econòmica i de gran prestigi social com ara Joan Rull i Arnabach, de comportaments de vegades semblants als dels grans majoristes, al costat d’una majoria de mitjans i petits fabricants que, de vegades, no es trobaven gaire lluny de les capes més riques de la menestralia. Si bé els fabricants tenien participació en altres negocis (comerç, finances, arrendaments, béns immobles, etc.), el que diferenciava aquest nucli burgès era el fet que centraven llur activitat en la fàbrica tèxtil, que esdevenia l’eix vertebral de l’economia familiar. La biografia de Joan Rull pot donar un exemple de la trajectòria dels nous empresaris fabrils que sorgiren al darrer quart del segle; tenia l’origen en una família d’hortolans del Portal Nou, però fou treballador tèxtil i arribà a conèixer els secrets del tint industrial, i, finalment, va ser soci d’una fàbrica d’indianes que passà a la seva propietat a la mort de l’altre soci.

La lenta formació d’aquesta burgesia representà un llarg procés d’institucionalització, primer dins de la Junta de Comerç i després al marge, que dominaven els grans comerciants. Aquest procés cristal·litzà definitivament el 1799 amb la creació del Cos de Fabricants de Teixits i Filats, després del primer intent que havia representat uns quants anys abans la Companyia de Filats de Cotó (1772). Durant el període de formació, els fabricants s’anaren independitzant dels grans majoristes d’una manera progressiva i adquiriren finalment consciència pròpia de grup professional i socialment diferenciat.

Els homes de negocis del setcents català formaren, doncs, un dels grups burgesos més sòlids, dinàmics i importants del panorama espanyol. Econòmicament forts, ben instal·lats en la societat catalana, amb una identificació plena de llurs funcions i interessos i sòlidament institucionalitzats, els grans burgesos saberen aprofitar amb eficàcia i solvència les bones conjuntures econòmiques i polítiques que hi hagué durant el segle per aixecar un sector comercial potent i provocar la primera embranzida industrial de Catalunya. I tot això ho feren sense replantejar un ordre social que no perjudicava llurs negocis i que, a més, s’adequava als valors socials i culturals que conformaven llur mentalitat.

Els grans burgesos catalans foren, abans que res, homes de llur temps que no volgueren de cap manera trencar amb el reformisme il·lustrat que practicaven els governs del segle, i que no volgueren tampoc deixar de banda els valors feudals tardans als quals aspiraven amb tot llur afany: l’ennobliment fou la via que triaren per ascendir dins la societat catalana. Això és ben palès, entre altres casos, en la família dels Milans, que són anomenats senyors de Calabuig; els Guàrdia, que posseeixen finalment la senyoria d’Almacelles i la baronia d’Esponellà; els Duran, que assoleixen la baronia de Ribelles, i els Alegre, que tenen la de Castellet. L’únic que reclamaven amb insistència era una política governamental que els permetés consolidar llurs negocis comercials i industrials, que els donés atribucions per tal de dirigir el desenvolupament econòmic de Catalunya i que, per descomptat, els deixés tenir sota llur supervisió els productors (pagesos i artesans) i el petit comerç (botiguers). Això últim no fou gaire ben acceptat per aquests grups i provocà algunes conflictivitats en la societat catalana que no alarmaren gaire les classes dirigents.

Tot i així, des del pla econòmic i dins l’àmbit de la vida institucional, sembla evident que, durant el setcents català, la gran burgesia de negocis tingué un paper destacat i influent, la transcendència del qual per a la història de Catalunya fou subratllada per Jaume Vicens i Vives. Si més no, la seva actuació anà construint objectivament (i al marge de llur voluntat explícita) elements de superació de la societat precapitalista en què visqueren.