Els intel·lectuals, entre la Il·lustració i les tradicions nacionals

Durant el segle XVIII, la cultura dels Països Catalans, disgregats políticament de manera irreversible, va trobar noves vies per a afirmar la seva peculiaritat. Aquest fet positiu no va ser d’antuvi el resultat de les iniciatives dels intel·lectuals i, sobretot, no va ser un efecte de la mera identificació dels pensadors locals amb l’esperit il·lustrat característic del segle a Europa. El servei a les antigues nacionalitats passava per mantenir una certa reserva davant les consignes enciclopedistes. Sols una exigua minoria dels intel·lectuals locals va saber trobar, i no sempre, el difícil punt d’equilibri que permetia harmonitzaria fidelitat a les arrels i l’impuls vers la modernització.

Revolució científica i impulsos cosmopolites

Els intel·lectuals catalans no van participar de manera destacada en l’eclosió de la mentalitat científica moderna durant els segles XVI, XVII i XVIII. Com moltes altres col·lectivitats arraconades aleshores en la perifèria cultural europea, les societats catalanes van ser, sobretot, consumidores d’idees produïdes en països com Itàlia, Holanda, França o Anglaterra. La simple recepció de les idees innovadores es va veure dificultada per obstacles institucionals de base ideològica. Aquests eren especialment forts als territoris de la monarquia hispànica, íntimament compromesa amb el rigor contrareformista de l’Església catòlica.

Al final del segle XVII, les llums de l’escola racionalista començaren a penetrar lentament. Diversos professors valencians, i, en especial, els matemàtics Joan Baptista Corachan i Tomàs Vicent Tosca, inspirats en Descartes i en Gassendi, figuren entre els principals promotors de l’impuls modernitzador a la Península Ibèrica. Una part considerable dels seus esforços va haver d’esmerçar-se a fer compatibles el respecte de l’ortodòxia emanada del concili de Trento i alguna pràctica científica de signe més modern. Aquestes transaccions van produir un eclecticisme que, en donar ja un cert vernís actual a la cultura universitària local, va retardar la recepció d’avenços posteriors als de l’escola cartesiana i, en concret, va dificultar la penetració de la nova física newtoniana.

Bé que Descartes i Newton semblen avui pertànyer a la mateixa constel·lació de profetes del món modern, des de la perspectiva del debat cultural de la Il·lustració aquells dos savis representaven dues opcions contraposades, entre les quals calia triar. Descartes, el matemàtic, representava l’aproximació deductiva als problemes de l’home, la resolució dels enigmes del món a partir de la troballa d’un primer nucli de veritat essencial i mitjançant un procés estrictament racional. Newton, el físic, representava una aproximació més directa i practicable, l’observació detallada dels fenòmens, la verificació empírica de les teories, la construcció gradual d’un coneixement segur.

La Il·lustració va consistir en l’esforç per a aplicar els principis de la nova ciència de la natura a l’estudi i a la interpretació de l’home. Doncs bé, des d’aquest punt de vista específic, l’opció entre Newton i Descartes era prou clara. Sobre l’home i sobre la seva relació amb l’Univers havien estat proposades, des de feia molts segles, nombroses interpretacions globals, sovint discordants les unes amb les altres i totes elles vulnerables, per això mateix, a les crítiques dels escèptics. Als intel·lectuals il·lustrats, en conseqüència, els resultava més prometedora la nova via empírica mostrada per Newton que no pas la indicada per Descartes, que trobaven assimilable, metodològicament, a les grans construccions metafísiques de la Grècia clàssica i del cristianisme medieval.

Ara bé, els flamants científics socials de la Il·lustració no es llançaren pas a la recerca sense condicionaments. Mai no es lliuraren a l’empirisme pur, malgrat les nombroses declaracions fetes en aquest sentit. Perquè aplicar la lliçó de la física newtoniana implicava, primer de tot, suposar que els fenòmens particulars responien a lleis de tipus universal, no sols en l’àmbit del món físic sinó també en l’esfera del comportament dels homes. Significava posar per davant la indagació d’aquestes lleis universals. Els capdavanters de les ciències socials del segle de les llums, potser més cartesians que no es pensaven, recollien dades sols en la mesura que els servien per arribar a conclusions generals sobre la natura humana. No les recollien pas per mera curiositat o per apreciació de les peculiaritats personals, històriques o locals. Aquestes qualitats restaven en principi al marge dels objectius de l’estudi, de la mateixa manera que restaven al marge del futur cosmopolita que els il·lustrats preveien i desitjaven per a la Humanitat.

Producte de societats en expansió, plenes de confiança en la seva capacitat de competir i de surar per damunt de tots els trasbalsos de la història futura, la Il·lustració que venia de França i de Gran Bretanya empenyia vers la integració universal de pobles i de cultures.

També la monarquia espanyola empenyia vers la integració dels pobles i de les cultures. No a escala realment universal, és clar. Però en això no es diferenciava pas dels sistemes polítics anglès o francès. Per tot arreu, els generosos impulsos intel·lectuals vers la fraternitat humana esdevenien a la pràctica política arguments favorables a la refosa de les nacionalitats medievals dins el gresol dels grans Estats territorials, que s’anaven definint a través del joc de les guerres, dels tractats de pau i dels enllaços dinàstics.

La confluència entre el ja antic designi unificador de la monarquia hispànica i les idees racionalistes, novament vivificades pels èxits de la ciència experimental, va marcar l’ambient enmig del qual hagué de desplegar-se l’activitat dels intel·lectuals dels Països Catalans del segle XVIII. Es tractava d’una situació que, d’una banda, estimulava la florida de les capacitats individuals de reflexió i d’investigació, però que, de l’altra, era molt adversa a la continuïtat d’una cultura amb perfils locals com la catalana.

En l’aspecte lingüístic, sobretot, la continuïtat semblava impossible. Els intel·lectuals, precisament pel fet de ser-ho i de mantenir-se amatents a l’accelerat ritme cultural internacional, no podien sinó pensar, com Antoni de Capmany, que el català era “un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las letras, y desconocido del resto de Europa”.

Significativament, les principals accions tendents a protegir la llengua catalana davant els avenços del castellà es van adoptar al marge del món de la cultura superior i en el context de la llarga i sorda pugna per la influència social entre l’Església i el poder secular de la monarquia. En canvi, el valencià Gregori Maians i el barceloní Antoni de Capmany, més pròxims a la Il·lustració que no pas els bisbes i els capellans del seu temps, no es conformaren amb escriure en castellà. Aspiraren a dissenyar l’adequació de la llengua oficial de la monarquia espanyola com a vehicle idoni per a la cultura moderna, capaç de substituir el llatí i de rivalitzar amb el francès. Tal vegada la contemplació de la ja consumada dissort literària del català va ajudar-los a veure, amb més claredat que els seus col·legues espanyols, els perills que amenaçaven també la llengua castellana si no sabia adaptar-se al nou esperit científic. I així, des de YOración en que se exhorta a seguir la verdadera idea de la elocuencia española (1727) i la Rhétorica (1757), entre altres obres de Maians, fins a la Filosofía de la elocuencia de Capmany, publicada el 1777 i esmenada i complementada amb altres treballs del mateix autor fins a final de segle, ambdós intel·lectuals catalanoparlants participaren en la remuntada del castellà i contribuïren, sobretot per omissió, a dissoldre els perfils propis de la cultura catalana. El fet ha escandalitzat els catalanistes del segle XX, però no va ser un fenomen gens sorprenent, ateses les circumstàncies.

La vitalitat de l’historicisme polític

Més constant, rica en incidències i creativa va ser la relació dels intel·lectuals del set-cents amb un altre aspecte del patrimoni cultural català, el culte a les tradicions polítiques, religioses i socials atresorades sota les banderes de la Corona d’Aragó.

Des de les festes en homenatge al jove Felip V i a la seva núvia el 1702 fins a la visita de Carles IV el 1802, també amb motiu d’unes noces principesques, les autoritats i la societat civil de Barcelona exhibiren davant els membres de la dinastia borbònica al llarg de tot el segle XVIII els títols d’honor local. Mites clàssics i tradicions piadoses acompanyaven els ingredients principals, els extrets de l’etapa medieval. Amb una intenció clarament didàctica, als reis moderns se’ls presentava l’arbre genealògic que lligava la dinastia actual amb els primers comtes de Barcelona i es feia el recompte dels títols aportats per les armes catalanes a la corona d’Espanya. La llegenda dels quatre pals de sang, recompensa d’un monarca medieval al seu fidel vassall, era recordada també davant els reis moderns com a primera peça d’un enfilall d’històries més o menys exactes sobre les prestacions dels catalans al seu senyor natural en tot temps. Prestacions militars i d’altra mena, com aquella tan truculenta en què el conseller en cap de Barcelona, Fivaller, netejava amb la seva llengua les plagues de l’empestat rei Ferran d’Antequera. Però sempre, punt decisiu, es tractava de prestacions gratuïtes, no forçades.

Perquè una clara intenció política ordenava el bigarrat conjunt de records històrics catalans. I aquesta intenció era el manteniment de la relació contractual amb el rei, que assegurava a aquest l’assistència generosa dels subjectes sempre que ho necessités, i als reialmes els garantia un govern moderat sota unes institucions representatives. La insistència en el culte a les institucions de la terra implicava, per un costat, que l’entitat històrica sentida com a pàtria eren els reialmes concrets, València o Catalunya, o en tot cas el conjunt de la Corona d’Aragó, i no la comunitat de pobles de parla catalana. I per l’altre costat, la lloança al passat gloriós generat pel pactisme descansava també en la figura d’un rei dotat de poder i d’iniciativa. La darrera recapitulació historiogràfica presidida per la doctrina pactista abans del daltabaix del 1714, els Anales de Cataluña de Feliu de la Penya, feia del sentit jurídic i del respecte al compromís amb el monarca un tret definitori del caràcter nacional català.

El descabdellament desfavorable de la guerra de Successió havia significat un cop molt fort contra aquest capteniment. No obstant la repressió que en sobrevingué, l’historicisme polític català es mantingué en forma larvada i produí nous fruits al llarg del set-cents. Un d’aquests fruits posseeix una certa originalitat i un gruix teòric estimable, tot i que va ser desenvolupat, no sols al marge de l’esperit genuí de la Il·lustració, sinó en contra de les tendències que aquest moviment teoritzava i legitimava. Es tracta de la peculiar interpretació que els juristes catalans, com Francesc Ametller, Josep Francesc d’Alòs i, més tard, Ramon Llàtzer de Dou, van donar als decrets de Nova Planta.

Els caps militars que governaren els països ocupats arran del triomf de Felip V consideraven, amb l’esperit que els caracteritzava, que la liquidació del vell règim polític derivava del dret de conquesta i que les noves institucions no tenien altra entitat que la d’uns instruments de dominació il·limitada. Però a mesura que les armes borbòniques avançaven des d’Almansa fins a Barcelona, la rotunditat dels actes derogatoris va minvar. Els estudis pericials per a aplicar el designi genèric de la monarquia absoluta assoliren alguns èxits en la conservació del patrimoni institucional catalano-aragonès, com per exemple el dret civil de Catalunya. Al costat de les inequívoques tendències a l’absorció de tot el poder per part del rei i dels seus representants en pro d’un disseny unificador d’Espanya, els glossadors catalans destacaren altres qualitats en la Nova Planta. Primera, que significava el pas del dret de conquesta a la seguretat jurídica, fins i tot contra les extralimitacions dels funcionaris reials. Segona, que constituïa un sistema especial de govern per als diferents reialmes, en concret un règim diferenciat per a Catalunya, i per tant contrari a una Espanya uniformitzada a la castellana. I tercera, que es tractava d’una concessió règia amb caràcter irreversible, equiparable, en conseqüència, als privilegis medievals que havien originat el sistema pactat.

Tot aquest esforç teoritzador va ser formulat amb mitges paraules i amb tota mena de cauteles, per raons òbvies. Però va ser alimentat, a la pràctica, per disposicions del mateix Felip V en contra dels seus propis delegats i a favor de les garanties ofertes pels documents fundacionals del règim borbònic. També li va donar ales l’existència efectiva de negociacions al voltant, com sempre, de les contribucions del reialme al sobirà: la contribució material, el cadastre, i la contribució humana, el servei militar.

Els acords i desacords sobre aquestes prestacions van marcar profundament les relacions entre Catalunya i els Borbó al llarg de tot el segle. La monarquia aspirava a regularitzar les prestacions per tal de muntar la carcassa político-administrativa i militar d’un Estat modern, i, algun cop, el rei s’entestà a portar fins al final, sense concessions, el seu designi estatalitzador. Aquest va ser el cas, sobretot, de la instauració del sistema de quintes per sorteig decretada per Carles III el 1770, que va topar amb una autèntica insurrecció de les institucions locals de Catalunya durant els anys 1773 i 1774. El sorteig va haver de ser suspès per manca, justament, d’instruments político-administratius capaços d’imposar la decisió règia. Perquè, de moment, i al llarg de tot l’antic règim, tant abans com després de les formulacions del despotisme il·lustrat, la monarquia no tingué els mitjans per arribar a tots els racons del seu domini i va haver de negociar amb els poders locals. Sempre que el rei, pressionat per aquelles carències o per les emergències de la seva política imperial, concedia una solució de compromís, la societat civil catalana, nostàlgica del vell pactisme, ho celebrava vivament. Les crisis político-militars d’origen extern, que permetien repetir els vells gestos de fidelitat al senyor natural, eren especialment ben aprofitades. Sometents, miquelets, representacions corporatives, donatius especials voluntaris i altres formes de col·laboració amb la monarquia plenes de regust històric, van reaparèixer repetidament des de les guerres expansionistes de Felip V i Isabel Farnese fins a les que produïren la Revolució Francesa i l’imperialisme napoleònic.

Els aparents entusiasmes espanyolistes o borbonistes de la societat civil catalana, que modernament han estat interpretats com una renúncia a la pròpia personalitat nacional, van ser més aviat entusiasmes nascuts de les oportunitats de restaurar, ni que fos precàriament, les formes històriques a les quals els catalans havien hagut de renunciar el 1714.

Les biblioteques privades com a fonts històriques

L’inventari dels llibres en les biblioteques privades i també dels seus títols proporciona un bon indicador per mesurar el grau de cultura i el nivell de difusió de les idees il·lustrades. La biblioteca del comte de Carlet és la més important que es coneix al País Valencià, amb un total de prop de 900 llibres, una bona part dels quals són de literatura i de ciència il·lustrada, fet que el converteix en un cas excepcional entre la noblesa, que acostuma a reunir fons molt més modestos, que rarament depassen els 500 títols. El gràfic en mostra la classificació temàtica i nombre de títols.

Historicisme i Il·lustració

Ni els intel·lectuals més refinats, com ara els humanistes Gregori Maians i Josep Finestres o el pro-enciclopedista Antoni de Capmany, es van poder sostreure a l’ambient que es respirava a les seves localitats d’origen. No deixaren d’apreciar la força de l’historicisme polític i el valor de les seves manifestacions populars. I aquest apreci, espontani o fruit de càlcul intel·lectual, es trasllueix en els seus escrits referits a les velles nacions de la Corona d’Aragó i a la relació entre elles i la moderna Espanya.

Un dels més amplis coneixedors de la producció ideològica del segle XVIII a Catalunya, Jaume Carrera i Pujal, ha deixat un balanç taxatiu dels treballs d’aquell temps en la seva Historia política de Cataluña en el siglo XIX: “En el siglo llamado de las luces ningún escritor catalán fue racionalista o liberal.” I argumentava: “Por fidelidad a la conducta de las instituciones autóctonas y también por adaptación a las circunstancias en que vivieron, los escritores catalanes del setecientos tenían que repudiar al liberalismo”. És una conclusió que segurament ha de resultar inacceptable per als qui consideren els plantejaments racionalistes i liberals com un fruit necessari de determinats nivells d’evolució social i econòmica i que trobaran més agradosa sens dubte la tesi d’Enric Moreu-Rey, un altre dels experts en la matèria. Segons que manifestava aquest historiador de la cultura en El pensament il·lustrat a Catalunya, el desenvolupament burgès de València i Barcelona, palès al final del segle XVII, “desembocava fatalment a afavorir l’esperit de renovació, de progrés tècnic i científic, de continuïtat intel·ligent en el contacte amb l’exterior; de tal manera que, si no coneguéssim exemples d’il·lustrats aleshores i aquí, caldria buscar-los perquè havien d’existir tan obligatòriament com aquells astres desconeguts però que els càlculs preveuen”.

Tanmateix, l’historicisme, i no la Il·lustració, va continuar en el centre de l’elaboració cultural pròpia dels Països Catalans al llarg del segle XVIII. La vitalitat social no va voler trencar amb el passat, i els intel·lectuals van continuar treballant amb la mateixa primera matèria. Ara bé, no tots els escriptors locals van acontentar-se amb repetir les fórmules ja consagrades segles enrere. La fidelitat a les antigues institucions autòctones no empenyia pas en la mateixa direcció que l’adaptació a les circumstàncies del segle. La pressió de la cultura científica moderna es feia sentir de manera cada vegada més insistent i amenaçadora. No era, només, que els adversaris del sentiment historicista tinguessin la força de les armes i la de les acadèmies. És que el culte a les tradicions històriques presentava, davant la mentalitat crítica, uns flancs molt febles. I en aquest context, la gran missió de l’elit dels intel·lectuals catalanoparlants del set-cents sensibles als missatges del racionalisme empíric va ser assumir els principis metodològics derivats de l’eclosió de la ciència moderna, projectar-los damunt de les tradicions compartides, contribuir a la depuració del coneixement històric i preparar finalment la difícil conciliació entre l’historicisme polític català i l’esperit racionalista de la Il·lustració.

Només en un sentit molt vague es poden qualificar d’il·lustrats els primers passos en aquest laboriós recorregut, que lligaven més aviat amb formes anteriors de la mentalitat crítica nascuda amb el Renaixement. Podrien ser considerats com a il·lustrats sobretot perquè formaven part de la maduració intel·lectual que va culminar amb la Il·lustració. Però cal afegir, tot seguit, que tampoc la culminació intel·lectual del segle als Països Catalans no va ser Il·lustració en sentit estricte, sinó una amalgama d’elements de la filosofia de les llums sobre l’irrenunciable fons d’historicisme.

La feblesa empírica de l’historicisme tradicional

El continuat prestigi dels Anales de Cataluña de Feliu de la Penya entre els intel·lectuals catalans del set-cents és un signe clar del pes determinant de l’historicisme. Entre altres coses, l’exaltació del sentit jurídic de la nació catalana feta als Anales va ser capaç d’inspirar a Josep Finestres el projecte, no realitzat, d’una història del dret català. El 1749 el professor cerverí en parlava, per carta, amb Gregori Maians, també animat a reunir les dades corresponents al dret propi del reialme de València.

Ara bé, la tesi de Feliu de la Penya era acompanyada per un conjunt de dades amb molts punts foscos per a la mentalitat científica moderna, que havia de considerar els fets històrics ressenyats per un autor com la base empírica damunt la qual era edificat el seu treball. I com a historiador, l’empresari i jurista barceloní era un típic erudit a l’antiga. La seva era una erudició bàsicament llibresca, marcada per la pruïja de reunir totes les notícies referides pels autors anteriors, amb independència del seu fonament documental o de la seva credibilitat. Aquesta manca de selecció de dades, sovint contradictòries, el portava a artificioses conciliacions d’autoritats. La sobrecàrrega d’ingredients de valor dubtós o d’aparença estrafolària i la dispersió i entortolligament de les argumentacions concretes, sovint referides a punts secundaris de l’obra, n’afeblia la tesi principal, no la deixava emergir com a veritat empíricament demostrada.

La tradició històrica sobre la que era edificada una obra com la de Feliu de la Penya havia sofert adulteracions deliberades molt considerables des de l’edat mitjana. No era un mal específicament català, sinó que havia afectat tota la historiografia europea, en les seves facetes civil i eclesiàstica. Les innombrables falsificacions derivaven sovint de rivalitats i lluites d’interessos locals. Per exemple, els títols d’honor principals de pobles i ciutats eren els sants que hi havien nascut o sofert martiri. L’antiguitat i la qualitat dels exemples de fidelitat a Crist havien esdevingut un argument important, de tal manera que els interessos mundans contribuïren a alterar i magnificar les tradicions cristianes. Un origen directament apostòlic era, sens dubte, el millor títol per a una Església nacional, i les suposades visites de sant Jaume el Major i de sant Pau a la península ibèrica foren objecte de la màxima atenció per part dels fidels. Generaren una abundosa producció historiogràfica i polèmiques que, com en el cas del debat sobre la primacia de Toledo o de Tarragona, traslluïen les clivelles que separaven els pobles hispànics en nacions rivals.

Encara que l’adulteració històrica es produïa pertot arreu, la indispensable actitud defensiva adoptada per la cultura catalana després de la guerra de Successió amenaçava a perllongar localment els seus efectes de manera desmesurada. Una part de la producció historiogràfica catalana del set-cents va seguir dins aquella línia, de vegades amb perfils exageradament barrocs, a l’escalf, ben segur, d’un gust prou estès. Durant la primera meitat del segle va ser molt popular l’abundosa producció del botiguer de teles Pere Serra i Postius, admès a l’Acadèmia barcelonina. Fins i tot el primmirat Finestres va considerar-lo un gran coneixedor de les antiguitats catalanes i va exaltar el mèrit que tenia, sobretot atesa la seva extracció social i el seu ofici mecànic. Doncs bé, l’obra de Serra i Postius, molt especialment Prodigios y finezas de los santos ángeles hechos en el Principado de Cataluña, publicada el 1726, és una combinació desavantatjosa de patriotisme català i d’una peculiar devoció personal per les figures angèliques, juntament amb una notòria manca de criteris bibliogràfics. La mateixa Acadèmia va haver d’advertir-lo contra l’ús com a autoritat de les increïbles Centurias de los Condes de Barcelona del falsari Esteve Barrelles, fet que prova l’anacronisme de Serra en l’aproximació a la matèria històrica.

En el context d’un segle intel·lectualista com el XVIII, un historicisme treballat d’aquella manera quedava reduït a la desprestigiada condició de folklore. Corria el perill d’esdevenir mer residu, desproveït de tota efectivitat social i política.

La lluita contra els falsaris

Internacionalment, la lluita contra les falsificacions historiogràfiques havia començat amb l’humanisme. Des del segle XV, humanisme laic i humanisme cristià havien predicat el retorn als textos primitius i havien constituït l’hermenèutica o art de la interpretació d’aquestes fonts remotes, que permetia passar per damunt de les deformacions i els malentesos acumulats durant el parèntesi medieval. D’aquest impuls metodològic va néixer una tècnica més elaborada que el mer rebuig en bloc proposat pels racionalistes radicals dels segles XVI i XVII, que consideraven irremeiable la mistificació del coneixement del passat i es refugiaven en una actitud escèptica. Es tractava d’establir la genealogia de cadascuna de les afirmacions fetes pels historiadors fins arribar a la primera autoritat que la substanciava. Aquesta laboriosa tasca va resultar ben productiva, perquè als escrits dels falsaris l’establiment de les dades apòcrifes descansava sovint en una citació incorrecta o incomprovable o, fins i tot, en una referència a una font literària inexistent.

A la Península Ibèrica, els antecedents humanistes van fructificar a la segona meitat del segle XVII per obra d’autors que, com Nicolás Antonio, el marquès de Mondéjar i el cardenal Aguirre, aixecaren bandera contra els falsaris. Aquest fet frenà immediatament la producció falsària, que anava prenent proporcions cada vegada més exagerades per obra de les polèmiques i de les tensions interregionals sorgides de la crisi de la monarquia hispànica precipitada el 1640. Dins el bàndol catalanista, per exemple, Roig i Jalpí va deixar de sostenir l’autenticitat de la crònica de Liberat i no es va atrevir a publicar el fals Boades. En el bàndol contrari, declinà igualment la capacitat d’autors com l’aragonès Pellicer d’Ossau. I també va començar la denúncia sistemàtica de les fantasies arrelades més antigament, com les d’Annio de Viterbo sobre els reis primitius d’Espanya, connectats amb els patriarques de l’Antic Testament.

Centrada a Andalusia en temps de Carles II, l’escola crítica espanyola va tenir la seva continuïtat principal a València des dels anys del canvi de segle i de dinastia. Un erudit col·laborador del cardenal Aguirre a Roma, Manuel Martí, que esdevingué degà de la col·legiata d’Alacant, i el seu biògraf i deixeble espiritual Gregori Maians són l’eix d’una veritable escola entestada a divulgar, continuar i culminar els esforçós depuradors d’Antonio, Mondéjar i el seu cercle. Dins l’escola valenciana, un tractat de metodologia històrica, el Norte crítico con las Reglas más ciertas para la discreción en la Historia, y un Tratado Preliminar para la Instrucción de Históricos principiantes, publicat per Jacint Segura el 1733, representa una expressió ja madura i sistematitzada de la demolició dels falsos prestigis en la historiografia espanyola.

Els contactes amb l’estranger, especialment amb Itàlia i amb França, foren importants des de l’inici de l’escola crítica valenciana i sovintejaren cada vegada més sota l’ègida de Maians, home d’immensa capacitat i obertura intel·lectuals i de creixent prestigi internacional. Però el segell principal del grup va ser la fidelitat al llegat humanista espanyol, a aquell segle XVI que Maians i després Capmany batejaren amb l’afortunat nom de Siglo de Oro. L’orgull pel fet de tenir un patrimoni espanyol, identificat sobretot amb la cultura literària castellana, deixava tanmateix en els autors valencians un espai per reverenciar els trets diferencials de la corona d’Aragó i la cultura d’expressió catalana.

Des d’aquest arrelament als corrents locals, Maians va mostrar-se contrari a les tendències a imitar passivament els models culturals francesos que el canvi de dinastia havia propiciat. En particular, polemitzà amb el criticisme del benedictí gallec Feijoo, d’inspiració clarament il·lustrada però que de vegades no superava el pur verbalisme. I mantingué unes relacions sovint conflictives amb el pare Flórez, que dirigia l’España sagrada, gran empresa de la crítica historiogràfica patrocinada per la monarquia borbònica. Les tibants relacions de Maians amb els ambients de regeneració cultural més pròxims al poder central el portaren el 1739 a abandonar el càrrec de bibliotecari reial que havia obtingut sis anys abans. Més tard, frustraren el projecte institucionalitzador de l’Acadèmia Valenciana, que el mateix Maians fundà el 1742 i que hauria evitat la dispersió dels intel·lectuals de l’escola i promogut altres facetes del seu treball col·lectiu.

La reconstrucció documental de la història

La figura de Gregori Maians, cada vegada més solitària, no deixà de projectar la seva benèfica influència, no sols a València, sinó també a Catalunya, a través de Finestres i de tres destacats valencians, els bisbes de Barcelona Ascensi Sales i Josep Climent i el fiscal de l’Audiència de la mateixa ciutat Manuel Sistemes.

Però l’escola crítica a Catalunya no sols no va dependre de l’influx valencià, sinó que va arrencar d’orígens clarament diversos i va desembocar en resultats diferents, si bé complementaris.

Efectivament, la riquesa documental dels arxius catalans, començant per l’Arxiu Reial de Barcelona i sense oblidar els dipòsits monàstics, episcopals i civils, va marcar la directriu principal del criticisme a la regió. Sobre aquesta documentació, que havia estat ja el suport de l’excel·lent obra de l’aragonès Zurita i que havia inspirat un gran afany recol·lector en Jeroni Pujades, es projectà des de mitjan segle XVII la tasca de Pèire de Marca i del seu secretari i continuador, Étienne Baluze. Servidors del rei de França i redescobridors interessats del passat franc de Catalunya, aquests dos personatges figuren entre els capdavanters internacionals de les noves tècniques documentals.

Perquè la tasca de la crítica històrica no acabava amb la depuració bibliogràfica. Les cròniques i els historiadors no deixaven de ser fonts secundàries del coneixement històric. Però idealment tot fet històric havia de tenir un suport documental directe, és a dir, havia de poder recolzar en una font primària. Aquesta consideració havia obert el segon front del criticisme historiogràfic. També les fonts documentals havien sofert manipulacions des de feia segles i les adulteracions d’aquest rang eren més difícils de descobrir que les de cronistes i historiadors, de manera que no n’hi havia prou amb anar als arxius i llegir els documents. Calia primer de tot demostrar-ne l’autenticitat.

Al segle XVII determinades comunitats eclesiàstiques, com els bol·landistes i els maurins, establiren les tècniques de verificació dels documents d’arxiu. Aquestes tècniques, que més tard han estat conegudes amb el nom, potser inadequat, de ciències auxiliars de la història, estudien no sols el contingut textual del document, les dades consignades, noms de persona i de lloc, datació, etc., sinó també la llengua i l’estil, i més encara, els caràcters materials, més difícilment imitables, com ara el tipus de lletra, les signatures, els segells o el suport. Un cop discriminats els documents, es tractava de classificar-los, aplegar-los en col·leccions homogènies i fer-ne derivar un nou teixit de coneixements històrics que substituís els que provenien de la sospitosa tradició historiogràfica.

A partir d’una forta influència francesa, la renovació historiogràfica a Catalunya després del 1714 va lligar menys amb la crítica dels autors anteriors que no pas amb el garbellament i aplegament de documents. Menys amb els grans debats intel·lectuals, sovint dominants entre els universitaris valencians, i més amb les tasques tan materials dels arxivers i amb les discussions sobre punts concrets damunt dels documents justificatius. Des dels capdavanters Josep de Taverner i d’Ardena, Manuel Marià Ribera i Francesc Xavier de Garma, fins a la denominada escola de Bellpuig de les Avellanes, amb Caresmar, Pasqual i Martí, i fins als erudits del cercle de Pròsper de Bofarull, ja al primer terç del segle XIX, el criticisme historiogràfic català va ser bàsicament el resultat dels esforços dels arxivers, que van anar contribuint a l’esclariment del passat medieval, no sols de Catalunya, sinó també d’una part substancial de l’Occident europeu.

Dins d’aquesta inclinació principal destaca l’obra de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El cenacle barceloní havia començat el 1728 una activitat més aviat propícia al lluïment de les facultats líriques i, sobretot, retòriques dels seus membres. Però enmig de les trivialitats heretades de l’educació jesuítica barroca, destacava una dedicació principal als temes històrics, tribut al sentiment tradicionalista de les classes elevades de Barcelona. Josep de Móra, marquès de Llo, aconseguí com a director de l’Acadèmia encarrilar l’esplai dels notables locals vers la redacció d’una història de Catalunya depurada dels errors tradicionals. Va comprendre aviat la necessitat de compondre una obra prèvia de caràcter metodològic que orientés les tasques col·lectives, i n’assumí personalment la confecció. Si la primera part del treball resultant, titulat Observaciones sobre los principios elementales de la historia i publicat el 1756, se situa en la línia de la crítica bibliogràfica conreada per l’escola valenciana i sistematitzada per Segura, la segona, en canvi, és un tractat de paleografia i diplomàtica. Sens dubte, la presència a l’Acadèmia, al costat del mateix Llo, d’experts com Garma i Caresmar, va contribuir a donar solidesa a aquest decantament típic de l’escola catalana pel criticisme documental.

Els caps de l’escola valenciana detectaren oportunament la direcció empírica del grup aglutinat al voltant de l’Acadèmia barcelonina i en saberen destacar el mèrit, fins i tot davant el recalcitrant ambient cerverí. El mateix 1756 Gregori Maians tractava en va d’alliçonar el sempre reticent Josep Finestres: “Yo en todo quiero mostrarme apasionado de essa lucidíssima Academia. La embidia fue causa de que no continuasse la valenciana, que hubiera publicado muchas obras útiles. Vd. deviera franquear a essos académicos su colección de Inscripciones, que sería una obra mui propia de su instituto, i mui bien recibida en toda Europa.” I esperava sobretot de l’Acadèmia barcelonina “que publicará muchas noticias del insigne Archivo de Barcelona, que es lo que más importa”. El seu germà, Joan Antoni Maians, va manifestar més tard, ja amb plena consciència del progressiu decandiment de l’escola valenciana, la seva admiració davant l’esplet dels arxivers erudits de Catalunya: “Nosotros no tenemos Vegas, Dous, Dorcas, Caresmar, Capmany, Amat y Codinas, etcétera.”

El repte de la cultura enciclopedista

El criticisme, en els seus dos aspectes, el bibliogràfic i el documental, era una revolució tècnica, però també una revolució ètica impregnada profundament de fe cristiana. La divisa del pare Enrique Flórez era que “ni Dios, ni sus escogidos se honran con la mentira, ni han de promoverse sus glorias con ficciones”. Però aquesta lloable empresa depuradora no era suficient des del punt de vista del racionalisme més radical.

En efecte, les primeres tècniques de tractament documental establertes per Mabillon i els seus col·legues i continuadors anunciaven ja clarament els amplis desenvolupaments que arriben fins avui mateix però, com a escola caracteritzada, la historiografia crítica eclesiàstica dels segles XVII i XVIII tenia marcat un límit metodològic important. Un cop establerta l’autenticitat del document, els fets consignats per ell eren considerats igualment autèntics, amb independència de la seva credibilitat a la llum de la raó natural. És evident el valor estratègic d’aquest capteniment, que permetia demostrar la veritat d’esdeveniments extraordinaris com ara els miracles sempre que disposessin d’un suport documental fiable.

A la vista d’aquesta actitud dels erudits eclesiàstics, els representants del corrent racionalista modificaren el matís de la seva crítica a la història. Els enciclopedistes francesos de mitjan segle XVIII no posaven ja l’accent en la impossibilitat del coneixement del passat humà, sinó en la seva inutilitat. Superada la controvèrsia entre els Antics i els Moderns a favor dels darrers, Diderot proclamava que ja no quedava res de substancial per aprendre dels grecs i dels romans i que, per tant, no valia la pena d’escarrassar-se a furgar als arxius. Més encara, Voltaire desemmascarava la historiografia eclesiàstica i política com una part de la conspiració de les forces obscurantistes per tal de mantenir el poble en l’error i la ignorància. La historiografia tradicional ignorava els progressos del coneixement, l’única part del passat que els enciclopedistes creien digna d’atenció i susceptible de ser unida a les observacions empíriques sobre l’home actual en el cos de les noves ciències socials.

Per als enciclopedistes, a partir de Montesquieu, Espanya havia esdevingut el model mateix de la societat endogalada per unes institucions repressives i amb la memòria segrestada per una història falsament gloriosa, plena de fets d’armes i d’intolerància religiosa però buida de contingut civilitzador. El 1782 Masson de Morvilliers en portava a l’apogeu el negre retrat: “Actualment, Dinamarca, Suècia, Rússia, fins i tot Polònia, Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França, tots aquests pobles, enemics, amics o rivals, s’encenen en una generosa emulació per al progrés de les ciències i de les arts! Cadascun d’ells medita quines conquestes ha de compartir amb les altres nacions; tots ells, fins ara, han fet una o altra descoberta útil que ha estat profitosa per a la humanitat! Però què devem a Espanya? Des de fa dos segles, o quatre, o deu, què ha fet per Europa?”

L’esforç per respondre aquestes dramàtiques preguntes va iniciar al darrer terç del segle XVIII un ampli cicle historiogràfic que havia de culminar vers el 1900 amb la reivindicació de la peculiar ciència espanyola per Menéndez y Pelayo. Va començar també el divorci intern dels intel·lectuals espanyols, amb dos punts de vista extrems. D’un costat, la majoria que es negava a reconèixer la direcció de la civilització europea i es refugiava en un culte cec del passat local. De l’altre, l’exigua minoria disposada a admetre la veritat profunda de la crítica enciclopedista i a rebutjar en bloc el patrimoni cultural hispànic, sense altres consideracions. Entremig, un grapat de pensadors que mirava de trobar una solució més positiva al repte llançat per la influent cultura francesa.

I de la mateixa manera que Gregori Maians i Jacint Segura havien destacat entre els intel·lectuals del temps de Felip V, i que el marquès de Llo i Jaume Caresmar ho havien fet en temps de Ferran VI, sota Carles III també foren pensadors dels Països Catalans els representants més destacats del grup que buscava sortides originals i constructives davant l’embranzida combinada de l’enciclopedisme i del despotisme il·lustrat. Entre la plèiade d’autors valencians i catalans ocupats a respondre a les esfereïdores preguntes de Montesquieu i Masson sobre Espanya, entre els Cabanilles, Llampilles, Nuix, etc., destaquen les figures dels barcelonins Antoni de Capmany i Joan Francesc Masdéu, jesuïta, i del valencià Joan Andrés, també membre de la Companyia de Jesús i deixeble directe de Gregori Maians.

L’actualització de l’historicisme

L’obra positiva d’aquests homes va arrencar d’una obertura real als vents de la cultura europea moderna; una obertura nascuda d’inquietuds intel·lectuals i de reflexions polítiques i activada, en el cas particular dels jesuïtes, per la seva expulsió d’Espanya el 1767 i el consegüent contacte directe amb l’ambient creat per la propaganda enciclopedista a la resta d’Europa. El resultat de la contemplació realista de la marxa del món fou una acceptació parcial, encertadament selectiva, dels postulats de la Il·lustració internacional.

Els autors esmentats van assumir el codi dels valors moderns, és a dir, l’accent en les arts de la pau enfront de les arts de la guerra i la concepció utilitarista de la cultura. Aquest ordre de valors era també progressivament incorporat per la monarquia borbònica espanyola que, amb Ferran VI i Carles III, abandonava el furor bèl·lic de Felip V i d’Isabel Farnese i aixecava la bandera del foment interior. El Comentario sobre el Doctor Festivo y Maestro de los Eruditos a la Violeta, para desengaño de los Españoles que leen poco y malo, primer escrit conegut de Capmany, publicat el 1773, s’adreça específicament a acceptar la teoria del progrés, juntament amb les implicacions crítiques que aquesta contenia envers Espanya. Entre els treballs concebuts pels jesuïtes exiliats a Itàlia, l’obra enciclopèdica del pare Andrés, Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura, publicada entre el 1782 i el 1799, destaca com el màxim exponent de l’assimilació de l’ideal il·lustrat d’una història de la civilització entesa en sentit cosmopolita.

Les declaracions a favor dels valors moderns que es poden trobar en aquelles i en altres publicacions d’intel·lectuals catalanoparlants dels decennis finals de l’antic règim són, sens dubte, el fet més vistent, el que sembla justificar millor l’aplicació del qualificatiu d’il·lustrat. Però no foren el fet més transcendent. El que distingeix un Capmany, un Andrés o un Masdéu dels mers divulgadors passius de les consignes enciclopedistes i que els convertí en creadors de cultura va ser l’assimilació del nucli metodològic del moviment il·lustrat: la necessitat de demostrar empíricament totes les afirmacions, fins i tot les més agradoses a l’esperit del segle. Capmany trompetejava aquest principi des del cor d’un dels seus treballs més característics, el Discurso económicopolítico en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra de los artesanos, publicat el 1778 en resposta a la interessada i rutinària directriu liberalitzadora del ministre Campomanes: “este problema económico de la necesidad de los gremios para el honor, conservación y propagación de las artes tiene hasta aquí todos los hechos a su favor y sólo las especulaciones en contra; porque en esta materia la elocuencia nada prueba y la experiencia lo explica todo”.

Seria difícil d’exagerar la importància d’aquestes dues decisions intel·lectuals: acceptació de l’escala de valors enciclopedista i acceptació de les regles de joc plantades pel racionalisme empíric. Un cop fets aquests dos passos, la perspectiva humanista de l’escola valenciana i la perícia dels arxivers catalans esdevenien un ric patrimoni acumulat, útil a l’hora de mesurar les forces dels historiadors locals amb les d’enciclopedistes francesos i ministres espanyols. Era útil a l’hora de reivindicar una imatge d’Espanya diferent dels estereotips francesos, una imatge vista amb ulls catalans, centrada en la pluralitat cultural de la península a l’edat mitjana i en la seva funció d’anella transmissora de la cultura clàssica i oriental vers l’Europa del nord. I també a l’hora de reivindicar el bagatge jurídico-polític de les nacions de la corona aragonesa malmès greument pel doctrinarisme de la monarquia absoluta.

La col·laboració de l’erudit monjo Jaume Caresmar amb Antoni de Capmany en les empreses historiogràfiques d’aquest darrer i la mateixa inclinació del primer als temes d’història civil durant els últims anys de la seva vida són un símbol clar de la fecunda associació entre criticisme documental i racionalisme empíric. L’expertesa arxivística de l’historiador eclesiàstic conferia solidesa a les argumentacions de l’historiador econòmic. I en sentit invers, la fixació d’objectius més pròxims en el temps que les tradicions paleocristianes permetia de multiplicar l’efectivitat dels escorcolls arxivístics. Com a obra individual, el símbol suprem del caràcter acumulatiu de la tasca crítica desplegada per valencians i catalans des del final del segle XVII és la titànica Historia crítica de España y de la cultura española, publicada per Masdéu entre el 1783 i el 1805. S’hi combinen els diversos plans d’aquella elaboració col·lectiva secular: la liquidació sistemàtica i definitiva dels mites sobre l’Espanya primitiva derivats dels falsaris, l’explotació exhaustiva dels documents autèntics sobre els temps romans i medievals i la crítica racionalista projectada sobre el conjunt dels fets ressenyats per les fonts.

La presència en Capmany, Andrés i Masdéu de l’esprit systématique, és a dir, de l’esperit de la indagació sistemàtica, eleva les seves monumentals aportacions erudites a la categoria de revisions empíriques de tesis sostingudes pels científics socials de la Il·lustració internacional. Sense aquell requisit metodològic haurien pogut quedar reduïdes a mera apologètica, indestriable de la propaganda reaccionària. I en canvi, han esdevingut peces positives per a la reconstrucció de la història de la civilització humana projectada per la Il·lustració i, també, elements per a una revisió més general de la visió del món racionalista. Són anelles que enllacen un antic historicisme que enfonsava les seves arrels en el món medieval amb el novíssim historicisme que emergia internacionalment al final del segle XVIII, ja amb la vestimenta romàntica, a fi de constituir-se en la segona gran etapa de la història de les ciències humanes modernes.