Una Europa dividida en nacions

El context

L’organització de la societat i de l’Estat liberal és difícilment pensable fora dels marcs nacionals que s’establiren al llarg del segle XIX. El procés de formació de la nació moderna, o dels estats nacionals si es vol, fou molt llarg i complex. El punt de partida ha de ser necessàriament el de les nocions sobre la societat que havien aparegut al segle XVIII. No cal entrar, ara, en la discussió sobre el protonacionalisme herderià o roussonià, segons que en la idea de comunitat humana es posi èmfasi en factors d’ordre etnològic i cultural o en factors de consens polític, ja que es tracta d’una discussió francament mal plantejada. No obstant això, és clar que aquestes línies culturals procedents del segle XVIII expressaven la necessitat de trobar uns nous fonaments de consens per a les societats europees, en el moment en què els vincles de subordinació al monarca o de dependència personal s’estaven afeblint de manera rapidíssima. En aquestes circumstàncies, les cultures polítiques laiques característiques dels segles XVI i XVII —el “iusnaturalisme” d’arrel aristotèlica, el republicanisme clàssic anterior al segle XVIII, o l’estricta ciència de la política originada en Thomas Hobbes— i no cal dir les doctrines derivades del cristianisme difícilment podien complir aquesta funció de recanvi. Les noves teories antropològiques i culturals derivades de la Il·lustració cercaven no solament l’establiment d’uns principis generals del dret, reguladors de la societat, com ja s’indicava anteriorment, sinó que a voltes pretenien descobrir i establir la idea de comunitats originàries o prepolítiques, més antigues i de més entitat que la sofisticada estructura política dels imperis o regnes de l’antic règim. I això era així perquè aquests diferents “llenguatges de la política” (com els ha anomenat Anthony Pagden) en el món preburgès eren sobretot projeccions de la cultura de les classes altes, en estricta oposició a les cultures diverses i vàries que dominaven l’univers popular. L’antropologia burgesa madura trencà amb la idea d’aquest món compartimentat, marcat per interrelacions i ambigüitats entre els de dalt i els de baix, a través de la imatge del ciutadà i del concepte d’una cultura conformadora de la personalitat del grup i dels individus i, per tant, aliena a les divisòries classistes pròpies de la societat estamental tardana. Les potencialitats d’aquesta manera de veure les coses —que trencava tant amb la vella idea del monopoli de la política per part d’alguns grups o estaments com amb la sofisticació cultural i política com a forma d’expressió de la superioritat i el domini classista— són prou evidents.

Lectura de Zorrilla en el taller de l’artista, A.M. Esquivel, 1846.

MAMM / Aisa

De les intencions profundes d’aquesta recerca, en deriven les concepcions de la llengua, de la cultura i de la història que serviren de fonament a la Il·lustració tardana i al romanticisme. En poques paraules: en deriva el redescobriment del “poble” en singular i dels pobles en general. I, d’altra banda, la necessitat de delimitació de tot allò que els conformava i els distingia. Per això no ha de sorprendre que, encara que els instruments conceptuals fossin diversos, la recerca sobre els orígens nacionals, la recreació i reivindicació del suposat “llegat popular” i la invenció de la tradició, per a emprar la coneguda expressió d’Eric J. Hobsbawm i Terence Ranger, tinguessin tantes coses en comú. Ni ha de sorprendre, tampoc, que la recerca d’aquests fonaments reals o mítics del passat comú hagi estat tan similar arreu, més enllà de certes tonalitats distintives. El fet realment nou del final del segle XVIII i del principi del XIX fou que aquest descobriment de la idea de comunitat nacional, identificada sobretot per una cultura i per una història, s’associà a motivacions de fidelitat política, consideracions que anteriorment no solien anar juntes o, en qualsevol cas, els trets distintius de la qual no eren emprats usualment per a reforçar idees de comunitat política. (Els casos d’utilització de motius d’aquest estil en moments d’invasió territorial o política d’una comunitat per estranys no treuen força al fons d’aquest argument.)

Lo peor es pedir, Els desastres de la guerra, F. Goya, 1810-20.

Arxiu Delstres-Índex

La família Flaquer, J. Espalter, 1845.

MRM

A la darreria del segle XVIII, per aquest i per altres camins, s’afirmà una mena d’utopia burgesa que reclamava una cultura capaç de reconciliar la gent en un únic llenguatge. Es pretenia tancar així el divorci entre alta i baixa cultura, entre les expressions sofisticades de l’elit i els comportaments populars i tradicionals dels de baix. Tan sols des d’aquesta percepció de les coses és possible d’entendre l’interès que es desvetllà, dins del romanticisme, per les composicions literàries de tall popular, pels motius trets de la vida corrent. Per exemple, es reivindicaren amb força les epopeies d’un passat molt reculat en el temps, d’un passat en el qual no s’havia produït el divorci entre l’art i el poble. Sobre aquestes bases d’identificació col·lectiva tractaren d’afirmar-se les “cultures nacionals” d’inspiració clarament burgesa, ja que en el fons de tot plegat hi havia la lògica d’un distanciament definitiu amb el model cultural de l’antic règim que separava amb nitidesa la cultura popular de la culta (encara que entre totes dues hi hagués tota mena d’interrelacions, contactes i interdependències).

Els aspectes més immediatament alliberadors d’aquesta “utopia” burgesa foren molt ràpidament obscurits per les realitats d’una nova construcció de les fronteres classistes. Però les pretensions d’universalitat del món burgès condicionaren des d’aleshores la construcció de la cultura moderna. La cultura popular o, millor dit, les cultures populars perderen l’elevat grau d’autonomia de què havien gaudit anteriorment, mentre que les diverses cultures burgeses s’expandien mirant de condicionar tota l’àrea d’allò que es considerava cultura, inclosa també la immensa àrea de la comunicació humana, que havia estat redescoberta tan recentment. En efecte, facetes molt elementals però definitòries de la sociabilitat humana, com la llengua, com el que passaria a anomenar-se folklore, etc., tot plegat va ser redefinit en bona mesura dins del nou codi de les “cultures nacionals”.

Els instruments derivats de l’alta cultura acabaren de fer la resta. Les literatures anomenades nacionals estructuraren el cànon representatiu d’allò que identificava el grup, les històries anomenades nacionals feren el mateix respecte al passat, proporcionant d’aquesta manera els elements de transmissió indispensables a un aparell escolar o una educació impartida en el servei militar que penetrà cada cop més densament entre la població. A la llarga, els hàbits sencers dels membres del grup i el seu sentit de pertinença comunitària se’n veieren radicalment afectats, i es trencaren vells localismes i pràctiques de segmentació política, que prenien sentit en el context de l’antic règim. Pel que sabem, però, aquest fou un procés variat, llarg i carregat de sinuositats.

La nova definició del sentit de pertinença al grup es produí, per tant, com a part de l’ascens de la burgesia al poder tot redefinint, generalment, els marcs estatals heretats de l’antic règim. Des d’aquest punt de vista, la idea de comunitat nacional podia tenir una doble funció fàcil de copsar. D’una banda, era un element clau de delimitació de la cultura burgesa en ascens; de l’altra, podia expressar alhora els sentiments d’insatisfacció de determinats grups respecte al marc estatal vigent. La idea de sobirania nacional podia ser manipulada tant per a definir el nou marc de relacions polítiques dins d’un Estat, com per a separar-se’n o també per a reagrupar-ne d’altres sota una realitat més àmplia definida com a nació. Altres vegades, la referència al marc comunitari serví per a plasmar les noves relacions entre determinats grups i l’Estat del qual formaven part, com succeí, per exemple, dins de la monarquia dels Habsburg.

El mapa polític europeu de la primera meitat del segle XLX era el resultat de les compensacions territorials decidides a Viena, l’any 1815, per les forces guanyadores de la coalició antinapoleònica. França va ser obligada a retornar a les fronteres anteriors al 1792. Es formà el regne dels Països Baixos, amb Holanda, els territoris belgues i Luxemburg; Polònia continuà dividida entre la Rússia tsarista, Prússia i l’imperi dels Habsburg que, a la vegada, s’apoderaren de Venècia, la Llombardia, Il·líria, Dalmàcia, el Tirol bàvar i Salzburg. Prússia en sortí reforçada no tan sols per la cessió de part de Polònia sinó perquè guanyà territoris del Rin, en particular Renània i Westfàlia, arranjament territorial que col·locà els prussians en una posició de clar avantatge en el context dels estats alemanys.

La degradació de l’estat de coses sortit del congrés de Viena va ser el resultat d’una complexa suma de factors, alguns ja esmentats, entre els quals les qüestions nacionals no eren pas absents. Deixant de banda ara el caràcter premonitori de la independència de Grècia, la formació de l’Estat belga, el 1830, posà sobre la taula l’estreta relació entre liberalisme i nacionalisme. L’onada revolucionària del 1848 portà aquesta idea molt més enllà. Les aspiracions nacionalistes a l’Europa central o les dels italians i alemanys foren una part essencial de la confrontació amb les restes de l’ordre implantat pels estats neoabsolutistes el 1815, i que ara s’extingí. En molts casos, com el dels txecs i els hongaresos, per exemple, l’impuls nacionalista no es concretà llavors en la plasmació de noves realitats estatals; els equilibris polítics entre els diferents pobles dins de l’imperi Austríac, però, es trencaren i exigiren noves relacions entre ells en les dècades següents.