Les societats agràries a l’època de la revolució

Els països de llengua catalana —com en general els països de la Mediterrània occidental europea— van experimentar importants canvis en les seues estructures socials entre el darrer quart del segle XVIII i la primera meitat del XIX. Aquest període de transformacions queda delimitat entre dues conjuntures de tensions de caràcter notablement distint. El primer moment, al final del segle XVIII, abocà a una situació de crisi del vell ordre privilegiat i cap a mitjan segle XIX el conflicte social havia adquirit un caràcter nou, propi d’una altra mena de desigualtats socials.

Camperol llaurant, “El Cultivador”, Barcelona, 1849.

AC-ECSA

El trasbals social i polític afectà sobretot el món agrari, és a dir, la major part de la societat. Això no significa, però, que es passés d’un món rural suposadament estable a una nova societat, urbana i en bona mesura marcada per la proletarització. Com es tractarà de fer veure, la societat transformada per la revolució era un conjunt dinàmic i capaç de generar canals molt variats d’explotació. D’altra banda, el resultat a mitjan segle XIX no fou un ordre esquemàticament capitalista, sinó societats burgeses específiques, més o menys industrialitzades, en les quals el món de la petita producció camperola continuava tenint un paper clau, no autònom, però caracteritzat pel seu manteniment o, fins i tot, per l’expansió. Això es deu, en gran part, a la trajectòria seguida per un capitalisme que en la seua dinàmica va afavorir l’expansió de la petita producció —cosa, d’altra banda, que també es donà en la indústria—.

Però també fou un efecte, parcial si més no, de la dinàmica viscuda arran d’algunes mesures revolucionàries. Això fa poc útil centrar-se en la pervivència de determinats grups —com ara la gran propietat nobiliària o el camperolat— i, en canvi, resulta més aclaridor tractar d’analitzar els canvis en les seues característiques o en les seues actituds tot al llarg d’aquest període.

A tot arreu, el component agrari de la societat va continuar sent molt important, encara que el major o menor pes de la industrialització li atorgava un paper prou divers. L’arrencada industrial al Principat de Catalunya —en realitat, igual que totes les europees, llevat del cas anglès— no significà de cap manera l’enfonsament de l’agricultura, sinó que fomentà una dinàmica nova del sector agrari. A llarg termini, la consolidació de la indústria i el seu desenvolupament a Catalunya no tan sols no eliminà les unitats de conreadors familiars —camperols amb graus molt diversos d’autonomia econòmica i en absolut homogenis—, sinó que fins i tot, en algunes èpoques, ha contribuït a la seua proliferació. Amb trajectòries i motius molt diferents —i en absència d’un sector industrial comparable al que caracteritzava des de molt aviat el Principat—, una dinàmica agrària que conduïa a la proliferació o la pervivència del treball familiar al camp s’ha donat també alhora en altres territoris espanyols o francesos. Això representa un sector —gens fàcil d’assimilar per les teories que presentaven un esquema dual de la societat capitalista (els amos dels mitjans de producció enfront dels assalariats)— que coexistia amb un grau de despossessió de la terra apreciable, si més no, i que és objecte de controvèrsia quant al seu significat històric. Aquest fenomen de pervivència del treball familiar, però, ha esdevingut també un element de lluita ideològica des del segle XIX. Sovint les ideologies conservadores han volgut presentar un món camperol idíl·lic com una alternativa a la lluita de classes generada als centres urbans, protagonistes dels episodis més coneguts d’aquest segle agitat. Això es relaciona, és clar, amb les esperances de les classes dominants de controlar el món de la societat agrària o, fins i tot, de mobilitzar-lo al seu favor. No s’hauria de deduir precipitadament d’això un cert immobilisme en les estructures socials i en les formes de dominació al camp. La mobilització agrària no ha estat sempre un element segur en les mans de les forces d’ordre. Tot un seguit de resistències quotidianes i de transgressions de la propietat han estat documentades una mica a tot arreu, sense que s’haja d’oblidar l’increment de les reivindicacions salarials per part dels jornalers des de la segona meitat del segle XIX. Sobretot, cap al final del vuit-cents, la lluita dels camperols pobres es va anar integrant en l’atac a l’ordre establert, fet que es pot resseguir tant pel que fa als cultivadors de vinya del Rosselló com, especialment, al moviment dels rabassaires de les comarques centrals i meridional de Catalunya. Fins i tot quan l’hegemonia conservadora aconseguí de consolidar-se sobre un sector del camperolat —com es comprova amb la dificultosa gènesi del sindicalisme catòlic valencià en el canvi de segle—, això representà transformacions significatives en la manera com els grups dominants exercien el control sobre els llauradors.

Com van afectar el món agrari els canvis institucionals de l’època de la revolució? Normalment predomina una visió que contrasta els períodes de forta agitació política amb allò que es presenta com una forta estabilitat de les estructures agràries, de manera que la revolució política no seria identificable amb una revolució social. Aquesta discussió, plantejada amb un caràcter més genèric al voltant del significat de la Revolució Francesa, val també en el cas de la revolució liberal a Espanya. El pes del latifundisme o la perduració d’alguns títols nobiliaris entre les primeres fortunes espanyoles encara al segle XX han conduït a interpretar la revolució liberal com una operació més aviat conservadora —controlada per una entesa entre classes benestants—, que hauria consistit en una mena de traducció de les fórmules antigues d’explotació feudal a les noves fórmules que consagraven la propietat privada. Actualment, però, es tendeix a situar el problema de la gran propietat en un context més general que no resulta tan desfavorable a la petita explotació o, fins i tot, a la petita propietat. I, sobretot, la revolució política apareix com un període amb la seua dinàmica pròpia, molt marcat per la conflictivitat popular. En definitiva, el mateix fet d’optar per un trencament amb l’antic règim —i no per alguna variant continuista, com va succeir en altres països— hagué d’engegar una dinàmica no sempre controlable, però que acabaria conduint a una certa estabilització de l’ordre burgès sobre unes bases i uns protagonistes socials en bona mesura nous. Segons això, el període d’incertesa, obert tímidament amb els canvis posteriors a la mort de Ferran VII i accelerat anys més tard, no es pot assimilar a una mena d’operació Gattopardo on s’hauria aplicat el “cal que tot canvie perquè res no canvie”. Com es pot rastrejar, l’agitació d’aquests anys deixà la seua empremta de manera fonamental sobre la remodelació de les estructures de la societat. La transformació de la societat agrària alterà moltes posicions de les classes dominants i oferí prou oportunitats a la mobilitat social, cosa que estava lluny de respondre a una operació al gust de l’oligarquia establerta.

Senyors, rendistes i camperols a Catalunya

Els canvis polítics i legislatius debatuts durant la revolució tenien implicacions d’un abast general. A Catalunya, en començar el segle XIX eren de senyoria particular gairebé el 75% dels municipis, on vivia prop del 60% de la població. Molt sovint, però, s’ha destacat la permanència de molts dels trets fonamentals del món agrari català abans i després de la supressió de les senyories, el 1837. Un d’aquests aspectes aparentment immòbils deriva de la pervivència de la figura de l’emfiteusi o, fins i tot, de l’augment del seu ús després de la revolució liberal. Aquesta figura jurídica feia possible, ja sota l’antic règim, l’existència d’una pluralitat de dominis sobre la terra, la qual cosa no va impedir la consolidació d’una forta pagesia benestant, integrada per titulars del “domini útil” o emfiteutes. Eren aquests els qui, a la pràctica, dominaven la terra, que podien conrear, vendre, deixar en herència o contractar per a la seua explotació indirecta. Per bé que immersos en una fórmula de propietat imperfecta, el seu caràcter de propietaris mereixia, al segle XVIII, l’aprovació dels teòrics anglesos de la propietat privada plena i excloent. És amb aquesta perspectiva com cal valorar la conservació posterior d’aquest element, força estès durant l’ordre antic i, alhora, extraordinàriament adaptable al desenvolupament del capitalisme al camp. Tot introduint una excepció respecte a la legislació general espanyola, el “domini directe” no es podia eliminar a Catalunya mitjançant una compensació econòmica. Això permeté la pervivència a l’època de la burgesia d’aquell títol de propietat incompleta que, amb el títol de “domini major i directe”, atorgava una posició jeràrquica superior, però només el dret a rebre dels propietaris útils una renda fixa —de quantitat molt variable, incloent figures purament simbòliques i parts de fruits molt costoses—, com també una quota de l’import de les vendes. Els emfiteutes, fins i tot la burgesia rural dels grans masos —que es beneficiava de les càrregues més lleugeres i obsoletes, però que obtenia rendes molt quantioses per les cessions de petites parcel·les en domini útil o rabassa morta—, van mantenir aquesta multiplicitat de dominis. A efectes legals —i sovint teòrics— no posseïen la propietat plena i excloent que proclamaven els models del capitalisme pur. En una societat capitalista tan dinàmica com la del camp català, en canvi, moltes formes d’explotació tradicionalment conegudes s’alteraren poc, d’una manera especial la tendència a fragmentar determinades parts de les finques grans mitjançant la cessió de parcelles petites o marginals a camperols pobres, per exemple en forma de contractes emfitèutics.

Un altre signe de continuisme aparent fou el fet que, al llarg del segle, els contractes entre particulars sovint carregaven sobre el conreador la part corresponent al delme, legalment extingit, en benefici del propietari. Per acabar, molts dels propietaris de fet sota l’antic règim —sobretot els grans emfiteutes o pagesos de mas de la Catalunya Vella— continuaren dominant bona part de la terra.

En què van consistir els canvis, doncs? Josep Fontana va fornir una proposta interpretativa que prenia en consideració l’ascens de la conflictivitat antisenyorial, sobretot des del principi del segle XIX, i l’augment del frau en el delme durant la darrera etapa absolutista de 1823-33, coincidint amb la caiguda dels preus agraris. Tot això hauria provocat una forta erosió dels drets senyorials —en especial els més difícils de legitimar, com els monopolis comercials (o regalies) i el delme—. Aquest fet podria haver inclinat molts senyors a acceptar d’eliminar els drets més desfasats en canvi de salvar la propietat privada o, fins i tot, assajar una reconversió de drets senyorials en drets nous de propietat privada sobre la terra.

En qualsevol cas, aquesta operació no fou gens segura per a la noblesa senyorial catalana, que, amb ben poques excepcions, no aconseguí de mantenirse com a força social a la Catalunya de mitjan segle XIX. Això porta a considerar un altre aspecte: els drets senyorials suprimits no eren un element negligible i, per tant, la seua supressió significà la decadència de l’antiga noblesa feudal. La crisi dels antics senyors no s’ha de confondre, però, amb el triomf d’una societat homogènia de petits pagesos, aliens al mercat o a les relacions d’explotació entre ells. De fet, l’estructura social resultant de la revolució —sobretot la manera com es consagrà el principi de la propietat privada de la terra— mostra que la societat del final de l’antic règim no havia estat en absolut aliena al principi de la propietat privada, com de vegades es pensa quan es destaca el caràcter antifeudal de la revolució. Es tractava d’una societat feudal prou evolucionada, on el ventall de drets i relacions contractuals sobre la terra era molt ampli. La importància dels elements feudals havia estat compatible amb el desenvolupament de formes d’explotació d’un caràcter molt distint. La distribució social dels drets sobre la terra era també molt diversa. Naturalment, no es pot pensar que cada classe social es limitava a exercir només una única mena de drets i uns canals concrets d’explotació. De fet, els senyors no ignoraven la manera d’actualitzar els seus drets. D’altra banda, la forta diferenciació del món dels pagesos era, de feia temps, un element de primer ordre. Com a conseqüència d’aquest fet, quan es discutia el futur d’un element jurídic vigent fins aleshores, per exemple el domini directe, això afectava indestriablement grups privilegiats i d’altres que no ho eren, perquè els uns i els altres se n’havien estat aprofitant i ocupaven simultàniament posicions molt diverses dins la varietat de drets de l’antic règim.

Els estudis de Ramon Garrabou, Enric Tello i Enric Vicedo permeten de proposar un enfocament que prenga en compte aquests factors, que, a grans trets, es presentaven de manera diversa a la Catalunya Vella i a les comarques de ponent. A totes dues zones els delmes i les regalies eren la part fonamental dels ingressos senyorials. Atesa la naturalesa d’aquests drets, l’augment de la població i de les collites afavoria l’alçà de les rendes dels senyors. Però, al marge d’això, hi havia diferències ben marcades quant a l’estructura social en la qual operava el feudalisme.

A l’est i el nord de Catalunya, allò que Pierre Vilar ha anomenat la “quasipropietat emfitèutica” dels grans pagesos de mas assegurava en mans d’aquest important grup social la disposició efectiva de la major part de la terra, incloent-hi molts espais boscosos i erms. Així, aquests “senyors útils” benestants podien aprofitar-se de la fam de terra i de la força de treball dels més pobres: com a jornalers, petits parcers o subemfiteutes podien generar per als propietaris dels masos uns ingressos molt més dinàmics que els que obtenien els senyors. Aquests, en canvi, tot i posseir el domini directe, controlaven de manera efectiva una part molt reduïda del terreny, cosa que limità molt la seua capacitat de resposta quan les formes de renda més caduques entraren en crisi. A ponent, en canvi, les terres s’havien colonitzat tardanament, després dels efectes de la crisi i les guerres del segle XVII, en unes circumstàncies que feien més fàcil el control senyorial sobre les terres buides que a les zones dominades per les masies. El resultat fou que els senyors hi controlaven més terres —normalment cedides en parceries per a la seua explotació en petites unitats— i que, sobretot, disposaven d’una capacitat de pressió major a l’hora de fer reconèixer els seus drets. D’aquesta manera, al llarg del temps s’havia anat plasmant allò que es podia entendre com una xarxa de transaccions entre els senyors i una comunitat pagesa no tan polaritzada internament com la de la Catalunya Vella.

Les jurisdiccions en el corregiment de Tortosa cap al 1800.

Des del final del segle XVIII el creixement agrari català s’anava esgotant i feia necessària una intensificació major del conreu. El creixement demogràfic i l’ampliació de l’espai agrícola ja no bastaven per a sostenir els nivells assolits amb anterioritat. En aquesta conjuntura de crisi és lògic que la renda senyorial fos una càrrega pesada per als conreadors, però també induïa els senyors a recompondre els ingressos en declivi. Aconseguir això no era fàcil a l’est de Catalunya, tant per la solidesa assolida pels grans emfiteutes rics com per les reduïdes dimensions que normalment tenien les propietats plenes dels senyors. Els marquesos de Sentmenat maldaren per fragmentar el seu patrimoni consolidat —és a dir, les terres de què podien disposar com a propietaris— en petites peces, arrendant-les a curt termini a camperols pobres. Però aquesta no era la mena d’arrendataris capaços de suportar la forta pressió contractual d’uns propietaris aristòcrates i rendistes, abocats a exigir el màxim per la terra que posseïen en propietat plena i, alhora, interessats a estalviar-se inversions. Hi havia, doncs, límits relativament rígids a l’intent dels senyors d’elevar els seus ingressos a base d’impulsar les seues rendes contractuals. Per tant, l’única alternativa viable era revisar tota mena de drets senyorials i tractar d’activar-los, fins i tot al preu de desfermar un seguit de plets i resistències col·lectives. A ponent, on les terres noves experimentaren la crisi més tard, les tensions es mostraren especialment freqüents, com es comprova en el camp de la conflictivitat jurídica. Probablement, atesa la diferent estructura social, en aquesta zona era més fàcil la formació d’un bloc comunitari antisenyorial. Els intents d’actualitzar els ingressos dels senyors representaven ací modificar les condicions que havien permès de crear una multiplicitat d’explotacions camperoles sobre terres senyorials. En fer això, l’enfrontament amb la pagesia representava un repte contra tot un poble i no solament contra una minoria d’emfiteutes benestants com s’esdevenia a les comarques de l’est. En darrer lloc, ací no abundaven les contrapartides que per a la població rural empobrida podia significar la fragmentació dels arrendaments a la Catalunya Vella.

L’època de crisi política i social entre el 1808 i el 1843 es donà sobre aquest context en què pràcticament tot l’ordre social estava en discussió. Encara cap al 1830 les rendes de tipus feudal eren més de la meitat dels ingressos de la noblesa senyorial catalana. És important destacar, però, que aquestes fonts d’ingressos no eren un monopoli exclusiu d’un únic sector social. No s’ha d’oblidar —com recorda Rosa Congost— que molts plebeus eren titulars del domini directe o que les participacions en el delme eren objecte de transaccions. En realitat, molts senyors consideraven que els seus drets no eren més que una forma de propietat privada respectable, fins i tot fonamentada en la compra o legitimada pel fet d’haver estat compatible amb el creixement agrari. Mantenir aquesta situació, però, fou impossible enmig de les incerteses legals —fins i tot sota els períodes d’absolutisme— o l’inici d’un procés polític de caire nou, en la mesura que el liberalisme assumia la capacitat de reestructurar els drets legítims de propietat. Potser això explica la incomoditat amb la qual amplis sectors de la societat catalana han viscut aquest procés. En qüestionar molts dels elements de l’ordre social vigent no es debatia només una alternativa entre feudalisme i una nova estructura de tipus burgès, sinó que es posaven en qüestió elements utilitzats per sectors diferents d’una societat prou evolucionada i que, fins i tot, havien estat útils per a una determinada via de desenvolupament en el segle anterior. El complex pensament d’Antoni de Capmany —la seua visió d’un desenvolupament econòmic dins dels motlles de l’antic règim i contrària a la revolució— i el seu rastre sociopolític posterior poden ser un bon exemple de la mena d’arguments i del rerefons social que podien donar suport al rebuig de la revolució liberal a Catalunya. I no, com volien fer creure alguns corrents ideològics, perquè el camp català fos una bassa d’oli acomodada al règim senyorial. La conflictivitat i les resistències estaven a l’ordre del dia, però potser no dibuixaven dos blocs socials nítidament separats. En realitat, elements dinàmics i que es podien beneficiar dels canvis sovint estaven també massa implicats en alguns elements del vell ordre, la desaparició dels quals podien arribar a veure com una amenaça. Hi havia pagesos rics que podien tenir conflictes amb els seus senyors, però també podien participar en el delme, o estar estretament connectats amb el patrimoni de l’Església, de la mateixa manera que tradicionalment feien servir el sistema de l’hereu i donaven subestabliments als camperols més pobres. Qüestionar els senyors o els béns de l’Església durant un període llarg d’inestabilitat política, amb un personal sovint nou en el poder local, podia coincidir també amb el qüestionament d’una part significativa de la burgesia rural.

Tot plegat podia afavorir, com pot fer la impressió de vegades a les comarques de la Catalunya absolutista, una resposta en bloc —gairebé comunitària, encara que procedia d’una societat força polaritzada— contra un projecte liberal considerat aliè, en la mesura que feia trontollar massa coses alhora. Per això, el punt de confluència a llarg termini havia de ser, més que res, una fórmula política respectuosa amb els grans interessos socials i capaç de clausurar l’època dels desordres. Cap a mitjan segle XIX —sobretot després de la guerra dels Matiners— els grans propietaris catalans, no d’una manera predeterminada, sinó després d’haver experimentat les alternatives de set anys de guerra i la plasmació d’importants canvis revolucionaris, s’inclinaren a acceptar la consolidació de les seues fórmules de propietat i explotació, dins d’un context social i jurídic transformat. Aquesta fórmula incloïa l’acceptació d’un domini directe — prou vegades simbòlic, encara que traslladat al camp de l’expansió urbana tindria efectes considerables— que sovint requeia sobre els que eren acceptats plenament com a propietaris, és a dir, els titulars del domini útil. Per aquelles dates, però, els senyors havien desaparegut com a tais i normalment passaven forts problemes per a mantenir-se en els llocs més alts de la nova jerarquia social. Les propietats de l’Església havien estat eliminades. Nous burgesos i homes de negocis, al costat d’uns pagesos rics parcialment i progressivament rendistes, ocupaven ara un espai dominant en el camp català. És cert que les fórmules d’explotació no eren absolutament noves i que, per exemple, a diverses comarques es produí una allau de petits subestabliments emfitèutics i de rabasses mortes fins a la segona meitat de segle. Però tot això no era una repetició del cicle anterior, sinó que anava lligat a una renovada expansió i intensificació del conreu —els canals de reg a l’Urgell en són un bon exemple— que es produïa en paral·lel amb la nova empenta de la industrialització. Això es feia, no a través de les fórmules usuals a les agricultures del nord-oest europeu, sinó precisament intensificant algunes fórmules de més antiga tradició a Catalunya. Això comportava que el desenvolupament de l’agricultura donarà peu a la proliferació de petites unitats d’explotació a càrrec del camperol pobre: parcers, petits subemfiteutes i rabassaires que sovint subministraven també un exèrcit de jornalers i treballadors de la indústria. És així com la Catalunya del blat, el suro i els llegums —al nord i el ponent— i la Catalunya de la vinya i els fruiters —al centre i el sud— aconseguiren de superar les fortes crisis dels anys finals de l’antic règim i configurar una nova especialització agrària a l’altura de mitjan segle XIX.

La desfeta del règim senyorial valencià

La qüestió senyorial fou al País Valencià un problema obertament conflictiu durant la primera meitat del XIX. En començar el segle les senyories significaven prop del 80% dels pobles i del 60% de la població. D’altra banda, les mobilitzacions socials i els debats parlamentaris a Cadis havien centrat la qüestió senyorial com a debat en bona mesura valencià. Quin era el seu significat social? A una part del País Valencià, sobretot a les comarques centrals, les reivindicacions antisenyorials acompanyaren una colla de revoltes locals, convocades per un mític “tio Pep de l’Horta”, els mesos d’estiu del 1801. Aquest tema ja no perdria actualitat pública: fou resseguit pels debats parlamentaris a les corts de Cadis, es manifestà en la forta i estesa resistència als drets senyorials arran de la guerra del Francès, en l’allau de plets prolongats sota el regnat de Ferran VII i en l’agitació practicada pel radicalisme liberal durant el Trienni Liberal i entre el 1835 i el 1843.

Un cop més, és impossible entendre aquestes tensions a partir d’un esquema, manllevat del mode de producció feudal, segons el qual la societat agrària continuaria dividint-se —fins a la gran transformació engegada per la burgesia en el poder— en dos grans blocs de senyors i camperols. Amb peculiaritats pròpies, el cas valencià mostra la importància decisiva de les transformacions socioeconòmiques operades durant els dos últims segles d’existència del feudalisme. Però justament per això el trasbals polític, la revolució triomfant, fou un fet significatiu. No en el sentit restringit que fos un pas imprescindible per tal de canviar el sistema feudal vigent, sinó perquè, en obrir un espai als canvis estructurals des del poder i des de l’agitació social, obria un parèntesi en el qual s’ensorrava la possibilitat de prolongar l’evolució espontània de la societat. La revolució feia que la política intervingués en això. Ara es qüestionaven estructures —més o menys feudals— que s’havien consolidat amb el pas dels anys i, per tant, la possibilitat d’intervenir per a refer l’edifici social es feia present.

Aquest període de trasbals revolucionari tingué al País Valencià unes característiques diferents de les de Catalunya, la qual cosa contribueix també a explicar la diferència en la configuració resultant de la societat en cada cas. Al País Valencià els drets senyorials de les grans cases aristocràtiques foren eliminats i el domini directe fou declarat redimible o, simplement, ignorat primer pels emfiteutes i extingit més tard, com sembla que succeí de fet prou vegades. D’altra banda, importants fortunes de rendistes urbans —allunyades, per tant, del caràcter rural de molts pagesos catalans que eren alhora conreadors de la terra—, de famílies ennoblides en data recent, de membres d’oligarquies urbanes als municipis de reialenc o de senyoria i, fins i tot, titulars de senyories petites, van aconseguir en part mantenir una posició de relleu en l’època de la burgesia i instal·lar-se en llocs destacats de les noves xarxes de poder a prou zones del País Valencià.

La revolució social ha estat, doncs, un fet més aparent que real? Pensar que sí implicaria centrar-se massa en els components continuistes de la societat burgesa i minimitzar, en canvi, la importància de les estructures i els sectors que s’han eliminat o no han aconseguit de mantenir una posició preeminent. Tot porta a pensar, però, que el pes dels elements que serien agranats o arraconats per la revolució devia ser decisiu en començar el segle XIX. Les grans senyories valencianes estaven aleshores en mans d’un grapat de grans cases residents a la cort de feia temps. Els Osuna, Medinaceli, Altamira o Infantado havien anat col·leccionant les senyories més importants del País Valencià, cosa que els permetia d’extraure quantitats de primer ordre, que podien superar el milió i mig de rals l’any. En conjunt, com ha calculat Pedro Ruiz Torres, és possible que unes poques cases grans hagen extret de les seues senyories més que la monarquia espanyola de tot el territori valencià. Aquesta és una raó fonamental de la transcendència de la qüestió senyorial valenciana: era la gran aristocràcia espanyola la que es jugava en bona part el seu futur en defensar la sort dels seus patrimonis valencians. En efecte, les rendes extretes per aquestes famílies al País Valencià superaven sovint els ingressos que podien obtenir en molts senyorius d’Andalusia o Extremadura. Sens dubte, el desenvolupament d’una agricultura comercial, sobretot a les zones de regadiu, feia que les participacions del delme o els monopolis senyorials fossen per als grans senyors amb drets al País Valencià la part del lleó de la seua fortuna. Això, en canvi, els situava malament a l’hora de disposar d’alternatives. Els privilegis de la gran aristocràcia li asseguraven ingressos elevats, però un control escàs i polèmic sobre la terra. Sota el poder de la senyoria, les oligarquies locals havien guanyat prou en els períodes de tensió i transaccions dels segles XVII i XVIII. Dels seus rengles havia eixit una petita noblesa no sempre senyorial, vinculada al poder del municipi i als negocis agraris i comercials, amb unes bases incomparablement més sòlides pel que fa a la propietat de la terra, tot i que els seus ingressos fossen menors. La branca principal dels Roca de Togores, esdevinguts comtes de Pinohermoso al final del segle XVIII, no arribava al quart de milió de rals anuals, però gairebé tot derivava d’arrendaments a curt termini als termes de reialenc, i la seua petita senyoria als voltants d’Oriola no significava ni tan sols el 9% de les rendes. Altres famílies, com els Rocamora-Manuel de Villena, Aguilar, Català de Valeriola, Belda o Carròs, s’acostaven a aquest esquema: una adquisició més aviat tardana del títol, un pes reduït dels ingressos senyorials i una base ferma en la propietat de la terra —explotada contractualment a curt termini— i en la disponibilitat de finançament. L’exempció d’impostos, els vincles i el favor polític fornien l’aspecte privilegiat de la seua fortuna.

Tot al llarg del segle XVIII la propietat de la terra havia atret grups successius d’inversors, tant dels privilegiats de l’antic règim com dels que s’havien enriquit en el món dels negocis. Això havia succeït amb l’Església i amb la petita noblesa més dinàmica. Però la prosperitat d’una economia mercantil ben a prop d’una agricultura atractiva —sobretot al voltant de València i Alacant— havia afavorit la penetració del capital urbà i comercial a moltes zones, tant de senyoria com de reialenc. A les àrees econòmicament més dinàmiques era freqüent que la major part de la terra o de l’ingrés agrari hagués passat a una oligarquia complexa i renovada, en part privilegiada, on s’integraven institucions eclesiàstiques, petita noblesa propietària, homes de negocis urbans —progressivament transformats en rendistes— i un grapat de notables locals que combinaven l’agricultura amb el préstec o el comerç. És significatiu que en algunes de les zones més conflictives de les comarques centrals —com ara Alberic, Carcaixent, Alzira o Sueca— el pes d’aquest nucli de propietaris locals haja estat especialment important. Paral·lelament, els camperols autònoms s’havien anat fent més heterogenis, per a deixar pas a la petita propietat insuficient (especialment estesa a les comarques centrals), la despossessió (en general, més aguda al sud) i la proliferació dels arrendaments. Al secà interior, en canvi, el grau d’homogeneïtat era major, però la polarització social, en benefici d’oligarquies locals (per exemple, a Aiora), o la forta dependència de la comercialització de productes com el vi o la llenya (cas del Camp de Túria i els Serrans) eren fenòmens prou avançats.

En vespres del liberalisme, el grau d’evolució del sistema havia estat decisiu. Però algunes esquerdes es feren especialment conflictives. D’una banda, el pes dels privilegiats dificultava l’accés a la propietat de la terra per part de noves promocions d’inversors. Després de llargues dècades d’immobilització de capitals per l’efecte de les mans mortes, els homes de negocis es veien allunyats de la propietat de la terra, que era un valor clau per a diversificar riscos i obtenir crèdit en el mercat hipotecari. Aquest aspecte era especialment important pel fet que, des del 1790, la inestabilitat o la pèrdua de mercats s’havien fet circumstàncies quotidianes en el món del comerç, la indústria o les manufactures. Els drets senyorials també es feien més onerosos en èpoques de decadència d’alguns conreus fonamentals, com succeïa especialment en el cas de la seda, la barrella, l’olivera o els cereals. D’altra banda, la resistència antisenyorial podia tenir un ressò popular allà on, com és el cas de les comarques centrals, bona part de la població local encara disposava d’un tros de terra i, per tant, es veia afectada per les reclamacions dels senyors. La presència eventual de terres ermes donava un major ressò als litigis entre sectors amplis de la població. El fet que noves oligarquies locals, a recer de la revolució iniciada amb la guerra del Francès, s’inclinassen pel radicalisme antisenyorial arribà a donar un caire de vegades massiu a la resistència. Al capdavall, però, el radicalisme liberal tenia un caràcter més moderat, en la mesura que, a diferència de Catalunya, podia dirigir tota la protesta contra el feudalisme dels senyors amb la seguretat de no estar posant en perill les posicions pròpies. La importància de la propietat efectiva de la terra arrendada a curt termini o explotada per compte propi —com era el cas de molts dels nobles més recents— permetia a un heterogeni grup terratinent d’anar lluny en l’agitació antisenyorial. Mentrestant, a les zones marcades per la insignificança dels drets senyorials i pel protagonisme d’altres canals d’explotació —com succeïa normalment als termes de reialenc—, els problemes eren diversos i el debat senyorial restava en un lloc secundari.

De nou, els anys de turbulències i situacions de fet van precedir l’estabilització final. La transacció legal eliminava els drets jurisdiccionals —amb la qual cosa s’eliminava de fet el poder de la gran aristocràcia— i acceptava un domini directe que es podia redimir. Les propietats plenes, que dominaven els reialencs, restaven al marge de tota discussió. Amb tot, llargs anys de resistència antisenyorial, a base d’identificar qualsevol dret dels senyors amb el seu poder polític, havien conduït, sobretot arran del 1835, a l’acumulació d’endarreriments i a freqüents canvis de titulars de finques. Els senyors havien d’arribar a acords amb uns deutors que no eren fàcils de controlar, els quals, per la seua part, no tenien problemes ara per a garantir la seua propietat, mentre que els recursos senyorials es perdien en tràmits llargs i sovint escassament eficaços. Aquest estat de coses va conduir a un complicat procés de negociacions, no poques voltes ignorades, i a algunes redempcions formals del domini directe. Naturalment, això no era ben bé una subversió camperola de l’ordre social, sinó una victòria que afavoria les promocions més sòlides dels propietaris que anaven controlant la terra. Però, al seu torn, aquest resultat no fou fruit d’una transformació controlada. La resistència massiva, relacionada amb els períodes de radicalisme urbà, havia aconseguit un canvi de primer ordre: l’enfonsament de la gran aristocràcia senyorial en un territori que els resultava clau com el País Valencià. Per un temps, implicacions d’aquesta lluita tocaren amb més o menys força tota mena de senyors: tots van patir períodes de turbulències, en els quals els seus drets eren rebutjats en bloc com a part del feudalisme. Tot això no pot ser minimitzat pel fet que, més tard, es puga comprovar el domini de determinades oligarquies terratinents. En la nova configuració de la societat agrària valenciana el temps de la revolució havia deixat un rastre evident.

L’immobilisme aparent de la societat agrària a Mallorca

En conjunt, és l’estructura social de Mallorca la que ofereix més factors de continuïtat fins al final del segle XIX. Un reduït nombre de famílies nobles —les anomenades Nou Cases— continuaren dominant la major part de la terra —prop de la meitat al pla de Mallorca a mitjan segle—, d’una manera que recorda, com ha assenyalat Jaume Suau, el panorama de Castella la Nova o Andalusia. Els anys de la revolució liberal i els següents anaren acompanyats d’una pressió a l’alça en l’arrendament de les finques d’aquests grans propietaris, tot incorporant-hi la part corresponent al delme o a alguns impostos. Una vegada més, el triomf liberal no indicà el moment de reemplaçar un feudalisme immòbil per un capitalisme en irrupció. Fou, de tota manera, una conjuntura que remodelà les bases d’una societat prou evolucionada, en la qual els diversos grups socials dominants havien fet servir, amb intensitat diferent, tot un ventall de fórmules d’explotació que ara quedaven sotmeses a la prova dels criteris nous de legitimitat. Com sempre, cal esquivar el parany d’identificar un grup social amb l’ús d’una única fórmula d’explotació.

Això és especialment significatiu a Mallorca, on l’herència de la conquesta medieval convivia amb fórmules contractuals i de la propietat notablement evolucionades. El patrimoni reial i una llarga sèrie d’institucions, en bona mesura eclesiàstiques i residents al Principat, posseïen drets clarament feudals que, en bona part, havien tornat a cedir en una típica i complicada escala de subinfeudacions. Tot plegat, aquest cim de l’escala senyorial depenia del delme, dels censos per domini directe o dels censals, però controlaven de fet molt poca terra, per bé que el volum global de les seues rendes no fos en absolut negligible. El pol oposat, el constituïa un nucli compacte i endògam de famílies nobiliàries que, alhora que detenien també drets senyorials, havien aconseguit, sobretot durant els tres primers quarts del segle XVII, consolidar la seua propietat plena de la terra en condicions, no poques vegades, de forta concentració. Això els va convertir, tot al llarg del segle XVIII, en el nucli de l’economia illenca. A través d’arrendaments a curt termini es beneficiaren de l’alça de la renda i, segons que sembla, aconseguiren integrar els comerciants i arrendataris grans en el seu cercle d’interessos. L’alça dels preus i l’escassa articulació dels mercats feien molt rendible un conreu extensiu, que recolzava en l’explotació de les famílies més pobres. L’oli exportat i el blat, normalment insuficient a l’illa, foren els pilars d’una maquinària econòmica que integrava gran propietat nobiliària, arrendataris i capital mercantil. Mentre, els camperols pobres subsistien a base de la intensa explotació de la mà d’obra en el mercat de treball i dels subarrendaments, en la manufactura domèstica o, allà on resistia la petita propietat, la intensificació del conreu de la vinya.

Tot indica que la noblesa propietària assimilà amb prou estabilitat els canvis de la revolució. Aquesta, d’altra banda, representava la fi de moltes càrregues antigues que es podia tractar d’actualitzar o de preservar. I algunes d’aquestes, sens dubte, afectaven també els grans propietaris nobles. De tota manera, a diferència d’altres grups típics de l’antic règim, l’aristocràcia terratinent mallorquina disposava de mitjans per a tractar de compensar la pèrdua dels privilegis. Fins a mitjan segle XIX la seua forta base patrimonial els permeté de restablir-se intensificant la pressió dels contractes, cosa que, efectivament, van fer. Però això no fou ni una traducció al dret burgès dels vells esquemes ni, encara menys, una repetició de trajectòries anteriors. El nou marc legal i la progressiva articulació del mercat de productes agraris no actuaren debades des del 1860-70. Els deutes dels terratinents o la seua necessitat d’intensificar el conreu els abocaren a un procés de vendes o d’establiments de terres que conduïren a una progressiva dissolució de molts dels grans patrimonis. L’illa on la noblesa propietària havia triomfat amb més claredat encetava així, en una època avançada de la societat burgesa, un procés d’ascens d’uns terratinents nous, acompanyat de la proliferació gradual dels camperols.

La vitalitat del camperolat a la Catalunya del Nord arran de la revolució francesa

La pervivència i les transformacions d’aquest món camperol sota el capitalisme tingueren motius prou específics a la part de Catalunya annexionada per França el 1659. La situació perifèrica d’aquests comtats septentrionals respecte als centres econòmicament més dinàmics, la instal·lació de la frontera i el fort dualisme geogràfic entre la plana litoral i les terres altes de ponent limitaren prou l’atractiu de la terra com a font de renda i benefici. Tot això, sumat a l’herència històrica de l’edat mitjana, contribuïa a preservar la importància de la propietat camperola, més o menys homogènia abans de la Revolució Francesa, com destaca G. Gavignaud. Això no vol dir que la propietat camperola no estigués condicionada, tant pel règim senyorial com per l’expansió d’una propietat privilegiada ben característica del Rosselló i, sobretot, de la vila de Perpinyà. Grans cases senyorials espanyoles, com ara els Híxar, Medinaceli o Dosaigües-Plasència, i algunes altres de franceses, havien heretat les senyories principals de la regió i representaven, amb diferència, les primeres fortunes abans de la Revolució Francesa. Els delmes i les regalies fornien la font principal de les seues rendes, però, com succeïa amb els Ortafà o els Blanes, també tractaven d’apropiar-se els comunals i controlar les noves rompudes dels camperols. Simultàniament, alguns llauradors afortunats, comerciants o antics artesans, assolien el rang —ben expressiu en la seua denominació— de burgesos nobles de Perpinyà, i consolidaven d’aquesta manera una noblesa inferior, alhora privilegiada i propietària. Per bé que hi hagué una llarga oposició entre la noblesa més antiga i els burgesos nobles, la veritat és que en vigílies de la Revolució arribaren a formar un front comú dels privilegiats. Els uns i els altres, en realitat, constituïen el cim d’una societat caracteritzada per un estrat camperol majoritari, relativament homogeni i amb dificultats per a la seua expansió. Els privilegiats —bàsicament nobles seculars, lliures d’impostos reials— eren un 13% dels propietaris i posseïen gairebé el 50% de la terra, sobretot a les zones més fèrtils dels rius Tet i Tec. Defensaven la progressiva reducció dels usos comunals i feien servir en favor seu les prerrogatives especials de la vila de Perpinyà sobre els conreadors i ramaders de la contrada.

Aquesta era una problemàtica clau en una regió que, al llarg del segle XVIII, havia viscut un creixement demogràfic centrat al camp. Els plebeus —en part continuadors d’una economia ramadera i comunitària, en part abocats a la difícil introducció de la vinya com a estratègia de creixement— topaven amb una situació de bloqueig econòmic que, naturalment, afectava també la meitat de la població que no posseïa terres. Tots ells es veien condicionats per l’intervencionisme fiscal de la monarquia francesa i pel predomini d’una oligarquia terratinent, aristocratitzant i urbana: els alts de Perpinyà, com els anomenava, sense fer distincions d’estaments, algun quadern de greuges rural el 1789.

La revolució iniciada el 1789 significà un cop dur a l’estructura dominant a la Catalunya francesa. Cap altra regió de França, llevat d’Alsàcia, donà més emigrats que el Rosselló. Entre ells hi havia tant els antics senyors com els membres de la petita noblesa propietària. Potser les conseqüències més importants per a la gran majoria de la població foren les noves rompudes i l’enfortiment de la petita propietat a tot arreu, fins i tot a les planes tradicionalment dominades per la gran propietat. Aquesta, d’altra banda, no s’havia mantingut immòbil, sinó que havia passat sovint a mans d’especuladors, proveïdors de l’Estat o inversors d’altres zones de l’Estat. No cal oblidar que la petita capa de pagesos benestants no ‘originaris de la capital —com ara Josep Cassanyes— van tenir un paper fonamental durant la revolució, en prendre el relleu en el poder als antics comtats. Al seu torn, la consolidació del món camperol no fou un element econòmicament immòbil. Cap al primer terç del segle XIX l’empenta vitivinícola havia començat a substituir la tradicional economia cerealista, ramadera i en bona mesura comunitària. D’una manera primerenca, doncs, la nova economia camperola aprofità els estímuls del mercat per a iniciar al nord de les Alberes una especialització que es consolidà a partir de mitjan segle XIX, amb l’arribada del ferrocarril i la major integració del mercat francès. Això era més remarcable en un territori escassament afectat per la industrialització o per fortes densitats demogràfiques. Alhora, tot aquest conjunt de canvis implicava, com ha mostrat P. McPhee, una important transformació de les jerarquies i les actituds socials i polítiques, també al medi rural. Una forma nova de societat camperola, per bé que no en exclusiva, sinó dintre un marc capitalista, prenia la iniciativa del contacte amb el mercat i la transformació de l’estructura econòmica.

Mobilitat social i noves oligarquies

Els grans canvis de la primera meitat del segle XIX alteraren a tot arreu les estructures anteriorment vigents. En fer-ho per vies polítiques, acompanyades sovint de mobilitzacions massives o, fins i tot, de guerres civils prolongades, es consolidà una imatge dramàtica del procés de transformació social, cosa que no deixà de ser motiu de polèmica tot al llarg de la centúria. Un dels elements més debatuts en aquest terreny fou la venda dels béns de l’Església catòlica. La crisi econòmica de la monarquia espanyola havia promogut, ja a l’època de Godoy, la venda d’una part del seu patrimoni. Simultàniament hi havia també un qüestionament ideològic del paper de la propietat eclesiàstica des de diversos punts de vista. En part, el liberalisme impugnava la funció dels ordes religiosos, en la mesura que no es destinaven a l’atenció pastoral de la població. Els béns de mans mortes de l’Església, que no eixien mai al mercat, eren identificats amb una gestió antieconòmica, que dificultava el progrés del país. Aquesta imatge, en canvi, contrastava amb el fet que les institucions eclesiàstiques —una propietat col·lectiva que encaixava malament amb els criteris individualistes del liberalisme clàssic— havien adquirit moltes terres a les zones més evolucionades i que les explotaven de manera comparable a qualsevol altre terratinent: els eclesiàstics havien estat fins i tot capdavanters de la prioritat de la propietat plena i les relacions contractuals a curt termini. En altres zones, com ara la Catalunya central estudiada per Llorenç Ferrer, moltes institucions eclesiàstiques s’estimaven més el control del crèdit, en estreta associació amb els mecanismes econòmics de la burgesia rural en ascens.

D’aquesta manera, l’Església com a institució propietària era el sector que tenia més dificultats a prolongar la seua situació hegemònica dins del nou marc polític i social. La seua resposta, doncs, havia de ser un rebuig a qualsevol canvi liberal, fos introduït pel reformisme il·lustrat o per un règim rupturista amb l’antic règim. La seua oposició als canvis era anterior, per tant, al trencament revolucionari. A l’Espanya de la primera meitat del segle XIX la desamortització fou un recurs per a pal·liar la crisi de la hisenda —un recurs posat ja en pràctica durant el regnat de Carles IV—, però, també, una exigència del triomf del liberalisme enfront dels seus enemics. D’aquesta manera entrava en discussió no tan sols la supervivència de moltes institucions religioses, sinó també la defensa d’una certa propietat, just en l’època que feia d’aquesta el principi bàsic de tot l’ordre social.

Els compradors de terres desamortitzades de l’Església a la província de Tarragona. 1838-1846.

Els motius de querella ideològica eren, doncs, de primer ordre. Pel que fa als efectes socials de les desamortitzacions, foren molt variables, depenent de la importància dels béns trets a subhasta i de les circumstàncies de cada zona. A Catalunya, les desamortitzacions no superaren, en valor, el 5% de tot Espanya, i un fenomen comparable es donà a Mallorca. Al Principat, durant l’època de Mendizábal i Espartero, dominaren els compradors especuladors, sovint residents a Barcelona (adquiriren gairebé la meitat del valor subhastat), cosa que suggereix tant l’existència d’una forta acumulació de deute públic en mans d’alguns homes de negocis com el fort interès d’aquests per adquirir terres. Més tard, aquest panorama canvià molt. La desamortització de propis municipals, a la segona meitat del segle, afavorí els compradors locals, en part petits propietaris. Probablement, l’empenta industrial i urbana a Catalunya havia contribuït a diversificar les inversions de la burgesia. Tot suggereix que, encara que dintre l’abast limitat de l’operació, l’afermament del camperolat mitjà trobà en aquella un recurs favorable.

Més importància tingué, en canvi, la desamortització al País Valencià, com corresponia a una zona que experimentava una forta competència per la terra. La desamortització de Godoy llançà al mercat més de 1 200 ha de terra a les comarques centrals, consistents en finques en la seua majoria a les zones riques al voltant de la ciutat de València. És significatiu de la importància del canvi social que es consolidà al segle XIX el fet que, juntament amb comerciants urbans, els llauradors benestants hi tinguessen un pes decisiu. Una barreja de grans especuladors de les ciutats i un núvol de petits compradors locals es comprova també en les vendes de terres dels convents i les parròquies a la província d’Alacant sota Mendizábal i Espartero, a les dècades del 1830 i 1840. Al sud valencià es van vendre més de 2 000 ha, en part de regadiu, que assoliren una intensa demanda. En general, la intensitat de les transformacions socioeconòmiques havia arraconat prou els espais de titularitat comunal, que tanta importància tingueren al nord o al sud de la Península, per bé que a escala local la significació d’aquestes terres podia ser important. Més decisiu era l’alt valor de la terra conreada a les zones d’agricultura intensiva, com també els immobles a les ciutats en expansió. És lògic, doncs, que la desamortització de propis haja afectat una superfície no massa espectacular. La desamortització de Madoz, per exemple, va introduir al mercat un escàs 2% de la superfície conreada a la província de València. És clar que això a soles difícilment podia produir una configuració radicalment nova de les estructures socials al camp. Amb tot, en el context general dels canvis, les desamortitzacions foren un procés significatiu que, de manera força polèmica, accelerava les possibilitats individuals de promoció. D’aquest trasbals en els canals establerts de mobilitat social, en van treure profit un grapat reduït d’especuladors i homes de negocis urbans, de vegades capaços de mobilitzar recursos per adquirir terres a zones molt diverses d’Espanya. Tot assenyala, però, que les oportunitats per als mitjans i petits propietaris foren importants. És significatiu, d’altra banda, que els nobles tinguessen a tot arreu un paper molt secundari.

Tot plegat feia que l’expansió de la propietat privada i les relacions de mercat reemplaçaren l’anterior predomini d’unes oligarquies específiques i reduïdes pel desenvolupament d’una estructura social nova, inequívocament polaritzada —que desmentia, doncs, les utopies d’un cert liberalisme—, però molt més oberta i plural. Això fou fruit tant de les oportunitats d’ascens que oferia la revolució a algunes capes baixes —cosa que en part es comprova amb les desamortitzacions o la fi de les senyories— com de la forta erosió d’alguns dels mecanismes en els quals s’havien basat les oligarquies privilegiades. En aquest apartat cal incloure la supressió dels vincles de la noblesa, introduïda definitivament a Espanya entre el 1836 i el 1841. Els propietaris nobles es veien obligats ara a dividir l’herència i a respondre amb el seu patrimoni davant els creditors. Les seues estratègies d’ascens s’havien basat justament en l’ús del privilegi contrari, fet que es mantenia d’altra banda en països com ara Anglaterra o Alemanya. Els efectes d’aquest canvi, en general, no són ben coneguts. Tot suggereix que l’aristocràcia antiga passà fortes dificultats econòmiques durant la primera meitat del segle. Alguns indicis assenyalen que la tendència general fou resistir-se a les vendes i les divisions de l’herència mentre els fou possible. No tots ho aconseguiren per molt de temps. I només alguns van reforçar les seues posicions, de vegades enllaçant amb els nobles que s’adaptaven millor o amb els nous rengles de la societat burgesa.

Inevitablement, assegurar una posició dominant exigia formalitzar lligams polítics, socials i familiars amb els nous sectors en ascens, que es beneficiaven del trasbals revolucionari. Els nous interlocutors eren, en bona mesura, gent nova, sovint amb un passat arrelat en el món dels negocis i en la intervenció afortunada en els períodes d’inestabilitat política. La fusió d’oligarquies, seleccionades a partir de la seua adaptabilitat als canvis, tenia ritmes i característiques diferents, segons el panorama econòmic a cada zona. El dinamisme provocat per la indústria a Catalunya era un fet fonamental, ple de conseqüències en el terreny polític i en la configuració de la societat. Alhora, el trencament polític va fer que la barreja d’oligarquies es realitzarà al marge del gradualisme que marcava la tònica a Anglaterra o Alemanya.

La intensitat dels canvis i el procés paral·lel d’enfonsament de moltes jerarquies establertes hagueren de funcionar com un factor d’inestabilitat potencial tot al llarg del període. Entre els sectors més perjudicats per l’expansió de l’economia capitalista, l’herència revolucionària es convertia en un mitjà d’alliberament que les noves oligarquies volien clausurar, només en funció dels seus interessos. D’aquesta manera la remodelació social operada continuà donant peu a la controvèrsia política. Després d’un profund canvi institucional, amb una important mobilització popular, la manera de donar estabilitat a la nova societat es convertí en l’eix de les lluites i les estratègies del segle XX.