La indústria nova

El cotó, “un nou invent que no es coneixia en aquest regne”

Aquesta frase de la Junta de Comerç de Barcelona resumeix perfectament l’opinió que, a mitjan segle XVIII, tenien els contemporanis del que era la manufactura cotonera. Es tractava d’una indústria nova, però no tant pel tipus de fibra que treballava —la fabricació de teixits de cotó (blauets) i barrejats amb lli (fustanys) tenia una llarga tradició a Catalunya— com per la manera d’organitzar la producció que havia adoptat i pel gènere final que elaborava, la indiana. Sorgida a Barcelona al final dels anys trenta del segle XVIII, es desenvolupà sota el sistema de la manufactura centralitzada. Era el que se sol conèixer com una indústria de fàbrica. Això és el que la va singularitzar en el marc econòmic de l’època. No solament sorgí com una activitat lliure, al marge de reglamentacions gremials, sinó que, en organitzar-se sota els principis de la manufactura capitalista, es diferencià clarament d’aquelles altres indústries, com la de la llana o la de la seda, la producció de les quals recolzava damunt dels tradicionals sistemes artesanal o domèstic.

Aquest caràcter diferencial no significà, però, que la manufactura cotonera desplacés ràpidament, gràcies a la superioritat del seu sistema productiu, les indústries tradicionals, ni que esdevingués, com s’ha dit sovint, el motor del creixement econòmic català del segle XVIII. Aquest, com ha demostrat Pierre Vilar, arrencà al final del segle XVII i tingué els fonaments en el desenvolupament agrícola i l’expansió comercial, que afavoriren tant l’auge de les indústries tradicionals com l’aparició de la nova manufactura. Per això, durant la major part del segle XVIII, les fàbriques d’indianes es desenvoluparen perfectament dins del marc de l’economia preindustrial. Fàbriques, tallers artesanals i producció domiciliària coexistiren i es beneficiaren mútuament, i no es pot pas dir que les primeres constituïen la forma de producció dominant.

Pintat a mà d’indianes, Diccionario de química, E.Bouant, 1888.

AC-ECSA

Fins els darrers decennis del segle XVIII, la manufactura cotonera fou una activitat bàsicament urbana i específicament barcelonina, limitada a les fases del teixit i l’estampat de les teles i condicionada per la seva pobra base tècnica —el teler manual i la taula d’estampar—. Això no va pas impedir, però, que experimentés un creixement notable i que generés importants impulsos innovadors. En manifestar-se el principi dinàmic que animà la manufactura capitalista, les fàbriques d’indianes foren les que crearen les condicions que van permetre d’iniciar el procés de modernització. Un procés subordinat indefectiblement a la introducció de la filatura i a l’expansió del sector fora de la capital. Al final del segle XVIII això fou possible perquè, com ha assenyalat Jaume Torras, el desenvolupament de la indústria rural al llarg de la centúria, en crear una oferta de treball suficient i unes condicions tècniques i organitzatives adequades, havia anat preparant el terreny. D’aquesta manera, la manufactura cotonera va poder superar el seu sostre tecnològic i començà el procés de transformació que havia de menar a l’aparició, durant els primers decennis del segle XIX, de la indústria moderna.

La crisi de la vella indianeria

Els anys que van des del final de la guerra d’Independència nord-americana fins al començament de la guerra del Francès van ser molt importants per a la manufactura cotonera catalana. Foren anys en què es combinà la crisi de la vella indianeria amb els inicis de la modernització del sector, i tot això en un context molt influït per la complicada evolució del comerç colonial espanyol.

En acabar el primer gran conflicte colonial en què es veié immers el país, la manufactura barcelonina experimentà un moment d’una veritable eufòria. Les expectatives generades per la reobertura del tràfic amb Amèrica i l’aplicació del comerç lliure sense cap trava es reflectiren en la constitució de nombroses empreses i en l’ampliació de la capacitat productiva de les que ja existien. Aquest creixement anà acompanyat, tanmateix, d’importants canvis qualitatius que alteraren profundament l’estructura del sector.

La Companyia de Filats de Cotó de Barcelona elaborà una estadística el 1784 que palesa perfectament aquestes transformacions del sector manufacturer barceloní, sobretot si es comparen amb les dades del 1772: entre aquests anys es va passar de 25 a 80 fàbriques, de 875 a 2 452 telers i d’uns 3 500 a 8 600 treballadors. Però aquesta estadística també mostra dos aspectes que, tot i no ser completament nous, ara tenen una gran importància. Un és la proliferació de petites fàbriques que, sorgides al marge de les Ordenances del 1767 que atorgaven la condició de fàbrica reconeguda (arranjada) a aquelles que tenien un mínim de 12 telers, tendiren a especialitzar-se en l’estampat de teles crues. L’altre és el volum important de llenços (teles de lli importades de l’estranger) que hom pintava a les fàbriques de la ciutat. Aquests dos fets indiquen que s’estava produint un canvi substancial en la via de desenvolupament que fins aquest moment havia seguit la manufactura cotonera.

El model tradicional de la fàbrica d’indianes, tal com es coneix en els decennis centrals del segle XVIII, ara entra en crisi, a causa, sobretot, de les facilitats que va donar la monarquia per a comerciar amb Amèrica. Això provocà un clar procés d’especialització de nombroses fàbriques barcelonines, sobretot les més grans i les que havien sorgit a partir del 1783, en l’estampat de les teles de cotó, però sobretot de lli, que era el producte que s’adequava millor a les pautes de consum de les colònies. Des del 1783 fins al 1796 la producció de llenços pintats va competir obertament amb la d’indianes i fins i tot la superà alguns anys, de tal manera que es convertí en la base de la prosperitat d’alguns fabricants, com Erasme de Gònima, Joan Rull o Joan Canaleta.

Aquesta tendència, que com ha assenyalat J. Fontana tenia el perill de menar la manufactura barcelonina cap a la via fàcil de l’especulació, va ser corregida a partir de la meitat dels anys noranta per les dificultats que hi hagué de fer cara al comerç colonial a causa de les guerres amb Anglaterra. Aquest fet obligà a variar l’orientació i a introduir els canvis que calia en un sector cada vegada més forçat a dependre del mercat espanyol. Així, hom començava el procés de modernització de la manufactura cotonera.

Els inicis del procés de modernització

Les principals innovacions en el sector cotoner durant aquests anys foren dues. La primera, i segurament la més determinant en aquells moments, fou la configuració d’una nova estructura basada en el model de la fàbrica especialitzada en alguna de les fases bàsiques del procés productiu —filat, teixit o estampat—. Ja s’ha assenyalat abans com, durant els anys vuitanta, la fàbrica d’indianes tradicional, que incorporava el tissatge i l’estampat en la mateixa unitat productiva, començà un procés d’especialització, lent però inexorable, vers el pintat de les teles. Això els obligava a haver d’adquirir al mercat les teles crues que ja no fabricaven, o bé a empreses estrangeres quan es tractava de llenços o teles fines de cotó, o bé a empreses nacionals quan el que necessitaven eren teles de cotó comunes (empeses). Aquesta segona opció anà augmentant a mesura que el mercat interior, on les indianes tenien llur consum preferent, apareixia cada vegada més clarament com l’únic possible, atès el deteriorament de les relacions comercials amb les colònies. Això afavorí l’aparició de tallers i fàbriques dedicats només al filat i al teixit de les teles de cotó. En un primer moment eren establiments petits que treballaven per compte de les fàbriques de pintats, però des del final dels anys noranta ja aparegueren fàbriques de més envergadura, algunes de les quals arribaren a tenir 100 telers o 48 màquines de filar, i la seva producció no solament es canalitzava cap a les fàbriques d’estampats de Barcelona sinó que era comercialitzada per una bona part de la Península. L’aparició d’aquest tipus d’empresa especialitzada o de fase potencià la intensificació dels processos de treball i afavorí la introducció de maquinària, de manera que esdevingué un factor de modernització.

La segona innovació produïda durant aquests anys fou l’inici del procés de mecanització en el subsector de la filatura. La introducció de les noves màquines està molt relacionada amb l’expansió que experimentà la filatura del cotó des del final dels anys vuitanta. Aquesta era una de les assignatures pendents de la manufactura cotonera catalana. Durant molts decennis el cotó filat, principalment d’origen maltès, havia estat la primera matèria imprescindible per a les fàbriques d’indianes barcelonines. Tots els intents per a establir la filatura del cotó a Catalunya havien fracassat a causa de la impossibilitat de competir en qualitat i en preu amb els filats maltesos. Aquesta dependència només es trencà quan, a partir del final dels anys vuitanta, l’arribada de cotó en floca americà en quantitat suficient i a bon preu, combinada amb el procés d’especialització del sector, va fer que la filatura fos un negoci atractiu per a la iniciativa privada. El seu desenvolupament es produí, al començament, seguint les pautes tradicionals, és a dir, com a indústria rural. Hi tingué un paper actiu la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona, organització creada el 1772 pels principals fabricants de la ciutat a fi de fomentar el filat de cotó americà a Catalunya. Després s’inicià la concentració de la producció en fàbriques, tant a Barcelona com a les poblacions de l’interior, que havien tingut una forta tradició tèxtil. Fàbriques generalment petites, però que tingueren un volum més gros a partir del 1802, quan entrà en vigor un reial decret que prohibia la importació de cotó filat de l’estranger. Aquesta mesura era la confirmació dels progressos que havia fet la filatura durant els dos decennis anteriors. El 1808 la Junta de Comerç ho reconeixia i atribuïa una bona part de l’èxit a la “mejora muy notable en utensilios y máquinas” que s’havia produït durant aquests anys.

Els inicis de la mecanització se situen justament en aquest període que va des del 1784 fins al 1807. La introducció a Catalunya dels “ginys mecànics” que estaven revolucionant la indústria cotonera a Europa es produí amb poc retard amb relació a Anglaterra i gairebé contemporàniament a França i altres països del continent. La cronologia d’aquest procés encara té algunes llacunes, però a grans trets ja comença a ser coneguda. La jenny arribà a Barcelona el 1784 i va ser construïda per tècnics francesos contractats per comerciants d’aquesta nacionalitat establerts a la ciutat. Les catorze primeres màquines construïdes van ser adquirides per la Companyia de Filats i ben aviat es generalitzaren sota el nom de màquines simples.

La modificació de la jenny per a fer-ne una màquina més perfeccionada es produí el 1792 i fou realitzada per un tècnic anglès al servei de dos fabricants de Cardona. Es tractava d’una màquina de 78 fusos, basada en els mateixos principis que la jenny, però molt superior a les que hi havia en aquests moments a Catalunya, que no superaven els 40 fusos. Pot ser que paral·lelament a l’aparició d’aquesta màquina els germans Farguell construïssin la famosa berguedana, car aquest mateix any Ramon Farguell i Francesc Anglarill comunicaren a la Junta de Comerç que tenien a Berga “una màquina de seixanta-quatre fusos que fila per a tretzens una lliura catalana”. Però el poc cas que els feu la Junta, d’una banda, i, de l’altra, el fet que aquesta màquina era menys perfecta que la dels fabricants de Cardona fan pensar que a l’origen de la berguedana, que després pogué ser perfeccionada fins a la versió més coneguda de 120 fusos, hi ha la màquina de Cardona, la qual tingué un èxit immediat, car el 1796 en funcionaven a Catalunya unes 250.

Al final dels anys noranta, però, aquesta màquina ja s’havia vist superada per les més modernes del tipus water-frame. El sistema patentat per Arkwright, que incloïa les fases preparatòries i la de filar, ja funcionava a Catalunya l’any 1800, tot i que la data exacta en què va ser introduïda potser s’ha de situar l’any 1797. Aquestes màquines, tanmateix, ja foren conegudes per la Junta de Comerç el 1789 gràcies a dos maquinistes anglesos, però el fet de no poder arribar a un acord amb ells n’impedí la construcció i en retardà la introducció a Catalunya; la Real Fábrica d’Àvila fou la primera que les aplicà a Espanya. Tot i això, la waterframe, que utilitzava l’aigua com a força motriu i que era coneguda al país com a “màquina anglesa”, es generalitzà àmpliament durant els primers anys del segle XIX.

Finalment, la mule-jenny arribà a Barcelona entre el 1805 i el 1807, alguns anys després que les primeres funcionessin a la fàbrica d’Àvila. Tingueren un paper destacat en la seva introducció tant el fabricant barceloní Jacint Ramon com la societat, d’origen francès però establerta a Barcelona sota els auspicis del comte de Cabarrús, Jaumard, Cramp i Cia. Aquests muntaren a Catalunya les primeres mules, mogudes per aigua o per cavalleries, que aviat foren conegudes com a “màquines franceses” a causa de la procedència del país veí, veritable punt d’origen de la transferència de tecnologia a Catalunya durant la primera fase del procés de mecanització. No obstant això, l’ús de la mule no es generalitzà fins després de la guerra del Francès.

Es pot veure, doncs, que en vint anys la filatura havia fet progressos importants, però el seu nivell de modernització encara era limitat. Durant aquests anys, la seva principal contribució al desenvolupament de la manufactura cotonera fou l’extensió de la producció per una gran part de Catalunya, la qual es realitzà, en gran mesura, a costa de les indústries tèxtils tradicionals, per l’impuls donat a la concentració i a la mecanització dels processos de treball.

En definitiva, la modernització de la manufactura del cotó que s’inicià en aquest període va partir de la crisi de la vella indianeria i estava lligada estretament a les vicissituds del comerç colonial. El tràfic amb Amèrica afavorí durant gairebé quinze anys, en el període 1783-96, el creixement del sector basat principalment en l’estampat de llenços d’importació. Això permeté una important acumulació de capital i afavorí la substitució del cotó filat maltès pel cotó en floca americà, qüestió fonamental perquè es pogués desenvolupar la filatura a Catalunya. D’aquesta manera, quan les guerres del final de segle paralitzaren el comerç amb les colònies i obligaren els fabricants a abandonar l’estampat de llenços i a concentrar-se en la producció genuïnament cotonera, que tenia el mercat natural a l’interior, la situació no fou pas dramàtica. L’especialització i la mecanització, condicions imprescindibles per a reduir costos i afrontar un mercat interior que tenia uns nivells de consum més aviat baixos, es van veure afavorides en aquests moments pels beneficis del gran període expansiu anterior. Amb tots aquests fets s’iniciava el camí que havia de portar, durant el primer terç del segle XIX, a l’aparició del modern sistema fabril.

Vers el sistema fabril

Ordidor, Diccionario de artes y manufacturas, F.de P.Mellado-C.Laboulaye, Madrid, 1856.

FEC / G.S.

La guerra del Francès representà un fre per al desenvolupament manufacturer. Els nivells d’activitat es reduïren dràsticament i moltes empreses tancaren les portes. Tanmateix, aquests anys s’han de veure més com un parèntesi que no pas com una ruptura. La manufactura del cotó sorgí d’aquest conflicte amb la infraestructura pràcticament intacta, car hi hagué molt poques empreses destruïdes per l’activitat bèl·lica o per les represàlies dels francesos. Per això els nivells de producció es recuperaren força ràpidament i continuà el procés de modernització, malgrat la difícil situació que visqué el país durant els dos decennis posteriors a la guerra. Una dura conjuntura que la Junta de Comerç resumia de manera gràfica el 1824 quan afirmava que “una inmensidad de desgracias, guerras llevadas al corazón de la Península, divisiones intestinas, revoluciones sangrientas, insurrección de colonias, sequías, contagios, todos los azotes de la ira divina han descargado en poco tiempo sobre esta malaventurada España”.

Per a la manufactura del cotó, el període 1814-32 no fou pas d’estancament sinó de relativa expansió. Les xifres d’importació de cotó en floca mostren clarament un augment sostingut —1 424 t de mitjana anual durant el quinquenni 1816-20, 2 291 t per als anys 1824-27 i 3 395 t per al període 1831-34—. També es coneix, per al cas de Barcelona, el creixement en el nombre de fàbriques que es produeix durant aquests anys (230 el 1804 i 341 el 1829), a més de la tendència positiva que hom aprecia en els nivells d’inversió de capital, mesurats a través de les societats que formalitzaren contracte davant de notari: cinc en el quinquenni 1816-20 amb un total de 43 153 lliures; 10 en 1825-29, amb 77 199 lliures, i 21 en 1830-34, amb 769 912 lliures. Procés d’expansió, a més, que no fou pas exclusiu de la capital sinó que s’estengué a bona part de Catalunya, com indiquen les dades que es coneixen de poblacions com Berga, Manresa, Igualada, Mataró o Manlleu.

Aquesta expansió, que cal considerar moderada abans del 1832 i que, a més, estigué concentrada sobretot els anys 1820-23 i 1828-32, justament aquells en els quals la política del govern fou clarament prohibicionista, estigué acompanyada de l’aprofundiment del procés modernitzador començat abans de la guerra.

Malgrat que normalment la modernització s’associa amb la instal·lació de la nova maquinària, també té altres aspectes; cal situar-ne el punt de partida en la consolidació durant els anys vint i trenta de l’estructura industrial que es formava al final del segle XVIII, basada en el model de la fàbrica especialitzada o de fase. El predomini d’aquest tipus d’empresa, generalment de dimensions mitjanes o petites, facilità el procés de centralització del treball i no significà pas un fre a la mecanització, si bé també és cert que tampoc no implicà un desplaçament ràpid dels tallers artesanals ni de la producció domiciliària, atès que els seus nivells de productivitat encara no eren prou elevats per a provocar-lo. En el fons, aquesta estructura responia, com ha mostrat Jordi Maluquer de Motes, a la necessitat d’adaptació del sector cotoner a l’estretor del mercat interior i a les crisis periòdiques que això provocava.

La mecanització també continuà avançant durant aquests anys, especialment en el subsector de la filatura. Aquesta progressà molt a l’interior de Catalunya i s’instal·là en aquelles poblacions i comarques que tradicionalment s’havien dedicat a la llana o a la seda. També a Barcelona l’expansió de la filatura fou notable, tal com ho mostren les 90 fàbriques existents el 1829. Però el fet important és que aquest creixement anà acompanyat per un intens procés de mecanització. Les escasses mules que aparegueren durant els primers anys del segle XIX es multiplicaren ràpidament després de la guerra, especialment a la capital, on ja l’any 1829 n’hi havia 309 funcionant, pràcticament el 50% del total de màquines de filar instal·lades. També a l’interior del Principat les mules desplaçaven les throstles o contínues (versió millorada de la water-frame) i començaven a competir amb les berguedanes. És cert que aquestes mules encara eren màquines poc perfeccionades, que tenien un màxim de 120 fusos i que eren mogudes per mitjà de cavalleries, però a partir de la introducció l’any 1832 de la mule metàl·lica per Bonaplata i els seus socis, la substitució es va fer ràpidament i al final dels anys trenta ja eren freqüents les que tenien 240 i fins i tot 360 fusos.

A diferència de la filatura, la mecanització del tissatge i de l’estampat fou molt més lenta. Tanmateix, el dinamisme innovador d’aquests anys és ben palès també en el fet que la introducció del cilindre d’estampar i del teler mecànic es va produir en aquest moment. El primer cilindre s’instal·là el 1817 a la fàbrica de Joan Rull i el 1829 també en funcionava un altre a la de Josep Giral. D’altra banda, Josep Bonaplata i Joan Vilaregut portaren els primers telers mecànics i els muntaren a la seva fàbrica de Sallent el 1829. Tanmateix, el camí iniciat per aquests pioners a penes fou seguit fins a la meitat dels anys quaranta. Encara l’any 1850 el nivell de mecanització d’aquests subsectors gairebé no arribava al 15% del total.

En definitiva, la manufactura del cotó havia iniciat durant els primers decennis del segle XIX un procés de transformació irreversible. La constitució el 1831 de la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., que dos anys després inaugurava al carrer de Tallers de Barcelona la primera fàbrica de filats i teixits totalment mecanitzada i moguda per vapor, a més d’un taller de foneria i construcció de maquinària, significà un veritable punt d’inflexió en el trànsit de la manufactura a la indústria moderna. Malgrat el seu caràcter limitat en el temps, ja que fou incendiada durant les jornades revolucionàries de l’estiu del 1835, la fàbrica El Vapor fou el detonant d’una situació que s’havia anat preparant durant els anys anteriors i significà la confirmació definitiva que necessitava la manufactura del cotó per a superar el sostre tecnològic i arribar a ser una indústria moderna. Els contemporanis en foren conscients i la consideraren com una “veritable revolució fabril”. A partir d’aquest moment res no va ser igual que abans. Els fonaments del modern sistema fabril ja s’havien posat i el triomf definitiu ja només era una qüestió de temps.

Una veritable revolució industrial

La implantació del sistema fabril correspon plenament, com ha demostrat J. Nadal, a aquest període. Foren anys en els quals la indústria cotonera va créixer acceleradament, seguint el model anglès basat en l’aplicació del vapor. A aquest creixement contribuïren decisivament els canvis polítics i institucionals que hi hagué al país durant els anys trenta. El triomf de la revolució liberal, en destruir l’entramat social i institucional de l’antic règim i potenciar l’articulació del mercat interior, permeté una veritable reestructuració de l’economia catalana, que tingué com a eix fonamental la industrialització. Aquesta ja s’inicià durant els anys 1833-39, en els quals el procés de renovació tecnològica i de modernització empresarial continuà, a pesar que semblà que tot un conjunt d’elements —guerra civil, revolució política, contraban, conflictivitat laboral, etc.— es combinaven per frenar el camí iniciat per Bonaplata i els seus socis, i permeté que el 1840 les institucions econòmiques barcelonines parlessin de la “revolució industrial” que s’estava produint a Catalunya.

El signe més evident del desenvolupament industrial que es produí durant aquest període és el ritme de mecanització accelerat que patí la indústria del cotó. L’aposta pel vapor fou clara a partir del 1833. Després d’uns primers moments de vacil·lació, provocats pel tràgic final de la fàbrica Bonaplata, l’adquisició de màquines de vapor ja no s’aturà. El 1841 hi havia 300 cavalls de vapor instal·lats a la filatura i vint anys després aquesta xifra havia augmentat fins a 6 017, i també s’havia estès als processos de tissatge i d’acabats. Aquest creixement contrasta amb la reculada de l’energia d’origen animal, dominant el 1841, i amb l’expansió modesta de l’energia hidràulica (que passà durant aquests anys de 565 cavalls de força a 3 067), fet que convertí el vapor, com ha assenyalat J. Nadal, en l’energia dominant de la primera fase de la industrialització catalana.

El vapor, lògicament, potencià la mecanització dels processos productius. En vint-i-cinc anys la filatura es mecanitzà del tot. El regnat de la berguedana donà pas al de la mule i la selfactina, que el 1861 ja movien més del 90% dels fusos instal·lats a Catalunya. En contrast amb la filatura, el ritme de mecanització del tissatge i de l’estampat fou més lent, tot i que també fou notable. Els escassos telers mecànics que funcionaven el 1833 s’havien convertit en 8 888 el 1861, la qual cosa significava un percentatge de mecanització al voltant del 43%. D’altra banda, la fase de l’estampat també havia vist com els dos cilindres instal·lats al començament dels anys trenta havien donat pas a 65 cilindres i 43 màquines perrotines el 1860, fet que significava un nivell de mecanització en el ram de l’aigua realment important.

El canvi tecnològic i el desenvolupament del sistema de fàbrica alteraren en gran mesura la tradicional localització de la indústria cotonera. Les principals modificacions foren determinades per la ràpida desaparició de la filatura domèstica i per la concentració de les fàbriques al voltant dels eixos bàsics que feien possible el proveïment d’energia. L’aposta pel vapor portà a una localització predominantment costanera, a les comarques i les poblacions properes als principals ports pels quals arribava el carbó: Barcelona, Mataró, Tarragona i Vilanova. Aquestes zones concentraven el 1861 el 60,5% de la filatura i el 73,8% del tissatge. L’aprofitament de l’energia hidràulica fou l’altre factor fonamental en la localització geogràfica. La instal·lació d’empreses cotoneres a les ribes del Llobregat i el Ter fou important durant aquests anys, i el 1861 un terç de la filatura i una quarta part del tissatge eren localitzats en aquestes conques fluvials. Tot i això, la gran expansió va arribar durant el darrer terç del segle XIX, quan la turbina i la fàbrica de riu es mostraren com l’única alternativa viable al vapor, atesa la manca de recursos carbonífers existents a Catalunya. Finalment, cal destacar l’espectacular reculada d’aquelles comarques, com l’Anoia, l’Alt Penedès o el Berguedà, que no van estar en condicions de respondre al repte tecnològic.

Un desenvolupament condicionat pel mercat

La mecanització també provocà la reducció dels costos de producció i, per tant, la davallada espectacular dels preus de venda dels gèneres de cotó. Els increments de productivitat generats per la utilització de maquinària (un fus mecànic produïa de quatre a sis vegades més de fil que un de manual), determinaren una baixada en el cost del producte acabat que J. Nadal ha estimat, per al període 1831-59, en el 69,3%. Una baixada com aquesta no podia sinó repercutir favorablement en una millor penetració de les manufactures de cotó catalanes en el mercat espanyol. La seva principal contribució fou que permeté de superar alguns obstacles que tradicionalment havien dificultat l’expansió dels tèxtils catalans a l’interior peninsular com, per exemple, la important presència de teixits de cotó estrangers entrats de contraban i el pes que encara tenia la producció local de teixits de llana i de lli. La dràstica reducció de costos, combinada amb la decidida lluita que els fabricants catalans portaren en favor del proteccionisme, permeteren que la indústria cotonera iniciés un efectiu procés de substitució d’importacions i desplacés les indústries tèxtils tradicionals, tot prenent-los així una important quota de mercat.

La conquesta del mercat interior tingué, però, les seves contrapartides. Les característiques que en el segon terç del segle XIX tenia aquest mercat —bàsicament agrari, amb una escassa capacitat de consum, poc organitzat comercialment i financerament, i molt fluctuant perquè depenia de com anaven les collites—, unides a una política governamental poc inclinada a l’industrialisme, imposaren limitacions al desenvolupament de la indústria cotonera. D’una banda, la necessitat d’adaptar-se com més eficientment millor a aquestes característiques menà a consolidar l’estructura del sector tal com va aparèixer durant els primers decennis del segle. La fàbrica de fase de dimensions petites o mitjanes constituïa el fonament d’una estructura de caràcter piramidal, dominada jeràrquicament per les grans empreses gràcies al control que exercien sobre els canals de comercialització i d’abastament de primeres matèries. Moltes fàbriques petites en realitat treballaven per a les grans, amb els avantatges i els inconvenients que això comportava, ja que si, d’una banda, les col·locava en situació precària en els moments de crisi, de l’altra els permetia de beneficiar-se de llurs avenços tecnològics. Aquesta estructura no afavoria pas, com ha assenyalat J. Maluquer de Motes, el desenvolupament d’economies d’escala i limitava les expectatives de benefici i a la vegada obligava les empreses a un nivell elevat d’autofinançament. D’altra banda, la manca d’intermediaris comercials i financers obligà els fabricants, com ha afirmat J. Nadal, a fer també de comerciants i de banquers. S’hagueren de desviar importants capitals des de la fabricació cap a la comercialització per tal de finançar la creació de botigues o de cases de comerç en nombrosos indrets de l’Estat espanyol i facilitar així la venda dels productes. Això significà una càrrega important per a les empreses i contribuí a reforçar les limitacions estructurals del sector.

Acció de L’Espanya Industrial, Barcelona, 1-1-1854.

AC-ECSA

Malgrat aquests condicionants, vers el 1860 la indústria del cotó estava ben consolidada a Catalunya i era perfectament comparable, pel seu nivell de mecanització, amb les més avançades del continent. Durant el segon terç del segle XIX havia crescut acceleradament i havia mostrat la superioritat de la fàbrica moderna com a forma d’organització de la producció. D’aquesta manera marcà la pauta per al desenvolupament d’altres sectors industrials i exercí damunt d’alguns d’aquests sectors uns importants efectes d’arrossegament. Fou, al capdavall, la protagonista destacada de la primera fase del procés d’industrialització a Catalunya.

La metal·lúrgia, una indústria de construccions mecàniques

La indústria cotonera fou la primera que es mecanitzà i que va atènyer més desenvolupament durant la primera meitat del segle XIX. Tot i això, no fou pas l’única que experimentà un procés de modernització. Altres indústries de les anomenades tradicionals seguiren el seu exemple i iniciaren la mecanització de llurs processos productius i la concentració de llur força de treball. Sectors com la llana, la seda, el lli-cànem o el paper avançaren per aquest camí a partir dels anys quaranta, si bé el ritme de modernització fou més lent que el del cotó i només tingué èxit realment en els casos de les indústries llanera i paperera.

Però també hi havia altres indústries que, de fet, van néixer i tingueren el primer desenvolupament en aquest període, com ara la metal·lúrgica i la química. Indústries que sorgiren lligades estretament a l’expansió del sector cotoner, el qual, com a conseqüència, en condicionà la trajectòria inicial. Que la metal·lúrgia es dediqui fonamentalment a la reparació i a la construcció de maquinària i que la química es limiti a la producció d’àcids respon a aquest fet, i mostra les limitacions que des del començament tingué a Catalunya el desenvolupament de la indústria de béns de producció.

La indústria metal·lúrgica va néixer, doncs, durant el decenni dels anys trenta per a cobrir les necessitats del sector cotoner. El procés de mecanització exigia poder disposar d’homes i de tallers que fossin capaços de reparar i de construir les màquines —des de les de vapor fins als cilindres d’estampar— que s’estaven instal·lant a les fàbriques catalanes. Inicialment, els mecànics, igual que les màquines, van venir de l’estranger, però això significava una càrrega feixuga que calia superar. La importància de desenvolupar al país una indústria metal·lomecànica era evident per a tothom i ben aviat hom posà les bases per tal d’aconseguir-ho. Els tècnics foren formats principalment per la càtedra de mecànica teòrico-pràctica de la Junta de Comerç, dirigida, des de la seva reconstitució el 1832, per Hilarió Bordege. Els primers tallers de reparació de maquinària es fundaren a Barcelona en aquestes mateixes dates. L’any 1832 ho feu el del francès Louis Perrenod i un any després començava les seves activitats la foneria de la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. Així s’iniciava una activitat que, com ha dit J. Nadal, va atreure ràpidament iniciatives i capitals.

Localització dels tallers de màquines i altres articles metàl·lics a Barcelona, 1840.

ECSA / GC-P

El dinamisme del nou sector metal·lúrgic ja es va veure ben clar a la segona meitat dels anys trenta amb la creació d’algunes grans empreses, entre les quals cal destacar: Nueva Vulcano, constituída el 1836 i dedicada bàsicament a la construcció naval als seus tallers de la Barceloneta; Pau Llovera i Cia., que el 1838 comprà el taller de Perrenod, arruïnat pels deutes; la Companyia Barcelonina de Foneria, Construcció de Maquinària i Fabricació, formada el 1840 per una escissió de l’anterior; i, finalment, l’Ave Fénix, nom amb el qual Valentí Esparó batejà l’antic taller de foneria de l’empresa Bonaplata, que ell mateix havia comprat el 1838 a la resta de socis i que va reconstruir i arranjar ràpidament per dedicar-lo a la construcció de maquinària. Però al costat d’aquestes empreses també cal tenir en compte l’aparició de nombrosos tallers petits, dedicats a reparar i a construir màquines destinades la majoria a la indústria tèxtil. L’any 1840 una relació, elaborada per la Societat d’Amics del País i divulgada per Jordi Nadal, informava sobre l’existència a l’àrea de Barcelona de 41 empreses, que tenien tres màquines de vapor amb un total de 37 cavalls de força i que donaven feina a 665 treballadors.

Durant els anys quaranta i cinquanta la creació de noves empreses s’alentí, però es va veure compensada per la tendència a la concentració i al creixement en escala. Així, en 1846-49 es constituí la gran companyia Alexander Germans, que muntà els tallers a la Barceloneta, i el 1855 es produí la fusió de Valentí Esparó amb La Barcelonesa per a constituir La Maquinista Terrestre i Marítima, societat anònima que ha estat protagonista destacada de la història de la metal·lúrgia catalana. Finalment, el 1857 hom creà a Girona l’empresa Planas, Junoy, Barné i Cia., dedicada a la construcció de turbines. Amb aquesta darrera es tancava el grup de les grans empreses que encapçalaren el sector de les construccions mecàniques durant la primera fase de la industrialització catalana.

Tal com s’ha assenyalat, la metal·lúrgia sorgí a Catalunya gràcies a l’impuls de la indústria del cotó. Aquesta no solament generà la seva demanda bàsica sinó que també aportà una part important dels capitals i dels empresaris que la feren una realitat. Cognoms il·lustres del món del cotó, com els Bonaplata, Esparó, Tous, Ricart, Güell o Planas, també estan units indissolublement a la primera metal·lúrgia catalana. Però aquest lligam fou una arma de doble tall. En permeté el naixement i n’assegurà la continuïtat en la primera fase del procés industrialitzador quan, tal com ha assenyalat J. Nadal, hom comptava amb la reserva del mercat i creia cegament en la victòria del vapor. Però esdevingué un llast durant el darrer terç del segle XIX. En aquest moment l’excessiva dependència de la indústria tèxtil comprometé seriosament les possibilitats de desenvolupament. L’escassa diversificació de la indústria catalana, unida al fracàs de la siderúrgia i a la reduïdíssima demanda que generà la construcció del ferrocarril, atesa majoritàriament per la indústria estrangera, condemnaren la metal·lúrgia catalana a orientar-se vers activitats menors —construccions metàl·liques i obra civil—, tot limitant la seva capacitat d’expansió.

El discret desenvolupament de la metal·lúrgia durant el segle XIX va tenir, doncs, una estreta relació amb el fracàs de la siderúrgia a Catalunya. La disponibilitat de ferro amb prou quantitat i a baix preu és un imperatiu de tot procés d’industrialització. En foren conscients els homes d’empresa catalans i durant el segon terç de la centúria no faltaren pas les iniciatives per instal·lar alts forns a Catalunya. El primer, l’encengué a Camprodon el 1844 la societat El Veterano Cabeza de Hierro, utilitzant com a combustible l’hulla de Sant Joan de les Abadesses. Durant els anys cinquanta es crearen la Ferreria Catalana, una siderúrgia integral instal·lada a Sants per Francesc Castanys, i l’empresa Font, Alexander i Cia., que construí un alt forn a Sant Martí de Provençals. També en el mateix decenni funcionaven dos alts forns a Anglès i un a la Garriga. Finalment, el 1861 es creà Ferreries de Vilarrodona, prop de Valls.

Acció de la Ferreria Catalana, Barcelona, 21-4-1855.

AC-ECSA

És ben clar que no mancaren pas els intents d’arrelar la indústria siderúrgica a Catalunya, però pràcticament tots tingueren una vida efímera. La causa d’aquest fracàs s’ha de buscar en la manca de recursos carbonífers a Catalunya. En poder disposar només de l’hulla de Sant Joan de les Abadesses, escassa i de poca qualitat, la siderúrgia catalana es veié forçada a importar el carbó mineral, fet que representà una dura càrrega per a les empreses, la qual els impedí de competir amb els ferros estrangers i fins i tot amb els nacionals (primer asturians i, al final de segle, bascos). Aquest condicionament energètic condemnà, doncs, la siderúrgia al fracàs, la qual cosa ja era evident al començament dels anys seixanta. Les conseqüències d’aquest fracàs foren transcendentals. La manca de ferro a bon preu limità el desenvolupament de la indústria pesant a Catalunya, i ho feu just en el moment en què aquesta estava esdevenint el veritable motor de la industrialització al continent europeu.

Tot i això, vers el 1860 allò que destacava sobretot era el dinamisme industrial de Catalunya. El creixement de la indústria tèxtil configura una estructura industrial descompensada però moderna, especialment si és comparada amb la de la resta d’Espanya. La metal·lúrgia i la química representaven encara un percentatge molt petit del total —el 5% l’any 1856—, però afegides al cotó i als sectors tradicionals en procés de transformació, com la resta del tèxtil i el paper, ja sumaven pràcticament el 70% del total. Xifra molt superior a la del 32,7% que representaven aquests mateixos sectors en el conjunt d’Espanya, on l’estructura industrial continuava clarament dominada per les activitats de transformació de productes agraris. A mitjan segle XIX, doncs, Catalunya havia avançat clarament per la via de la industrialització. El taller del regne del final del segle XVIII ja portava camí de convertir-se en la fàbrica d’Espanya.