Artesans i obrers

Si per història social de la industrialització s’entén l’estudi de tot allò que fa referència a les classes treballadores en aquest període històric, es pot afirmar que al nostre país s’hi ha avançat poc. Amb alguna excepció, la historiografia ha tendit a dissociar la història de la industrialització de la història de la majoria dels homes i les dones que la visqueren. La història de l’economia ha donat prioritat a l’estudi de temes com el creixement del producte industrial, la localització de la indústria o els problemes energètics, però ha tractat poc les bases materials de les classes treballadores —mercat i condicions de treball, sous, allotjament, etc.— i ha tendit a presentar empresaris i empreses, especialment les més modernes, com els principals protagonistes de la revolució industrial. La història dels obrers, per altra banda, ha donat preferència a l’associacionisme obrer i les seves ideologies, però ha fet pocs esforços per a contextualitzar aquestes respostes en les condicions de vida de la majoria.

Dues historiografies aparentment contradictòries han ofert, però, una imatge molt semblant de les relacions entre indústria i obrers: la d’un grup social víctima passiva d’un procés, encara que dolorós, necessari i bo en el fons, menat amb clarividència pels pioners i que es va produir força aproximadament de l’única manera que podia ferho. Una futura història social de la industrialització, doncs, no solament hauria de tractar temes ara deixats de banda, com la lluita pel control del procés de producció —i pensar críticament la innovació tecnològica, per exemple—, sinó que també hauria de recuperar tota la complexitat del moment amb les seves incerteses i les seves pors i entendre les actituds i els projectes de tots els seus protagonistes.

L’exposició es limita a la indústria urbana, amb la qual cosa s’exagera el protagonisme de les zones on el procés d’urbanització de la indústria havia arribat més lluny.

Les classes treballadores urbanes a Catalunya

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, el procés industrialitzador havia transformat profundament l’economia del país. El tèxtil va ser la punta de llança de la indústria i, dins del tèxtil, hi sobresortí el cotó, tant pel volum de fabricació com per l’elevat grau de mecanització. Tot i les seves evidents funcions d’arrossegament sobre la resta de l’economia, no tots els sectors industrials manufacturers presentaven aquestes mateixes condicions: alguns, com el de la llana, només es mecanitzaren a mitges; altres a penes ho van fer. Els graus de concentració empresarial, de nombre de treballadors per fàbrica o taller, eren també diversos.

A aquesta complexitat d’estructures productives corresponia, lògicament, una notable complexitat social. Ara bé, tan important com el canvi que s’estava produint en la distribució sectorial de la població activa i el ràpid procés de mecanització, o potser més, era la transformació que també s’originava en la naturalesa de les relacions entre els homes: a mitjan segle XIX, les relacions capitalistes de producció s’havien assentat àmpliament en la fabricació urbana. Des del final del segle XVIII, la legislació no deixava de reconèixer-ho. Així, tot i que la supressió (indirecta) dels gremis es produí entre el 1834 i el 1836 —proclamant la llibertat de fabricació i la lliure circulació del treball i dels capitals— i que fins a aquestes dates predominaven l’ambigüitat i les contradiccions, va haver-hi mesures liberalitzadores del treball des del 1772, encara que no sempre aplicades a tots els oficis (supressió de l’obligatorietat legal de l’aprenentatge, de les importants despeses que significaven els exàmens per a obtenir el títol de mestre, de la discriminació als artesans forasters, etc.). El Codi de Comerç que regulava algunes relacions laborals, per altra banda, data del 1829 però la majoria d’aquestes relacions quedaren, suprimits els gremis, en un “intencionat buit legislatiu” que donava total preferència al “mercat”, tal com ha assenyalat Francisco Tomás y Valiente. A mesura que avançava el segle, en fi, un major nombre d’activitats s’escapava de la reglamentació d’antic règim.

Així, dos són els factors fonamentals que cal ressaltar: d’una banda, la formació d’un nombrós proletariat de fàbrica; de l’altra, l’existència, amb tot, d’unes classes populars d’estructura complexa on cal comptar des de la població flotant dels captaires i els sense feina, fins a fraccions no negligibles de l’artesanat.

El cas de Barcelona —una ciutat on en termes econòmics el sector comercial predominava per sobre de l’industrial— pot servir d’exemple, i per això cal anar encara a un estudi d’època com és la Monografia estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856, d’Ildefons Cerdà i Sunyer. Cerdà entenia ja per obrer el mateix que entenem nosaltres, és a dir, amb paraules seves, “á todos los oficiales, aprendices, peones y ayudantes, cualesquiera que sean su sexo, edad y demás circunstancias, á todas las personas que, viviendo de su trabajo, no lo ejercen en establecimiento ó taller propio, sino que prestan sus servicios, ora á jornal, ora á destajo, ya sea en los talleres, fábricas ó locales ajenos, ya en su propia casa”. Considerava, doncs, que les relacions que s’establien entre el treball i el capital eren les mateixes per a les grans fàbriques, el petit taller o els treballadors a domicili. La nomenclatura d’antic règim —oficials, aprenents, etc.— representava cada vegada més diferències de qualificació, però no d’estatus jurídics diferents.

Cerdà suma 54 272 persones (unes 60 000 si es comptessin tots els treballadors a domicili), és a dir, una mica més d’un terç de la població total de la ciutat i un percentatge fonamental de la població activa. D’aquestes 54 272, 20 683, prop del 40%, eren treballadors del cotó, segons ha calculat Miquel Izard. Entre els 34 000 restants hi havia una gran multitud d’oficis: aiguaders, paletes, xocolaters, platers, ferrers, cosidores a domicili, reparadors de paraigües, sastres, torners, venedors a la Boqueria, etc., molts dels quals són ben difícils d’encaixar en les divisions sectorials actuals (¿com es podrien considerar, per exemple, els hojalateros i latoneros, uns treballadors de la siderúrgia?).

Obrers al capdavall, el període té una especificitat històrica que el diferencia d’altres moments del capitalisme: el treball a domicili era molt abundant en molts sectors; si bé els treballadors del cotó no estaven subjectes a les limitacions gremials, molts oficials i aprenents vivien encara a casa del mestre amb lligams fortament paternalistes; els treballadors qualificats conservaven un cert control sobre el procés productiu (l’avenç tecnològic va ser una forma de minar-lo); les formes de remuneració del treball eren, en fi, ben complexes.

Els treballs d’Enriqueta Camps han ensenyat moltes coses sobre els orígens demogràfics dels treballadors del tèxtil i sobre les condicions del mercat de treball. Analitzant el cas de Sabadell, ha mostrat com el creixement de les ciutats industrials dedicades al tèxtil al segle XIX no es va deure fonamentalment a l’emigració del camp cap a la ciutat de pagesos proletaritzats. Els immigrants de Sabadell provenien, contràriament, d’altres zones industrials —on ja hi havia hagut, doncs, una proletarització prèvia durant el segle XVIII i el començament del XIX— afectades negativament pels canvis de localització i concentració industrial que provocava el mateix creixement tèxtil. A mesura que el desenvolupament capitalista substituïa tècniques de treball intensives per tècniques intensives en capital, s’alliberava mà d’obra que no tenia més remei que cercar ocupació en altres bandes, com suggereix la fluctuació d’emigrants entre diferents ciutats. Els treballadors esdevenien, en aquest procés, més dependents d’una demanda de treball canviant i relativament escassa.

El fet que la majoria d’aquests immigrants fossin famílies d’estructura nuclear (pares i algun fill) mostra la creu del sistema d’herència indivisible: els fills no primogènits i la seva família han d’emigrar i cercar treball en altres bandes.

Tant en el tèxtil com en altres sectors, les diferències de qualificació entre els obrers podien ser molt importants. Aquestes repercutien en totes les facetes del treball; per exemple, en la remuneració: així, en la confecció, un oficial sastre podia guanyar 18 rals per dia el 1856, però les dones i les nenes no passaven de 4 rals i mig, i si treballaven a domicili en guanyaven com a molt 3 i mig. Diferències que també es podien trobar en la seguretat del treball: si els obrers distingits (el 12% més benestant) tenien la feina quasi assegurada, els peons (un altre 14%) foren definits per Cerdà com “una especie de masa flotante pronta á prestar sus servicios al primero que llega para cualquier trabajo que requiere mas bien fuerza que destreza”. Aquests darrers eren els més amenaçats per les oscil·lacions de la conjuntura econòmica.

Més enllà encara es podrien els pobres estructurals —en part recollits periòdicament per les autoritats i empresonats en institucions anomenades de beneficència— i el món de la delinqüència. Uns mons les fronteres dels quals, com ha escrit Josep Fontana, la societat benpensant no volia gaire clares.

Hi ha, d’altra banda, el món de la menestralia. Un món que, escindint-se progressivament, havia aprofundit les diferències internes anteriors. Hom s’hi pot aproximar a partir de la Contribució extraordinària de guerra del 1838, estudiada per Jesús Mestre. Dels 6 359 contribuents barcelonins, prop del 70% no arribava a la mitjana de contribució del seu sector, que se situava al voltant dels 100 rals per a la manufactura, els serveis i les professions liberals, i en els 250 per al comerç. En total, uns 900 no contribuïen amb més de 24 rals (jornal diari d’un obrer distingit), i uns 1 400 més, no pas amb més de 50; 1 500 més, en fi, se situaven entre els 50 i els 100 rals. Hi havia, com es pot veure, un notable grup de petites unitats productives que incloïa des de mitjaires i matalassers en petites fàbriques cotoneres fins a fusters, hostalers, llogaters de mules o mestres d’obres.

La menestralia era un sector en ple procés de canvi. Encara que no es coneix gaire bé, la tendència sembla clara: la supressió del gremi va deixar al descobert la desigualtat econòmica existent entre els mestres. La irregular mecanització, el grau d’accés al mercat, en una paraula, la capacitat de competir o no en les condicions econòmiques del capitalisme que s’obrien pas des del segle XVIII van fer que el destí d’aquestes unitats productives fos divers. Ja des del segle XVIII, el grup dels artesans que responia a la imatge teòrica del mestre —”un petit empresari que dirigia de manera força patriarcal un taller modest i que obtenia un guany moderat”, en una definició de Pere Molas— es reduí en benefici dels grups extrems: mestres rics i mestres pobres.

Els mestres més pobres eren els que tenien més probabilitats de proletaritzar-se i d’engrossir el nombre dels treballadors tèxtils o dels oficials. Com ha assenyalat Pere Molas, ja des del segle XVIII són molts els mestres que han de treballar per compte d’altri.

Altres es van adaptar i es convertiren en empresaris moderns. En aquest procés, els més ben situats foren els mestres capitalistes que, des del segle XVIII i a vegades fins i tot des del XVII, prescindiren de la normativa gremial i tendiren a acaparar les primeres matèries, a controlar la comercialització i a ocupar mà d’obra no agremiada. Com s’ha vist, però, això no significà que només sobrevisquessin les unitats productives de majors dimensions: el desenvolupament del capitalisme i la industrialització no van destruir necessàriament les empreses petites, encara que la seva independència fos merament nominal en la mesura que podien dependre econòmicament de les més grans.

Les condicions de vida

La informació d’època que parla de les classes treballadores projecta una imatge de les seves condicions de vida del tot pessimista (llargs horaris de treball, habitacles miserables, mala alimentació, etc.). Així, per exemple, Cerdà diu que la majoria dels treballadors barcelonins (prop del 90%) estava condemnada a portar “una vida penosa en la oscuridad”. Si bé no estem encara en condicions de contrastar moltes d’aquestes dades, es comencen a tenir alguns elements aclaridors. La reconstrucció del pressupost familiar al final del segle XIX feta per Enriqueta Camps la porta a concloure que en algunes etapes del cicle de formació de la família els ingressos derivats dels sous no eren suficients per a equilibrar les despeses i que calien altres recursos, com ara els horts familiars o l’estalvi en els moments de superàvit, per a equilibrar el pressupost. Això, en el millor dels casos perquè “més enllà dels 20 dies d’atur anuals la desocupació havia de resultar en una probabilitat de pobresa estructural que s’aguditzava a les esmentades fases deficitàries del cicle de formació de les famílies. La pobresa havia de ser, doncs, una experiència habitual entre les classes treballadores del segle XIX”.

Ingressos i despeses d’una familia obrera a Barcelona. 1835-1855.

Caldria saber, també, com van evolucionar aquests ingressos al llarg del segle XIX segons els diferents sectors i la qualificació dels treballadors. Davant una segona meitat de segle on semblen augmentar els sous reals, la informació existent per a la primera meitat de segle és més pessimista. Una sèrie d’ingressos i despeses de què es disposa és la que publicà Ceferí Tresserra i Ventosa el 1855 per als filadors i els teixidors de cotó. En ambdós casos, els sous nominals dels obrers de “segona classe” (ni molt bons ni molt dolents) augmentaren entre el 1835 i el 1840, per iniciar després una davallada contínua fins el 1855. Els sous reals —mesurables aquí per la capacitat d’estalvi teòric de la família—, tret d’un augment per als teixidors entre el 1835 i el 1840, van perdre capacitat adquisitiva durant tot el període. La seva fiabilitat, però, és incerta. No se sap com elaborà Tresserra els ingressos mitjans: si es comparen les dades del 1855 amb les de Cerdà, s’observa que són molt més simples que les d’aquest darrer, ja que Tresserra no expressà ni el sexe dels treballadors ni les màquines amb les quals treballaven. El resultant, però, és a l’alça: és a dir, comparat amb Cerdà, Tresserra dóna, a grans trets, ingressos més elevats.

Per al final del període que s’estudia sí que es disposa d’informació de base. El problema d’aquesta altra sèrie és el de la seva representativitat. Es basa en els sous dels operaris (tret de filadors, teixidors, estampadors i obrers de les màquines de vapor) d’una de les empreses cotoneres més grans dels sector, L’Espanya Industrial, per al període 1849-62 i va ser elaborada per Miquel Izard. La tendència del sou nominal és lleugerament descendent durant tot el període; davallada que, en termes reals, degué ser més important si es té en compte la tendència alcista d’un producte bàsic per al consum popular com és el blat.

Les Respostes

Salaris a la indústria tèxtil i preu del blat a Catalunya. 1848-1862.

La literatura que al llarg de la primera meitat de segle es “preocupava” dels treballadors és molt abundant, des de les autoritats que temien que l’atur engrossís el carlisme i fes augmentar els robatoris, fins als higienistes que escrivien sobre la seva misèria o els grups progressistes que els anys quaranta donaven suport en els seus diaris a les associacions obreres. El caràcter d’aquesta preocupació era, però, divers: es veurà amb dos exemples contraposats.

Entre el 1835 i el 1837, el diari barceloní “El Vapor” expressà idees saintsimonianes i fourieristes. Com ha assenyalat Josep Fontana, però, els seus redactors eren més liberals utòpics que no pas socialistes utòpics. Si l’acostament a aquestes idees era fruit de la consciència del problema, decidiren aviat que les solucions que estaven disposats a admetre eren molt limitades. L’experiència quotidiana de la lluita de classes a Barcelona els anà empenyent a posicions cada vegada més conservadores: el seu objectiu era fer funcionar la nova societat, no pas qüestionar-la. D’un altre caire semblen els contactes amb els sectors més avançats del republicanisme i del democratisme, que insistiren, en el seu discurs, en la necessitat de millora “material i moral” del poble, tot reconeixent sovint les organitzacions obreres autònomes. Exemples concrets poden ser la col·laboració de Francesc Pi i Margall amb l’obrerisme durant el Bienni Progressista o les paraules de Joan Tutau i Vergés a l”‘Almanaque democrático de 1865” dirigint-se als obrers: “No espereis nada de nadie, esperadlo de vosotros (…) mas tampoco espereis nada de la ciencia que tiene por principio: el precio del trabajo lo determina la ley de la oferta y la demanda, principio inicuo que equipara el trabajador, el productor de todas las riquezas, á una mercancía, condenada á pudrirse en un estante, si por abundar demasiado escasea la demanda”. Les relacions entre aquests grups i el poble, a qui diuen adreçar-se, però, van ser complexes i no es poden reduir a la fórmula simplista de la subordinació ideològica d’aquest poble als republicans. Aquests oscil·laren, més aviat, entre mostres de col·laboració efectiva i el desig de tutelar uns sectors populars urbans que, com ha plantejat Anna Maria Garcia, disposaven ja d’un ideari propi i que en alguns moments assoliren cotes d’organització molt notables com, per exemple, la quinzena d’oficis que s’associaren entre el 1840 i el 1843.

Un element significatiu per a explicar la política del republicanisme és la seva mateixa composició social, que no sempre s’adiu amb la fórmula apressada d’un grup quasi homogeni d’obrers i artesans: la identificació d’una quarantena de republicans figuerencs del 1855 mostra que l’1 1,3% eren treballadors, i que els artesans que pagaven quotes de contribució inferiors a 100 rals anuals eren el 34,1%, mentre que la resta —”artesans” la majoria, però també algun farmacèutic, propietari o mercader— se situaven ja entre els 100 i els 250 rals (el 35%) i entre els 250 i els 500 (el 15,5%), junt amb algun cas que superava els 500 rals. És a dir, en aquest exemple de Figueres, hi havia un nucli amb recursos escassos prou important (el 44,4%), però el grup pròpiament obrer era reduït (l’esmentat 11,1%), com també el dels més rics, i la majoria era un grup prou benestant en el si de la societat figuerenca. Les relacions d’un grup així amb el conjunt del poble s’haurien, doncs, de precisar amb cura.

De fet, on es troba documentada una resposta més coherent a les noves condicions de l’economia és entre els propis treballadors. En el marc, ambigu, de la liquidació dels gremis i amb arrels força clares en la presentació de queixes i memorials a les autoritats i en l’elecció, a vegades, de representants almenys des del final dels anys vint, el període 1840-43 va veure néixer una organització obrera més moderna. Un bon nombre de treballadors de diferents branques —teixidors, filadors, fusters, serrallers, sabaters, etc.— es reunien en societats d’ofici que ja es poden identificar clarament com a sindicats i que es retrobaran, després del parèntesi de la dècada moderada, el 1854-56. S’oposaren decididament a les baixes de sous mitjançant la vaga, a l’autoritarisme dels fabricants i a la introducció de maquinària durant el Bienni Progressista, i arribaren a organitzar tallers de teixits que, alhora, acomplien funcions de borsa de treball. Com ha assenyalat Jordi Maluquer, plantejaren “una lluita sistemàtica en defensa dels seus interessos i en contra de la patronal”, la qual cosa era, a l’època, una completa novetat, i fou percebuda pels fabricants i els mestres com una veritable amenaça.

Les Illes Balears

Si tradicionalment el sector industrial de les Illes havia estat oblidat o desestimat, com ha assenyalat Carles Manera, els estudis recents evidencien l’existència d’un “sector secundari modest però palès” que des del final del segle XVIII fins a mitjan segle XIX havia d’ocupar entre un 13 i un 17% de la població activa balear. Vers el 1860, “la indústria no és menyspreable”, i l’índex d’industrialització balear superava el del País Valencià.

Les característiques d’aquesta “industrialització sense revolució industrial” foren: la focalització de les fàbriques a Palma, l’escàs grau de mecanització durant la primera meitat del segle XIX (el 1860 només la filatura del cotó estava significativament mecanitzada) i el manteniment de plantilles laborals molt reduïdes. També es perpetuava la importància fonamental del treball artesanal i domiciliari, sovint de base rural, dependent de les fàbriques i dels negociants que controlaven la distribució de primeres matèries i la comercialització, segons Antoni Penya.

Pel que fa a les condicions de vida dels treballadors d’aquesta indústria, encara que les sèries estadístiques de què es disposa només es refereixen al segle XX, tots els autors emfatitzen per al segle XIX la misèria, els baixos salaris i un estat general de prostració dels treballadors balears.

Ramon Molina ha argumentat que, si bé la indústria mallorquina era de dimensions reduïdes, també s’hi podien trobar els conflictes habituals entre les societats industrials. Atenent a les actituds i les conductes de la majoria dels treballadors, situa “el moment que el proletariat es manifesta amb veu pròpia” en una data tardana com els anys vint del segle XX.

Què es té abans i, més concretament, per al període que aquí es tracta? Quasi res: Pere Gabriel ha situat “el primer grup d’obrers partidaris de les societats de resistència” el 1869, influïts per la lectura del diari barceloní “La Federación”. Al desembre del 1869, sis societats signaren el manifest de formació del Centre Federal; a l’abril del 1870, eren 21 les societats que van aparèixer a Barcelona en el Primer Congrés Obrer espanyol. El creixement, conclou Pere Gabriel —entenent, potser precipitadament, aquestes adhesions com a símptoma de la formació de noves societats—, seria espectacular. De moment, però, els treballs publicats no semblen haver detectat cap organització obrera anterior al Sexenni.

El País Valencià

Al País Valencià, el període 1789-1860 es caracteritzà no tant pel sorgiment de noves activitats industrials —tret d’alguna excepció— com pel manteniment de l’activitat artesanal i la crisi de les velles concentracions industrials de la seda i la llana. No fou fins els anys seixanta, després de vint anys d’auge del capitalisme financer, que, sobre la base de la integració d’un mercat dominat cada vegada més per l’agricultura comercial, les activitats industrials prengueren nova embranzida.

Tot i que no es va formar una base de treballadors urbans nombrosa com la catalana, això no vol dir que el seu nombre fos negligible: a la ciutat de València, per exemple, la sedería hauria fet possible una concentració de mà d’obra molt considerable. D’altra banda, com ha mostrat Fernando Díez, les condicions de treball dels oficials i els aprenents dels gremis tenien poc a veure, ja al final del segle XVIII, amb el model idíl·lic amb què algunes vegades s’havia presentat el gremi: a les escasses possibilitats d’esdevenir mestre, s’hi afegien, tot i les ordenances, una notable inseguretat en el treball i unes retribucions sovint insuficients. Els uns i els altres devien formar, com ha suggerit Jesús Millán, una base important per a l’agitació radical i devien protagonitzar bona part de la notable conflictivitat política i social que es donà especialment en el període revolucionari de 1835-44 i en el Bienni Progressista. Una conflictivitat que es diferencià de la catalana per la major feblesa del moviment obrer, com ja va indicar Josep Fontana, i, potser en conseqüència, per les tendències menys obreristes del republicanisme valencià.

Xavier Paniagua i José A. Piqueras van evidenciar en el seu treball sobre el moviment obrer valencià que aquest pren força a partir del Sexenni Revolucionari. Però hi ha algun indici anterior, com la protesta dels velluters de la ciutat de València contra la introducció de maquinària al març del 1862, que esmenta Francesc Andreu Martínez; la fundació de la cooperativa de product ció sedera La Proletària el 1860, queja assenyalaren Giralt, Balcells i Termes ¡ o la vaga dels estibadors del Grau del 1842, que ha estudiat Eduardo Ortega.

Aquest darrer conflicte entre el gremi de Sant Telm, que agrupava els estibadors i controlava la càrrega i descàrrega del port, d’una banda, i els comerciants que n’exigien la supressió en nom de la llibertat econòmica, de l’altra, s’inicià el 1834. Fins el 1842, que el gremi fou suprimit, els estibadors lluitaren, cada vegada més al marge dels propis dirigents, pel manteniment del gremi com una de les eines per a evitar la proletarització i conservar una economia pròpia basada en activitats diverses —pesca, comerç de cabotatge, estiba, contraban, etc.—, que incloïa una certa possessió en comú d’alguns béns de producció, com ara les barques. Contra una societat que responia cada vegada més a la lògica del capital —interpreta E. Ortega—, aquesta lluita s’ha d’interpretar no pas com un residu feudal sinó com els orígens d’un associacionisme obrer de tipus nou, on la vaga del 1842 seria un punt d’inflexió important en la mesura que evidencià plenament el conflicte d’interessos entre els dirigents del gremi —disposats a vendre’l i a integrar-se plenament en la nova economia sense condicions— i els treballadors.

Menció a part mereix el cas d’Alcoi, on la llana protagonitzà un procés de transformació important, de manera que a mitjan segle XIX el sistema de fàbrica estava plenament implantat. La indústria alcoiana superà la competència d’altres punts llaners especialitzantse en articles de poca qualitat, mecanitzà la filatura des dels anys vint i el teixit des dels anys vuitanta i va treballar al llarg de tot el segle amb una mà d’obra escassament retribuïda. Va ser a Alcoi, cas estudiat per Manuel Cerdà, on es produí un dels primers casos de ludisme dels Països Catalans: el 1821, poc més d’un miler de treballadors tèxtils dels pobles dels voltants d’Alcoi cremaren les màquines de cardar i filar que estaven introduint els fabricants de draps, ja que consideraven que el seu treball estava amenaçat per la mecanització.

Capitalisme, industrialització i moviment obrer

Les dades de què es disposen sobre el sorgiment del moviment obrer als Països Catalans semblen avalar una explicació tradicional que vinculava aquest sorgiment a l’esclat de la revolució industrial, entesa com a mecanització: la regió industrialitzada de manera més precoç i profunda, Catalunya, donaria també el moviment obrer més precoç i organitzat. Tot i que queda molt per investigar, això segurament deu ser cert; el que és matisable són els lligams causals que s’establiren entre l’economia i l’organització obrera.

Per donar un cop d’ull a aquesta qüestió pot ser útil recordar dos elements aportats per la historiografia del cas anglès. El primer, que les organitzacions eren establertes en molts grups d’obrers qualificats a mitjan segle XVIII, en un període anterior a la mecanització a gran escala, a la fàbrica i al vapor, però on treball i capital es trobaven ja en bona mesura separats; un període on l’obrer “ja no era propietari dels materials amb què treballava, ni venia el producte del seu treball al comprador, sinó que venia força de treball”, tal com ha afirmat J. Rule. El segon, que la continuïtat de la mobilització residia tant en l’hàbit d’associar-se i de col·laborar, en la companyonia en el lloc de treball i en el club o la taverna local, com en les organitzacions formals, de manera que no hi havia una separació tallant entre l’activitat de les associacions i els conflictes més efímers.

Si bé Catalunya, com en general l’Europa continental, es diferencia del cas anglès per la presència dels gremis, cal assenyalar que el grup més nombrós i que primer s’organitzà, els teixidors de cotó, responia força al primer dels elements assenyalats per a aquell cas. En efecte, va ser al conjunt de les noves condicions de l’economia, i no solament a la mecanització, que responia la seva mobilització. Aquesta es donà en un moment —al començament dels anys quaranta— d’escassa mecanització del sector del tissatge i on, si es fa cas de les reivindicacions obreres, l’estratègia empresarial per a abaratir costos sembla que es basava més en la pressió directa sobre la remuneració dels treballadors, ja que intentava allargar les peces teixides en canvi d’una retribució inalterable, que no en la inversió en nova maquinària. Altres punts de fricció es referien a noves formes d’organitzar i controlar el treball, i no a les màquines: per exemple, l’oposició dels teixidors a un horari estricte que els fabricants començaven a imposar en aquells anys.

Des d’aquest punt de vista, al costat dels elements més generals que ha assenyalat J. Maluquer que havien de facilitar la formació d’associacions, com la forta concentració geogràfica de la indústria tèxtil, el gran nombre de treballadors i els difícils reajustaments d’aquesta indústria a la crisi colonial, la mobilització obrera sembla respondre també a una pressió empresarial progressiva lligada al fort procés de creixement industrial i les seves necessitats: abaratiment de costos, inversió de capital, etc. No es pot precisar encara ni el ritme d’aquesta pressió ni el ritme de l’oposició obrera. S’ha d’analitzar el recorregut que porta del sorgiment de la qüestió i les primeres mobilitzacions esporàdiques a l’oferiment de respostes col·lectives ben organitzades. Aquestes aportaren major efectivitat i major ressò, però no responien segurament a impulsos diferents. El perquè de l’organització el 1840 i no abans, cal buscarlo, probablement, en l’oportunitat per organitzar-se que oferien els nous vents polítics que comencen a bufar amb la desaparició del baró de Meer, primer, i la pujada al poder d’Espartero, després.

Pel que fa a la resta d’oficis que s’associaren també aquests anys i que solen quedar sempre al marge, no és suficient de considerar-los simples imitadors. Més aviat responien a la mateixa mena de qüestions que les dels teixidors, qüestions que caldrà precisar en cada cas. Poden servir d’exemple, per acabar, les queixes dels tintorers, que expressen els greuges d’aquests treballadors especialitzats amb aquestes paraules: “los dueños de los tintes promueven rivalidades entre sí, y se empeñan en trabajar a menos precio para llamar a sus casas mayor concurrencia de fabricantes, mas esta emulación que les causa pérdidas ha dado lugar a que despresiando a los mancebos del oficio, ponen peones que ni conocen lo mismo que se comprometen a hacer, ni han consumido lo mejor de su juventud en el aprendizaje. Tales gentes trabajan por cualquier precio”.