Soldats del rei i ciutadans en armes

La segona meitat del segle XVIII, i fins i tot el primer quart del segle XIX, no són pas uns anys amb gran abundància d’informació documental relativa a mobilitzacions populars, especialment si es comparen amb els segles XVI i XVII. Però cal tenir en compte que el testimoni escrit de la mobilització popular és obra, sobretot, dels responsables de la seva repressió; de manera que aquella escassetat pot indicar, tan sols, que durant el període esmentat les mobilitzacions que es produïen al marge o en contra de la llei devien ser menys rellevants.

Contràriament al que això podria fer pensar, aquella realitat era facilitada per una conjuntura definida per la feblesa de la llei i per la crisi de poder. En el marc de la seva pròpia fallida, a la monarquia absoluta li era cada vegada més difícil no solament de reprimir i de controlar les iniciatives que s’escapaven del seu control, sinó fins i tot d’identificar-les.

Les circumstàncies (la guerra i l’ocupació estrangera, principalment) van afavorir, però, una generalització de les mobilitzacions, de la qual és difícil trobar precedents. La informació documental tendeix a amagar el caràcter propi de les mobilitzacions populars sota la imatge de l’adhesió a causes superiors. És a dir, sota la idea de la unanimitat entorn als poders o a les iniciatives institucionals.

Els problemes de la monarquia espanyola, ja al final del segle XVIII, i el fantasma de la revolució —sobretot a partir dels esdeveniments de França— van afavorir, en efecte, l’envalentiment dels poders tradicionals. Així, aquests van tendir a aigualir la força de la mobilització popular dins un mar de fonamentalismes tant de tipus religiós —amb la inculcació de l’esperit de creuada— com patriòtic —amb l’estímul a la xenofòbia i a la lluita contra l’invasor—.

Mobilització i crisi

En general, les mobilitzacions populars, sobretot en els àmbits rurals de la societat d’antic règim, requerien motivacions importants o, si més no, clares. Es produïen, fonamentalment, en resposta a l’amenaça immediata, a la intrusió, a la violació dels drets, etc. De manera que sorgien emparant-se en la legitimitat del qui defensa la tradició, i recolzant-se en l’esquematisme pel que fa a la culpabilització i identificació dels transgressors, assenyalats gairebé sempre com “el mal govern”, l’estranger, l’heretge o l’impiu.

Si bé els desencadenants de les mobilitzacions solien aixoplugar problemàtiques bàsiques, com ara de crisi econòmica o d’identitat col·lectiva de grup, religió, classe o territori, el caràcter de cada moviment popular anava lligat tant a l’especificitat del lloc com al moment en el qual es produïa.

Com més àmplia arribava a ser una mobilització, més insuficients són per a entendre-la les motivacions purament immediates, ja que aquestes només excepcionalment eren generals i prou fortes per a passar per damunt dels paràmetres d’aïllament en què es desenvolupava la vida quotidiana. Tan sols la defensa de valors considerats essencials (la tradició, la religió, la terra…) era capaç de donar amplitud i continuïtat a la mobilització popular. Però, per a això, feia falta tenir capacitat de formulació i, sobretot, disponibilitat i control dels instruments i mitjans de difusió, d’inculcació i d’agitació. És clar, doncs, que tot plegat ho deixava molt fàcil perquè aquells que es consideraven a si mateixos com a guardians reconeguts dels valors de la societat poguessin definir o controlar l’abast de la mobilització, i evitar així la possibilitat que sobrepassés els marcs d’allò que podia permetre l’ordre establert.

D’aquesta manera, la complexitat real del fenomen de la mobilització popular en la crisi d’antic règim se simplificava enganyosament. Per a l’historiador, a més, sol haver-hi encara un altre parany: el de pensar que hi havia unes mobilitzacions específiques que havien de dur necessàriament a la superació d’aquest antic règim, oblidant que aquest procés s’iniciava des de dins d’aquella societat i partint, doncs, dels comportaments que inicialment li eren propis i característics.

Només la coincidència de molts factors va possibilitar que els processos de mobilització que es van donar en aquell llarg període esdevinguessin fonamentals en la transformació profunda del marc de la societat. En aquest sentit, hom pot observar com a la Catalunya del canvi de segle s’era molt lluny de la passivitat (per exemple, davant de les pretensions de reclutament de l’Estat); o que en els àmbits rurals persistien clarament les pràctiques de mobilització tradicional (des del toc de sometent fins a l’existència de partides i de rondes organitzades); o que en el món urbà s’arribava fàcilment als esclats de violència quan la carestia era alarmant.

La guerra podia garbellar prioritats, però en tot cas potenciava alhora tots els ressorts de mobilització i n’hi afegia d’altres, com per exemple els que es derivaven del pes de la mobilització regular, o del cost de la guerra i de la presència militar.

Les condicions i les formes de mobilització

Les mobilitzacions urbanes presentaven característiques diferents de les del camp, com ara el fet de ser molt més properes al radicalisme i al món de la marginació, i també una major espontaneïtat i fugacitat. Però unes i altres requerien una sèrie de condicions. Calia que hi hagués una situació latent de tensió o conflicte (econòmica, social o cultural…), que, si bé no solia ser la causa directa de la mobilització popular, en canvi n’explica l’acceptació que li era necessària. Feia falta, també, que existís l’experiència prèvia, i no remota, de la mobilització que permetés contemplar-la com un recurs propi de la societat en determinades circumstàncies. Hi havia d’haver, a més, una capacitat de convocatòria que requeria no solament el reconeixement d’una autoritat moral, sinó també una relativa facilitat d’accés a ressorts bàsics per a la difusió i per a la consecució de complicitats. I feien falta, igualment, els mínims recursos materials d’intimidació i d’intendència. L’existència d’aquests darrers —en armes, roba o calçat, per exemple— no era pas rara en la societat de l’època, però allò que resultava més difícil era garantir-ne la disponibilitat.

En qualsevol intent d’analitzar les formes de mobilització en la crisi de l’antic règim, cal una precaució prèvia: la de destriar allò que es podria anomenar la mobilització regular, o institucional, de la mobilització popular. Els factors de l’una i l’altra hi apareixen, sovint, molt entremesclats. És per això que resulta especialment útil de diferenciar aquelles mobilitzacions populars que es corresponen amb enfrontaments interns a la mateixa societat, tant rural com urbana, d’aquelles que s’emmarquen en enfrontaments globals o exteriors a aquesta. En el primer cas es tracta sobretot de rivalitats per drets d’ús dins la societat, mentre que en el segon responen, principalment, a enfrontaments entre diferents grups socials o bé entre estructures englobadores, ja sigui que diferenciïn el camp de la ciutat, o unes institucions de les altres, o que contraposin dos o més estats entre ells.

El període tractat es caracteritza, precisament, per la simultaneïtat d’ambdós tipus i pel fet que el primer sembla ocupar un lloc secundari, malgrat la seva innegable presència. En els grans conflictes com les guerres d’ocupació i d’enfrontaments civils (des de la Guerra Gran a la guerra del Francès, com també en els conflictes reialistes i els de la guerra civil), els factors interns es troben tant en la dimensió de conflictivitat civil que els acompanyava com en l’existència d’un marc de carestia especialment procliu a la conflictivitat al llarg del període. D’altra banda, sota la capa global de conflicte extern que representa la guerra o l’ocupació, no s’ha de passar per alt un altre tipus de conflicte extern, menys excepcional: aquell que fa referència als problemes de la fiscalitat, de la immigració i de la presència i el reclutament de l’exèrcit.

És per tot plegat, doncs, que les formes de mobilització podien sobreposar-se i subordinar-se les unes a les altres, segons els moments i les circumstàncies.

Conformisme i mobilització popular

El conformisme amb què se sol caracteritzar la societat d’antic règim, i particularment el món rural, no es correspon prou bé amb una realitat en la qual les formes de mobilització eren ben presents. En comptes de conformisme seria, segurament, més encertat parlar de capacitat d’acomodació, que com a mínim no pressuposa passivitat.

Així s’explica que a Catalunya, malgrat la derrota del 1714 i els decrets de Nova Planta, persistissin encara al final de segle formes de mobilització popular difícilment destriables d’algunes que tenien un fonament institucional, com ara el sometent o la Coronela. Aquestes dues institucions foren formalment restablertes en el primer moment crucial de la crisi de l’antic règim, durant la Guerra Gran, primer, i la guerra del Francès, després.

A la Catalunya rural no és exagerat parlar de familiaritat amb l’existència de partides, rondes, faccions, etc., i també amb l’ús d’armes. Els motius que ho afavorien solien ser molt diversos: des del pillatge al bandolerisme o el contraban, tant per a fer-hi front com per a practicar-los, fins a la defensa contra amenaces naturals com ara incendis, contagis, animals salvatges, etc., o com a garantia per a la protecció del bestiar, de les pastures, de les collites, o de les cases; especialment enfront dels litigis, o de les amenaces de qualsevol ordre. Tot plegat era particularment important en un àmbit fronterer com eren la major part de les terres catalanes.

El subministrament d’armes no va ser un obstacle important. Tot i que sovint eren ben rudimentàries, l’adquisició de peces als mercats i les habilitats de certs homes d’ofici feien que fossin pocs aquells que, si més no per a la caça, no disposessin d’alguna dotació. El privilegi del port d’armes, respectat per Lluís XIV a l’altra banda de la frontera, havia contribuït a estimular els intercanvis de mercat —i els del contraban— amb Catalunya. Però, en darrer terme, les armes de més qualitat continuaven procedint de les guerres, que eren, doncs, el principal àmbit de proveïment incontrolat.

La Guerra Gran: precedent i paradigma

En el marc de la Guerra Gran van aflorar els factors clau de la crisi d’antic règim a Espanya; entre aquests, el rerefons de la crisi econòmica i social, i el desprestigi de la monarquia absolutista. Pel que fa a Catalunya, el fet de ser escenari d’una guerra fronterera va afavorir-hi la superposició de nivells diversos de mobilització com a resposta a l’amenaça, i a la realitat, d’invasió; al mateix temps, l’enfrontament a la França revolucionària també va fer aparèixer, i ja en un primer pla, la batalla ideològica.

Cal observar un aspecte que va presidir tot el llarg període de crisi de l’antic règim a Catalunya i en el conjunt de la monarquia espanyola: el fet paradoxal que el context de guerra que tant afavoria l’aflorament de les contradiccions profundes d’aquella societat es convertís en el principal obstacle per a la seva traducció explícita en termes polítics. I, per tant, que fos alhora un entrebanc per a la transformació definitiva de les estructures de la societat.

A la Catalunya de la fi de l’antic règim hi havia una pràctica en l’aixecament popular que era pràcticament sempre present: el toc de sometent. Es podria pensar en la mera eficàcia de convocació del toc de campanes, però el toc de sometent remetia, alhora, a una certa intenció de legitimar el moviment, al recurs a la tradició i, des del 1714, tenia també les connotacions de reivindicació institucional.

La gestació d’un aixecament popular tenia un esquema inicial que es repetí amb molt poques variacions, i accidentals, al llarg del període: la difusió de volants satírics i d’elements d’incitació solia ser la primera resposta a un context de crisi i d’inestabilitat, i a la circulació de notícies i de rumors amenaçadors; seguia després l’esclat, a iniciativa d’un grup reduït; de manera gairebé immediata, aquest grup reduït procurava estendre i legitimar el moviment mitjançant el toc de sometent. La resposta que aconseguia era la principal condició de l’abast de la mobilització popular.

La rèplica immediata de les autoritats, especialment a la ciutat, alarmades pel temor a l’amplitud que poguessin adquirir els avalots populars era, normalment, de condemna i de mobilització per a controlar o contenir el moviment. Precisament solia ser en aquest marc de mobilització reaccionàría que trobem, en els moments més greus o prolongats, la recuperació formal d’institucions o costums abolits anteriorment de manera solemne, com fou el cas de les juntes de comissionats municipals, o del mateix sometent. El restabliment d’aquestes institucions es preveia tan sols en relació amb la seva funcionalitat per al retorn o el manteniment de l’ordre. Així es va posar de manifest el 1773, enfront de les mesures del govern per al reclutament de quintes, i així s’esdevingué també el 1789 arran de la carestia del pa. Aquests esquemes de comportament es repetiren tant en el marc de la Guerra Gran com davant de l’ocupació napoleònica i, en algun dels seus aspectes, en les lluites reialistes i fins i tot en la primera guerra Carlina.

El toc de sometent s’havia mantingut de manera gairebé inalterada al camp i a la muntanya com a pràctica de mobilització davant d’amenaces com les que s’han esmentat més amunt. A la ciutat, però, tant pel context en què es produí com pels qui el protagonitzaren, tenia un referent subversiu molt més directe. Hi ajudava el fet que, després del 1714, la pràctica tolerada del toc de sometent tan sols hi havia tingut lloc en casos de perill de corsaris.

La mobilització popular que es donà el 1789 a diverses localitats de Catalunya com ara Mataró, Vic, Sabadell i sobretot Barcelona, arran de la crisi de subsistència i de la sobtada puja dels preus, no s’ha de menystenir des de la perspectiva de tot el període que aquí es tracta. Els contemporanis la van tenir ben present durant molts anys. I, des d’una visió històrica, evidencia, d’una banda, les contradiccions del reformisme borbònic (entre la liberalització i el reglamentarisme, per exemple) i les limitacions de les seves reformes municipals i, de l’altra, el fet que a partir de llavors als poders polítics i municipals els havia quedat clar que no els convenia d’estar enfrontats i desprevinguts davant la capacitat de resposta contundent que podia sorgir del poble.

La guerra que esclatà l’any 1793 entre la monarquia espanyola i la Convenció Nacional francesa, i que tingué el primer escenari, i un dels principals, en territori català, potencià encara més les motivacions mobilitzadores de crisi de subsistència, i n’hi afegí d’altres com l’impacte directe de les destrosses de la guerra, o la revifalla de la resistència que generava la voluntat i les iniciatives de reclutament per part del govern. Tot plegat es va posar de manifest en la proliferació de partides populars a banda i banda de la frontera, a cavall entre les bandositats, els sometents i els miquelets. Una situació clarament afavorida, a més, pels indults concedits per la monarquia i per la República a tots aquells que, malgrat trobar-se fora de la llei, es mostressin disposats a lluitar respectivament contra els francesos o contra els espanyols. Són fets ben documentats tant a les Alberes com a la Cerdanya i el Capcir, a la vall d’Àneu, o a la Garrotxa i al Ripollès. En aquesta darrera comarca, les partides de l’Aragonès, d’en Vilasseca o de l’Estudiant, que aplegaven uns 150 homes, foren algunes de les que van passar a formar companyies que s’anomenaven, al maig del 1793, de sometents. Els conflictes, les fustigacions i els aldarulls urbans que es produïren en diferents moments a Barcelona, a Reus i especialment a València, el principal objecte dels quals foren els francesos que hi havia en aquestes localitats, evidencien que l’efervescència no era pas tan sols una característica de la zona fronterera o una especificitat dels ambients rurals.

La mobilització controlada

Davant la realitat de la mobilització en partides que rebien el nom i derivaven de la pràctica de sometent, va sorgir ben aviat entre les autoritats l’interès per a restablir-lo formalment, i garantir-ne així l’extensió i el control directe. Així s’ha trobat documentat ja al maig del 1793 i, de nou, al setembre del mateix any. En aquesta darrera data, precisament, hi ha la proposta d’un capellà de Vic, adreçada al govern, en el sentit de crear companyies a les quals “convindria —diu— de donar el nom de sometent”, i que haurien d’integrar les que s’havien format espontàniament als pobles de la frontera; haurien de ser coordinades a tot Catalunya per una junta de sometents que s’encarregaria dels “allistaments i sortejos”, vetllaria per la disciplina i garantiria la subordinació a les decisions del governador. Aquest tipus de plantejament fou el que va culminar en el restabliment formal del sometent decretat al maig del 1794 per Luis Fermín de Carvajal, comte de La Unión, amb la qual cosa, en realitat, no es feia més que encobrir el reclutament de milícies a Catalunya, davant la manca de voluntaris a què havia conduït la prolongació i els revessos de la guerra durant la primera campanya.

És precisament davant la realitat de la guerra que va emergir el que es podria qualificar de “mobilització institucional”, un dels elements referencials de la qual seran les juntes —de sometents, comissionats o municipis—. El “juntisme” havia de ser, precisament, un destacat protagonista de tot el procés de transformació i superació de la societat d’antic règim. Comportava una càrrega de transformació i de recuperació institucional gens negligible, especialment enfront d’una pretesa culminació absolutista, però el seu sorgiment durant la Guerra Gran posa en evidència que allò que el va fer possible foren, sobretot, les urgències per a l’afrontament de les qüestions bèl·liques. Va ser així com aparegueren les juntes de sometent i la Junta de Comissionats de Barcelona; també per aquesta raó, es reuní més endavant la Junta de Comissionats dels Corregiments de Catalunya. Un esdeveniment, aquest darrer, que alguns historiadors han considerat com a expressió del particularisme polític català, si bé una anàlisi històrica rigorosa ho desmenteix. Precisament aquesta junta, preocupada pel que es considerava amenaça imminent d’invasió general per part de les tropes franceses, i en tot moment sota el control del capità general, es va caracteritzar per prendre com a única decisió l’elaboració del pla general de mobilització de Catalunya, sota la configuració de terços de miquelets —amb un detallat projecte de reclutament general i dels mitjans per al seu finançament—. Les dificultats de l’execució d’aquest projecte i la negociació de la pau entre el govern espanyol i el francès van fer que la junta deixés de tenir sentit.

El fet que la guerra fos contra la revolució havia de contribuir notablement a facilitar el control de la mobilització per part dels poders tradicionals. Revestint-la de croada, gràcies a una tenaç guerra d’opinió, el clergat es convertí en un dels seus protagonistes destacats tant des de la trona com per mitjà de la impremta o, fins i tot, a la trinxera.

“Déu, Pàtria i Rei”

Tal com informava el cònsol francès a Barcelona el mateix dia que es declarava la guerra a França, aquesta es plantejava i s’impulsava com una guerra de religió.

Les exhortacions i caites pastorals dels bisbes, establint les pautes doctrinals, no en deixaven dubte. Tomàs de Lorenzana-Butrón, bisbe de Girona, exhortava el 30 de març de 1793 a avançar-se a “plantar, de nou, al Regne de França, l’estendart de la Fe”; i l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Armanyà i Font, a la primera de les seves famoses cartes pastorals, no dubtava a comparar aquella guerra amb les que havia tingut Espanya contra els moros. El clergat, doncs, va tenir un important protagonisme, particularment mitjançant la intensa campanya d’opinió i d’incitació, tant oral com impresa, que acompanyava la guerra. Cap ocasió ni cap mitjà no eren desaprofitats: la formació de batallons, els triomfs i les derrotes militars, les commemoracions, tot es convertia en un bon moment per a les benediccions oficials, la celebració de tedèums, la manifestació de devocions o l’organització de rogatives, de processons, de missions… Sempre es reservava en un lloc destacat la prèdica, el sermó o l’exhortació; i, a més, ho afavoria el fet que la guerra s’hagués iniciat justament en plena quaresma del 1793.

El crit de “Déu, Pàtria i Rei” que va presidir tot el període de la crisi de l’antic règim emergí, doncs, durant la Guerra Gran, i és en aquest marc que es pot copsar millor, net encara de maquillatges. Fra Juan Izquierdo, en la benedicció del primer batalló de Barcelona, proclamava que “La Patria, el Rey, Dios mismo no son aquí sino un objeto y fin total”; aclaria més endavant que, de fet, aquest no era altre que “el buen orden”, és a dir, aquell en què “cada una de las criaturas ocupa su lugar”. La mateixa concepció es troba en altres escrits d’amplia difusió, i no solament eclesiàstics, com ara les exhortacions del prior de Meià, en el manifest del 5 de maig de 1793 del general Ricardos, o en la circular de la Junta de Comissionats de Barcelona. La simplicitat i immediatesa de la consigna es corresponia amb la seva eficàcia, especialment al servei dels objectius de la guerra de religió. Uns objectius que en el primer moment eren els d’incitar la població a prendre voluntàriament les armes, però que en un segon moment foren alhora d’incentivar els donatius i d’estimular la disciplina a les tropes i la recuperació “del bon ordre” a la societat.

El caràcter doctrinal de la guerra de religió, més enllà de les raons conjunturals, va tenir el seu principal exponent en l’obra del religiós Diego José de Cádiz El soldado católico en guerra de religión, publicada a Barcelona el 1794. Enfront dels fills de Llucifer, segons Cádiz, la violència és necessària; per tant, tot catòlic ha de fer el possible per a exterminar-los prenent les armes i encoratjant a la guerra. En el marc de la guerra de religió, la mort perd el seu valor habitual: morir representa l’honor de fer-ho per Déu, dins el caràcter purificador que caracteritza tota guerra santa, i matar significa igualment un honor: el de fer-ho per Déu, i més enllà de les categories humanes, de manera que l’homicidi esdevé, en realitat, “malicidi”. Qui no combat per la fe, dones, es col·loca en la via dels pecadors. Doctrina, aquesta, de la qual deriva una moral teològica que considera com a apòstata tot aquell que, per exemple, arribi a la deserció.

Insubmisos i desertors de l'exèrcit napoleònic

La gran quantitat de soldats que Napoleó Bonaparte va necessitar per a les seves campanyes bèl·liques no fou satisfeta d’una manera semblant a totes les zones de França. Així, el nombre d’insubmisos i de desertors fou especialment elevat cap al centre i el sud, on probablement hi havia menys consciència de pertànyer a una mateixa nació que no pas al nord. A la Catalunya del Nord tant el nombre d’insubmisos com el de desertors fou força elevat, en tots dos casos per sobre de la mitjana francesa.

Guerra, ocupació i resistència

Amb l’inici de la guerra també esclatava la tensió generada per la presència, el pas i el sosteniment dels exèrcits, i especialment la que sempre acompanyava el temor als reclutaments. A banda i banda dels Pirineus els enfrontaments i la tensió entre els exèrcits regulars i la població civil eren ben patents. De manera que la percepció social d’una realitat d’ocupació no es reduïa pas a la que poguessin protagonitzar les tropes enemigues. Per a una localitat determinada, la presència de les tropes regulars del seu mateix Estat —d’altra banda, també forasteres pel que fa a Catalunya— movia fàcilment uns ressorts semblants als d’una ocupació militar formal. La insubmissió, la deserció i la indisciplina, cal veure-les, doncs, com una manifestació més de la mobilització popular.

Al conjunt de les terres catalanes el refús als reclutaments dels estats absolutistes havia estat notori al llarg de l’època moderna. Les solidaritats i complicitats socials amb insubmisos i desertors revelen un estat social de mobilització latent i de resistència que només de tant en tant esclatava a plena llum. A les terres dels comtats, també en el marc de la revolució, es féu palesa una vegada més la resistència al reclutament. Un treball recent assenyala que mentre que la mitjana francesa d’homes afectats per les lleves fou del 55%, la del departament dels Pirineus Orientals no arribava al 18%; i respecte del recurs a tropes auxiliars, el procurador general síndic de Perpinyà manifestava, el 1795, que atesa la insubordinació de les tropes de miquelets valdria més que se’ls desarmés, malgrat la mancança que hi havia de soldats: “és millor no tenir-ne” —deia— “que no pas armar bandolers (sic)”. Per la seva part, la incapacitat de la monarquia espanyola per a assolir els contingents programats posava de manifest una actitud paral·lela a Catalunya. Així, doncs, quan el sometent o més tard els miquelets van adquirir el caràcter de milícia, no foren pas els “principis” (és a dir, l’obsessió per la defensa dels drets històrics) els únics que els posaren entrebancs; va ser, sobretot, la manca de referència en els usos immediats, i en els esquemes morals i mentals del poble català, allò que més va facilitar en aquells sometents i miquelets la mobilització resistent, mobilització que es manifestà en forma d’indisciplina i de deserció.

La situació límit a la qual havia conduït el context de guerra —el buit de poder, la sobrecàrrega econòmica, el desgavell social i la violència omnipresent— conduïa també la població, que s’hi trobava permanentment immersa, a renunciar a qualsevol forma de delegació de defensa, de manera que arribava fàcilment a refiar-se tan sols, o prioritàriament, de la seva pròpia capacitat immediata per a defensar allò que era seu. La fallida de l’Estat a aconseguir aquell atorgament de confiança durant la Guerra Gran es convertí, així, en un precedent clau del protagonisme que van anar adquirint les partides o guerrilles durant el període de crisi de l’antic règim.

Quan la crisi de poder, el pes econòmic de la guerra, el desgavell social i la violència omnipresent van arribar acompanyades dels revessos militars, la mobilització latent esclatà obertament, impulsada per sentiments ancestrals oportunament incentivats pel discurs ideològic. La gal·lofòbia dels tràgics desordres urbans contra presoners francesos, o les emboscades supèrflues a la ratlla de França a l’estiu del 1794, en són uns bons exemples.

Guerra i revolució

La mobilització popular esclatà de nou amb força i de manera generalitzada arran d’un altre conflicte exterior: la guerra del Francès. De fet, entre el 1795 i el 1808 la tranquil·litat havia estat més aparent que real, si es té en compte que Catalunya no era pas una illa enmig de societats agitades. En efecte, la revolta urbana i la rural del País Valencià, especialment el 1801 per motivacions econòmiques i socials, i contra els sistemes de milícies, com també els avalots antifiscals a Mallorca (1805-08) o les tensions entre emigrants i rossellonesos als comtats remeten a una situació en la qual no era pas absent l’agitació popular. Més aviat, arreu dels Països Catalans, les tensions i mobilitzacions d’aquests anys —més o menys explícites-— aporten elements fonamentals per a la comprensió de la mobilització generalitzada que es produí amb l’ocupació napoleònica; una situació, doncs, que no sorgí pas de cop i volta, o del no-res.

La situació fronterera havia fet Catalunya especialment sensible a la incontrolada entrada de tropes franceses que es va produir després del tractat de Fontainebleau (octubre del 1807), i també a la seva distribució estratègica i a la tolerància observada en aquest sentit per les autoritats establertes. Aquesta situació, acompanyada aviat d’incidents diversos, va servir de desencadenant d’una mobilització general que enllaçava amb el context de crisi a Madrid. Des de l’ocupació de Barcelona pel general Duhesme al febrer del 1808, la mobilització passiva de la població va generar un fet permanent al llarg de la guerra del Francès: l’emigració, o, més exactament, la fugida. La població tendia a refugiar-se cap al sud i a les zones allunyades dels francesos; les terres de Tarragona i les de Mallorca en foren les principals destinacions. La fugida cap a localitats properes o cap a les muntanyes es convertí en una pràctica habitual en aquelles localitats que les circumstàncies de la guerra posaven sota l’amenaça de les tropes franceses, tal com es pot veure en algunes descripcions detallades recuperades per estudis recents. Així mateix, i com acaba de mostrar Maties Ramisa sobre el corregiment de Vic, allò que més va obstaculitzar l’ocupació francesa no fou pas la violència o la celeritat de moviments, ni els sabotatges als transports i a les comunicacions, sinó la negació dels subministraments i les evacuacions massives de la població davant el perill imminent d’invasió, que buidaven literalment les localitats que anaven a ser ocupades pels francesos. La transcendència d’aquesta pràctica era especialment important en la mesura que les instruccions de les tropes de Napoleó es regien pel principi segons el qual “la guerra ha d’alimentar la guerra”.

Però després de la declaració de guerra oberta contra l’ocupació francesa, la mobilització havia adquirit, a més, un caràcter més general i divers.

D’una banda, la dimensió social que comportava l’aixecament popular va facilitar les iniciatives de creació de juntes locals i corregimentals, les quals actuaren com a autoritats insurreccionals i procuraren canalitzar l’ambivalència de tota mobilització en una direcció exclusiva: la de la lluita contra l’invasor.

D’una altra banda, la mobilització activa havia aparegut amb prou força des d’un bon començament; tant a Barcelona, on es produïren diferents moviments conspiradors contra el govern exercit pels francesos, com fora de la ciutat, per a frenar l’avanç de l’exèrcit napoleònic i per a intentar el setge de la Barcelona ocupada. En tots dos casos van ser les partides populars, els sometents i el moviment guerriller en general els vertaders protagonistes. La resistència catalana a les quintes i a les milícies regulars mantenia encara tota la força; afavorida, ara, no solament per la feblesa dels poders institucionals sinó també per l’eficàcia de les accions guerrilleres com a forma d’afrontar i desestabilitzar les forces d’ocupació. No és pas sorprenent, doncs, que en el marc de la mobilització global que representà el context de guerra hi tingués una considerable rellevància la mobilització popular enfront de les diverses formes d’enquadrament que reclamava l’exèrcit. Desdevises du Dézert ens recorda, en aquest sentit, que l’exèrcit a Catalunya va passar progressivament de disposar d’uns 6 000 homes el 1809 a uns 25 000 el 1810 i més de 35 000 el 1812. El malestar i les resistències als reclutaments, però, es feren també extensius als cossos de sometents i de miquelets, encara que aquests tendiren a la pràctica de desordres, excessos i malifetes. Una situació que segons alguns treballs recents, com ara el de Michel Brunet, era comuna també als cossos de miquelets que s’havien format a les terres dels comtats rossellonesos, tant al segle XVIII com durant l’imperi napoleònic.

Tot plegat era expressió, doncs, d’una actitud de resistència generalitzada que es traduïa en dificultats per a reunir contingents militars, expressades en indisciplina i en deserció, o en les violències entre l’exèrcit i la societat; la importància d’alguns d’aquests aspectes ha estat assenyalada, recentment, per treballs com els d’Esteban Canales.

D’altra banda, les tensions entre l’exèrcit i la societat resultaven difícilment destriables dels conflictes entre la població catalana i les tropes castellanes. No és pas estrany, doncs, que després de la presa de Tarragona, el general Campoverde llicenciés tots els catalans de les seves tropes: “tout ce qui est castillan est devenu suspect à la province”, escrivia un cerdà francès, testimoni d’aquells fets, en la seva correspondència privada; o que, per la seva part, el general Luis Roberto de Lacy llicenciés tots els castellans i els enviés a casa, per por que els catalans no els matessin.

La guerra també va donar lloc a les formes més violentes de mobilització: aquelles que a l’empara del context de guerra, crisi i desorientació exerciren la violència tan sols per profit dels qui la practicaven. A recer de la confusió generada per la guerra, moltes partides que es formaren tingueren un clar component de bandidatge; quadrilles com la que seguia Josep Pujol i Barraca, anomenat “Boquica”, eren fonamentalment de malfactors, tot i que els francesos sovint saberen beneficiar-se’n. Les facilitats que aquests donaren a partides de caragirats com la d’en Pujol expliquen el fet que aquest arribés a reunir sota les seves ordres diverses quadrilles que comprenien entre 60 i 80 homes. Apareixia, així, una mena de contraguerrilla promoguda pels francesos, que podia ser la culminació del caràcter acomodatici tan freqüent en la societat fronterera, on no eren pas pocs els qui es consideraven francesos o espanyols segons les circumstàncies. La permeabilitat de la frontera tot al llarg de la crisi de l’antic règim convertia en característica d’aquella franja una població que als anys trenta el governador civil de Barcelona qualificava d’”amfíbia, pel que fa a la societat política”.

Era fàcil, doncs, que fos gairebé impossible de destriar les quadrilles de bandolers de les de miquelets, sometents o de qualssevol de les que eren al servei de l’exèrcit, o fins i tot de les tropes regulars. Sobretot en aquells moments en què tot semblava facilitar la deserció, la insubmissió i la indisciplina. Les autoritats militars d’una i l’altra banda, en plena guerra, havien d’esmerçar una bona part dels seus esforços en iniciatives que procuressin controlar aquell esclat de mobilització armada, que desbaratava fins i tot la més mínima pretensió d’establir un ordre i una administració.

És cert que a Catalunya la mobilització popular no va arribar als nivells de violència revolucionària que va poder adquirir en altres llocs com, per exemple, al País Valencià; però els estudis recents deixen clar com en els primers moments de l’ocupació napoleònica, la mobilització i la violència popular hi tingueren també un marcat component revolucionari. En el seu estudi sobre el corregiment de Vic, M. Ramisa ha posat de manifest com aquell protagonisme popular no anava pas del tot desvinculat dels interessos d’altres capes socials. Aquestes, preocupant-se ben aviat de l’orientació dels esdeveniments, palesarien el pes que també pogueren tenir en aquell procés determinats sectors de la societat urbana.

Reacció, revolució i guerra civil

Tres anys després de la restauració de l’absolutisme, els esdeveniments a Catalunya van posar de manifest que la capacitat de mobilització per a l’establiment dels principis liberals no era pas una quimera i que, en aquella capacitat, hi comptava tant el pes del context urbà de Barcelona com, més concretament, la solidaritat dels sectors de la burgesia menestral.

Així pogué constatar-se arran de la revolta encapçalada per l’antic capità general de Catalunya, Luis Roberto de Lacy, l’any 1817. El marc inicial de la revolta no diferia gaire del d’altres ocasions: carestia i crisi econòmica prolongada; ambient tens en el qual els rumors, les tertúlies i els pamflets generaven crispació i expectatives per a algun tipus d’acció; protagonisme d’un grup reduït —i qualificat— capaç d’emprendre la iniciativa contra els responsables de la situació i de despertar immediates solidaritats, cosa que va ser afirmada pels testimonis i que es va posar de manifest amb la reacció a la condemna de Lacy després del fracàs de la revolta. Però el seu abast anava molt més enllà: la guerra i la constitució del 1812, la frustració i la repressió de la restauració absolutista no havien pas passat en va.

La revolució, però, tingué lloc arran dels fets del 1820. El marc era, encara, el de la crisi econòmica dels anys anteriors, i el substrat de la mobilització del 1817 persistia en molts nivells. No és pas sorprenent, doncs, que el pragmatisme s’imposés entre les autoritats barcelonines, davant de l’eufòria que acompanyava la mobilització popular que es concentrava davant de Capitania, ni tampoc que el caràcter festiu presidís la posterior ocupació dels locals de la Inquisició i l’alliberament dels presoners que hi havia reclosos.

Barcelona no va ser pas l’únic lloc de Catalunya on els sectors populars s’afegien al moviment revolucionari liberal que impulsaven sectors de la burgesia i de la milícia, entre altres. Tanmateix, els esdeveniments de Reus, Tarragona o Girona ens recorden que es tractava principalment d’un fenomen urbà.

Alguns mesos més tard, en efecte, es va fer evident el diferent comportament, davant el context polític i econòmic, per part dels sectors populars urbans i del camperolat. La divisòria entre favorables i opositors al liberalisme apareixia com un fet general en la societat, però el contrast entre el món urbà i el rural resultava evident, sobretot a partir del 1822, en què les mesures empreses pel govern liberal beneficiaven tan sols els grans terratinents i agricultors, mentre que pesaven cada vegada més damunt els camperols petits i mitjans. Tot plegat, afegit a la continuada sequera, a l’epidèmia de febres, al descontentament pel sistema de contribucions que havia establert el govern liberal, a l’exasperació eclesiàstica davant les mesures desamortitzadores, i al suport exterior facilitat per l’absolutisme de la Santa Aliança, va facilitar que la mobilització absolutista disposés ben aviat de nombroses partides guerrilleres de camperols descontents. La proximitat de la guerra facilità, en aquest cas, tant la reactivació dels esquemes de mobilització i de dotació material com els d’agitació i fanatisme. El context de crisi havia incrementat la inseguretat al camp i feia molt difícil de delimitar la frontera entre la violència delictiva i aquella que responia directament a motivacions polítiques o ideològiques; sobretot perquè els atacs de l’una i l’altra podien coincidir fàcilment contra el mateix tipus de sectors i perquè un tipus de violència podia derivar fàcilment cap a l’altre un cop que l’enfrontament civil s’hagués generalitzat a la societat.

L’activisme del clergat va actuar com un dels elements polititzadors més destacats del descontentament general. D’altra banda, l’existència de cercles conspiratius integrats per individus d’àmbits benestants exiliats als comtats, com Domènec de Caralt o Malavila, capaços de contactar amb sectors que podrien facilitar una cobertura política, com era el cas del marquès de Mataflorida i de la Regència d’Urgell, facilitava la seva associació amb individus que havien destacat militarment i en el moviment de partides de la guerra del Francès. Aquests darrers, com Tomàs Costa —el Misses—, Antoni Coll —Mossèn Anton—, Romagosa, Miralles, Montaner o Antoni Marañón —el Trapense—, emparats per les facilitats pròpies del territori fronterer, tenien capacitat notable de reclutament i de mobilització entre els sectors populars, especialment entre els jornalers.

Malgrat aquestes aliances, el fracàs de les guerrilles camperoles per a provocar la caiguda del règim constitucional, tot i l’ajut internacional, va precipitar la intervenció estrangera. L’absolutisme europeu, i particularment el francès, temia la possibilitat que l’exemple espanyol s’estengués als seus territoris i precipités l’exèrcit a la insubordinació a l’absolutisme. Si bé aquest cop no hi hagué grans mobilitzacions enfront de la invasió francesa, facilitada, a més, tant pels reialistes com pels liberals moderats, el restabliment de l’absolutisme es va fer en una societat profundament dividida entre partidaris d’aquest règim —sobretot als àmbits rurals— i constitucionalistes —a les zones urbanes—. Tot i això, la resistència que va oferir Barcelona com a baluard liberal no pot fer menystenir la mobilització popular que va provocar en algunes comarques. Aquest és el cas, i caldria saber si fou l’únic, del Baix Llobregat. En efecte, al maig del 1823 la mobilització de la gent del delta del Llobregat va facilitar homes i carros per a la defensa de Barcelona, i també càrregues de fusta que hi transportaven des dels boscos de Gavà.

Amb el restabliment de l’absolutisme, l’arbitrarietat de la repressió i la violència civil van provocar, només en tres mesos, més de 2 000 assassinats, per “diferències d’opinió política”, fora de les places ocupades per les guarnicions franceses i on aquestes no arribaven a exercir-hi cap control. Fou en aquest marc de violència institucional on es covà l’efervescència que havia de quallar políticament en la mobilització popular reaccionària, tan bon punt disminuís la contenció exercida per la presència de les guarnicions franceses.

Així, l’any 1827, l’agitació dels absolutistes purs, els anomenats “Malcontents”, amb les referències encara fresques de la crida a la guerra popular, a la defensa de la religió o a l’establiment de juntes, encetava un dels períodes més sagnants en l’esfondrament de l’antic règim. La mobilització d’algunes desenes de milers d’homes armats que formaren batallons de voluntaris reialistes va protagonitzar una violència que tan sols fou superada per la repressió indiscriminada del comte d’Espanya quan se li encarregà de restablir l’ordre.

Després d’aquests episodis no hi havia racó del territori català que no s’hagués vist engolit pel remolí de violències civils. No havia de ser pas sorprenent, doncs, que arran dels esdeveniments polítics dels darrers mesos del regnat de Ferran VII, en què a la violència civil s’afegí l’enfrontament polític, canalitzat a través de la disputa dinàstica, s’encetés la que havia de ser la primera de la sèrie de guerres civils que acompanyaren l’evolució històrica del vuit-cents peninsular i català.

La guerra dels Malcontents havia anticipat ja tots els ingredients de les guerres carlines, inclosa la qüestió dinàstica; tan sols hi havia faltat un aglutinant prou definit, com el fet que la darrera esposa de Ferran VII tingués, finalment, una filla.