L’estabilització del sistema liberal

Els anys posteriors a les grans commocions revolucionàries dels anys trenta, després de la caiguda d’Espartero l’any 1843, van obrir una llarga etapa de predomini del liberalisme moderat en la direcció de l’Estat espanyol. El període comprès entre la definitiva presa del poder pels moderats el 1844 i el Bienni Progressista dels anys 1854-56 és conegut com la Dècada Moderada. Aquesta etapa va estar dominada, políticament, per la figura del general Narváez, el representant més qualificat de la tendència hegemònica dins del moderantisme espanyol. D’altra banda, el sectarisme i la violència repressiva utilitzada contra els seus adversaris caracteritzà tota l’etapa. Ara bé, malgrat que l’aparença de les coses podria induir a creure que la situació política era fortament immobilista, l’etapa moderada resultà crucial per a la consolidació dels fonaments de l’Estat liberal espanyol, mostrats amb tota la seva força i totes les seves febleses. Aquest punt de vista és particularment visible des de la perifèria del sistema, per exemple, des de Catalunya o el País València, i encara més des de les ciutats de Barcelona i València.

L’establiment del contundent ordre polític del moderantisme amagava, sota l’aparença d’una petrificació de la política espanyola —fins llavors molt fluida—, la resolució d’alguns dels problemes cabdals que el liberalisme no havia aconseguit resoldre en els deu anys anteriors. A grans trets: l’establiment d’unes regles del joc que, sense trencar el consens bàsic entre les forces socials hegemòniques i l’Estat, restringissin el joc polític fins a fer-lo absolutament controlable pel liberalisme d’ordre; en segon lloc i de manera complementària, el desplegament de la base institucional del nou règim. Des d’aquest punt de vista, el moderantisme significà no solament un esforç de consolidació de l’Estat liberal, sinó alhora el tancament del procés de canvi obert els anys 1836-37 en les estructures socials espanyoles. La marginació del progressisme i la repressió sobre el liberalisme radical o les forces fora de l’òrbita estricta del liberalisme com a tal, com ara les organitzacions obreres, no representaren un retorn a etapes anteriors als grans canvis socials introduïts els anys de la revolució liberal i de la guerra civil, sinó, ben al contrari, la consolidació de l’ordre instaurat per la revolució burgesa.

El protagonisme de les ciutats

El dinamisme real de la situació política espanyola en aquells anys s’aprecia amb facilitat des de Catalunya o el País Valencià, dos punts que van ser claus en la configuració inicial de l’Estat liberal mateix. Així, durant la revolució liberal, va ser rellevant el protagonisme de les grans concentracions urbanes de l’antiga corona d’Aragó (el paper de Saragossa fou important, tant en els aixecaments de l’estiu del 1835 com en els esdeveniments que feren caure Espartero). No cal dir, òbviament, el que podien tenir Barcelona i València, a més d’Alacant o de Reus. Tal com Anna Maria García Rovira, Mari Cruz Romeo i Isabel Burdiel han mostrat a bastament, les ciutats esmentades es convertiren en els punts on s’afermà la força rupturista del liberalisme en l’etapa de confrontació amb les forces absolutistes i els seus aliats, el liberalisme d’ordre dels primers governs que seguiren la mort de Ferran VIL No és cap extrapolació abusiva, llavors, destacar que la causa principal d’aquest protagonisme descansava més en certes similituds de la seva estructura urbana, que en el fet de l’antiga pertinença a una sobreestructura política medieval, el record de la qual s’havia esvaït gairebé del tot al llarg del segle XVIII. Eren bàsicament les dimensions de les ciutats i l’existència d’una extensa població artesana allò que les convertí en centres de gravetat del canvi polític. L’existència d’una forta tradició municipalista reforçà, sovint, aquest caràcter de centres de confrontació amb l’Estat absolutista o amb les insuficiències del liberalisme restrictiu. A més, el fet de ser ciutats ports, en el cas de Barcelona, València o Alacant, tendí a accentuar el pes del poble menut en el canvi polític. Però, en això, les ciutats dels Països Catalans no es distingien pas del comportament de la ciutat de Màlaga, per exemple, un altre punt vital del canvi polític des del 1835.

Un altre factor a considerar, si es vol entendre l’accentuat protagonisme de Barcelona i de València en el procés polític espanyol dels anys 1833-43, és la superposició a ambdues bandes dels problemes derivats de l’estabilització de l’Estat liberal i de la revolta antiliberal carlina. La presència i l’activitat del carlisme havia de ser, necessàriament, un factor de mobilització política de les forces liberals. En aquest sentit, l’exigència d’una activa política militar contra el carlisme feta des de Barcelona o València, el motiu de tants i tants conflictes entre el liberalisme local i els capitans generals o la política de l’Estat, estava estretament interrelacionada amb les pugnes per definir la naturalesa de l’ordre i de l’Estat liberals.

El moderantisme va consistir en una radicalització restrictiva del model d’Estat que s’havia anat dibuixant en l’etapa inicial de la revolució liberal i que s’expressava en l’inestable consens entre les dues branques de la família liberal, plasmat en la constitució del 1837. Per tant, l’etapa d’hegemonia moderada que s’obrí el 1844 no féu altra cosa que definir unes línies de desenvolupament de l’Estat que el progressisme esparterista no havia estat capaç d’imposar. Un fracàs especialment palès en la confrontació d’aquell amb una Barcelona que encaixava malament amb els pressupòsits restrictius que tots dos partits compartien, cadascun amb els seus matisos. La pedra de toc de l’hegemonia moderada va consistir en el desarmament efectiu del liberalisme reformista, és a dir, de l’estranya connivència en la pràctica entre el progressisme desbordat i el liberalisme radical arrelat entre el poble menut de les ciutats. Per tant, el moderantisme era sobretot la combinació de la restricció de l’ordre polític i l’organització d’una política d’ordre públic efectiu. En el primer punt, les reformes determinants van ser la revocació de la llei municipal del 1840 i l’organització dels municipis sobre una base més restrictiva, i, en segon lloc, el desarmament de la milícia nacional i l’organització d’un nou sistema de forces de seguretat. D’altra banda, la reforma d’Hisenda del 1845 acabà de perfilar la naturalesa de l’Estat liberal que es volia construir.

La imposició d’aquests mecanismes que s’establiren a partir del 1845, com ara la nova llei municipal que va ser aprovada ràpidament el 8 de gener d’aquell mateix any, va ser factible gràcies a l’extraordinària preocupació en les files del liberalisme d’ordre moderat i progressista, generada pels esdeveniments barcelonins dels anys 1842-43, que els dos bombardeigs de Barcelona no feren més que popularitzar. El replantejament polític repressiu del moderantisme, que s’afirmà a través de les rectificacions del marc polític establert que s’ha esmentat, pretenia impossibilitar les formes de pressió política des de baix, de les quals els progressistes havien tret partit i que alhora els havien desbordat. Es tractava de trencar un esquema d’intervenció des de la perifèria del sistema, és a dir, d’aixecament urbà amb finalitats polítiques definides, que Ramon Grau i Marina López han definit per al cas emblemàtic de Barcelona de la manera següent: “Des del 1835, les revoltes urbanes triomfants, protagonitzades o canalitzades per la milícia nacional al servei del programa progressista basat en el model constitucional gadità, presenten una morfologia repetida, amb variants. En una primera fase, les forces revoltades s’apoderen de la ciutat i constitueixen una junta de govern provisional, que actua com a autoritat superior de Barcelona i del Principat i que es coordina amb altres juntes locals d’arreu d’Espanya, quan hi són. Aquestes juntes revolucionàries assoleixen canvis en la cúpula de l’Estat, o bé un canvi de govern a favor dels progressistes o bé una variació de la política dels governants en exercici. L’acte següent és la lògica dissolució de les juntes provisionals com a conseqüència del seu èxit, acompanyada sovint per la incorporació dels seus membres a les institucions regulars de l’administració perifèrica, com són les diputacions provincials. Aquesta desmobilització treu força als líders sortits de la revolta i té uns efectes ràpids en el rumb del govern de torn, que es veu arrossegat per la lògica centralitzadora i pels problemes generals de l’Estat. La posició en el govern de les tendències liberals d’esquerra, que no gaudeixen de la confiança règia, esdevé precària i, en tot cas, incompatible sobretot amb una resposta positiva a totes les aspiracions locals d’un país tan poc integrat com és Espanya. Les forces revolucionàries de la ciutat de Barcelona, representants d’uns interessos socials que resulten minoritaris a escala d’un Estat encara preindustrial, se senten traïdes i comencen a preparar un contracop que, amb sort, tornarà a seguir tot el camí que porta dels èxits inicials a la frustració final, si no és que desemboca en una repressió sagnant.” Barcelona és l’exemple extrem, en aquells anys, de les tendències a l’obertura de les institucions representatives, però l’esquema és vàlid per a altres ciutats amb comportaments polítics no pas gaire diferents.

La revocació de la llei municipal de l’any 1840 va ser, des d’aquest punt de vista, el primer pas per a trencar el context en el qual l’acció popular es podia produir. Es reduïa dràsticament el nombre d’electors, es dibuixava l’alcaldia de tall unipersonal i de nomenament des de dalt, i l’alcalde augmentava els seus poders en detriment del cos de regidors, mentre que aquest restava alhora sotmès a la tutela directa del “jefe político” o governador civil. Però això no fou tot. Es desmobilitzà la milícia nacional, base efectiva del poder de les institucions locals en la lluita política, i les diputacions provincials, que estaven encarregades de mantenir la milícia, perderen les seves competències en aquest punt. Aquests organismes d’abast provincial, a més, foren posats sota la tutela dels caps polítics provincials, que les havien d’autoritzar en quasi tots els terrenys. Afirmada la primacia absoluta del cap polític i del capità general en els nivells reals de decisió, per tant, no restava cap escletxa per on es pogués fer sentir la intervenció popular. L’ostracisme del progressisme en els deu anys següents no va ser només la conseqüència de les divisions internes del partit, va ser sobretot la manifestació més evident de l’èxit del programa restrictiu del liberalisme moderat.

L’acció repressora del moderantisme

Detencions practicades per la Guàrdia Civil. 1846-1867.

La imposició de les restriccions esmentades, que foren sancionades globalment per la reaccionària constitució del 1845, anà acompanyada d’una dràstica accentuació de la política repressora del règim. Sense eliminar els antics cossos de seguretat, l’Estat en creà de nous i donà a tots plegats uns marges més grans d’actuació. A Catalunya, per exemple, el món rural era vigilat pels mossos d’esquadra, per les anomenades “rondes de seguretat”, creades pel baró de Meer, durant la segona guerra Carlina dels anys 1845-46, i per sistemes d’autodefensa tutelats per l’autoritat, com el sometent. En aquells anys, les forces de seguretat portaren molt enllà la interessada confusió entre la insurgència camperola, més o menys enquadrada en el carlisme, i l’acció aïllada dels camperols contra drets d’una propietat cada cop més abassegadora i extensa. Les detencions per delictes contra la propietat es multiplicaren als anys quaranta i cinquanta. Mentrestant, les ciutats i els seus hinterlands socials eren vigilats per la policia secreta i la Guàrdia Civil, un cos de seguretat, aquest darrer, creat el 1844 i que pot ser considerat com la més genuïna i més duradora de les creacions de l’Estat liberal. El decret de constitució deixava ben clar que la seva funció era, precisament, suplir la suprimida milícia nacional i l’exèrcit de les tasques més pròpiament repressores. Ara bé, no és possible d’avaluar l’eficàcia real d’aquestes mesures d’organització de l’aparell repressiu si no es té en compte que la milícia nacional que s’havia arraconat no era tan sols un cos coercitiu, sinó que havia servit per a canalitzar l’opinió política de determinats sectors de la població urbana, justament els més compromesos amb l’establiment del marc polític liberal.

La desarticulació de les forces fora del sistema, des del partit progressista, que s’insurreccionà diverses vegades, fins als demòcrates i els republicans i l’incipient moviment obrer, no passà solament per l’estabilització d’un travat i restrictiu marc polític, sinó que ben sovint implicà també la seva mateixa negació o les pràctiques repressores fora de l’ordenament legal. Els estats de guerra sovintejaren, i era llavors que els capitans generals assumien totes les prerrogatives del comandament, la qual cosa volia dir que podien suspendre les garanties constitucionals, la ja limitada llibertat de premsa i atorgarse de manera directa les funcions dels caps polítics. Tan abusius i sovintejats resultaren els estats de guerra que, a Catalunya, es féu corrent d’anomenar “bajàs” els capitans generals. Com digué Estanislau Figueras uns anys després, durant el Bienni Progressista: “En España, señores, hay un país de que, a pesar de que tenemos una Constitución del Estado, raras veces ha dejado de tener sobre sí el estado de sitio. ¿Yqué uso se ha hecho de este estado de sitio? Yo lo diré, señores, aunque sin citar nombres ni personas, porque no es de almas nobles ensañarse con los vencidos. La autoridad militar de Cataluña ha sido más que un virrey, más que un procónsul; ha sido un bajá cuyas facultades no han tenido más limitación que su voluntad y capricho”. L’estat de setge permeté dur a terme una activa política repressora contra tota mena de dissidència. Així, es convertí en un fet corrent l’assassinat de presos polítics amb l’excusa d’una suposada fuga. El general Prim, en una intervenció parlamentària l’any 1851, denuncià l’assassinat per aquest procediment de 143 persones a Catalunya des del 1843, xifra que Estanislau Figueras va elevar fins a 170. En sengles intervencions tots dos diputats catalans demanaren explicacions per la deportació i l’empresonament d’un elevat nombre de persones en aquells anys, les quals no havien quedat afectades pels indults o l’amnistia que el govern atorgà amb motiu de l’acabament de la segona guerra Carlina a Catalunya.

L’establiment d’un marc políticament tan restrictiu i repressiu provocà, alhora, un important descontentament popular i el retraïment de sectors molt conservadors de la burgesia liberal, als quals, un cop passada la preocupació per l’hipotètic desbordament revolucionari, se’ls feia difícil d’acceptar l’accentuada subordinació a què se’ls sometía. Seguint la interpretació de Josep Fontana, és raonable de pensar que la duríssima i extensa repressió d’aquells anys va menar cap a l’aixecament dels Matiners dels anys 1846-49. El conflicte, que sotraguejà Catalunya al llarg de dos anys i mig, era en realitat la continuació de la disgregació militar de les partides de la primera guerra Carlina, però es complicà amb el ressentiment carií pel frustrat matrimoni entre el comte de Montemolín i la reina, a més de l’acció d’oberta oposició del republicanisme. Quan, ja avançades les hostilitats, Cabrera va portar la guerra al Maestrat, tractant de refer la geografia de la primera guerra, el moviment es demostrà esgotat i incapaç d’anar més enllà de partides que poguessin fer front a l’ofensiva militar. La guerra posà al descobert l’escàs consens de què gaudia l’ordre liberal, però forçà de nou el tancament de files a l’entorn de l’ordre establert.

Distribució de les forces militars a l’Estat espanyol. 1850.

L’esgotament de la fórmula moderada es produí tant a conseqüència de la incapacitat governamental com de la incapacitat per a integrar les pretensions dels grans nuclis d’interessos de la perifèria del sistema. Aquestes limitacions es feren particularment visibles després de la forta alarma conservadora provocada per la guerra carlina i les revolucions del 1848 a Europa. L’obstinació de la jove Isabel II a governar directament el país mitjançant una molt selecta camarilla d’amics sense escrúpols, i d’amics dels ambiciosos amics de la seva mare, portà a un progressiu aïllament del règim, que perdé el suport dels Narváez, Concha, O’Donnell i d’altres militars que havien ocupat, i que ocuparen en el futur, càrrecs de la màxima responsabilitat. Mentrestant, el poder anà a parar a les mans d’un grup de selectes mediocritats polítiques, unides pel comú denominador de l’afany de fer carrera ràpida i d’enriquir-se tant com els fos possible. Gent com els Roncali, Lersundi, Salamanca o el comte de San Luis i els anomenats polacos. Malgrat certes temptatives conciliadores, la qüestió dels ferrocarrils va fer explotar la possible entesa. No té res d’estrany, doncs, que la iniciativa d’un cop contra el règim, no d’un canvi de règim, partís d’aquells que havien ocupat els primers rengles de la política oficial en els anys posteriors a la presa del poder per part dels moderats.

El Bienni Progressista

Detencions practicades per la Guàrdia Civil. 1846-1867. Percentatge respecte de l’Estat espanyol.

Llegir el pronunciamiento del 1854 en aquests termes seria confondre l’escuma amb el mar de fons. El règim dels moderats havia perdut força, perquè s’havia creat massa enemics i perquè tenia poca capacitat d’integració amb les burgesies espanyoles més desenvolupades. Tot això, a més, passava en uns moments de forta preocupació popular per l’encariment de la subsistència, que fets com ara les exportacions de blats a Europa, resultat de la guerra de Crimea, no podien deixar d’accentuar.

L’acció de Vicálvaro, més coneguda com la Vicalvarada, ho posà de manifest. En efecte, l’aixecament d’O’Donnell trobà poca resposta dins d’un exèrcit desmoralitzat i mal pagat, en el qual els oficials no s’atrevien a prendre la iniciativa per por del descontentament que es congriava entre la tropa. El retrocés dels revoltats cap a Andalusia, en lloc d’avançar cap als llocs on podien trobar un suport real, com Barcelona, València o Saragossa, va ser molt significatiu. El primer aixecament popular, el d’Alzira del 5 de juliol, mostrà de manera encara molt tímida que la revolta podia ser el reclam involuntari de la participació de noves forces en l’ofensiva contra el govern. El manifest de Manzanares, en el qual els generals revoltats prometien governar en coalició amb els progressistes, era justament això el que pretenia. Reprenent un protagonisme que ja havia exhibit altres vegades, Barcelona va ser la primera ciutat important a aixecar-se el 14 de juliol. Al darrere seu s’alçà Saragossa, el punt on Espartero s’afegí a la iniciativa insurreccional i va prendre la presidència de la junta aragonesa, fet que segellà la incorporació de la direcció progressista al moviment. L’exemple de la capital aragonesa fou seguit per València, Valladolid, Màlaga i Madrid. El protagonisme barceloní era, però, manifest.

A Barcelona, el llavors capità general Ramón de la Rocha s’entestà a mantenir l’ordre al preu que fos. La revolta barcelonina, però, posà en evidència que la ciutat havia canviat significativament durant la dècada moderada. Barcelona i el seu pla s’havien convertit en una plaça industrial de primer ordre o, en uns altres termes, en una concentració humana difícil de governar des de l’estricta preocupació per l’ordre públic. La classe obrera de la ciutat prengué la iniciativa, però la direcció de l’aixecament va ser portada pels progressistes i demòcrates de la ciutat. El triomf ràpid i total de l’alçament barceloní decantà decisivament la victòria del costat dels generals pronunciats, i, alhora, a causa de l’accentuat signe progressista dels iniciadors del moviment a Barcelona, afavorí decisivament l’ascensió al poder del general Espartero. La dècada moderada acabà on havia començat.

Al País Valencià les temptatives d’alçament havien començat abans que enlloc, abans que a Barcelona i que el mateix manifest de Manzanares. Com ja s’ha indicat, l’agitació va començar a Alzira, des d’on es va estendre pels pobles veïns. El protagonisme de la pagesia de la Ribera no ha de fer pensar en una revolta espontània i desorganitzada; ben al contrari, cal destacar-hi la participació del republicanisme i l’ajut financer de sectors burgesos. Els avalots van ser sufocats, però a penes sis dies després era la ciutat de València la que s’aixecava contra el govern Sartorius. L’aixecament trobà poques resistències, i una junta composta per progressistes i demòcrates assumí la situació. Com explicà Joaquim Azagra, el pes dels elements més radicals, com els republicans José Antonio Guerrero, Gaspar Dotres i Cristòfor Sorní, era decisiu. Sense una estructura classista a la ciutat tan genuïnament industrial com Barcelona, el pes de les activitats de transformació havia permès, des del Trienni Liberal dels anys 1820-23, el desenvolupament de les opcions radicals dins d’una activa política local. En això, València i Barcelona presenten parallelismes, semblants als que hi havia en altres ciutats, com Màlaga o Saragossa.

La qüestió industrial en la política general

Els esdeveniments posteriors van eixamplar les diferències de partida. En efecte, a Catalunya la qüestió industrial se situà en el centre mateix de la política, condicionant el comportament de tots els agents polítics i socials, mentre que al País Valencià restà en un segon pla. La combinació tan complexa, però, de les diferents tendències que s’expressaren en els dos anys de crisi de l’hegemonia moderada no ha estat ben explicada encara. Car hauríem de considerar unitàriament els derivats de la crisi del model polític, dels problemes per a l’entesa entre diferents grups de la burgesia ascendent, i també els derivats de les fortes demandes populars en contra dels aspectes més onerosos de l’ordre instaurat el 1845, com ara l’impost de consums i les lleves, a més dels problemes derivats del creixement industrial i de l’expansió de l’agricultura capitalista.

La qüestió industrial, doncs, dominà la política local barcelonina i catalana durant el Bienni. El canvi de règim havia estat precedit a Barcelona per una magna demostració de força de la classe obrera, i això després de deu anys de pràctica prohibició i de repressió sobre els seus membres més actius.

La mecanització de la indústria cotonera, que progressà molt en les dècades centrals de segle, estava canviant de manera accelerada les condicions de treball de la classe obrera industrial i, cal suposar, la seva mateixa composició. Aquesta transformació n’accentuà la intensitat precisament als anys cinquanta, tant en el ram de la filatura com en el del tissatge. Segons xifres proporcionades per Jordi Maluquer de Motes, el ritme d’introducció de les màquines selfactines en la filatura va ser espectacular. Els telers manuals, que l’any 1841 eren encara molt importants, gairebé desaparegueren o foren convertits enginyosament en selfactines i s’imposaren a les mule-jennies i les contínues durant el mateix període. La mecanització del tissatge va ser més lenta, però s’accelerà igualment entre els anys 1850 i 1861. En opinió d’aquest historiador, “en resum, a jutjar per l’utillatge emprat sembla poc discutible que les fàbriques catalanes es trobaven al capdavant de la indústria europea. La mecanització de la filatura va ser més breu que a qualsevol altra banda: va començar més tard i va acabar abans. Quant al tissatge, l’adopció de telers mecànics va ser molt més ràpida que a Itàlia o França, només amb l’excepció d’Alsàcia —una zona on hi havia una important indústria de construcció de telers—. Això va haver de repercutir seriosament en la indústria i, en exigir fortes quotes destinades a l’amortització de béns d’equip, disminuí en gran mesura la rendibilitat del sector. Al mateix temps, la mecanització va haver de determinar grans sacrificis per als treballadors i, junt amb altres factors, provocar un elevat nivell de conflictivitat social”.

No té res d’estrany, doncs, que la crisi de l’Estat moderat coincidís, a Barcelona, amb la primera gran vaga obrera de la història espanyola i que el tema continués dominant la política local i regional durant l’etapa progressista. El conflicte era molt significatiu de les complicades relacions entre els treballadors, els fabricants i l’Estat. Inofensiva dels filadors contra la generalització de la selfactina —a la qual atribuïen la desocupació i les rebaixes salarials que s’estaven produint— es materialitzà en dos moments diferents, que coincidiren significativament amb els mesos d’estiu (els de menys feina) dels anys 1854 i 1855. Ja ens hem referit a la primera gran manifestació obrera: l’aixecament massiu contra el govern el 16 de juliol de 1854. En aquella ocasió, i per a tractar de garantir l’ordre públic a qualsevol preu, el capità general Ramón de la Rocha prohibí sense més les selfactines i la transformació en les antiquades mule-jennies. Així i tot, la violència de l’acció obrera portà a la destrucció de màquines i, de vegades, a l’incendi de fàbriques i a l’assassinat de fabricants. Quan el govern revocà la disposició del capità general De la Rocha, ho comunicà reservadament al governador civil Pascual Madoz, el qual ho notificà amb la mateixa cautela a les associacions obreres, però sense dir-ne res als fabricants.

A pesar d’aquestes mesures, que representaven aturar la ràpida mecanització del sector llavors en curs, l’enfrontament es reproduí a una escala superior al cap d’un any. La segona onada del conflicte es començà a congriar a partir del mes d’abril del 1855 i prengué força al començament del juliol següent. S’inicià amb el llarg conflicte obrer d’Igualada, que coincidí en el temps amb l’obscur i terrible cas de les acusacions i l’ajusticiament final del més conegut dels dirigents obrers barcelonins, Josep Barceló, sota l’acusació d’haver participat en un crim comès al mas de Sant Jaume d’Olesa. El clima social s’enrarí encara més com a conseqüència del ban del capità general Zapatero —la dura concepció repressiva del qual es faria cèlebre—, del 21 de juny, pel qual es prohibien les associacions obreres i es declaraven nuls els convenis col·lectius als quals s’havia arribat durant els mesos anteriors. A pesar que la vaga va ser acusada d’instigacions diverses, les seves motivacions no podien ser més transparents: “a los trabajadores no les mueven otros fines —deia la proclama anònima que es difongué per Barcelona al matí del 2 de juliol— que la libre asociación para impedir que, como ha sucedido, se apodere la autoridad de los caudales que tenían para socorrerse mútuamente; quieren también fijar de un modo estable las horas de trabajo; y que se constituya un gran jurado de amos y obreros que arreglen buenamente las discordias entre ellos se susciten; y desean, por fin, que se les considere como ciudadanos españoles para ser admitidos en las filas de la Milicia Nacional, de las que se les excluye ahora de manera absoluta”. L’assassinat de Josep Sol i Padrís a Sants, el mateix dia que començava la vaga, i la violència desfermada aquells mesos precipitaren una situació d’enorme tensió política. No és aquest el lloc d’exposar les complexitats de la que ha estat coneguda com “la primera vaga general de l’Estat espanyol”, però sí de posar en relleu algunes de les pautes polítiques que posà en evidència. Per exemple, la tensió que, més enllà de l’estricta acció de les associacions obreres, s’establia sistemàticament entre la temptació d’una resposta autoritària des de capitania general que, en certa mesura, representava la continuació dels comportaments característics de l’etapa anterior a l’any 1854, i l’esfera on es discutien els problemes plantejats i es delimitaven les relacions de força dins de la ciutat, l’ajuntament de Barcelona, la milícia nacional i les associacions obreres.

Un aspecte nou del conflicte industrial a Catalunya va ser la manera com les associacions obreres i les de la patronal tractaren de projectar els seus plantejaments a la capital de l’Estat, per tal de difondre una imatge més realista del que estava passant a Catalunya, en un país on la maduració industrial era encara molt precària. Ara bé, si als anys 1835-43, Barcelona i Catalunya havien estat al davant de l’ofensiva liberal contra l’antic règim, el ressò dels conflictes dels anys 1854-56 va ser molt inferior, més enllà de l’erosió que comportà a la precària entesa entre els dos sectors amb presència dins del govern. De manera previsible, el govern tractà de treure força a les associacions obreres i de deixar fora de lloc, al mateix temps, la patronal catalana. Una estratègia que prefigurava la reconstrucció de l’estat de coses anterior, un cop fracassà l’etapa progressista. Que les associacions obreres fossin posades fora de la llei no podia ser cap sorpresa, en canvi, el tracte que es donà a la patronal catalana era ja més desconcertant. Quan al març del 1857 Zapatero va dissoldre les organitzacions sindicals, aprofità al mateix temps per tancar les associacions de fabricants. Però, encara que aquestes darreres es van continuar reunint, no s’autoritzà a la Junta de Fàbriques la renovació dels seus membres, tot i que alguns d’ells havien mort o ja no exercien com a fabricants.

La burgesia catalana es veié confrontada amb el règim, sense ganes, quan el nou impuls donat a la desarmortització amb la Llei Madoz d’l de març de 1855, que féu entrar els béns propis i comuns en la massa de propietat desarmortitzable, la Llei general per a les concessions ferroviàries del juny del 1855, i també la de formació de societats de crèdits del gener del 1856, obrien franques possibilitats al desenvolupament del capitalisme a Espanya. Aquestes mesures havien de permetre l’expansió de sectors econòmics com la banca (l’expansió de les societats de crèdit es vinculà decididament al desenvolupament de la xarxa ferroviària) i els ferrocarrils. I, com destacà fa molts anys Gabriel Tortella, tant Barcelona com València eren centres econòmics d’importància dins d’Espanya, centres capaços de treure molt partit del nou marc legal. En una societat com la valenciana, on la indústria era una més de les activitats econòmiques, al costat d’un poderós capitalisme agrari, la reacció provocada per les noves disposicions tingué repercussions molt interessants en la política local. Repercussions que en la Barcelona dominada per la crisi fabril restaven potser en un segon pla.

A València, un progressisme molt actiu i decidit políticament es trobà moltes ocasions fent el joc al màxim representat del moderantisme local, José Campo. La trajectòria d’aquest empresari, financer, propietari de finques urbanes i rurals, empresari ferroviari i polític, estava associada —i n’era representativa— al tipus d’interessos que servien de coixí al moderantisme. S’havia enfrontat a Salamanca a propòsit de les subvencions estatals donades a la concessionària del ferrocarril Madrid-Alacant, mentre que la línia Xàtiva-Almansa, que havia d’unir aquella línia amb València, no n’havia rebut. En caure el règim moderat, José Campo es va mantenir prudentment al marge, posició que li resultà del tot favorable si es pren en consideració la defensa que els diputats progressistes i demòcrates feren de la seva activitat econòmica en els mesos següents. Unes bones relacions que es mantingueren al llarg del Bienni Progressista, quan Campo s’implicà a més en les obres de millora del Grau i en la construcció del canal de l’Albufera. El bon estat dels negocis de Campo quedà demostrat al final del 1856, en què la Societat Valenciana de Foment inicià la col·laboració amb la Societat General Catalana de Crèdit per a la construcció de la línia ferroviària Tarragona-València.

El Bienni acabà com havia començat, amb una onada de descontentament popular contra les lleves i l’impost de consum, i de preocupació per les alces dels preus, que s’escampà per tot Espanya des dels primers mesos del 1856. L’aixecament de la milícia nacional valenciana a l’abril d’aquell any vingué després del gravíssim conflicte barceloní. El tractament donat al motí valencià pel ministre d’Estat, Juan de Zavala, investit amb poders extraordinaris, que envaí la ciutat amb l’exèrcit per a poder procedir al sorteig de quintos i desarmar la milícia nacional, no contribuí al prestigi del govern. Poc després, un seguit de ciutats castellanes s’afegiren a la llista dels amotinats contra un govern, el d’Espartero, progressivament aïllat. En aquest darrer cas, la motivació bàsica era la preocupació per l’encariment de la subsistència. Tot plegat, però, contribuïa al desgast del progressisme, dividit entre els homes en el govern i la seva base popular, i a la progressiva reconstitució del moderantisme al voltant de la figura d’O’Donnell.

Com havia passat al final de l’etapa esparterista, la qüestió de l’ordre públic s’havia col·locat de nou en el centre.

L’organització militar. 1860.

L’experiència progressista acabà novament amb un clàssic coup, protagonitzat ara per O’Donnell, que feia temps que es preparava per a aquesta tasca. A Barcelona l’aixecament acabà amb un important vessament de sang i amb una repressió considerable dels derrotats. Les corts foren dissoltes i es restablí la constitució del 1845, cosa que implicava la dissolució dels ajuntaments i de les diputacions, i l’elecció d’uns de nous sobre una base molt més restrictiva. Les associacions obreres quedaren fora de la llei el 1857, com abans s’ha indicat. A més, Narváez tornà al poder per a acomplir la marxa enrere, una forma de governar de la qual era un autèntic especialista. Els anys 1856-68 assenyalaren la culminació de l’ordre moderat. A més, la pujada al poder de la Unión Liberal d’O’Donnell afavorí la col·laboració més franca de la burgesia catalana amb l’Estat, en uns anys que semblava que podien treure partit de les reformes econòmiques imposades durant l’interregne progressista. El rellançament de les expectatives colonials espanyoles a l’Àfrica —on Prim es guanyà un enorme prestigi com a cap militar— i Amèrica semblà donar versemblança a aquest esquema de collaboració (cal recordar que Francesc Permanyer i Tuyet va ser ministre d’Ultramar amb Miraflores). Però les bases econòmiques i socials sobre les quals tot plegat descansava eren precàries, com es posà cada cop més en evidència a mesura que avançaven els anys seixanta.