Els nous camins de cultura

La població exclosa de l’alta cultura tenia alguna preocupació cultural i un cert afany d’incorporar-se als nous aires, tot i que sovint anava per altres viaranys que la classe dirigent. Els progressos tecnològics en les arts gràfiques (la linotipia és del 1886) facilitaren la difusió de la cultura escrita a través de la premsa i dels fulletons o la musical amb els fonògrafs comercialitzats des del 1887. Els diaris, la premsa en general, es convertiren en importants mitjans d’informació i creadors d’opinió. D’informació perquè cada dia tenien més garantida la possibilitat d’estar arrapats a l’actualitat internacional gràcies al telègraf (el 1871 una notícia arribava en cinc minuts de Londres a Calcuta) i amb la modernització de les comunicacions, la d’arribar ràpidament a tot el territori on es volien difondre. És a dir, que guanyaren en celeritat tant a l’hora de rebre informació com d’emetre’n, una doble possibilitat afavorida per la creació de les primeres empreses de notícies, iniciades per la Reuter, fundada el 1851. Com a creadors d’opinió van ser fonamentals (n’hi ha prou a recordar que el “Times” londinenc tirava més de seixanta mil exemplars diaris els anys seixanta) en la configuració i divulgació dels més importants corrents ideològics, fins arribar a imposar mesures econòmiques o polítiques als governs. Un bon exemple l’ofereix el “Morning Journal” de William R. Hearts, que forçà el govern americà a participar al costat dels insurrectes cubans contra Espanya en la darrera guerra colonial a les Antilles. La facilitat de comunicació va ser cada vegada menys un privilegi reservat dels escollits. La creació de la Unió Telegràfica Internacional el 1865 i de la Unió Postal Internacional el 1869 garantiren a àmplies capes de la població la possibilitat de comunicar-se per motius personals o comercials amb persones residents a les seves antípodes. La facilitat de comunicació, també la que es derivava de la major mobilitat nascuda amb el ferrocarril, empenyé diversos utopistes a emprendre la creació de llenguatges artificials amb l’aspiració que esdevinguessin únics i universals. El que va tenir més ressó fou l’esperanto inventat pel polonès Lazarus L. Zamenhof el 1887. Però totes les propostes, fins i tot aquesta, fracassaren.

Els governs liberals, en part per ideologia, en part per pragmatisme, impulsaren la culturització. Per ideologia, perquè creien que la cultura dignificava els ciutadans i que era un deure de l’estat facilitar-los-hi l’accés. Per pragmatisme, per imbuir-los la ideologia escaient al seu disseny de societat i transmetre’ls les consignes, els mites i la cosmogonia corresponent. Les universitats continuaren essent, però, un reducte elitista; a Alemanya, el país amb més estudiants d’Europa, s’apropaven als disset mil els darrers anys setanta, mentre que a França o Itàlia vorejaven els deu mil. El mateix passava en l’ensenyament mitjà, tret dels Estats Units d’Amèrica o, en menor mesura, de França. En canvi, les escoles primàries van conèixer un gran desenvolupament en ser les encarregades de transmetre els coneixements generals bàsics (els mínims per trencar amb l’analfabetisme) i també els conceptuals, des de la moralitat al patriotisme o el respecte als superiors sota qualsevol criteri.

L’expansió demogràfica

A partir dels primers anys de la dècada del 1850 la demografia europea va viure una expansió sense treva fins el 1880. Hi ajudaven diversos factors aparentment desconnexos, però en el fons complementaris, com són l’empenta industrial, sobretot l’anglesa i l’alemanya, que generaven demanda de mà d’obra i en garantien la feina i el sou, o les unificacions polítiques alemanya i italiana que facilitaven les respectives estructuracions, tot i no ser exemptes de conflictes i contradiccions internes. Així a Alemanya, la implantació definitiva de la llibertat comercial (Gewerbefreiheit), el 1869, liquidant els privilegis i controls dels gremis i corporacions, provocà la irritació dels artesans que iniciaren el seu escorament cap a postures antiliberals. En el creixement demogràfic, hi van jugar un paper decisiu els avenços mèdics i l’increment de la higiene, que comportaren la davallada de la mortalitat infantil i un notable control de les epidèmies. En l’actuació higienista, precedida i acompanyada de gran quantitat d’estudis i d’informes positivistes que assenyalaven les condicions de la misèria popular amb tota la seva cruesa, convé assenyalar la progressiva generalització del subministrament d’aigua potable a les ciutats, la creació de les xarxes de clavegueres o la divulgació de l’ús dels productes de neteja personal, com el mateix sabó. La seva implantació fou important, perquè fins aleshores la pudor i la brutícia corporal més aviat s’havien intentat camuflar amb perfums, en els ambients selectes, però no pas buscar-ne l’eliminació.

Tot i l’estancament relatiu de la població i l’increment de les migracions transcontinentals a partir del 1880, la població europea (la russa inclosa) passà de 274 milions d’habitants el 1850 a 423 milions el 1900. En cap altre període de la història no s’havia produït un creixement tan vertiginós, ni s’havien assolit uns índexs similars de densitat. A Europa només es mantindria el segon. Més important fou, percentualment, el creixement de l’Amèrica del Nord (EUA i Canadà) que passà dels 19 el 1850 als 81 milions d’habitants al canvi de segle. A Europa el creixement més espectacular es produí a la Gran Bretanya, que passà de 16 a 41 milions, seguida, per ordre decreixent, de Rússia, Alemanya i Itàlia. Si les epidèmies clàssiques havien estat pràcticament erradicades, se’n propagaven de noves afavorides per la fam (la majoria de la població subsistia al llindar de la desnutrició) i les pèssimes condicions laborals a la indústria. Les millores del nivell de vida eren reservades de fet a sectors reduïts de la societat, que progressivament, encara que de manera dolorosament lenta, s’anaven ampliant. Un exemple típic de les noves malures en expansió és la tuberculosi, afavorida per les grans aglomeracions a les ciutats, en constant increment demogràfic per l’èxode rural, que deixava el camp cada vegada més despoblat, si més no relativament.

Si els avenços de la medicina i la millora relativa del nivell de vida serviren per a frenar les epidèmies delmadores, res no fou eficaç per a aturar les guerres. Unes guerres especialment, i progressivament, sagnants a causa de la capacitat mortífera de les armes cada vegada superior i dels avantatges tàctics subministrats per la innovació tecnològica: el ferrocarril per al transport de tropes o el telègraf per a comunicacions ràpides. S’estrenaren diversos ginys, com els vaixells cuirassats, l’artilleria pesant o les metralladores (la Gatling data del 1861). En fou un bon exemple la guerra civil nord-americana, en el transcurs de la qual s’utilitzaren per primera vegada els camps de concentració per a presoners, que provocà uns set-cents mil morts. La que enfrontà l’Uruguay amb diversos dels seus veïns (1864-70) en produí més de tres-cents mil. De ben poca cosa serví, en la seva voluntat humanitària, la Creu Roja Internacional, fundada el 1860 i reconeguda mundialment en la Convenció de Ginebra del 1863.

L’eliminació de braços a la indústria i al camp facilitada per la nova tecnologia, l’increment demogràfic per damunt de totes les especulacions teòriques i la política colonial de les grans potències europees (el 1886 la reina Victòria de la Gran Bretanya es proclamà emperadriu de l’índia) van afavorir el desenvolupament del moviment migratori, d’un abast desconegut fins aleshores en la història de la humanitat. Una part de la població que emigrava es va moure dins de les pròpies fronteres estatals, del camp a la ciutat, però la majoria canvià de continent, empesa, en la lluita per la supervivència, per la misèria i l’ambició. S’hi afegien les facilitats donades tant pels estats receptors com pels emissors, que així s’alliberaven d’un perillós conglomerat, potencialment revolucionari, de miserables i ambiciosos de diversa mena. Ambdós enlluernaven els miserables europeus amb perspectives de millora, terres enllà, on es podrien sentir partícips d’una tasca nova i transcendent i on, teòricament, podien formar part dels privilegiats. Es calcula que entre el 1865 i el 1910 sortiren d’Europa cap als altres continents uns 38 milions de persones. Una part va anar a l’Àfrica, concepte geogràfic que englobava cultures i economies molt diferenciades, però on les diverses comunitats vivien molt aïllades i es trobaven en una situació de desenvolupament econòmic i social a molta distància de l’europea, en tractar-se majoritàriament de societats recol·lectores i de caçadors, que residien en territoris feblement poblats.

Principals migracions europees.

Amèrica fou l’altre important receptor, amb dues zones molt ben diferenciades: la del nord, de colonització bàsicament anglesa, amb un ritme de desenvolupament força similar al d’Europa, i on els immigrants tenien àmplies perspectives, i la del sud, de colonització llatina, molt endarrerida, tant a conseqüència del règim econòmic, com pel seguit de guerres civils. Entre el 1846 i el 1875, més de nou milions d’europeus s’instal·laren als Estats Units. I en els anys vuitanta ho van fer una mitjana d’entre els set-cents mil i els vuit-cents mil anuals, sobretot súbdits anglesos o alemanys. El president nord-americà Abraham Lincoln reconegué, el 1862, el dret a 62 hectàrees gratuïtes a qualsevol adult que residís cinc anys seguits a l’oest, per tal d’impulsar i consolidar la colonització. Tot i l’escàs èxit assolit, era una temptativa descarada per afavorir l’assentament de població blanca en aquelles terres, en detriment dels drets dels pobles que des de temps immemorial hi havien viscut, d’acord amb unes pautes culturals i de relació pròpies. La sistemàtica aniquilació dels indis s’inicià el 1867, el mateix any en què el congrés nord-americà decidia la creació de les reserves. Cap al 1883, uns tretze milions d’indígenes havien estat assassinats.

Una societat de classes

La segona meitat del segle XIX fou l’època de la societat classista per excel·lència, producte del triomf del capitalisme més inclement, de l’afany d’obtenir beneficis elevats i ràpids de qualsevol mena d’inversió. Amb l’excusa que la mateixa llibertat garantia a l’empresari i al treballador d’acceptar o no un determinat pacte laboral, oblidava, però, que la llei de l’oferta i la demanda del mercat laboral afavoria el capitalista, que tenia al seu servei tots els organismes coercitius de l’estat i una superior i quasi il·limitada capacitat de resistència econòmica, enfront de la molt feble del treballador, en cas de conflicte. La mateixa paraula capitalisme quallà i es difongué durant la dècada dels anys seixanta. Defineix el sistema de relacions d’una societat, els dirigents de la qual creien que el desenvolupament econòmic derivava de l’èxit de l’empresa privada competitiva. El seu triomf, i el seu secret, consistia a comprar-ho tot barat, des de les primeres matèries fins a la mà d’obra, i a vendre-ho car en el mercat. Ambdues operacions s’havien de produir amb una llibertat total. Per això, les condicions laborals eren abominables, tot i que la mateixa teoria augurava un món millor, basat en un benestar distribuït de manera desigual, però que potencialment havia d’estar a l’abast de tothom. A mitjan segle, les jornades laborals eren de setze a disset hores, i a les mines s’arribava a treballar-ne dinou, cosa que obligava els obrers, en diverses indústries, a fer-hi vida per no perdre temps en els desplaçaments. A França, per exemple, fins el 1874 no va ser prohibit el treball dels menors de dotze anys. Les dones, una tercera part de la població activa, cobraven entre un 30% i un 75% menys que els homes en els casos extrems, representats respectivament per Gran Bretanya i els Estats Units. La sobreexplotació dels obrers permeté l’acumulació ràpida de capitals, amb l’aparició d’espectaculars fortunes burgeses, que en els països de més empenta es reinvertiren, en bona part, en la indústria i en les empreses dedicades a les activitats colonitzadores.

La societat occidental quedà dividida en dos grans blocs, que, de forma molt esquemàtica, es poden batejar com el dels burgesos rics i el dels treballadors pobres. Els primers van viure enmig de creixents comoditats. Els anys vuitanta les cases benestants tenien tots els elements necessaris per a feries confortables i els seus estadants mantenien un ritme de vida ple d’atractius. Foren ells els qui van posar de moda l’estiueig vora el mar (els treballadors més afortunats no hi pogueren anar fins al darrer quart de segle), els balnearis (que van estar sempre vedats als mancats de possibles) o la pràctica de l’alpinisme (el Club Alpí es fundà el 1858). En canvi, en el món dels proletaris, durant anys, s’hi mantingué viva una situació semblant a la descrita per al 1845 per F. Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra. La vida dels qui habitaven als suburbis industrials era dramàtica. El filantrop britànic Charles Booth va definir el Londres del final de la dècada del 1880 com “un oceà de misèria”. A la dècada següent sorgiren diversos projectes de reorganització de les grans ciutats industrials i de construcció d’habitatges socials. Cal no oblidar que a la ciutat era més fàcil trobar-hi estada i passar desapercebut, que no pas al camp. La seva mateixa dimensió facilitava l’encobriment de pròfugs de tota mena i era dotada d’una infraestructura d’acolliment sòrdida, però real, tot i que —era la contrapartida en comparació al camp— hi fos més dificultosa la garantia mínima d’una infraalimentació gratuïta. Les primeres temptatives de construcció d’habitages socials es produïren a França i a la Gran Bretanya a partir del 1860, però no fou fins al final del segle que projectes d’aquesta mena van tenir una elemental continuïtat. De vegades eren els mateixos industrials els qui actuaven com a promotors, tot edificant habitatges al voltant de les grans fàbriques. El resultat fou el que ha estat denominat la ciutat-fàbrica.

La presa de consciència obrera i el contundent efecte de la sobreexplotació afavoriren el desenvolupament dels corrents i les organitzacions d’arrel marxista, socialista i anarquista. La idea de crear una República Obrera Internacional, exposada per Flora Tristan el 1843, anà cristal·litzant fins els anys seixanta amb la progressiva conscienciació social, que va permetre la creació a Londres, el 1864, de l’Associació Internacional dels Treballadors, especialment viva a França i a la Gran Bretanya, amb uns estatuts redactats per Karl Marx. Amb l’expulsió dels bakuninistes, al congrés de la Haia del 1872, es confirmà l’escissió obrera, i l’AIT marxista acabà per dissoldre’s al congrés de Filadèlfia del 1876. El moviment obrer anglès adquirí personalitat jurídica en reconèixer el govern Disraeli, el 1875, les primeres trade unions, creades el 1868, reservades als obrers més qualificats, que fins el 1889 no es van obrir a tots els treballadors. A França obtingueren certs drets de vaga el 1864, però no fou fins vint anys desprès, el 1884, que la llei Waldeck-Rousseau va autoritzar els sindicats. A Alemanya, on des del 1846 s’havien impulsat associacions cristianes de treballadors, va ser Ferdinand Lassalle, un hegelià, qui creà, el 1863, una Associació General de Treballadors, acusada per Marx de col·laboracionista amb el poder, és a dir amb Bismarck, de qui Lassalle obtingué algunes concessions. Als Estats Units d’Amèrica, els primers moviments sindicals s’esbossaren el 1840, sota la influència d’Owen, amb plantejaments cooperativistes i apolítics, seguits per d’altres que es caracteritzaren per propostes cada cop més radicals. En el transcurs de la lluita per la reducció de l’horari laboral a vuit hores, va tenir lloc a Chicago una gran manifestació l’1 de maig de 1886, enmig d’una tensa vaga general. A conseqüència dels incidents, cinc treballadors, escollits com a caps de turc, foren executats l’11 de novembre del 1887. Una posterior revisió del judici, feta el 1893, en reconegué la innocència. El 1889, el mateix any de la seva creació, la Segona Internacional proclamà el Primer de Maig jornada reivindicativa dels treballadors, en homenatge als ja anomenats “Màrtirs de Chicago”.

La preocupació de la jerarquia catòlica per les qüestions socials fou tardana. Fins el 1891 Lleó XIII no publicà la coneguda encíclica Rerum Novarum; si se’m permet un sarcasme sobre el títol, és simptomàtic que fins el 1891 l’Església no percebés l’aparició i la transcendència de “les coses noves”, com ho és el rebuig que va generar l’encíclica en bona part dels grans potentats, oficialment catòlics practicants i convençuts. Amb tot, hi hagueren alguns pioners, ben meritoris, com el bisbe alemany Hans Ketteler que el 1864 publicà la pastoral La qüestió social i el cristianisme.

Dos conflictes mítics

Ja s’han esmentat les mortalitats provocades per les guerres; hi van haver les continentals (civils o entre veïns) i les colonials, que enfrontaven estats situats a centenars o milers de quilòmetres. Malgrat la importància i el ressò dels conflictes bèl·lics foren dos fets de caire polític, que derivaven de les conflagracions o en provocaven, els que engendraren la mitologia de l’imaginari col·lectiu durant el període cronològic contemplat. Un, ja esmentat, fou el procés triomfant d’unificació italiana, que serví de miratge per a la vertebració ideal d’altres estats-nació, i que impulsà pobles oprimits per potències foranes a lluitar per la seva plena plasmació jurídica, sense oblidar el conjunt de conflictes de consciència que generà el fet que els unificadors conquerissin els Estats Pontificis, posant punt i final al poder terrenal de la Santa Seu, en defensa de la qual acudiren voluntàriament diversos ex-combatents carlins espanyols, com el català Savalls.

El segon gran episodi polític fou la Comuna de París. La derrota militar del Segon Imperi francès davant les tropes prussianes, amb auguris de vergonyants capitulacions, possibilità, amb les tropes enemigues situades vora Versalles, la revolta dels obrers de París. La Comuna va ser, en paraules d’Eric J. Hobsbawm, “extraordinària, heroica, dramàtica i tràgica”, amb un govern obrer que, malgrat que no arribà als dos mesos de vida, marcà una fita de propostes i expectatives. Mentre la unificació italiana podia ser un mite compartit per la majoria dels sectors socials europeus, la Comuna va tenir una cara i una creu. Tota la premsa burgesa internacional l’aprofità per a bastir un tòpic de terror i excessos populars, útil per a desacreditar qualsevol opció realment progressista que intentés moure’s en el país respectiu; no en va l’experiència parisenca era el millor exemple negatiu, d’acord amb la seva lectura, de com utilitzava el poder la púrria social, cosa que justificà la repressió contra els simpatitzants d’arreu i la negativa a concedir asil als seus protagonistes. La repressió directa va ser brutal: vora 20 000 morts i més de 40 000 detinguts. Per als sectors populars conscients, en canvi, la Comuna fou la prova indiscutible de com, si hi havia voluntat, el poder podia ser per al poble.

Noves tècniques, per a una nova societat

Ja s’han assenyalat la importància de les transformacions de les tècniques industrials. El 1855, el descobriment de Henry Bessemer va permetre l’obtenció fàcil i econòmica de l’acer, que fou potenciada pels forns regeneradors creats per Friedrich von Siemens i el descobriment d’un nou revestiment fet per Sidney G. Thomas, que convertiren l’acer en el protagonista de la segona revolució industrial (en substitució del ferro forjat). L’acer va tenir el seu monument emblemàtic en la torre Eiffel de París. Un canvi similar es donà en el transport, amb la culminació de la part bàsica de les xarxes estatals de ferrocarril, mentre l’enginyeria obtenia dues fites notables amb la construcció del canal de Suez (1869) i el de Panamà (1881); ambdós eren projectes del francès Ferdinand de Lesseps, que havia estat cònsol del seu país a Barcelona i ambaixador a Madrid el 1848. L’obertura dels canals va suposar un important abaratiment (per la reducció de la durada de les travessies) del comerç internacional. Paral·lelament, s’enfrontaven d’altres reptes tecnològics, com la construcció de ponts importants per la llargada i l’altura, com el de Saint Louis, sobre el Mississipí, iniciat el 1868 i enllestit el 1874. O es donaven els primers passos per a nous sistemes de transport fins aleshores inimaginables. El més innovador va ser l’aeri (iniciava el domini del cel per part de l’home, que ja controlava en part la terra i el mar), que féu les seves beceroles de la mà del comte Ferdinand Von Zeppelin, el qual el 1900 mostrava el dirigible, el precedent més immediat de l’aviació.

La preocupació tecnològica s’acostà també, tot i que amb un cert retard, a l’agricultura. La dècada del 1860 la segadora s’introduí a la Gran Bretanya, a França i als Estats Units. Uns vint anys més tard, al voltant del 1880, es va difondre la recol·lectora. Avenços tècnics d’aquesta mena facilitaren una major rendibilitat dels camps i l’increment de la superfície conreada, dues demandes exigides també pel creixement demogràfic. Les terres conreades s’incrementaren arreu, començant per Europa, tot i que ho van fer de manera molt més notable als continents considerats verges: Amèrica i Austràlia. Algunes de les noves terres conreades provenien d’erms o de zones de matoll, però, sobretot a Europa, l’increment del terreny agrícola comportà la destrucció de grans masses boscoses. Només a la Itàlia meridional, entre el 1860 i el 1911, en van desaparèixer 600 000 hectàrees. El major rendiment es devia a la selecció científica dels conreus, l’increment dels regadius, les innovacions tecnològiques i la utilització sistemàtica dels adobs, sobretot del guano, del qual el Perú exportà dotze milions de tones entre el 1850 i el 1880. En definitiva, la segona meitat de segle contemplà el trànsit del món rural a l’urbà. I, dins del món rural, el pas de l’agricultura tradicional a una de plenes connotacions capitalistes, a la recerca d’una productivitat generadora de rendes més elevades, que imposà l’especialització dels conreus.