Un capvespre de febrer del 1893, una riuada de llauradors i masovers de les comarques interiors del nord valencià acompanyaren, amb torxes enceses, l’últim viatge del “tío Vitolino”, com l’anomenaven els de parla castellana. Els observadors republicans que havien acudit al cementiri de Llucena van tornar a Castelló amb el cor en un puny, impressionats per l’homenatge d’aquella gent humil a un home que havia concitat les passions polítiques més extremes. Aquella cerimònia lúgubre posava fi, segons afirmaren en els dies següents, a quasi mig segle d’història provincial.
V. Fabra àlies Pantorrilles, s.d.
Col·l. Fabra / M.G.
Eixa història acabava on havia començat setanta-sis anys abans. Victorí Fabra i Gil era un jove de vint anys quan, aprofitant l’experiència acumulada en el seu treball de “peató” —missatger caminant entre els masos— a Alcalatén, guià les tropes d’O’Donnell que van trencar el duríssim setge imposat per les forces carlines a la capital de la comarca. El general guanyà el títol de comte de Llucena; el jove llucenenc, una amistat que l’havia de convertir en la figura central de la política liberal a la província. Durant el bienni 1854-56, els progressistes de la capital s’aliaren, dintre la Unión Liberal, amb la xarxa de cacics que Fabra havia bastit als districtes de Llucena i Viver: era el naixement del “Cossi”.
Amb aquest terme despectiu, que al·ludeix al recipient on es feia la bugada de la roba bruta, batejaren els seus adversaris el que també anomenaren l’“asociación político-mercantil” encapçalada per Fabra. En el seu vessant polític, el Cossi s’havia de caracteritzar per una portentosa capacitat a l’hora de retenir el poder provincial. Com observava indignat un adversari dinàstic, a principi dels anys vuitanta, “Don Victorino Fabra se encuentra hoy individuo de la comisión provincial nombrada por el gobierno; en el mismo sitio y por la misma razón se encontraba en los tiempos que presidían el poder ejecutivo D. Juan Prim, D. Práxedes Mateo Sagasta, el general Malcampo, D. Francisco Pi y Margall, D. Nicolás Salmerón, D. Emilio Castelar, el general Zabala, D. Antonio Cánovas, y así sucesivamente”. Ni la República havia pogut amb Fabra. El destí del Cossi era, en la deliciosa prosa de l’època, viure “engolfado en el regazo prostituto de la nómina meretriz”.
La pervivència del domini fabrista s’explica pel control com a cacic que, des de la Diputació Provincial, exercia sobre l’administració provincial i que aprofitava després, traduït en poder electoral, per negociar el suport polític madrileny: “pidiendo favor de arriba para repartirlo abajo, en breve consigue hacerse dueño de los destinos de toda una provincia... preparada siempre su maleta para presentarse en Madrid en cada variación política y ofrecer los votos de la provincia al nuevo ministerio... a cambio de continuar disponiendo él y los suyos de la provincia, y con la condición precisa de nombrar para la misma un gobernador que le sea obediente y sumiso... y así se explica que el que no es otra cosa que oscuro habitante de las montañas, promueva la general admiración, aherrojando a su bastardo poder distinguidos jurisconsultos, ilustrados médicos, inteligentes artistas, laboriosos industriales y ricos agricultores...”.
La “partida de la porra” vigila el vot en un col·legi electoral, “La Carcajada”, Barcelona, 12-4-1872.
BC
El contrast social insinuat no era gratuït. La preponderància política de Fabra havia representat el desplaçament de l’oligarquia terratinent moderada. L’odiaven, i en els primers moments de la Restauració el feren empresonar. Tampoc la burgesia ciutadana, que no podia prescindir-ne, no s’identificava amb ell: Fabra era rústic i rústec, calçava espardenyes i vestia calçó curt. “Pantorrilles”, com l’anomenaven, tenia, als seus ulls, un altre defecte gravíssim: “apenas sabe leer y escribir”, “por ignorar, desconoce hasta los más elementales principios de gramática y del idioma castellano”, “vomita con silvestre gerga valenciana”. Parlava valencià, i els irritava profundament que aquell cacic de poble fos rebut a Madrid —màxima aspiració d’una mentalitat provinciana— com una gran figura: “desde que el federal Enguerino vino aquí a presentar su acta, no habían pisado otras alpargatas los animados corredores y pasillos del Congreso... Muchos individuos que pasan por personajes hubieran querido recibir la misma distinción”.
“Ese abuelo luciendo sus pantorrillas es la mejor expresión de estos sistemas democrático-liberales. Y que rabien los señoritos”, concloïa un periòdic clerical. Producte d’un trasbals revolucionari, Fabra procurà ascendir socialment gràcies a la política. Durant molts anys va participar en una empresa de rescat de quintos (“¿Cómo era posible evitar que los interesados acudiesen con preferencia a otras, a la empresa cuyo gefe o asociado era presidente y vice-presidente de la corporación que había de resolver las escepciones y admitir los sustitutos?”, es preguntaven, amb raó, els adversaris). A la seua mort, però, va deixar una fortuna modestíssima. No tingué descendència, però va promoure l’ascens polític i social dels seus nebots, fills d’un mestre d’escola, que heretaren la maquinària política de “Pantorrilles”. Un d’ells arribà a governador civil i, des d’aleshores, emparentat ja amb famílies menys humils, el cognom Fabra ha fet un paper destacat en el conservadorisme castellonenc: en la Dreta Regional de l’etapa republicana, en el primer franquisme, en el Partit Popular...
En l’origen de tot, la política del liberalisme oligàrquic entesa alhora com a mitjà social de promoció i dominació: “veinte años de dominación cosiera han puesto a los caciques en la cúspide de las ventajas. Ellos han nombrado los alcaldes, suyos son los secretarios, a su favor se han extendido los nombramientos de jueces, dentro de su puño tienen cuanto hay de público, de autoritario, de mandarín, de temible en los pueblos”. Una política basada en la combinació dels mecanismes coercitius i del consens clientelar. En el bastiment habilíssim d’aliances de cacics per controlar el vèrtex del poder provincial, la comissió permanent de la Diputació, a fi de fabricar resultats electorals que serviren “de elocuente lección a los que desde Madrid escuchan y creen las promesas de cualquier advenedizo”. El 1893, el vell “Pantorrilles” es preparava, de nou, per fer front a una ofensiva organitzada per un govern fusionista. El 9 de febrer el trobaren mort, d’un atac cerebral. En el seu despatx de la Diputació.