El daltabaix provocat per la Revolució de Setembre del 1868, la Gloriosa, va obrir les portes a l’eclosió d’un nou ambient col·lectiu. L’elevat nivell de politització i un entusiasme social que s’alimentava de la sensació de provisionalitat van fer sortir a la llum tota mena de propostes de recomposició dels mecanismes d’articulació política, dels sistemes de representació i d’organització de l’Estat. Fou en aquest context que, el 18 de maig de 1869, es va fer públic l’anomenat Pacte federal de Tortosa.
Caricatura de Pi i Margall, “La Flaca”, Barcelona, 9-7-1873.
BC
Inspirat per Valentí Almirall, el pacte de Tortosa posava en relleu les importants diferències, doctrinals i tàctiques, que el separaven de Francesc Pi i Margall. Aquest, a les pàgines de La reacción y la revolución (1854) i Las nacionalidades (1877), bastí un cos teòric, el pactisme sinal·lagmàtic, que plantejava la conveniència de refundar la nació espanyola a partir d’un seguit de pactes basats sobre el respecte a l’autonomia de l’individu i del municipi. En el pensament de Pi, el federalisme de base comunalista, al qual no era aliena la influència de Pierre-Joseph Proudhon, va adquirir un nítid contingut social. La federació, així entesa, posava en qüestió el predomini de les oligarquies aristocràtiques i burgeses en el disseny de les polítiques generals.
Capçalera d’“El Estado Catalán”, Madrid, 5-6-1873.
AF/AHC-J.C.-R.F.
Per contra, Almirall, tot anticipant uns raonaments que van ser recollits en la formulació del primer catalanisme polític, veia en el federalisme un mecanisme de reformulació de les relacions entre els diferents pobles peninsulars. La influència del pensament positivista portà Almirall a veure en les regions històriques una realitat orgànica, unes entitats que, amb independència de la voluntat dels ciutadans, posseïen unes característiques econòmiques, geohistòriques i antropològiques diferenciades. Era a partir del reconeixement d’aquestes realitats que s’havia de dur a terme la refundació de l’Estat. Aquesta visió havia estat anunciada per Almirall a les Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la Confederación en España. Publicades a Barcelona, el 1868, les Bases s’emmirallaven en els exemples dels Estats Units i Suïssa com a models plausibles de federació. També hi insistí —primer, des de Barcelona, i, a partir del 1873, des de Madrid— a les planes d’“El Estado Catalán”. El caràcter periodístic d’aquests escrits, el fet que estaven condicionats per la immediatesa del combat polític, per l’enfrontament, tant amb els enemics de la República com amb els republicans benèvols, i amb els enemics dels intransigents que “ho són sols en el sentit de no permetre que ningú més que ells mengi del pressupost”, no alterà la persistència d’una visió, ja ben definida, del model federal almirallià. Més tard, ja sota la Restauració, aquesta perspectiva havia de justificar la ruptura amb Pi i Margall, la fundació del Centre Català i, finalment, l’edició, el 1886, de Lo Catalanisme. Motius que’l Ilegitiman. Fonaments científichs y solucions prácticas.
El 1869, en els primers moments d’aquest peculiar itinerari personal i en ple procés constituent, Almirall impulsà un pacte que van signar els representants dels comitès federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears; és a dir, de l’antiga Corona d’Aragó. L’objectiu era fer del setembre del 1868 quelcom més que un pronunciamiento, que un “juguete de cuatro pretorianos ambiciosos”: el punt de partença d’una veritable revolució. En relació a la conjuntura política, els federals que signaren el pacte renunciaven a la insurrecció, a “apelar a la fuerza material”, encara que les Corts constituents triessin l’opció monàrquica. L’única condició que mantenien era que no es posessin en qüestió les conquestes, en matèria de llibertats individuals, assolides al setembre del 1868. I, amb tot, no deixaven d’advertir que la reimplantació d’una monarquia havia de comportar nous mals. El combat conjunt contra l’anarquia i la reacció se sostenia en la convicció que només la llibertat, concretada en la república federal, garantia l’ordre.
Més enllà dels elements conjunturals, el pacte de Tortosa se sostenia sobre una concepció del federalisme que mostrava una gran virtualitat en el desenvolupament posterior de la cultura democràtica catalana. En primer lloc, cal destacar l’assignació a Catalunya, amb Aragó i València, del paper de baluard de la revolució. Paper que els vingué donat pel fet de ser terres on glatia un “amor intenso a la libertad”. Els referents que proporciona la història es veieren ratificats pel protagonisme de les societats mediterrànies en el si del federalisme espanyol. Historicisme i democratisme, trets diferencials preexistents i voluntat de la ciutadania, s’imbricaven per justificar el lloc de privilegi que s’atorga a Catalunya en la lluita per la democràcia arreu d’Espanya.
Perquè, i així ho afirmava el mateix pacte de Tortosa, el federalisme català i el valencià restaven ben lluny de proposar el trencament de la unitat nacional espanyola. Fent ús de la terminologia de l’època, la nació continuava essent Espanya, i Catalunya, l’Estat. El desplaçament de la sobirania, lluny tant del centre absorbent i unitarista com del concepte de poble espanyol, en benefici de les comunitats històriques s’argumentà com el millor remei contra la separació. Per a modernitzar Espanya, i assegurar la seva continuïtat, calia adequar l’organització del partit federal, i prefigurar la reformulació de l’Estat, sobre la base del respecte de “nuestras condiciones geográficas e históricas”.
De manera explícita, el pacte de Tortosa se situava enfront del municipalisme pimargallià i de la pervivència d’una divisió provincial que, des del 1833, el règim liberal havia edificat artificialment tot intentant trencar les regions històriques. S’encetava d’aquesta manera una trajectòria que dugué al qüestionament reiterat d’una estructura territorial-administrativa que, en incidir en la desarticulació de les comunitats orgàniques, les incapacitava per a la col·laboració activa en la regeneració espanyola.
Pel que fa als vincles que s’havien d’establir entre els diferents pobles de l’antiga Corona d’Aragó, el pacte de Tortosa defensava un criteri igualitari. Amb tot, amb relació a les Illes, considerava un tipus de connexió particular que recuperava la tradició medieval. El comitè provincial de les Balears s’havia d’entendre amb el comitè d’Estat de Catalunya. Aquesta vinculació, que presentava trets de dependència orgànica i doctrinal, ja s’havia fet evident en les relacions entre “El Rayo”, periòdic federal intransigent de Palma, i “El Estado Catalán”. I, més endavant, el 12 de març de 1873, es tornà a manifestar en l’intent conjunt de les diputacions catalanes i balears de proclamar, a Barcelona, la República federal. Pel que fa al republicanisme valencià cal recordar que, tot i la fidelitat a les idees municipalistes d’arrel pimargalliana, la fascinació per la Corona d’Aragó es remuntava a les revolucions del 1835 i va reaparèixer, el 1892, en el pacte federal “de fraternal alianza y mutuo apoyo entre Aragón, Valencia, Cataluña y las Baleares” redactat per Blasco Ibáñez.
Certament, el pacte de Tortosa s’inscrigué en una dinàmica que es generalitzà a tot el federalisme espanyol. Així, en les setmanes posteriors es formalitzaren acords similars a Còrdova (aplegant els federals d’Extremadura, Andalusia i Múrcia), a Valladolid (ambdues Castelles), Eibar (País Basc i Navarra) i la Corunya (Astúries i Galícia). Finalment, pel juliol d’aquell mateix any, se signava a Madrid un pacte nacional, que si bé podia ser interpretat com la culminació del procés encetat des de les regions, també ho podia ser com la resposta neutralitzadora de Pi i Margall a l’estratègia almiralliana.
En qualsevol cas, tant el fet que la iniciativa partís de Catalunya com la posterior trajectòria d’Almirall, van fer que el pacte de Tortosa passés a ser considerat com un dels textos fundacionals del llarg combat que els catalans menaren en pro del reconeixement del dret de la diferència. Amb gran claredat ho expressava Antoni Rovira i Virgili, el 1936, des del Resum d’història del catalanisme: “al programa federalista de l’any 1869 hi hagué la primera fórmula política de les aspiracions de Catalunya”.