Portadella del llibre de V. Ayguals d’Izco María, la hija de un jornalero, 1849.
BC
Josep Pin i Soler, a la seva novel·la La família dels Garrigas, atribuïa l’ensorrada dels protagonistes a la influència de les lectures insanes, mal païdes per l’hereu, el qual del passat immediat només “en sabia quatre fets mal explicats per Wenceslaus curts de gambals”, que havien guiat la configuració del seu món mental. Pin feia referència amb aquestes paraules al fort impacte popular de l’obra del valencià Venceslau Ayguals d’Izco (Vinaròs, 1801- Madrid, 1873), novel·lista de fulletó, dramaturg, director de premsa ideològico-satírica (a “La Risa”, de Madrid, el 3 de desembre de 1843, hi publicà sengles poemes en català de Josep Maria Bonilla i Martínez i d’Antoni Ribot i Fonserè) i escriptor de textos de reportatge històric d’actualitat. Izco —cosí i cunyat d’Antoni de Gironella i Aiguals—, comandant de la Milícia Nacional durant la primera carlinada i diputat liberal en diverses legislatures, influït per Víctor Hugo, introduí a Espanya els plantejaments i les tècniques narratives que a França havia popularitzat Eugène Sue. El seu èxit literari fou enorme. María, la hija de un jornalero, la novel·la més coneguda, publicada per primera vegada en forma de fulletó entre el 1845 i el 1846, fou traduïda al francès (1846), l’italià (1847) i el portuguès (1848) i reeditada constantment en tota mena d’edicions, amb un mínim de tretze fins el 1905. Prova de l’èxit i la popularitat aconseguits és el fet que, cap al 1950, Jaime Capdevila Damunt en publiqués la paròdia ¡Ah! o el hijo del jornalero.
L’èxit d’Ayguals es degué no tan sols a la concepció de trames denses i rocambolesques, que enganxaven l’atenció del lector —tot i que, superada la primera edició, probablement perdien bona part del seu encant, perquè els lectors ja sabien allò que havia de passar—, sinó, sobretot, al contingut ideològic que amara les obres i que les converteix en un equivalent pioner del que després s’ha anomenat literatura compromesa. En les seves obres s’exalta el pobre enfront del poderós o el poble en lloc de l’elit i la llibertat davant l’opressió. Es feu seus els sectors depauperats en formular aquesta mena d’afirmacions: “deberían los carruajes detenerse ante cualquier grupo o muchedumbre y respetar a las masas del pueblo, que valen en todos casos mucho más que los encopetados personajes con todos sus bordados y condecoraciones”. O quan denunciava el classisme latent de les diverses autoritats, com les municipals de Madrid, ja que “no es razonable que se condenen ciertos barrios al abandono, mientras se prodiga el mimo y la predilección a otros”, sobretot quan els primers eren els depauperats, els dels treballadors, i els segons, els elegants dels benestants. Ayguals, amb aquesta mena de missatges, contribuí a formar en les classes populars, de manera simultània, un sentiment filoliberal i una voluntat anticarlina. D’una banda, perquè els bons, com pertoca de dir dels personatges positius de la novel·la de fulletó, eren addictes a la causa de la llibertat i els dolents, començant per algun eclesiàstic, eren defensors de l’absolutisme; de l’altra, perquè el novel·lista aprofitava el cos de la narració per a difondre la seva ideologia en fer el retrat dels personatges i descriure les seves facècies o quan, en llargs incisos, comentava els esdeveniments històrics on s’emmarcava l’acció.
Ayguals, per mitjà de la seva narrativa, aconseguí de popularitzar —d’aquí la malvolença d’amplis sectors eclesiàstics— una visió laica, liberal i progressista de la societat. Una bona síntesi del seu pensament es troba en el pròleg de María, on afirmava que es proposava explicar la història “no solo de la opresión teocrática, sino del dominio estúpido de las bayonetas, de esas bayonetas que paga el pueblo para que le sirvan, no para que lo esclavizen”, d’on reivindicava “el incuestionable y santo derecho que tienen los pueblos... no diremos de rebelarse contra sus opresores, porque cuando las naciones se alzan en masa para castigar a insolentes déspotas, ejercen un acto de justicia soberana”. No en va, afirmava més endavant, “los gobiernos justos se sostienen por el amor de los pueblos. Sólo los déspotas se apoyan en la fuerza material”, és a dir, en l’exèrcit. Pel mateix motiu sostenia la reducció de l’exèrcit i dels alts funcionaris, per a pagar el sou dels quals s’escanyava a contribucions els sectors populars. Les tesis liberals tenien un límit clar: “no es nuestro ánimo abogar por esa igualdad absoluta, por esa nivelación de fortunas con que algunos frenéticos han querido halagara las masas populares”.
Les reivindicacions d’Ayguals es poden sintetitzar en “igualdad ante la ley (...); derechos sociales en todos los españoles; voto en todas las cuestiones para los hombres honrados”, ja que “las clases trabajadoras, las que proporcionan tesoros al estado, por ningún concepto debieran ser escluidas del más sagrado ejercicio”.
Denuncia, al llarg de la novel·la, l’explotació de les treballadores de la fàbrica de tabacs de Madrid, virtuoses malgrat “el mezquino salario con que se recompensa una labor tan productiva para el estado”, i també el tracte desigual que rebia la gent segons l’estament social; així, explica que, mentre es reien les gràcies de “criminal coquetería” en les dones de l’alta societat, les pobres només mereixien l’escarni i la repressió moral i, amb la mateixa dualitat de judici, un pobre atrapat en un joc d’embat era enviat a Ceuta, mentre que als palaus de l’aristocràcia es toleraven les apostes importants.
Ayguals, com la majoria dels liberals vuitcentistes, era partidari de la separació de l’Estat i l’Església i alhora del tot respectuós amb els dogmes i les pràctiques catòliques. Les seves denúncies anaven contra la politització de la religió per part dels carlistes, contra els “hombres cuyo santo ministerio les imponía el deber de inculcar ideas de paz y fraternidad” i en canvi “predicaban la guerra”, que convertien els convents “en clubs de frenéticos conspiradores”. Rancúnia contra els frares, freturosos de riqueses i luxúria, que proclamantse religiosos “convertían el pulpito y el confesionario en armas vedadas que, como los asesinos, herían a traición”, això els que no es llançaven al camp de batalla i instigaven les màximes crueltats comeses pels carlins. Aquests retrets, però, no li impedien atacar durament la desídia del govern, que facilità les matances de frares a Madrid el 1834.
Ayguals preconitzava l’abolició dels càstigs corporals a l’exèrcit i a les escoles, per contraproduents i bàrbars; així mateix, defensava l’abolició de l’esclavitud (“abominable comercio de negros [...] mengua de la civilización europea”) i de la pena de mort (“el más feo borrón de esa decantada cultura de la moderna sociedad” que calia suprimir perquè “la sociedad no ha de cometer un crimen para castigar otro”), en nom de la dignitat de tots els homes, prescindint de races o actuacions.
Ayguals representa a la perfecció la voluntat propagandística del sector avançat del liberalisme, convençut de la utilitat de la literatura com a eina de persuasió. Ayguals transmetia el seu missatge, anticlerical i antiabsolutista, en una construcció que volia ser creïble per als seus lectors i amb aspiracions d’aconseguir la fama literària.
La credibilitat, relativa, i l’afany estètic d’Ayguals desaparegueren del tot en produccions combatives posteriors. És el cas de la novel·la libel Memorias de doña Blanca. Obra redactada en vista de documentos importantísimos e inéditos, per J.T.R., publicada a Barcelona el 1875 per la “imprenta de L· Renaxensa”. L’obra simula les memòries apòcrifes de la cunyada del pretendent carlí Caries VII —la dona del seu germà Alfons Carles de Borbó, que dirigí part de la guerra a Catalunya— i ofereix un primari, tètric i tavernari retrat de la cort carlista, deixant del tot malparats els seus membres, per enzes o degenerats, en un estil sagnant i descordat. Dues de les víctimes principals són el bisbe Josep Caixal i Estradé, de la Seu d’Urgell, i el capellà de Flix. El primer és acusat d’intrigant i cràpula i el segon també de vesànic. Les Memorias, més que no pas continuar el camí obert per Ayguals, anuncien el de les revistes satíriques.