Col·l. part. / G.S.
Dels textos, les agrupacions i els pensadors del primer catalanisme, la historiografia en destaca sovint només els que tingueren l’epicentre a Barcelona, marginant propostes, a voltes capdavanteres i més radicals, plantejades per personatges que no figuren més que de passada en la nòmina oficial dels prohoms del moviment. La figura de Bernat Torroja i Ortega (Reus 1817 - 1908) n’és un bon exemple. A través d’ell es pot seguir una evolució des del moderantisme fins a una actuació destacada en el si del catalanisme de la fi de segle. En la darrera etapa de la seva vida política, féu uns abrandats manifestos de regionalisme polític en els quals incorporà unes propostes sorprenents dins el conjunt de l’ideari més o menys homogeni dels catalanistes neòfits, i que es distingiren, pel seu pragmatisme polític, algunes, i per l’originalitat, d’altres. És la culminació d’una activa vida pública, iniciada a la milícia nacional, que li féu promoure iniciatives econòmiques i culturals, d’àmbit comarcal o nacional amb una actitud sol·lícita envers entitats ciutadanes que li facilitaren l’accés al Congrés dels Diputats. Pel febrer del 1884 fou elegit primer president de la nova Associació Catalanista de Reus i es convertí en el dinamitzador de l’entitat, a la qual imposà tant els seus afanys culturals i culturitzadors, com l’orientació ideològica basada en la recuperació de les velles llibertats catalanes i en l’aspiració autonòmica vinculada al desenvolupament unitari de l’Estat espanyol. El 1887 sintetitzava aquest pensament dient que: “Ia (…) la reivindicació dels drets y antigás llibertats regionals, armonizades ab los avensos y exigencias del present moment historic (…). 2a Que lo regionalisme, per nosaltres predicat, res te d’exclusivista, puig que procurem propagarlo (…) a totas las regions (…). 3a Que considerem igualment nacionals tots los idiomas que usa’l poble de las diferents regions (…). 4a Que el defensar y propagar la bondat del organisme regionalista ho fem ab lo complert convenciment de que (…) simplificaria l’exercici de les funcions reservades a l’Estat o poder central al pas que’s fortaleixia la seua unitat (…) per lo estret y doble Has de la fraternitat y mutuo interés. 5a Que lo suau engranatge d’aquestas duas rodas de la vida y moviment social, lo consideren com a prenda segura y la mes abonada garantia de la unitat de l’Estat”.
Col·l. part. / G.S.
És possible resseguir l’evolució de Bernat Torroja a través de la seva prolífica col·laboració en periòdics com “La España Regional”, “La Veu del Camp”, “L’Avenç” o “Lo Somatent”. En aquest darrer, el 1887, hi assenyalava la necessitat d’una plataforma aglutinadora de les entitats catalanistes, el “Gran Consell Regional Català”, intuint el que més tard seria l’objectiu de la Unió Catalanista. Torroja, que no va participar en les sessions de l’Assemblea de Manresa, va ser especialment crític sobre l’oportunitat política i l’escàs pragmatisme de les Bases, advertint els ponents del risc, confirmat posteriorment, de l’acusació de separatisme. La precocitat, la independència i el pes específic de l’Associació Catalanista de Reus, que destacà per l’activisme i la militància àmplia i constant, van ser determinants a l’hora de celebrar-hi la Segona Assemblea de la Unió, el 1893, on s’aprovaren les propostes de participació electoral que havien de trencar l’automarginació de la política de gestió del catalanisme. Torroja intervingué activament en l’organització i en les sessions, es desdigué implícitament de l’actitud crítica respecte a les Bases de Manresa, i féu front comú amb els qui defensaven la plena integració del catalanisme a la vida política espanyola, posant com a referent les experiències reusenques en el municipi i la diputació. L’article publicat a “La Veu del Camp” el 3 de maig de 1885, amb el títol Catalunya a l’occident d’Àfrica, esdevingué una proposta adreçada a les forces econòmiques catalanes a llançar-se a l’aventura colonialista i imperialista i, alhora, una mostra del posicionament regionalista de Bernat Torroja. La necessitat d’ampliació dels mercats exteriors per a consolidar la industrialització de Catalunya, en perill pels tractats comercials, l’exemplifica amb l’oportunitat d’accedir a Àfrica on “sens presenta un ample camp on esplayà nostra activitat, profitósament pera nostre comers y lo treball nacional, tant mal parat per los últims tractats de comers y lo modo de viurer (mo dus vivendi), que pera son profit han sabut assegurarse’ls inglesos”. L’autor incideix en la polèmica sobre els efectes contraproduents de la política lliurecanvista del govern espanyol en l’economia catalana, dient que “donant activitat a nostra marina y comers, seria motiu d’asseguransa de lucratiu treball a molts de nostres obrers; puig que sent una font de prosperitat y riquesa, ho fora de benestar pera nostre poble, que per aytal medi s’trobaria dintre poch temps indemnisat del perjuhis y feridas que’ls lliure-cambistas ens estan ocasionant, ab sos pochs meditats tractats de comers”. Amb tot, el missatge que plana sobre l’article no deslliga en absolut Catalunya del projecte col·lectiu espanyol. Els catalans es dirigirien “en vers l’occident d’Àfrica, qual costa aniria convertinse en territori espanyol, al poblarse de fills de Catalunya (…) animats del desitx d’entrar en amistosas relacions ab los fills incults del interior d’aquellas terras, per medi de cambis ó transaccions comercials, introduint al propi temps que’ls productes de nostre treball, nostre llenguatxe y las llums de nostra civilització cristiana”. Hi destaca l’expansió del català que així es parlaria a tots els continents “parlada ya per la colonia catalana de New-York, las del Centre d’Amèrica y l’Ecuador, Montevideu, Buenos Aires y’l Rosario, las d’alguns ports del Pacífich, com també de Filipinas y algun altre punt d’Asia, y tot lo litoral del Mediterrà; seria entesa en lo litoral occeánich africà y parlada no solsament per nostras factorías, aixís com també per las tribus ab qui contractarian”.