El feminisme es va configurar en les societats europees en el context de les revolucions liberals burgeses. Constituí la iniciativa d’un grup minoritari que va crear una nova imatge i una valoració pública de les dones. Les reivindicacions abastaren des de demandes de canvis legislatius que alteressin la condició civil de les dones (com, per exemple, el dret de vot promogut pel moviment sufragista) fins a la definició de noves pautes morals o la defensa del dret al treball que els permetés una autonomia econòmica.
Els precedents ideològics es troben en la Il·lustració i en l’individualisme religiós present en les societats de cultura protestant. Aquests corrents feministes, si bé tingueren incidència en sectors de la burgesia il·lustrada, no aconseguiren una base social i política àmplia a favor de la igualtat de drets, i menys encara a Catalunya, que, a causa del control cultural i de l’absolutisme polític, se situava al marge del corrent il·lustrat.
El moviment adoptà tàctiques diversificades, s’alià amb el liberalisme posant l’èmfasi en l’accés al treball i en el dret femení al vot i fou company de viatge del socialisme, que demanava mesures de protecció per a les obreres i l’extensió del dret a l’educació.
La feblesa relativa del feminisme català cal valorar-la en el context europeu. A Europa, les organitzacions i les iniciatives per a l’alliberament de les dones sorgiren en conjuntures de crisi política i social, quan els clubs patriòtics, els cercles impulsats pel socialisme utòpic i pel cartisme anglès de 1837-48 o en vinculació al moviment democràtic del 1848 afavoriren el desenvolupament del feminisme. A Catalunya, les dones van participar en mobilitzacions socials el 1835, el 1868 i el 1909, quan encara no tenien estructura orgànica permanent o sòlida. A Europa, les primeres reivindicacions comprenien canvis en les condicions legals i polítiques de les dones, donant prioritat al dret a l’educació que primer, com succeïa a Catalunya, es plantejava subsidiari del paper tradicional d’educadora dels fills i, després, s’amplià amb exigències educatives professionals. Altres demandes del feminisme europeu, quasi inexistents en el feminisme català, van incloure el dret al divorci, al control de natalitat, a l’administració dels béns propis, al treball de la dona soltera, com també la denúncia de l’explotació de les obreres.
A Europa, el sorgiment de cada associació feminista comportava la creació d’una publicació periòdica, fet que no succeí a Catalunya, on la primera embranzida de la premsa de dones es va produir en els preàmbuls de la Revolució del 1868, si bé el seu punt màxim coincidí amb l’optimisme del cicle econòmic de la febre d’or. Isabel Segura i Marta Selva han tipificat la premsa femenina, classificant-la en revistes de modes, familiars o domèstiques, religioses, d’higiene i aquelles que analitzen la condició de la dona. Aquestes darreres constitueixen la font per a l’estudi del feminisme a Catalunya. Els noms d’algunes publicacions són força significatius: “La Madre de Familia” (1846), “La Llar” (1871), “La Educación de la Mujer según los más ilustres moralistas e higienistas de ambos sexos” (1877), “Album del Bello Sexo” (1882), “La Ilustración de la Mujer” (1883), “El Sacerdocio de la Mujer” (1886).
El feminisme es va iniciar, dones, amb la premsa escrita per dones i, en bona part, s’hi va limitar. En aquestes publicacions reapareixia la polèmica iniciada amb la Il·lustració sobre la capacitat psíquica i intel·lectual de la dona. Les directores i les redactores de les revistes van ser promotores d’organitzacions, en uns casos femenines i en d’altres feministes.
Un tema comú de les revistes fou l’educació de les dones per tal que complissin millor el paper d’esposes i de mares, sense alterar l’ordre social establert i perpetuant la divisió sexual del treball. Els autèntics destinataris de la instrucció eren els fills, per a la qual cosa es valorava especialment el paper de les dones com a transmissores de valors.
En la dècada dels setanta es va consolidar la premsa adreçada a les dones basada en revistes de modes i treballs manuals i en publicacions específiques promogudes per l’Església. L’objectiu d’aquestes revistes era de divulgar el prototipus de dona cristiana, bel·ligerant contra l’extensió d’ideologies laiques i racionalistes i que defensés la tradicional funció social de la dona revalorant-ne la maternitat.
El to més feminista de la premsa es va fer explícit en “La Muger” (1882), dirigida per Teresa Coudray d’Aramburu. El mateix any fundaria el “Album del Bello Sexo”, que es proposava defensar els drets de les dones. Fou l’única publicació que es mostrà favorable a l’accés de les dones a la Universitat i va entrar en el tema de la capacitat intel·lectual de la dona, nucli de tota la controvèrsia. En va reivindicar, ultra la instrucció vinculada al paper social tradicional, la formació professional.
L’oci de la dona contemporània, segons “La Ilustración de la Mujer”, Barcelona, 23-10-1884.
BC
En l’àmbit europeu, la polarització del moviment entre moderades, que defensaven els drets econòmics, educatius i legals, i radicals, que concentraven l’acció en l’obtenció del sufragi, es va plasmar en les revistes catalanes que seguien la polèmica i que se’n feien ressò. Aquestes revistes, a excepció feta de “La Ilustración de la Mujer”, en general, rebutjaven les sufragistes ja que aquestes qüestionaven el paper i la missió tradicionals de la dona.
La consolidació de les estructures burgeses i l’estabilitat política de la Restauració van afavorir l’avenç del periodisme a Catalunya, fet que va permetre que, en la dècada dels vuitanta, apareguessin divuit revistes noves. Amb tot i això, la premsa d’aquesta època es basava més en el mecenatge i en la pràctica voluntarista que en raons estrictament comercials. Probablement això explica la proliferació de revistes tot i la feblesa real del moviment feminista. El conjunt de dones directores i redactores constituïa el nucli actiu de l’incipient feminisme català. Eren dones amb un nivell cultural elevat, pertanyents a estrats socials burgesos (com ara Clotilde Cerdà i Bosch, Maria Josepa Massanes, Maria Mendoza de Vives, Victoria Peña d’Amer o Josepa Pujol de Collado) i, algunes, membres de famílies d’origen liberal progressista o vinculades al moviment nacionalista. La primera revista de dones en català vinculada a la Renaixença va ser “La Llar” (1871), on es feren explícits els arguments que vinculaven les dones a un destí col·lectiu del qual no havien de ser protagonistes sinó inductores.
En la darrera dècada de segle, el radicalisme a Europa es va esvair i van proliferar els discursos sobre el veritable feminisme. En coincidència amb el desprestigi del moviment radical europeu, va desaparèixer de les revistes catalanes l’objectiu d’assolir la igualtat civil i jurídica. A partir d’aleshores, el moviment feminista es va limitar a afavorir l’acció social conservadora enfront de l’agitació obrera esdevenint, en paraules de Maria Aurèlia Capmany i Farnés, “epifenomen del moviment catalanista impulsat per la petita burgesia i determinat per la seva precària situació econòmica”.
Retrat de M.J. Massanés, “La Llumanera de Nova York”, Nova York, 1879,
BC
Dos noms simbolitzen el moderat feminisme català implicat en la normalització literària del país. El primer és el de la poetessa Maria Josepa Massanés i Dalmau (1811-87), que fou premiada en els Jocs Florals de Barcelona del 1864. Fundadora d’un col·legi femení i de les conferències de Sant Vicenç de Paül, fou un exemple d’escriptora tolerada, i fins i tot aplaudida, en el clima eufòric de la Renaixença. La seva acceptació social i literària va implicar, segons Maria Aurèlia Capmany, que es limités a fer poesies i a fer gala de bons sentiments casolans sense lliurar-se, malgrat tot, de les burles dels homes benpensants.
L’altre nom és el de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), que va ser l’escriptora del reformisme burgès. Preocupada per les lluites socials, va defensar els corrents socials catòlics i reproduí en les seves obres el món de la petita burgesia catalana il·lustrada. Partidària d’un feminisme filantròpic i benèfic, va descriure la tasca del moviment com un treball per millorar la condició de les dones, per defensar els seus drets, protestant contra les vexacions i contra les injustícies de què era objecte; finalment, defensava el perfeccionament de la seva missió en la família i en la societat, sempre amb una orientació cristiana, reclamant la pervivència dels principis tradicionals de la religió, la família i la societat. Aquests principis es van recollir en les seves obres El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista (1909). Les seves novel·les de caràcter costumista aconseguiren una notable difusió. Impulsora d’obres de caràcter pretesament social i feminista, va intentar evitar la radicalització per part de les dones obreres.
La promoció social de les dones en l’àmbit educatiu es concretà amb la creació, el 1860, de l’Escola Normal de Mestresses i es va complementar amb els estudis de Tall i Confecció a l’Escola Professional per a la Dona de la Diputació de Barcelona (1883). Altres carreres femenines es van impartir a l’Escola d’Institutrius (1893), vinculada a la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, tot i que va caldre esperar l’impuls de la Mancomunitat per a la creació de l’Escola de Bibliotecàries (1915) i l’Escola d’Infermeres (1917). Una institució lligada al catalanisme conservador prou notable va ser l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona creat per Francesca Bonnemaison i Farriols el 1910.
En resum, els inicis del feminisme a Catalunya no es poden vincular al moviment de reforma social i d’ampliació dels drets socials i polítics de les dones. Els seus fils conductors foren la promoció social de la dona burgesa i la preocupació per la realitat social derivada del procés d’industrialització que avançava i que configurà tensions socials pròpies del primer capitalisme. El feminisme català va divergir dels fonaments que eren majoritaris en l’europeu i es limità a la promoció d’obres benèfic-socials i a projectes culturals i educatius, en tenir un component fonamentalment conservador. Forjat a redós de l’Església, s’allunyà dels objectius de canvi social que configuraven les reivindicacions feministes europees; propugnà el manteniment del paper tradicional de les dones, oblidant les reivindicacions polítiques i de l’esfera privada, i es va mostrar bel·ligerant amb els corrents europeus per por que els plantejaments socials i liberals arrelessin a Catalunya.