La Llei d’associacions del 1887 va permetre la legalització i la constitució de moltes societats agrícoles. Les de més força i empenta social van ser les primeres a fer-ho. La segona disposició legal que ajudà la ratificació estatutària de societats i de sindicats agrícoles —segons tinguessin o no tinguessin uns pressupòsits socials avançats— va ser la Llei de sindicats del 1906.
Societat de Treballadors Agrícoles de Barberà de la Conca, 1896-97.
ECSA / GC-P
La Societat Agrícola de Valls (l’Alt Camp), hereva i continuadora de la Societat de Treballadors del Camp (1888), va ser la primera cooperativa agrícola catalana de la qual se sap quan va aprovar els seus estatuts; el fet va tenir lloc al novembre del 1891, dos anys després de la seva creació, la qual cosa confirma que hi podia haver cooperatives en funcionament i que no els tinguessin legalitzats. D’altres estatuts del període són el de la Societat de Treballadors Agrícoles de Vila-rodona (Alt Camp), l’agost del 1893, i el de la Societat de Treballadors Agrícoles de Barberà de la Conca (Conca de Barberà), el març del 1894. Aquestes tres societats perfilaren el redactat dels textos de forma diferenciada, ja que mentre la societat vallenca incorporà 5 capítols i 37 articles, les altres dues, la de Vila-rodona i la de Barberà, aprovaren 7 i 8 capítols respectivament, amb 24 articles cadascuna. La legalització definitiva s’obtenia amb la presentació dels estatuts al registre del govern civil de la província, sense cap més entrebanc.
Els estatuts es feien per complir-se, sobretot, quan hi havia un imprevist o una incidència que calia resoldre. Tot i això, s’hi endevina de quin tarannà politicosocial eren els qui els aprovaven, per les qüestions que s’hi plantejaven. Un cop aprovats es feien imprimir i es repartien als associats. Així, tothom, dirigents i cooperativistes, sabia quina era la llei marc que havia de regir la casa i a ells mateixos. La transgressió, alguns cops, portava picabaralles que se solucionaven amb la lectura de l’articulat i el vot dels socis a la junta general. En l’anàlisi comparativa dels estatuts de les tres societats es poden veure algunes similituds i diferències.
Un dels aspectes bàsics dels principis cooperatius de l’Equitables Pioneers of Rochdale (associació cooperativa anglesa), el que preconitzava un vot per a cada home, i conseqüentment una sola classe de socis —les dones no podien associar-se—, era considerat a totes tres societats. Pel que fa a la manera d’esdevenir soci hi havia variacions. A Valls es demanava que el peticionari tingués setze anys, mentre que aquest requisit no figurava a les altres dues societats. A Valls calia que l’aspirant fos presentat per un soci, a Barberà, per dos, i a Vila-rodona el mateix peticionari podia demanar l’ingrés. A Valls i Barberà la junta tenia el poder sobirà, amb força diferències, mentre que a l’altra societat la no admissió per part de la junta directiva podia ser revocada per la junta general.
Per a l’aplicació de les faltes o sancions als socis hi havia una detallada normativa, en concret a la Societat Agrícola de Valls. S’hi preveia la constitució d’un jurat, escollit per sorteig, per a dictaminar sobre les possibles faltes, amb la finalitat que a la junta directiva només li calgués executar els acords. A Barberà i a Vila-rodona s’admetia el recurs d’alçada, però en últim terme era la junta general qui decidia.
Grup de socis fundadors de la Societat de Barberà en inaugurar-se el celler cooperatiu, 1902, col·l. part.
L’apartat de l’expulsió també hi era establert. Un dels motius era el no pagament de tres o quatre quotes. La reglamentació de la Societat de Barberà tenia un to més conciliador, amb un clar matís social, ja que s’hi indica que l’expulsió estava reservada a aquells socis que sense un motiu justificat “es neguin a treballar les terres dels socis malalts”.
Una altra qüestió era la fixació de la quota. Sorprèn l’elevada quantitat que s’establí a Valls —25 cèntims mensuals el 1891—, mentre que les altres dues societats esmentades, uns quants anys més endavant, només en demanaven deu. En totes elles es consideraven mesures correctores per a possibles augments.
A Barberà i Vila-rodona estava regulada l’aportació al torn obligatori de prestació als socis malalts. A Valls no apareix als estatuts, però era una pràctica usual. L’articulat més avançat, per als jornalers, era el de Barberà; com que aquests no posseïen terres, la junta directiva i la general podien lliurar-los la quantitat que creguessin oportuna, sense exhaurir el fons social. A la de Vila-rodona, aquest ajut s’ampliava a qualsevol associat.
La intervenció a les assemblees era lliure, excepte a la Societat de Valls, a causa del gran nombre de socis. Als seus estatuts es permetia que tres socis parlessin a favor i tres en contra d’una proposta, i una votació dilucidava quina era la tendència guanyadora. Amb el temps, però, aquest article varià. Pel que fa a les regulacions de les juntes generals, eren semblants a totes tres societats. A la de Valls s’establia el vot de censura, en el qual també intervenia el jurat, i es considerava en alguns casos la possible destitució del president.
Un punt controvertit a l’última dècada del segle XIX, moment en què es redactaren els tres estatuts, fou l’obligatorietat o no obligatorietat de l’acceptació dels càrrecs electes. Valls i Barberà es pronunciaren afirmativament, mentre que Vila-rodona cregué més oportú considerar que eren renunciables. Els càrrecs eren gratuïts, aspecte que amb el temps varià a Valls, a causa de l’envergadura que agafà la casa.
Un apartat que apareix als estatuts de la Societat de Valls fa referència a la formació intel·lectual del soci, considerada en un sentit ample, ja que hi eren permeses les conferències, les lectures i les discussions sobre temes literaris o filosòfics. Sobre aquest darrer aspecte, però, s’expliciten certes limitacions, ja que el control de la dissertació, en el cas que es descantellés, estava en mans del soci de la junta que presidia l’acte i que podia, entre d’altres mesures, cloure’l.
Finalment, pel que fa a la dissolució de les entitats, totes hi posaven traves. A Valls, s’establia que en aquest cas el resultat líquid i els béns es repartirien equitativament. A Barberà es creia que la societat no es consideraria dissolta mentre hi hagués un sol soci que volgués continuar, però a Vila-rodona se’n necessitaven com a mínim setze per a tirar endavant.