El món industrial: obrers i patrons

La dissimilitud de la distribució de la industria dins els Països Catalans fa evident la concentració i la importància de la que radicava al Principat. Durant la dècada del 1860 el procés industrialitzador continuava centrat prioritàriament en el tèxtil. L’inicial desplaçament de la força motriu basada en les màquines de vapor i la implantació decidida dels recursos hidràulics va determinar la localització parcial de la indústria catalana a l’entorn dels salts d’aigua. Ara bé, el vapor continuà sent una força de primer ordre particularment en els llocs on es podia transportar el carbó anglès: Barcelona, el Vallès, Reus (segona ciutat del Principat el 1860 amb 27 527 habitants). L’historiador Albert Arnavat (1991) apunta que el tèxtil reusenc ocupava 2 258 persones el 1880, de les quals més de la meitat estaven concentrades en dues indústries: La Fabril Algodonera i La Manufactura de Algodón; a més distància, la de Leopold Suqué i Cia. amb 350 obrers. Paral·lelament encara subsistien quinze fàbriques de cotó manuals amb un total de cent treballadors. El 1880, el percentatge de consum d’energies primàries a Catalunya era —segons l’investigador Jordi Nadal— d’un 31 per a la força hidràulica i del 67,5 per al carbó.

Mecanització industrial, crisi i ferrocarril

La mecanització del tissatge, a la filatura, gairebé s’havia completat i serví favorablement de suport a la font energètica hidràulica. Ara bé, la modernització industrial comportà una efectiva implantació de màquines de vapor i turbines també al País Valencià: a Énguera, el Vapor Sant Jaume va instal·lar el 1865 una màquina de vapor horitzontal fixa de 20 cavalls que es convertí en l’eix de l’establiment creat el 1864. Jordi Nadal fa avinent que el 1879 la ciutat de València i els seus volts tenien 78 màquines de vapor actives que, el 1883, s’havien convertit en 117. En canvi, el 1860, la indústria de la seda valenciana va passar una profunda crisi que tingué com a conseqüències un gran volum de desocupats i l’extensió de la misèria. A les Illes, el cens del 1862 deixava constància de 3 160 operaris que s’ocupaven en 1 012 establiments industrials, dels quals 557 fabricaven teixit de cotó: “molts d’enginys de vapor que anaven de mica en mica substituint els aparells més rudimentaris” (Miquel Ferrà). Tot i això, el pes de la indústria catalana en el conjunt era manifestament aclaparador.

El fracàs de les explotacions carboníferes catalanes —l’exemple en són les mines de Surroca i Ogassa al Ripollès— decantà amb mesura una localització del tèxtil a les conques fluvials. Hi ha un element afegit en la localització al Ter i el Llobregat —ja plantejat per l’historiador Miquel Izard en el seu estudi del 1978 sobre la Unión Manufacturera—: la recerca d’obrers dòcils i que acceptessin unes condicions d’explotació més difícils de mantenir a la zona del pla. Albert Balcells, quan estudia en els seus treballs l’alta muntanya a l’inici del segle XX, insisteix en aquesta idea. D’altra banda, cal no menystenir el fet que a la muntanya l’associacionisme era més feble, més aïllat, i que la influència de l’Església hi era notablement més acusada. També la necessària mecanització comportà un cert canvi en l’emplaçament de les fàbriques i una major concentració d’empreses. El nucli bàsic de Barcelona, amb la inclusió del Maresme —a Mataró en els anys 1855-62 es comptabilitzen 39 675 fusos i 577 telers mecànics—, es veié incrementat amb la creixent força del Camp de Tarragona i amb una empenta, cada vegada més important, de les conques fluvials esmentades. Aquestes àrees determinaven unes condicions de vida i de treball ben dissimilars per a la classe obrera, malgrat tenir uns punts d’explotació comuns que van ser àmpliament reivindicats durant tot el període.

Així, la mecanització de la filatura i del tissatge va anar deixant de banda les petites explotacions que intentaren —no sense dificultats— de sobreviure com a element auxiliar de les indústries més grans. Les noves instal·lacions requerien una forta inversió que de cap manera no podia ser abastada per les explotacions inicials, i van tornar a moure capitals en forma de societats per accions. La connexió amb Barcelona fou una característica comuna de les remuntades indústries. El 1865, la societat Almeda Sindreu i Cia. de Manlleu començà la seva activitat amb un capital inicial de 42 000 duros, en un local llogat (amb dues turbines) a Güell, Rusiñol i Almeda; la seu social es va establir a Barcelona, juntament amb un magatzem. El 1858 es muntà a Molins de Rei la fàbrica Ferrer i Mora, que aquell any ja disposava de cent telers mecànics i que aprofitava el salt d’aigua del Rec Vell, on ja hi havia un molí fariner. Als anys setanta la firma Puig i Llagostera va aprofitar el millorat salt d’aigua del canal per a construir a Esparreguera una fàbrica de grans dimensions, amb colònia. Les obres de l’Ametlla de Merola (terme municipal de Puig-Reig, Berguedà) van ser autoritzades el 1871, i el 1874 ja hi treballaven vuit-cents obrers; el 1880 va ser autoritzada governativament la colònia industrial. El 1877 se situà a Navàs (Bages) la firma Esteve Valls i Cia. (colònia Palà), però el despatx i el magatzem distribuïdor es mantingueren a Barcelona.

La guerra de Secessió als EUA (1861-65) provocà una aguda penúria de cotó. Amb aquesta “fam de cotó”, a Catalunya, que el comprava pràcticament tot als Estats Units, es van somoure moltes clivelles de l’edifici industrial. El sector de la llana, en canvi, es mecanitzà ràpidament i s’assegurà l’estada. La crisi financera dels ferrocarrils va tornar a sacsejar fortament l’economia catalana. Tot i això no es va paralitzar el funcionament productiu, sinó que va adquirir una altra consideració. Durant els anys de la “fam de cotó” es van fer les obres de la fàbrica que Mateo Serra y Cía. construïa a l’Ametlla de Merola. A Valls, però, segons les estimacions de la historiadora Clara García, les 77 indústries tèxtils matriculades el 1854 es reduïren a 31 durant l’any 1871, cosa que provocà un greu daltabaix entre els obrers de la vila: atur i fam. A Barcelona, d’altra banda, fàbriques situades a l’interior de la ciutat van desplaçar-se als afores: M. Nadal (1986) seguí el cas de la raó social Batlló Hermanos que va adquirir terrenys a Sarrià el 1867, però que el 1869 ja no funcionava. Albert Carreras (1990) diu que desapareix l’argument de la indústria naixent, per deixar pas a la defensa del nivell d’ocupació i al ben forjat grup de pressió defensor del nivell de beneficis de l’empresariat.

L’etapa inicial de la Restauració va viure un nou moment d’ascens de la indústria tèxtil catalana: van ser els anys del període anomenat “la febre d’or”. Així, durant els vuitanta tingué lloc una certa renovació tecnològica en el procés tèxtil. Aquesta modernització, però, va tenir per als treballadors un cost elevat, agreujat pel context polític i social en què es desenvolupà. La prohibició i la persecució de l’associacionisme obrer, que va haver d’adoptar alguns noms opacs, contribuïren a un redoblament de l’explotació. Les comunicacions adreçades a la inefectiva Comissió de Reformes Socials (CRS) reflecteixen aquesta tensió, que no va trobar carrils per a desenvolupar-se.

La llei de relacions comercials antillana del 1891 va obrir noves expectatives per a la patronal tèxtil en possibilitar l’accés a mercats privilegiats. Progressivament anà desapareixent el clima recessiu i també la mitja jornada a la qual havien estat sotmesos els obrers. La crisi, però, va reaparèixer en tota la seva virulència al final de segle amb una nova paralització de les activitats que continuà condemnant la classe obrera a viure en unes insuportables condicions d’existència.

Les construccions ferroviàries van generar, malgrat totes les seves limitacions, una ingent demanda de maquinària i, amb la falsa articulació del territori, uns intercanvis importants amb l’interior del Principat. El 1863 la línia Barcelona-Saragossa quedà connectada amb Madrid, i va crear expectació envers el somni del mercat espanyol. Però el fracàs financer de la companyia, que el mateix 1863 es va veure abocada a la suspensió de pagaments, generà el pànic envers les seves accions, que van anar caient a la borsa fins a tocar fons el 1866. En el seu estudi, Pere Anguera (1982) partia de la crisi de la Societat General de Crèdit, accionista de la línia Tarragona-Reus: “el 1865 es deixaven de pagar tots els dividends de la companyia ferroviària i el 1872 es declarà la suspensió de pagaments”.

La demanda d’itineraris, a voltes il·lusòria, es veié frenada per les magres expectatives del termini mitjà. El projecte de ferrocarril transversal, que havia d’unir els ports de Tarragona i Roses, se n’anà en orris. Les reunions amb els propietaris afectats es concretaren el 1883, portades per l’enginyer Josep Campderà; el 1884 s’endegaren obres d’explanació, però aquell mateix any van quedar aturades. La companyia, llavors administrada pel marquès de Montoliu, es dissolgué al novembre del 1890. El 1862 la iniciativa reusenca d’un tren a Falset també s’encallà. La proposta del bisbe Josep Morgades i Gili sobre la línia Vic-Sant Hilari també va ser un miratge. A la lenta línia de Puigcerdà, el fracàs de les explotacions carboníferes —després que el 1892 Ferrocarrils i Mines de Sant Joan de les Abadesses fos absorbida per Camins de Ferro del Nord d’Espanya— condemnà la via a l’esmorteïment, i les comarques del Ripollès i la Cerdanya a viure en un cul-de-sac.

També al País Valencià algunes rivalitats locals van crear un vertader conflicte en l’evolució de la construcció ferroviària demanant trajectes impracticables. Els productes que es van beneficiar de la lenta extensió ferroviària foren les taronges, l’arròs i, a distància, el carbó i la fusta, tot i que el transport per carretera continuà alt amb tarifes ben competitives i major regularitat. Durant els avalots del 1854 els carreters valencians van cremar el pont de fusta construït per al ferrocarril. La zona d’Alcoi, que inicialment havia estat marginada de les construccions, va generar propostes a partir del 1868. No fou fins a la dècada del 1880 que la importància del tràfic de mercaderies possibilità la construcció de tres branques que tenien origen o destinació a Alcoi.

Les construccions ferroviàries movien pel territori unes quantitats ingents d’obrers amb precàries condicions d’existència. Així, la construcció de la línia fins a Vic i posteriorment a Ripoll traslladà continuadament un nombrós grup d’obrers en unes condicions deplorables. El rebuig de la població, els migrats sous, les difícils condicions del seu treball i l’aspecte foraster els condemnaven constantment a una sobreexplotació.

A part les aportacions sobre el procés constructiu del tren caldria entrar en la valoració de les condicions de vida i treball dels obrers empleats. La Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona va publicar una estadística mèdica de resultes del còlera del 1885 en la qual va descriure els efectes sobre el personal de manteniment, via i obres. Aquest grup, jeràrquicament a la base, representava un 77% dels 2 840 empleats del 1886, amb un millor tractament per al personal d’administració sobre el de material i la tracció.

Al Rosselló les activitats industrials van continuar mantenint un caràcter marcadament artesanal, tot i el funcionament de fàbriques de suro, espardenyes, paper de fumar i bótes.

La vida material: l’alimentació i l’habitatge

Durant l’etapa que va del 1860 al 1900 les condicions de vida de la classe obrera a Catalunya, el País Valencià i les Illes no van millorar substancialment. La classe obrera estava immersa en la dinàmica del mercat capitalista i això l’abocava cíclicament a la indigència absoluta, si no a la desesperació.

Si es planteja l’anàlisi usant com a base l’estudi de pressupostos familiars s’observa que la despesa més important continuava centrada en el capítol alimentari, que empitjoraven les normes contractuals dels habitatges sense millorar-ne la qualitat i que la uniformització en el vestit reflectia els migrats recursos que s’hi podien destinar. La brusa blava per als homes i el mocador de cap per a les dones van ser uns signes identificadors. Per a mesurar veritablement la qualitat de vida d’aquest collectiu, “autènticament el més nombrós i pobre”, caldrà desgranar el capítol de diversos, un dels quatre en què l’historiador Michelle Perrot (1974) ha dividit el model. Hi queden paleses la impossibilitat real d’accés a la cultura, la llunyania i la precarietat dels serveis sanitaris, la sociabilitat de la taverna i les nul·les aportacions a la millora de l’existència. Enriqueta Camps (1991) va analitzar els nivells de benestar a Sabadell al final del segle XIX, i les conclusions apunten a una situació deficitària: “la pobresa havia de ser, doncs, una experiència habitual entre les classes treballadores del segle XIX”. Encara el 1904, una família obrera de cinc membres que treballaven en el tèxtil de Sabadell (estudi d’Esteve Deu, 1990) arribava a cobrir just les despeses amb la cooperació de tots els seus integrants. La classe obrera estava clarament determinada i identificada pel subconsum. Caldrà desgranar aquests continguts amb les parcials aportacions dels higienistes coetanis, de les inefectives enquestes governatives sense continuïtat, i amb les anàlisis monogràfiques o els capítols que hi ha anat dedicant la historiografía contemporània catalana.

Quan es produïa una mortalitat extraordinària motivada pels freqüents i sagnants brots epidèmics del vuitcents, les precàries condicions de vida es posaven dramàticament sobre la taula. L’època va arrencar amb les conseqüències del còlera del 1855 i als deu anys la calamitat es va repetir sense que s’hagués endegat cap mesura preventiva o s’hagués avançat en la millora de les condicions sanitàries. El flagell del 1870, en forma d’una epidèmia de febre groga, va demostrar que no s’havia après res i la repetició del còlera el 1885 agafà de nou desprevinguda aquella societat i abocà les capes populars a la misèrrima caritat pública o a la humiliant beneficència privada. Només la por crònica de les capes benestants al motí feia moure alguns recursos d’auxili, però quan s’extingien els efectes aguts de la malaltia la situació tornava a la misèria i a l’explotació tradicionals. El brot gripal de l’hivern del 1889-90 va ser l’antecedent macabre de la pandèmia dels anys 1918-19, sense que es progressés gens en la diagnosi o en l’alleujament dels afectats, que superaven amb escreix qualsevol còmput.

La deficient alimentació feia que la classe obrera nodrís el major nombre de defuncions ordinàriament i, sobretot, en els flagells epidèmics. Les sistematitzades dades aportades per Ildefons Cerdà al segle passat encara mantenen plena vigència. Un informe de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (AMCB) de mitjan anys seixanta ho feia palès: “Sin pretender que el obrero viva para comer, y sí solo coma para vivir, es a todas luces evidente que la cantidad de alimentos que ingiere no es la necesaria para reparar sus pérdidas”.

La dieta de la classe obrera es componia, en parts variables, de: pa (de segona), patates (que van anar augmentant de pes en la dieta per la seva barator), gra, sardines, bacallà de qualitat inferior, ous, llet i, en quantitats petites o de les despulles, carn. El referit informe de l’AMCB feia notar que: “Le falta lo principal que es facilidad de adquirir los alimentos que pide su naturaleza, y le falta porque el mercado de Barcelona es pobre; el pan escaso, y la carne, tan necesaria como aquél a la economía humana, ha venido a ser un artículo casi de lujo”. Les parts del rebuig havien d’exigir de la dona treballadora una dedicació més llarga a la cuina, amb vista a promoure un primer i migrat estalvi. Al final de segle, com va fer notar l’historiador Josep Maria Calbet (1974), el consum mitjà anual de carn a Barcelona era de 40 kg, molt per sota dels 100 kg de París o dels 110 kg de Londres. La fruita, poc variada, no era un element important en la dieta obrera. Poques famílies obreres se la podien permetre. En algunes zones interiors les taronges es vengueren durant molt de temps per unitats.

Despeses i pressupost de les famílies obreres.

L’alimentació era la despesa fonamental dels pressupostos obrers en el període 1860-1900. Aquesta situació no va oferir variacions apreciables en el període analitzat. El pa era la despesa més important. L’investigador M. Izard comenta que l’alimentació significava el 81,65% dels ingressos d’una família obrera del 1872-73 i el pa, el 35,39%. Manquen encara unes anàlisis més extenses i precises per a comparar aquestes dades amb les dades esgarrifoses aportades quinze anys abans per Cerdà. Amb Francesc Bonamusa hem pogut aïllar alguns pressupostos obrers durant el brot de febre groga que assolà Barcelona el 1870. Els gràfics reflecteixen uns resultats en els quals sols el sou d’un contramestre permetia destinar el 37,65% al capítol de diversos i aconseguir una relativa qualitat de vida.

La informació adreçada a la CRS (Comissió de Reformes Socials) des de València feia constar que una família obrera amb dos fills gastava en alimentació el 83,9% dels seus ingressos anuals. La Societat de Teixidors d’Alcoi referia el 1884 a la CRS: “Nuestra condición es malísima; alimentos en ésta los hay buenos y malos y en abundancia; pero su excesivo precio en relación a los salarios hace que el obrero se alimente de los malos, y raras veces de los buenos”. Els treballs de Carbonell-Cerdà (1979) fan avinent que el 1884 una família sense fills gastava a Alcoi en alimentació 3,86 pessetes, quan un teixidor en guanyava entre 3 i 3,75. Joan Aguilar i Lara anotava el 1882 sobre els obrers alcoians: “el obrero padece no un hambre canina, pero sí un hambre crónica que va minando progresivamente su empobrecida constitución, fijando en él un temperamento linfo-nervioso que es ancha puerta por donde penetran todo género de enfermedades”. Així, l’epidèmia colérica del 1885 va produir a Alcoi 882 òbits (el 36,9% de menors de cinc anys), majoritàriament de la classe obrera. El mateix es podria dir de Carcaixent, seguint els estudis de Francesc Torres i Josep Maria Fernández (1975), respecte del còlera dels anys 1860-65 i 1885, que va portar una sobremortalitat de dones i nens.

A les Illes l’investigador M. Ferrà ha establert el sou mitjà d’un obrer dels anys seixanta en 6 rals diaris. Cal esmentar que el pa ja valia 1 ral el quilo l’any 1860 i 2 rals el 1868, la qual cosa “fa pensar que la tercera o quarta part del jornal d’un home era un pa i que la vida, en aquella dècada, augmentà el seu cost en un cent per cent”. Encara al final dels anys vuitanta, la Memòria de Pedro Peña qualificava l’alimentació de l’obrer mallorquí de molt escassa i insuficient per al treball que realitzava, i afegia que “trata de suplir esta falta con el aguardiente y su uso le conduce muchas veces al abuso de las bebidas espirituosas, que entumecen las fibras de su cerebro y degradan sus facultades intelectuales, acortando a la vez su vida”.

L’habitatge, segona despesa en l’ordre pressupostari, va mantenir la baixa qualitat i es va encarir. A les ciutats amb un volum demogràfic important la classe obrera vivia a les zones més degradades i als pisos alts. La memòria redactada el 1859 per a l’eixample de València deixava constància que dos terços dels habitants es concentraven dins un perímetre reduït, fosc, estret i sense ventilació. El mateix passava a la Barcelona dels anys seixanta, segons les aportacions de l’arquitecte i urbanista Miquel Garriga i Roca. La propietat de l’habitatge era un cas molt rar entre aquesta classe subalterna i els lloguers, sempre alts, a vegades tenien un asfixiant termini diari. Els contractes d’arrendament eren un instrument ben muntat per part de la propietat. Com a condició específica val a dir que l’amo es reservava durant molt de temps fins i tot el dret de buidar el femer de les comunes, el qual venia per obtenir un guany suplementari. La manca d’aigua era un problema afegit que mereixeria un estudi monogràfic. A més, una característica poc difosa, però ja posada en relleu per part d’higienistes de l’època, és el fet que els propietaris obtenien major benefici amb el lloguer dels pisos alts i dels soterranis. Així, quan en moments d’epidèmia eren desallotjades massivament aquestes habitacions, l’alarma entre els amos creixia i es demanaven solucions ràpides.

El barri de la Barceloneta es presentava com una de les pitjors zones de la ciutat. Els carrers de Sant Telm i Pescadors als trams de la travessera del Judici formaven unes vies sense clavegueram, d’habitatges vells, deteriorats i amb més de cinc persones per habitació. Els solars destinats a habitatges en el projecte de Garriga i Roca van començar a ser ocupats per magatzems i tallers, mentre que els antics habitatges, el més gran dels quals feia 35,28 m², es van haver de partir per tal d’encabir-hi el sobrant de població. A l’interior de la ciutat les condicions no eren millors. En moltes cases del districte quart les condicions arribaven a nivells com el d’aquest cas: “tanta humedad y corrupción que pudre las esteras que el inquilino coloca en las paredes del piso en corto espacio de tiempo”. A voltes la descripció és esfereïdora: una habitació de 8 m² encabia una comuna i tres persones, una de 3,5 m², tres persones i a vegades quatre (1870). El periòdic obrer “La Federación” esmentava el cas d’una casa d’Hostafrancs: “no muy grande, en la cual hay cuarenta habitaciones muy reducidas, donde deben vivir siete u ocho individuos de ambos sexos en cada una de ellas; y cuyo dueño va cada día a cobrar el alquiler, a razón de dos cuartos diarios”. A la resta del Principat les condicions eren encara pitjors. A les zones del Ter i del Llobregat usaven la part antiga per a encabir-hi el contingent obrer en unes condicions lamentables.

El 1884 la Societat de Teixidors d’Alcoi s’adreçà a la comissió de reformes socials: “las (habitacions) que por regla general pueden usar los tejedores por el local del telar son insalubres, malas y cuartos y quintos pisos”, amuntegats i amb un clavegueram que no reunia condicions. En les actes capitulars de l’ajuntament d’Énguera corresponents al mateix 1884, s’hi llegeix que “la capacidad de las habitaciones que usa la clase obrera son generalmente reducidas y como consecuencia de esto, falta de las debidas condiciones higiénicas”. Un informe de la Societat de Socors Mutus de l’Art de la Pintura de València (1886) feia referència als mateixos defectes i assenyalava que en un sol habitatge, i en condicions deplorables, hi vivien diverses famílies. A Mallorca, la Memòria Peña del 1887 indicava que els pagesos tenien casa pròpia, però que els obrers havien de viure en unes de lloguer amb poca cabuda, poca alçada i poca ventilació.

Analfabets, tavernes i malalts

La impossibilitat real d’accés a la cultura per part de la classe obrera era pregona en un Estat que tenia una taxa oficial d’analfabetisme del 75,4% el 1860. Aquest mateix any, a la ciutat comtal l’analfabetisme s’estimava —usant per a un 4% l’eufemisme “pueden leer”— en un 63%, percentatge que se situà en un 51% en el cens més ajustat del 1877. A la província de Barcelona, dels 2 448 membres de les corporacions locals l’any 1860, 7 alcaldes i 447 regidors eren analfabets totals. A les localitats obreres la proporció d’analfabets era encara més important. Així, el 1877, a Manlleu, on el mestre actuava d’escrivent a l’ajuntament i es pagava el paper, el 75,4% estaven inscrits com a analfabets, i d’aquests, el 59,1% eren dones. A Reus l’analfabetisme entre el 1860 (75,3%) i el 1887 solament s’havia rebaixat el 4,8%, de manera que només un terç dels reusencs podien accedir de forma plena a la cultura. A València, el cens del 1877 donava la xifra d’un 82%, reduït a la capital a un 70%.

La difusió real de les publicacions obreres es pot considerar, doncs, ben reduïda si no s’usa un barem més ampli. La formació d’ateneus i una munió de societats intentà de rebaixar aquesta impressió profundament pessimista. Cal emprendre en profunditat l’anàlisi d’aquestes institucions, que van significar una difusió àmplia de les vertaderes condicions d’explotació a les quals estava sotmès l’obrerisme del vuitcents. La lluita pel dret real d’associació va comportar també un accés a la informació col·lectiva, i la premsa obrera hi va tenir un paper certament determinant.

La taverna —entesa per extensió com un element de sociabilitat popular— va tenir un paper inigualable. L’establiment més habitual era el cafètaverna, ja que la distinció entre l’un i l’altra era fosca. En aquest lloc es bevia, es jugava a cartes, es discutia, de vegades s’hi menjava i s’hi consumia marro i xicoira. Als vespres d’hivern s’hi podia reunir tota la família per escalfar-se. Als pobles de l’interior el cafeter va esdevenir una mena de confessor. La taverna, però, va ser sobretot una forma de sortir d’una realitat opressora i sovint buida, una manera de fugir. Amb els centres catòlics i la inclusió d’un cafè, l’Església va intentar una reconducció dels obrers.

La moral burgesa va voler veure en les tavernes, i a voltes per extensió en els locals obrers, un lloc de vici. El vi es considerava —i no solament en les capes populars— un aliment més, que donava consistència i era econòmic. El metge i escriptor Joaquim Salarich i Verdaguer va escriure: “la borrachera hace al obrero perezoso, jugador, querelloso, turbulento; le degrada y embrutece; destruye sus buenas costumbres; escandaliza a la sociedad y le empele al crimen”. La pretesa relació entre la delinqüència i l’alcoholisme va ser el toe ideal dels moralistes burgesos apocalíptics. El metge barceloní Cabot s’hi referia així el 1890: “los criminalistas os dirán que la crueldad, la precocidad en el vicio, los delitos, los crímenes contra la propiedad y las personas, cometidos por muchos jóvenes hasta por niños, seres marcados todos con el sello de la degeneración física, coinciden con la herencia de los hábitos alcohólicos de sus ascendientes”.

Un altre element, que encerclava més encara l’explotació, era la manca d’atenció sanitària. El metge s’havia convertit ja en un clar enemic de classe i les seves incursions en el món dels marginats —lloades a bastament per la literatura— eren rares. En els moments d’un brot epidèmic, a la ràpida fugida de les capes benestants cal afegir la d’una bona part de facultatius que havien de vetllar per la salut pública, fet constatat des del brot groc del 1821 fins al sagnant brot de còlera dels anys 1885-86. El sistema hospitalari condemnava els pobres a les atrotinades sales generals, que es convertien en veritables moritorium. Els asils i les cases de misericòrdia mantenien un règim de govern carcerari i una insistent difusió ideològica orientada únicament a la submissió de l’intern a l’ordre. La beneficència, després de les mesures de Sagasta (1868-69), va convertir-se en un carreró sense sortida i en l’allargament de la misèria i l’explotació.

El proveïment de places de metges i farmacèutics es mantingué arcaic i amb vicis de forma importants. Els concursos es deixaven sovint vacants per ajudar el clientelisme polític dels cacics locals. Tot i aquest marc, la medicina positivista va tenir un important paper en l’anàlisi social, que considerà reflex de les qüestions higièniques. Les informacions de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya —creada el 1892— es concretaren en un primer congrés (1906) que posà en evidència el llastimós estat sanitari de la classe obrera. En les conclusions, l’acadèmia feu notar que un 70% dels pobles no tenien desguassos, que en un 57% la brutícia de les habitacions les feia insanes, que a la meitat dels pobles analitzats hi mancava absolutament la xarxa d’aigua potable i que l’alimentació era insuficient o de mala qualitat.

Les condicions de treball

L’estructura productiva, sobretot al tèxtil, mantingué durant la segona meitat del segle XIX unes llargues jornades de treball, uns quadres de confiança amb escassa capacitació tècnica, la introducció de gran nombre de dones i nens, el torn de nit i uns salaris baixos que portaven el col·lectiu obrer al més degradant subconsum.

Les noves fàbriques, que superaven els deteriorats edificis inicials, mantenien unes dures condicions d’explotació en un marc que volia ser indicatiu de la noció de progrés. A les conques del Ter i el Llobregat, sovint partien d’un pacte amb el terratinent de l’àrea que venia o llogava els terrenys mitjançant un cens i posaven en marxa el salt d’aigua. L’onada constructiva hi va ser decisiva. El complet rosari de fàbriques, amb colònia industrial o sense, a les dues conques catalanes és justament d’aquest període. Va ser a partir de la dècada del 1870 que el canal industrial del Ter, projectat al segle XVIII pels jesuïtes i aprofitat a la primera meitat del vuitcents, es va reomplir de fàbriques de filats i teixits que volien ser modèliques. Tot i aquesta pretesa modernitat, presentaven en molts casos un aspecte sinistre i marcadament antihigiènic: brutícia dels locals, mefitisme de les comunes, impuresa de l’aire. El metge barceloní Ignasi Valentí i Vivó s’hi referia així: “La intoxicación profesional es la más terrible muestra de nuestro atraso sociológico en leyes y costumbres”.

A Catalunya les condicions laborals estrictes no tingueren una relativa millora fins al tombant de segle a les fàbriques de la plana de Vic, però a la Muntanya es mantingueren vells mecanismes d’explotació amb tota virulència. Les colònies fabrils, tant les del Ter-Freser com les del Llobregat-Cardener, foren infame instrument de control social destinat a fer dòcil la conducta obrera. La dona treballadora hi hagué de patir una redoblada explotació: a les vexacions d’encarregats i contramestres, cal afegir-hi la incomprensió dels obrers, que la identificaren amb la pèrdua de la feina.

Amb l’extensió de les fàbriques, especialment a la cadena continuada de les conques, es trencava definitivament el sistema mixt de treball i s’abandonaven progressivament els filats i els telers manuals situats a pagès i també en nuclis interns de les poblacions. La nova forma fabril significà la dependència exclusiva dels ingressos salarials. En els moments d’aturada de les fàbriques, en les glaçades o els moments baixos de l’estiu, alguns treballadors retornaven encara temporalment a les tasques agrícoles; però ben aviat es va reduir aquesta possibilitat, ja residual al final del període. Durant els anys noranta, de Sau a Ripoll, quan hi havia una aturada —tècnica o per algun conflicte— els treballadors anaven a fer llenya al bosc com a mesura de subsistència, però ja tenien moltes dificultats per a ser encabits en altres feines del camp.

En analitzar la jornada de treball s’ha de distingir entre la permanència a la fàbrica i les hores de feina i entre les jornades de la plana o les de la Muntanya, que es presenten ben diferents. La ràpida organització del torn de nit, per a aprofitar al màxim el rendiment energètic, va modificar també punts de l’horari. Les diverses categories de l’estructura fabril mantenien jornades distintes i disponibilitat diferent en els torns: la figura de l’anomenat torn central n’és un exemple clar. Un element afegit va ser el de l’ocupació total a què es van veure abocats els obrers de les colònies fabrils, àmpliament controlats en aquella estructura tancada fins i tot amb murs.

La jornada es mantingué inicialment a l’entorn de les catorze hores diàries, i en alguns indrets arribà a les setze. Les raons de la patronal eren sempre les mateixes: calia disminuir el preu de cost; per als obrers, en canvi, es tractava de fer més humana la seva condició. A Reus, segons l’historiador Arnavat, el 1871 encara es treballava de les cinc del matí a les vuit del vespre: quinze hores diàries “en ple sexenni democràtic i amb les organitzacions obreres a la llum pública”. Els obrers del tèxtil alcoià treballaven el 1873 entre deu i dotze hores diàries, però els de la llana —que cobraven a preu fet— arribaven a les setze i fins a les divuit hores; el 1885 encara es mantenien aquestes condicions i la vaga del 1890 en favor de les vuit hores hi tingué un ressò amplíssim. Un obrer de Molins de Rei va relatar que havia entrat a treballar a l’edat de set anys (1880) “amb un horari que començava a les 5 del matí i molts cops no s’acabava fins a les 9 del vespre”. El 1885 la jornada de treball al Pont de Vilomara (Bages) era de setze hores diàries, i a Manresa de catorze. L’any 1890 al Llobregat-Cardener es pactà una jornada de 70 hores setmanals, que havia de substituir la vigent de 76. La federació de les Tres Classes de Vapor (TCV) —sindicat obrer creat a Barcelona poc després de la Revolució de Setembre del 1868, que aplegava els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers— va incloure en les seves reivindicacions per als obrers d’aquelles conques una jornada de cinquanta-dues hores setmanals en el torn de nit: nou hores els cinc primers dies i set el dissabte. Però l’incompliment va ser generalitzat i es van produir conflictes a Santpedor (Bages) i Sallent (Garrotxa). Al Ter, en canvi, el conveni proposat el 1890 pel quart districte de les TCV, amb el suport d’agrupacions socialistes, va pactar seixanta-quatre hores setmanals al torn diürn i quarantacinc al de nit. Però la gasiveria de la patronal de la Muntanya tampoc no va permetre aconseguir-ho de manera extensiva. Un reial decret del 1902 encara situava la jornada de les dones i els nens en un màxim d’onze hores diàries, però el compliment era ben reduït, si no inexistent. L’obrer passava la major part del dia a la fàbrica i fins i tot hi organitzava la seva vida, cada vegada més lligada al vocabulari fabril.

El fet, força estès, que tots els membres d’una família obrera treballessin a la mateixa indústria va generar situacions dures i una forta endogàmia que afectà les relacions entre els obrers. Àngel Duarte (1989) ho feu notar així en analitzar el comportament dels encarregats, els majordoms i els contramestres del Vapor Vell de Sants: “Clemente Orríols, encargado de la sección de máquinas de vapor, contaba entre los cinco maquinistas a su cargo con dos de sus hijos: Juan y Joaquín. (…) Un año más tarde se incorpora, como aprendiz, José Orríols”. Un altre cas, aportat per Ignasi Terradas, era el de l’Ametlla de Merola, que va comportar unes situacions familiars ben peculiars. El mateix es podria dir de les fàbriques del Ter, que van mantenir inalterades unes famílies dins la mateixa empresa amb condicionaments endogamies molt forts i sòlids.

El treball de les dones i els nens és un fenomen cabdal per a entendre tot el procés d’industrialització. La regulació legal es trobava immersa en un buit orgànic que podia partir de la llei del 1873. Una altra norma del 1878 intentava regular el treball dels menors de setze anys en tasques perilloses. El 1884 es recomanava l’aplicació de la llei del 1873, però sense cap mena de força. El Codi de Comerç del 1885 recollia precisions sobre aquest treball, però el reglamentisme de la Restauració les feia pràcticament inefectives. La tasca de les inspeccions, ben muntades per a fer-lo invisible, les condemnava a una desprotecció absoluta. La introducció del treball de la dona i dels menors era ja una realitat en la vella estructura gremial i ho continuà sent en els primers estadis del procés industrialitzador. En la dècada dels anys 1840-50 a la filatura del Bages, les dones i els nens representaven el 86,9% de la força de treball. En la vaga general del 1855, el paper de les dones va ser fonamental. Durant l’etapa que va del 1860 al final de segle anaren ocupant progressivament llocs que la tradició reservava als homes.

La migradesa del pressupost familiar obrer ha estat considerada el principal factor que explica l’augment del treball de les dones i els nens. Una comunicació de l’ajuntament d’Alcoi, datada el 1860, acabava dient que les dones treballaven “en la industria de paños debido a la necesidad de ganar un jornal para alimentarse”. El 1872 un dictamen d’Eduardo Pérez Pujol sobre la qüestió social a València s’hi referia en aquests termes: “y el niño y la mujer, dejando tal vez ocioso al padre, acuden al taller en busca de un jornal necesario para ayudar a los gastos de la familia”. A les colònies industrials aquest treball era condició obligada: en algunes de les del Ter es donava casa només a les famílies que poguessin servir la fàbrica. A Alzira, Alcoi i Aiora (vall de Cofrents) la dona treballava les mateixes hores que els homes i estava introduïda a la maquinària. A Mataró hi havia 5 000 obrers els anys noranta, les tres quartes parts dels quals eren dones. La pròpia dinàmica del tèxtil va permetre ben aviat la incorporació de les dones i els nens, i la tradició anterior ho va acabar d’avalar amb escreix. Si s’hi afegeix per damunt de tot la barator dels jornals, ja se’n pot tenir un quadre complet.

La incomprensió del fet que la dona treballés abraçava tots els àmbits. La burgesia benpensant parlava de “la dèria de posar la dona allà on no li pertoca, ni per la seva manera de ser ni per la missió que Déu li té encomanada”. La moral oficial culpava la dona de la destrucció de la convivència familiar i la situava al llindar de la prostitució, si és que no li feia travessar-lo. La clau de la posició conservadora era l’endoculturació: la dona era qui trametia els valors morals que les capes dirigents volien mantenir. La dona era, doncs, la peça clau del procés de recristianització i el treball fabril l’allunyava dels seus supòsits. El bisbe Morgades s’hi referia en una pastoral del 1899: “Hemos indicado lo que ha de hacer cada cual para la regeneración propia y la del país, empezando por la familia, base de toda sociedad”. També una bona part de les organitzacions obreres es mostraren contràries a l’extensió del treball femení i demanaren que no s’ocupessin els llocs dels homes. La patronal usà les dones i els nens insistentment per a trencar la solidesa de les organitzacions obreres. Durant la dècada de 1890, la introducció de les contínues significà la substitució del personal per dones i nens a baixos preus. L’oposició va ser violenta i la patronal va recórrer de nou al locaut i a l’acomiadament d’obrers conflictius.

El treball nocturn era majoritàriament femení i molt abundós a les fàbriques de la Muntanya. Fins al 1890 la jornada oscil·lava entorn de les cinquanta-cinc hores setmanals. Aquell any al Bages es pactà una jornada de cinquanta-dues hores, i al Ter una de quaranta-cinc, però l’incompliment i la introducció de “miquetes” (esquirols) foren la tònica dominant. Una estadística elaborada per Juan Sellarés (1892) indicava la ràpida extensió d’aquest torn, que agrupà al voltant d’un 20% dels obrers comptabilitzats.

En els anys 1860-1900 hi va haver una evolució neta i més ràpida encara cap a una dependència exclusiva del salari per part de la família obrera. La forma de retribució va mantenir importants variacions. Quan s’analitza l’estructura salarial s’han de fer, doncs, algunes precisions: el pagament podia efectuar-se a jornal o a preu fet. En ambdós casos se solia cobrar setmanalment, ja que la nòmina mensual, rara, acostumava a ser únicament per als alts quadres directius de l’empresa. A la classe obrera, amb la seva escassa capacitat de resistència, ja li creava prou problemes aguantar una setmana. A la fàbrica, hi intervenien homes, dones i menors amb salaris ben distints. El treball a preu fet, molt clar a les contínues i als telers, provocà una explotació afegida. El filador o el teixidor era qui pagava els ajudants, que s’hi enfrontaren amb especial violència a partir dels anys noranta. La vaga general d’Alcoi, el 1889, posà de manifest aquest antagonisme, com també ho feu la del 1890, al Ter, perduda per les TCV. La historiadora Isabel Vergés (1990) ha fet saber que els teixidors de Roda de Ter estaven majoritàriament sindicats a la UGT, mentre que els ajudants eren més radicals. Aquesta conflictivitat va fer que progressivament els vells ordres de sindicació es veiessin desbordats i es dividís l’afiliació.

El salari també era diferent segons la zona. Arnavat anotà que el 1874 els filadors de Reus cobraven 10 pessetes setmanals enfront de les 4,5 diàries dels barcelonins. Al Ter s’ha pogut comprovar també la diferència salarial respecte dels obrers de la Plana. A València els sous eren més alts que a Énguera o Alcoi. A les colònies fabrils l’empresa redoblava el negoci amb les botigues.

La dificultat d’establir sèries completes de salaris porta a usar monografies de fàbrica i locals amb una eficàcia reduïda. Tot i això, estudis com el d’E. Camps (1990-91) i Carles Enrech (1990) ofereixen unes interessants estadístiques de jornals per a L’Espanya Industrial. Les dades d’establiments valencians, com ara el Vapor Sant Jaume o les fàbriques d’Alcoi, resulten fragmentàries. Les monografies locals, però, han aportat també dades significatives. Del conjunt de treballs es desprèn una conclusió ja òbvia: el salari no arribava a abraçar les necessitats més bàsiques de la classe obrera, la va relegar al subconsum i la va mantenir en una posició clarament subalterna durant tot el període analitzat.