Sàtires sobre la relaxació dels costums, s.d.
MFM / G.S.
Durant la segona meitat del segle XIX la societat catalana va experimentar una profunda transformació a conseqüència del procés d’industrialització que va repercutir en tots els seus elements bàsics. Una transformació d’aquesta magnitud afectava òbviament el sistema de valors d’una societat que estava internament diferenciada per qüestions fonamentals com ara la confrontació de classes, la contraposició entre el món rural i el món urbà, la lluita entre clericalisme i anticlericalisme o els diferents aspectes del debat polític. Fruit d’aquesta evolució irreversible, la societat va anar adoptant al llarg del període un tarannà moral diferent, més laic que el que era vigent quan l’Església catòlica, tot i haver experimentat un retrocés davant del progrés de la contemporaneïtat, encara tenia capacitat suficient per a imposar els seus principis. Per això, d’entre les diverses possibilitats de mostrar una ràpida panoràmica de l’estat moral de la societat catalana, el marc eclesiàstic —bé que parcial— resulta una via prou representativa.
Al llarg de la segona meitat del segle XIX, el desfasament de l’actitud de l’Església catòlica davant el procés històric es va anar aprofundint malgrat els intents de rectificació i de posada al dia. La seva actitud, sempre pessimista davant l’evolució de la societat, traduïa, d’una banda, el reconeixement de la inoperància dels seus esforços, i de l’altra, va constituir una guia útil per a apreciar el perfil moral de la vida de la societat catalana. S’ha escollit, a tall d’exemple, la diòcesi de Barcelona, atesos els diferents àmbits i activitats socials que enquadrava i l’abundant volum documental que conserva.
L’estudi de la documentació del període presenta una Església molt traumatitzada, primer per les conseqüències de la desaparició del poder temporal del papat i després per la magnitud i la volada de la qüestió social. Una Església convençuda que els seus postulats essencials eren objecte d’un atac frontal formidable, l’èxit del qual presentava l’exponent més significatiu en el retrocés moral que, des del punt de vista eclesiàstic, experimentaren tots els sectors de la ciutadania. Valorava la situació moral de la societat catalana en el marc d’una Europa caracteritzada per la immoralitat; segons el seu parer, en aquesta societat la religió tenia un valor històric d’element determinant del caràcter nacional, però que des dels inicis del període presentava una decadència progressiva orientada a la ruïna per la degeneració moral de totes les classes abocades al gust desenfrenat pel plaer. La crisi d’institucions tan bàsiques com la família o el matrimoni constituí l’exemple més significatiu d’aquest retrocés moral.
La insistència de l’Església a afirmar que la moral s’havia de fonamentar sobre els principis divins, que la religió mantenia, amb les seves lleis i els seus sagraments, la puresa dels costums, i que el seu magisteri era una regla segura per al comportament moral, no s’ha d’interpretar únicament com una ratificació de plantejaments inherents a la seva essència; més enllà de la mera repetició, s’hi reflectia l’anàlisi negativa de l’evolució de la societat, com una prova clara del seu allunyament respecte de la moral tradicional.
El canvi en els costums va introduir comportaments i actituds que l’Església considerava que atemptaven contra els valors socials i, per això, l’objectiu primordial dels missatges que projectà sobre la societat es va centrar en aquest fenomen: al llarg de tot el període les cartes pastorals van reiterar durs al·legats contra la blasfèmia pública i les expressions deshonestes, els espectacles i els balls, la lascívia en el vestir, la prostitució i la pornografia; consideraven expressament que la societat catalana estava dominada massivament per una furiosa i desordenada passió pels delits i els plaers sensuals.
L’Església detectava amb inquietud que cada cop més la gent preferia la diversió a la pràctica religiosa i a l’observança dels preceptes eclesiàstics; però allò que més la preocupava era que aquella transformació moral alimentava la confrontació de classes i facilitava l’avenç d’amenaces que, manifestades en diverses pastorals, considerava molt greus: el protestantisme, el racionalisme, el socialisme i el comunisme.
Era cert que la societat catalana liberalitzava els seus costums i que en aquest procés es van poder donar situacions extremes que podien ser valorades negativament també des de criteris diferents dels de la moral catòlica; però la preocupació de l’Església no es va situar en el nivell dels costums sinó en el del pensament, en allò que ella mateixa denominà irreligió, lliurepensament i protestantisme.
Però quan s’agreujaren els problemes socials, quan s’aguditzà la conflictivitat i es visqué sota l’impacte de l’aparició de la violència, es va mantenir la insistència en el tema de la degradació moral: des de la dècada dels vuitanta fins al final de segle la qüestió social i el canvi moral van ser estretament relacionats, s’argumentà que l’afebliment de la moral catòlica en totes les classes socials constituïa un marc òptim perquè els problemes socials no solament no se solucionessin sinó que s’agreugessin.
La voluntat de recatolitzar la societat va abocar l’Església a una orientació pastoral que buscava la seva eficàcia en el coneixement suficient de la realitat social. A la diòcesi de Barcelona, el bisbe Josep Morgades i Gili va creure necessari aconseguir una informació precisa sobre la situació religiosa i moral de la població. Les respostes dels rectors de les parròquies (184 escrits) al qüestionari elaborat pel bisbat il·lustraren l’actitud dels ciutadans sobre aquestes qüestions: el 4,34% dels escrits oferia una valoració positiva, el 9,23% no establia cap valoració determinada i el 86,43% valorava molt negativament el tarannà de la societat; un 38% palesava l’indiferentisme religiós, el 45,65% recollia l’ús de la blasfèmia i similars, un 52% reflectia la no-santificació de les festes, el 13,04% criticava desviacions en la moral sexual, l’11,4% les diversions frívoles (els balls, la vida tavernària, el joc), el 9,78% la desorganització de la vida familiar i la manca de continguts cristians, i finalment el 16,3% reflectia l’existència de tota mena de vicis del caràcter humà (difamació, murmuració, robatoris, afany de lucre…).
La indiferència religiosa, la blasfèmia i la no-santificació de les festes (no abstenir-se del treball —especialment— i no assistir a la celebració de la missa) eren les principals fallades que l’Església detectà en la societat, les quals van aparèixer com un mal generalitzat del conjunt de la població, fet que probablement traduïa l’autèntica dimensió de la seva actitud davant la moral i el fet religiós.
La indiferència era protagonitzada especialment per la població masculina, que no anava gairebé mai a missa ni menys encara a combregar; això fou una peça clau de l’indiferentisme religiós, no ja per la seva actitud sinó per la influència que devia exercir en la vida familiar. La blasfèmia i el llenguatge immoral eren una de les manifestacions més estentòries i generalitzades de l’estat d’indiferència religiosa de la població; la blasfèmia es considerava com una pràctica viciosa relativament recent, com un fet que s’estenia ràpidament; la institució eclesiàstica va veure’n la causa en el mal exemple i l’ambient inadequat dels àmbits laborals; així, la fàbrica i la ciutat —símbols del progrés— es van convertir en focus de corrupció dels costums tradicionals.
En última instància, si la indiferència era la tendència definitòria de la situació religiosa d’una part important de la població i la blasfèmia una prova prou contundent de la debilitat de les creences populars, la no-santificació de les festes era la manifestació majoritària i més estesa del distanciament existent entre el comportament de la societat i la moral tradicional: els dies festius la població de la diòcesi ni s’abstenia de treballar ni manifestava especial entusiasme per complir el precepte eclesiàstic d’oir missa. Òbviament, l’indiferentisme religiós constituïa l’arrel última del problema, però hi havia d’altres explicacions, fonamentalment factors de caràcter econòmico-laboral, atès que la precarietat material, els mecanismes d’intercanvi, l’organització del treball o l’actitud dels patrons industrials i agrícoles forçaven a treballar també els dies festius.
Per a l’estament eclesiàstic, la societat tenia una exagerada proclivitat vers les formes de diversió que no es consideraven correctes i que semblaven constituir —juntament amb les preocupacions per les coses materials o el lucre— l’únic nord dels seus esforços amb la consegüent relativització de la moral tradicional. Eren dos els focus principals on es concretava la desmoralització de la societat: el ball, una forma de diversió que prenia molta força especialment entre la joventut, i la taverna, més arrelada segurament en el comportament de la comunitat, però que palesava probablement les dificultats de la vida domèstica, per a la qual constituïa un pal·liatiu o una alternativa.
La crisi de la família es manifestava a través de la despreocupació dels pares respecte de la formació moral i religiosa dels seus fills: manca d’autoritat, inexistència consegüent de respecte, mal exemple de l’actitud del pare envers del fet religiós i inhibició davant de tendències i situacions que podien posar en perill la moral dels joves. Poques vegades l’explicació d’aquest fet es relacionava amb la dedicació dels pares a subvenir a les necessitats econòmiques i, per contra, es tendia a buscar l’origen de tots els problemes en causes alienes a la comunitat: les idees nocives, la fàbrica, els mals exemples, etc.
La imatge que l’Església donava de la societat era la del seu desenvolupament enmig de circumstàncies poc favorables per al manteniment de la moral tradicional d’arrel cristiana: transgressió generalitzada dels preceptes, proliferació d’un conjunt ampli de vicis i defectes i absoluta prioritat del benestar material sobre qualsevol consideració de tipus espiritual.