Malalt de tuberculosi, s.d.
MAF / R.M.
Les topografies mèdiques són estudis empírics de caràcter medico-geogràfic, referits a una zona concreta, que constitueixen veritables monografies locals, comarcals i fins i tot regionals, que tracten de les condicions de vida ecològiques i socioculturals de la població.
Aquest gènere s’inscriu dintre de la tradició intel·lectual de l’higienisme, que va constituir el paradigma dominant en la medicina europea des d’aproximadament mitjan segle XVIII fins al final del XIX. L’higienisme es fonamentava en teories mediambientals i socials per a determinar l’etiologia de la morbiditat i de la mortalitat. Així mateix, va donar lloc a una política de salut pública i de medicina preventiva afavorida per l’absolutisme il·lustrat del segle XVIII i reafirmada pels governs liberals del segle XIX enfront dels costos socials que comportava la industrialització. Aquest paradigma va entrar finalment en crisi amb els descobriments bacteriologies del final del segle XIX i el començament de l’actual, que van relegar la higiene i la medicina social a un segon terme davant del menor cost i la major eficàcia de la prevenció individualitzada mitjançant la vacunació.
Les topografies mèdiques van constituir una concreció territorial dels postulats higienistes, tot tractant de determinar les condicions de la zona estudiada i de proposar, en conseqüència, les actuacions públiques i privades que es consideraven pertinents. Aquest gènere, que va tenir un gran desenvolupament a Europa durant els segles XVIII i XIX, va ser també àmpliament conreat a Espanya, principalment a partir de la Restauració i fins a la Guerra Civil de 1936-39, i tingué una especial incidència en les zones més afectades per la industrialització (Catalunya, el País Valencià, Madrid i el País Basc).
Es tractava d’obres d’entitat molt diversa, però que, en la mesura que s’ajustaven a plans i programes preestablerts per diverses societats mèdiques (entre les quals la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona), s’ocuparen, amb major o menor extensió i agudesa, d’uns mateixos temes. Això va permetre, en conjunt, d’obtenir una notable informació sobre les condicions de vida de la població (en especial dels estaments populars), perfectament circumscrita a una època i a un espai.
Els aspectes socioculturals més rellevants d’aquestes topografies mèdiques comprenen un ventall de problemes molt ampli: les relacions de l’home amb el medi, les condicions urbanístiques de les poblacions i, singularment, l’estat dels habitatges familiars (incloent-hi aspectes com l’evacuació d’excrements o el subministrament d’aigua potable), la higiene personal, l’alimentació, les condicions de treball (amb una especial preocupació pel treball infantil i femení), la sociabilitat (cafès, tavernes, balls, teatres, societats culturals i recreatives…) i, en menor mesura, altres qüestions més conflictives com la prostitució, el joc i l’alcoholisme.
Els temes centrals de totes les topografies són la morbiditat i la mortalitat i llurs causes. Cal destacar la importància que s’hi concedeix als aspectes relatius a l’embaràs, el part, les infeccions puerperals i la mortalitat infantil, respecte als quals es discutiren i s’anatemitzaren sovint les pràctiques populars. Resulten també molt interessants les referències, de vegades molt completes, al procés assistencial, i també la constatació de la vigència i la virulència del que es pot anomenar conflicte assistencial, és a dir, la competència entre els metges, d’una banda, i la medicina domèstica i els especialistes populars, de l’altra. Aquest conflicte donà lloc, en algunes obres, a capítols més o menys extensos dedicats, amb aquest o un altre nom, a allò que es conceptua com a errors mèdics.
Aquestes obres, i les dels metges higienistes en general, no estan mancades d’esbiaixaments ideològics, però la mateixa naturalesa dels informes en limita la influència. Al marge d’altres decantaments més difícils d’observar o més externs a les condicions de la recerca, els metges tractaven de donar gairebé sempre una visió harmònica de la comunitat en la qual, al cap i a la fi, vivien i exercien la seva professió. Però aquesta edulcoració de les relacions socials tenia un límit a l’hora d’abordar problemes higiènicament rellevants, i era el límit assenyalat pel caràcter pràctic dels treballs, que feia necessari que aquests reflectissin fidelment les dades que justificaven les mesures que es recomanaven.
A diferència de les obres de folkloristes i juristes, aquests estudis no es circumscriviren especialment a una societat rural tradicional, ans al contrari, molts es referiren a les classes populars urbanes i, quan tractaren de la pagesia, per la mateixa naturalesa del tema, ho feren des d’una perspectiva ben allunyada de la idealització.
En conclusió, les topografies mèdiques i, en general, els treballs dels metges higienistes constitueixen una font insubstituïble per a l’estudi de les condicions de vida de les classes populars als Països Catalans, principalment des de mitjan segle XIX fins a les primeres dècades del XX. La complementarietat que podrien presentar respecte a d’altres fonts, com les publicacions de folkloristes i juristes (condicions de vida material, institucions consuetudinàries, mentalitat), és, tanmateix, qüestionable, tant per la diferència dels contextos abordats com per l’orientació de les recerques.
En la Topografía médica de Calaf, escrita el 1904, Ignasi Llorens i Gallard oferia aquest retrat sintètic i vívid de la vida quotidiana a Calaf:
“Hombres y mujeres madrugan para emprender el trabajo. Durante el largo y glacial invierno, a las cinco y media, las muchachas jóvenes salen de sus casas para ir a la fábrica situada en las afueras de la villa, tiritando de frío, caminando sobre nieve o escarcha helada, casi a obscuras, y sin haber probado alimento alguno. Cuantas veces las he visto, he sentido compasión por ellas y heme dolido de la mala organización del trabajo que obliga a esas infelices a tales sacrificios para ganar un mísero salario. El alborozo y las risas de esas muchachas que van al trabajo resignadas y hasta alegres, hace daño a nuestra manera de pensar y de sentir. La mayoría de ellas no tarda en venir a nuestro consultorio acosadas por los desórdenes nerviosos de una anemia, por el decaimiento de una clorosis, por zonas congestivas del pulmón, cuando no por la consunción rápida originada por una tuberculosis galopante. Es horrible ver a una muchacha de 20 años, pálida, demacrada, con ojos hundidos, con respiración anhelosa y fiebre continua, y tener que decir a sus deudos que la dolencia es mortal e irreparable. Ellos no pueden avenirse a tan negro pronóstico y echando mano de sus ahorros llevan la enferma a Barcelona, siguen las clínicas, acuden a las curanderas, consultan a las sonámbulas, y cuando han gastado el último céntimo en ese doloroso calvario, la enferma muere.
Estas dolencias que origina la fábrica son frecuentes y es menester que los vecinos de Calaf lo sepan y las eviten. Sería de necesidad que las Juntas de reformas sociales mandaran inspeccionar los telares de las fábricas de pañuelos de seda de esta villa, y dictaminaran si se hallan comprendidas entre los trabajos que la mujer puede ejecutar sin menoscabo de su salud.
A la misma hora que las jóvenes a la fábrica van los mineros a sus faenas, los del cemento al molino, y los labradores al campo. Los artesanos trabajan en sus tiendas a la luz de una lámpara y los comercios comienzan a abrir sus puertas. En los días ordinarios, pasadas las primeras horas de la mañana destinadas a la compra, apenas se ve por las calles transeúnte alguno. En las plazas algún corrillo de vecinos tomando el sol y alguna que otra mujer que entra o sale de misa. En los días de mercado que son los martes y sábados, acuden muchos vendedores y compradores de la comarca, notándose movimiento de gentes hasta el mediodía. Las transacciones comerciales son fáciles y prontas y no dan lugar a disputas ni a ingerencias curialescas.
Al mediodía se come, y luego vuelta cada cual a su trabajo. Por este motivo, en los días laborables los cafés y establecimientos públicos se hallan poco concurridos. El calafinense trabaja toda la semana y no se permite gasto superfluo alguno sinó los días festivos. En estos se levanta un poco más tarde, va a casa del barbero para afeitarse, se endominga, y se dirige, la gente moza a pelar la pava, y la gente machucha a misa y a paseo. Después de comer viejos y jóvenes van al café, juegan dos o tres horas a la manilla, al tresillo u a otro juego de naipes, corriéndose algunos a exponer algunas pesetillas al juego del julepe, llamado en Cataluña el burro. Esto sucede en el café de Felipet y en el de la Unión calafinense. En el restaurant de la Estación o del Norte, el dominó es el juego usual.
A las siete de la tarde empieza el baile en aquellos establecimientos, que dura hasta las nueve. Sólo en días de Pascuas y fiesta mayor, hay bailes de noche, que empiezan a las once y terminan a las cuatro de la madrugada. En estos bailes jamás se originan disturbios ni escenas inmorales. Ellos y ellas bailan bien y con decoro.
Salvo las veladas de las grandes solemnidades, a las diez de la noche todos los vecinos de Calaf se hallan entregados al descanso, salvo algunos contados trasnochadores que se han entretenido en el café y algunos otros que cantan coplas a sus preferidas.”