Vacunació de ceps, “L’Esquella de la Torratxa”, Barcelona, 15-11-1890.
BC
Claudi Ametlla, amb la seva prosa incisiva i concisa, va descriure sintèticament l’episodi, rememorant la seva vivència a Sarral: “de primer els pàmpols es tornaven grocs: sobre els sarments més curts els raïms eren menys i més petits; després, el cep ja no brostava”. L’impacte era tant més fort pel fet que “els tres o quatre anys darrers el vi s’havia pagat a preus meravellosos (...), perquè morta la vinya a França pel mateix estrall, abans que morís a Catalunya, els negociants pagaren alt el preu del producte destinat a l’exportació enllà del Pirineu. I el vinyater català, mal informat, sense guia ni alliçonaments, plantà i plantà ceps, pensant que cada any trauria la rifa (...), així va perdre els diners de les bones anyades, fosos en la catàstrofe”. I aleshores començà “la gran epopeia acomplerta en el silenci i la simplicitat (...) la vinya malalta fou arrencada” i enmig de la misèria generada per la seva substitució pels peus americans, els pagesos “acostumats d’inmemorials centúries a lluitar contra la fatalitat de les secades, els aiguats, el mal temps i les collites dolentes, segueixen impertèrrits maldant en l’acompliment de llur dèria (...). Cap sacrifi no els deturarà, ni cap misèria els distreurà de llur camí, assenyalat com un deure ancestral per una obscura trajectòria de generacions i generacions de conreadors de la terra”.
A grans trets, reduint potser l’aire de cant èpic que empra Ametlla, les seves paraules són certes. La vinya, que entre el 1845 i el 1855 conegué la seva màxima expansió, patí els primers anys de la segona meitat de segle els embats de l’oïdi —posteriorment conegut com la “malura vella”—, que obligaren a l’inici de les pràctiques d’ensoframent. Els primers focus a Espanya es detectaren el 1850, i el 1854 ja s’havia estès per tot l’Estat. L’increment dels costos econòmics de l’explotació i el risc de perdre la collita provocaren la primera onada de malestar entre els viticultors. La diputació provincial de Tarragona demanà al govern, a la primeria del 1860, la dispensa de totes les contribucions i la concessió d’un subsidi a aquells pobles on l’oïdi havia provocat la pèrdua de més de la meitat de la collita. Segons l’informe lliurat, de les 140 000 faneques dedicades al conreu de la vinya el 1859, la plaga n’havia destruït més de 70 000, cosa que provocà una pèrdua de més de quinze milions de rals. En diverses localitats de la província hom calculava que la collita quedà reduïda a una desena part. Per aquest motiu, als primers anys de la dècada dels seixanta, al Camp de Tarragona es començaren a arrencar ceps, que eren substituïts per avellaners. La iniciativa particular obtingué el reconeixement de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que, en la reunió feta a Reus el 1862, en recomanà la substitució. Es tractava d’oficialitzar una situació de fet, en ser ja milers els ceps arrencats.
La pràctica agrícola es capgirà de nou durant la dècada següent, com assenyalava Ametlla, en percebre els grans beneficis que la vinya generava després que la francesa hagués estat atacada per la fil·loxera, la qual cosa facilitava l’exportació a elevats preus dels vins catalans. Hom procedí a cuita-corrents a una replantació massiva (a la província de Tarragona se’n plantaren 30 000 ha en deu anys), tot i l’aparició d’una malvestat menys greu, la plaga del míldiu, que, amb uns efectes molt menors, fou detectada per primera vegada vora Barcelona el 1880. Dos anys després es localitzà a les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, i també al País Valencià.
La fil·loxera, un insecte d’origen nord-americà que s’alimenta del suc de les arrels dels ceps, fou transportada accidentalment el 1863; detectada a França, en pocs anys n’anorreà totes les vinyes. En arribar a Narbona el 1867, Joan Miret i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre emprengueren actuacions per a intentar de frenar el seu avanç cap a la península, tot fixant una línia de defensa que consistia en la destrucció de totes les vinyes, formant una mena de cordó sanitari entre el Rosselló i l’Empordà. El 1878 fou detectada a Prada (Conflent), fet que motivà la sol·licitud de mesures d’urgència davant el Congrés dels Diputats espanyol. El govern romangué inactiu mentre el 1879 la plaga s’estenia per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir. En aquestes contrades, la campanya d’erradicació va ser encapçalada pel farmacèutic de Cotlliure Pau Oliver, que, el 1879, feu diverses xerrades i exhibicions pràctiques, sempre en català, a diverses localitats empordaneses. Els primers focus a la península es detectaren a Portugal (1868) i a Màlaga (1878).
El mateix 1878 —altres fonts ho retarden un any—, malgrat els esforços autòctons per a evitar-ho, la fil·loxera arribà a l’Alt Empordà. Mentre el govern romania inactiu, l’IACSI convocà els representants de les quatre diputacions provincials catalanes, es crearen unes juntes per a combatre la plaga i Joan Miret en fou nomenat comissari regi. Miret demanà l’assessorament del doctor Monnier, que recomanava l’ús de la neolina i el sulfur de carboni, però mentre aquests productes eren retinguts durant gairebé dos mesos a la frontera, la plaga s’expandia; en una primera campanya activa per a aturar-la foren arrencats uns 80 000 ceps. Com que la llei d’indemnitzacions no preveia rescabalar els ceps afectats per la fil·loxera, s’anà congriant arreu una gran irritació. En fou conseqüència la reacció dels pagesos de Llers, que s’amotinaren impedint l’entrada al seu terme de la comissió antifil·loxera. El clima d’irritació generalitzat a tot l’Empordà forçà la dimissió de Miret, i els treballs per a aturar l’estrall es paralitzaren.
El 1880, en el congrés contra la fil·loxera celebrat a Saragossa es debaté quina podia ser la millor solució, si el replantament amb peus de vinya americans o la utilització intensiva d’insecticides. Com que l’acord no fou possible s’arribà a un compromís transaccional. Mentrestrant, l’insecte avançava per les terres catalanes. El 1880 ja havia envaït tot l’Empordà i la Garrotxa. L’IACSI aconseguí que fos aprovat el pla proposat per Ricard Rubió, el 1881, d’aïllar ambdues comarques, però, com que els pagesos es negaven a acatar les directrius i continuaven plantant redoltes contaminades, la plaga s’estengué cap a la Selva. El 1883, després de travessar la Tordera, fou detectada al Vallès i al Maresme, cosa que provocà nous avalots contra els encarregats d’aturar-ne l’expansió —el més destacat fou el de Calella—. El 1886 arribà al Barcelonès, el 1887 al Penedès, el 1890 al Camp de Tarragona, l’Urgellet i el Baridà, el 1891 era a Mallorca, el 1892 al Bages, el 1893 a la Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d’Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, i el 1900 a l’Urgell, la Segarra i el Pallars. De fet, tot el Principat estava sota els seus efectes, si bé el Montsià no fou totalment afectat fins el 1912. Aleshores ja era pràcticament comuna la idea de deixar morir sota la plaga els ceps vells i recuperar l’explotació vinícola amb peus americans.
El balanç de la plaga fou la desaparició de tota la vinya autòctona. Moltes comarques resultaren del tot arruïnades, en una ensorrada econòmica que afectà tant els propietaris com els conreadors directes de la terra. La desfeta impulsà un important moviment migratori intern al Principat. Segons recorda Emili Giralt, havien resultat destruïdes 116 000 ha de vinya a la província de Barcelona, 111 000 a la de Tarragona, 119 000 a la de Lleida i 39 000 a la de Girona, la qual cosa significava uns 350 milions de ptes. de pèrdues. Part d’aquestes terres foren replantades, de vinya o d’altres conreus alternatius (sobretot cereals), però una extensió important romangué erma. Les dades publicades el 1915 per Claudi Oliveras per a la província de Tarragona, quan encara sobrevivien alguns claps de vinya autòctona, són altament representatives del trasbals sofert.
El retrocés agrari s’observa encara en moltes comarques, com ara el Priorat, on en terreny ara ocupat pel bosc o el botjar es veu el rastre dels vells marges i bancals. Per primera vegada en molts anys es produí a Catalunya la inversió del procés agrícola, amb una reculada de l’extensió conreada. L’impacte de la fil·loxera i la replantació provocaren diversos canvis en la societat rural. Importants propietaris es van veure forçats a vendre o parcel·lar tot el seu patrimoni, o una part. Paral·lelament, les característiques del peu americà obligaven a tota una reeducació agrícola, amb la incorporació de nova maquinària i l’increment de l’ús dels adobs i de la dedicació dels pagesos, que es traduïa en un encariment de les despeses de producció. Les conseqüències a la resta dels Països Catalans foren similars.
Hom pot acusar els pagesos d’incúria i d’atavisme en les seves reaccions primàries, però la burocràcia estatal fou lenta i poc afortunada en les seves actuacions. Així, els camperols es trobaven que el govern encara els exigia el pagament dels impostos creats per combatre la fil·loxera quan totes les seves vinyes ja eren mortes. El 1894 es presentaren a les Corts els acords de la reunió dels viticultors celebrada a Terrassa i el 1895 fou publicat el decret que declarava l’epidèmia una calamitat pública; s’hi establia, però, que els impostos condonats als afectats havien de ser sufragats per la resta de contribuents del poble o de la província. Tot i que la diputació de Barcelona sol·licità l’exempció a tota la província, els diputats no catalans es negaren fins i tot a debatre la proposta.
Una conseqüència indirecta de la plaga foren les estacions enològiques, creades a l’Estat espanyol pel reial decret del 10 de setembre de 1888. La proposta s’amplià amb el decret del 15 de gener de 1892, que volia fer front a les conseqüències de l’acabament del tractat comercial amb França. Aquestes estacions tenien com a finalitat difondre entre els vinicultors el coneixement depurat de les millors tècniques per al conreu de la vinya i l’elaboració de vins; això havia de permetre, en obtenir un producte final de qualitat superior, l’obertura de nous mercats. Les estacions havien d’actuar, doncs, com a centres de formació permanent i de recerca, d’experimentació i d’assaig. El model inspirador eren les institucions similars existents a Itàlia, un país vinícola mediterrani, amb importants punts de coincidència amb la problemàtica espanyola. La primera estació als Països Catalans fou la de Vilafranca del Penedès, creada el 1901. La de Reus, concedida el 1905, fou especialment destacada per la seva activitat constant, deguda a la iniciativa personal del seu director, Claudi Oliveras i Massó. Al País Valencià, la primera que s’inaugurà fou la de Requena. A Mallorca, la iniciativa vilatana en sol·licità una a Felanitx, que fou concedida el 1908.
Una altra iniciativa, lligada també a la creixent voluntat de racionalització de la pràctica agrícola, fou la temptativa frustrada, impulsada i finançada per Pau Font de Rubinat, d’obrir al seu mas de Reus, el 1898, una escola regional agro-avícola.