“L’Avens”, Barcelona, 15-1-1882.
BC
Bona part de la literatura catalana del segle XIX es va publicar en edicions privades o de difusió limitada, per la xifra de les tirades que se’n feien i per les dificultats de distribució. La majoria de la poesia romàntica catalana es feia conèixer en revistes i volums de miscel·lànies; habitualment, no s’aplegava en llibre fins a la mort de l’autor o es recollia en publicacions de transcendència minsa. Això s’esdevenia entre els patriarques de la Renaixença, fins i tot amb alguns dels que van escriure una obra relativament extensa, com Marià Aguiló. La situació canviava quan els textos eren teatrals o de les modalitats que interessaven a un públic poc exigent amb la qualitat. N’és una bona mostra la prosperitat de col·leccions de textos dramàtics com la dels “Singlots poètics” de Serafí Pitarra o les publicacions de Salvador Bonavia, la “Biblioteca de L’Aureneta” o la “Biblioteca de Lo Teatro Regional”, que l’any 1900 arribava als 150 títols publicats. Però el teatre, els sainets i les comèdies de costums sobretot, s’adreçava a un públic majoritari diferent del de la poesia o la narrativa.
Els editors de més prestigi no es van interessar gaire per la literatura escrita en català i no perquè no hi hagués una quantitat potencial estimable de lectors, que es manifestava en determinades ocasions. Caldria conèixer molt millor xifres dels editors catalans del segle passat, però és evident que Los trobadors nous, l’antologia aplegada per Antoni de Bofarull, va aconseguir convertir-se en un èxit comercial. Salvador Mañero, si no hagués estat així, no n’hauria encarregat la continuació a Víctor Balaguer, ni s’hauria preocupat d’editar els primers annals dels Jocs Florals de Barcelona. També resulta prou clar que les successives edicions de determinats “clàssics”, com les poesies serioses i festives del rector de Vallfogona, gaudien de gran acceptació. Tanmateix, els editors importants —com Bergnes de las Casas, que va ser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i sogre de Frederic Soler— es van interessar ben poc per la literatura, de qualsevol mena, escrita en català.
El testimoni de Narcís Oller sobre això és prou aclaridor: “Si pot dir-se que a la dècada dels 70, tant el teatre com les revistes i setmanaris polítics i humorístics catalans, comptaven ja amb bastant públic, el llibre no havia encara assolit interessar més que el petit nucli d’amants del renaixement català despertat pels Jocs Florals i que figurava a la modesta llista del seu cos d’adjunts. Publicar un llibre en català, sense comptar amb l’ajut d’alguna corporació oficial o el favor d’un pròcer entusiasta, era donar-se un luxe que sols estava a l’abast de molt pocs. Era, doncs, inútil trucar a la porta de cap editor professional; tot autor, i majorment aquell encara anònim, es veia obligat a editar per compte propi les seves obres i arriscar-se als atzars d’una venda molt problemàtica i que feien de difícil cobrança les dificultats de dur-se un mateix l’administració i proporcionar-se, a fora, corresponsals solvents i complidors.”
Anunci de la col·lecció “Singlots poètics” de Pitarra, almanac de “Lo Xanguet”, Barcelona, 1865.
BC
La casa editorial que d’una manera més prolongada i sense interrupcions va publicar literatura en català va ser la Llibreria Espanyola, de la família López, la mateixa que feia sortir les revistes “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”. Va aconseguir els primers best-sellers de l’edició catalana amb les peces teatrals de Serafí Pitarra o, més tard, amb les obres de Santiago Rusiñol. Preferia la literatura festiva i populista, però no s’hi va limitar i va editar també obres d’escriptors com Valentí Almirall o Gabriel Alomar. En el mateix àmbit de la literatura que hauria pogut obtenir un públic molt ampli, s’han d’esmentar la “Biblioteca Catalana Il·lustrada”, de Joaquim Vinardell, l’any 1875, i la sèrie de novelles de quiosc que es va publicar al començament dels anys vuitanta.
La literatura adreçada a un consumidor més exigent, tal com apuntava Narcís Oller, tenia força més problemes, fins al punt que es va constituir una efímera societat, Protecció Literària, amb la intenció de servir de suport a l’edició de les obres catalanes que triava. La majoria de col·leccions, les més serioses i de més durada, van sorgir com a biblioteques de revistes o, com a mínim, en empreses editorials que s’havien iniciat en la premsa periòdica, si bé, en alguns casos, la col·lecció de llibres se n’independitzava i esdevenia de més entitat que la publicació periòdica. És el cas de la “Biblioteca de La Renaixença” o “Ilustració Catalana” i, en el període modernista, de la “Biblioteca Joventut”, la “Biblioteca d’El Poble Català”, la “Biblioteca de Catalunya Artística” i, sobretot, de la “Tipografia de L’Avenç”.
“L’Avenç”, iniciat com a revista al principi dels anys vuitanta en defensa del catalanisme progressista, nucli principal de la renovació de la cultura catalana que deu anys després la va convertir en modernista, va començar a funcionar com a editorial l’any 1891. En 35 anys va publicar 7 revistes i 12 col·leccions de llibres amb un total de més de 525 títols i va assolir una fama sense precedents. Tal com assenyala Ramon Pla, “L’Avenç” es configurà “com una empresa deficitària a causa de la promoció de productes editorials de poca viabilitat comercial, però amb un prestigi editorial indubtable, capaç d’atreure nous capitals per al seu finançament”. Per la seva qualitat d’empresa amb un alt nivell d’exigència artística, hereva de la mentalitat pre-rafaelita, tant pel que fa al contingut com a la presentació material dels llibres, superava els requisits que demanava el públic lector més culte; per la seva voluntat de fer arribar el producte a una quantitat tan àmplia com fos possible de lectors, pel fet d’aconseguir l’expansió de la lectura i, més en concret, de la lectura en català, sense renunciar a uns mínims de qualitat, segell de l’empresa, es convertí en una editorial d’autèntic abast popular.
Entre totes les seves col·leccions, destacava, per aquest darrer aspecte, la “Biblioteca Popular de L’Avenç”. La sèrie de 152 volums de petites dimensions, que combinava les obres dels autors del moment amb els clàssics catalans i la literatura universal de totes les èpoques, es venia a un preu moderat sense desmentir la fama de polidesa de la tipografia. Era la primera ocasió en què el gran públic disposava d’una col·lecció normal, diversificada, que recollia des d’una traducció de La vita nuova del Dant fins a una novel·la d’Alfons Maseras o un drama simbolista de Maurice Maeterlinck.
La “Biblioteca”, tanmateix, va provocar imitacions que no van assolir la mateixa entitat per motius bàsicament pressupostaris. Entre els projectes del Grup Modernista de Reus figurava la publicació de biblioteques de clàssics catalans modernitzats, dels “millors autors del món” i de literatura catalana contemporània. Es van materialitzar l’any 1905 en la “Biblioteca Foc Nou”, que només va arribar a publicar sis títols, però que en projectava una llarga llista de més de cinquanta que donen la mesura de la seva ambició i de l’emmirallament en “L’Avenç”. Altres col·leccions amb voluntat d’esdevenir populars, com la “Biblioteca Nova Catalunya”, tampoc no van superar la primera embranzida.
L’exemple de la “Biblioteca Popular de L’Avenç” va ser excepcional per l’autoexigència que no li permetia confondre popularitat amb descurança en la presentació o el contingut. Col·leccions populars com les valencianes “El Cuento del Dumenche” o “El Cuento valencià” o les barcelonines “La Novel·la Nova” o “La Novel·la d’Ara”, més tardanes, pertanyien a l’àmbit de la literatura de quiosc. No combinaven la qualitat artística i la voluntat de projecció popular en la mesura que ho va procurar “L’Avenç”.