Mestres en Gay Saber. 1861-1900.
El primer diumenge de maig de 1859 es va celebrar per primera vegada la festa dels Jocs Florals a la Sala de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Enmig d’una escenografia pseudo-trobadoresca i amb l’assistència de les autoritats municipals, hi assistí el bo i millor de la incipient burgesia barcelonina. D’aquesta manera, es feia realitat el projecte de prohoms de la cultura catalana des del començament dels anys quaranta: convertir en una festa oficialment reconeguda i socialment prestigiosa la trobada anual de tots aquells poetes que utilitzaven la llengua catalana com a vehicle d’expressió literària. La trobada es materialitzava en un concurs de significat altament emblemàtic, amb Reina de la festa, Cort d’Amor, premis amb valor simbòlic, cerimonial solemne i reglamentació estricta de temes i estils. Els Jocs Florals eren, de fet, el resultat més visible del procés de selecció de materials literaris i, en general, culturals que durant les dècades dels trenta i dels quaranta del segle XIX —uns moments de gran mobilitat política i social marcats per la transformació de la societat catalana en una societat fortament industrialitzada— van protagonitzar personatges com Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Antoni de Bofarull, Joan Cortada, entre d’altres. Aquesta tasca, la duien a terme amb la intenció de potenciar la creació d’una literatura fonamentada sobre els principis inamovibles de l’ordre, l’harmonia social i còsmica i la moral tradicional, per tal de resistir, ni que fos en el terreny cultural, els embats de les noves maneres d’entendre el món —considerades com a dissolvents i desnaturalitzadores— que pugnaven per imposar-se.
Es tractava de crear, a través de materials purament ideològics, la imatge d’una societat ideal que calia erigir com a model per a la nova societat en emergència. És per això que les bases dels Jocs Florals presentaven perfectament codificats els principals temes que havien de tractar les poesies susceptibles de ser premiades: la Pàtria, la Fe i l’Amor, la trilogia floralesca per excel·lència; és per això també que la mitificació del món rural, tot i no aparèixer explícitament a les bases, esdevingué un punt de referència indispensable per a tots aquells poetes disposats a participar activament en la festa literària. No cal dir que hi havia un abisme entre la visió del món extrapolable de flors naturals, violes i englantines, convenientment emmarcades en un ambient de pau espiritual i social —en el cas dels cants a la pàtria, era la transgressió d’aquest equilibri còsmic el que es convertia en motor del poema—, i la realitat del moment. Així, els Jocs Florals potenciaven, de forma programàtica, un divorci total entre literatura i realitat, divorci que es feia extensiu als amplis sectors de públic que buscaven en la literatura un reflex, com a mínim, dels problemes i les tensions, els dubtes o les passions que els havia tocat de viure, o un simple entreteniment. La literatura floralesca restava, per tant, circumscrita als espais de la cultura patrícia, completament al marge d’un mercat literari en vies de consolidació. L’allunyament del nou mercat literari es produïa no sols a causa de la dràstica selecció de temes que portava a terme, sinó també de la de gèneres, que relegava la novella i el teatre —gèneres realistes i comercials per excel·lència— als dominis del castellà i al terreny de la cultura plebea, del “català que ara’s parla”, respectivament.
L’extrema càrrega ideològica que arrossegava la només aparentment innòcua i innocent festa de la poesia va convertir des de bon començament els Jocs Florals en punt de confluència de polèmiques i picabaralles, al mateix temps que esdevenien objecte de burles i paròdies diverses. Aquesta situació no va impedir, ans al contrari, que els Jocs assolissin, ben aviat, una certa consolidació com a plataforma literària de prestigi, capaç d’integrar fins i tot aquells personatges que en denunciaven l’anacronisme arcaïtzant i discrepaven ostensiblement del rerefons ideològic de la institució. La “conversió” de Frederic Soler, Pitarra, que l’any 1874 s’endugué sis premis o accèssits diferents del certamen presidit per Josep Pelagi Briz, va ser una de les més sonades i només s’explica pel fet que els Jocs Florals havien aconseguit de situar-se al bell mig de l’engranatge cultural de la Catalunya del segle XIX, en vies de construcció com a cultura nacional. Els Jocs constituïen, per tant, l’única institució capacitada per a sancionar la validesa d’un literat, al marge, fins i tot, de la mateixa sanció del públic. De fet, en pocs anys, la institució floralesca havia sabut incorporar una certa pluralitat ideològica en les seves estructures —cal pensar en l’interès dels components de La Jove Catalunya a modernitzar la festa des del mateix Consistori— i s’havia convertit alhora en l’eix vertebrador de diverses tradicions ideològico-culturals que confluïen, totes plegades, en la formulació de la doctrina regionalista. Una d’aquestes tradicions és el vigatanisme.
Fonamentat en la defensa aferrissada d’un tradicionalisme ruralista, en una oposició frontal contra l’Estat liberal i en la subordinació de la política a la religió, el vigatanisme aportà al conservadorisme floralesc la imatge d’aquella muntanya catalana que s’erigia com a símbol de la catalanitat i reserva espiritual de les essències de la pàtria. Aquesta imatge va quedar immediatament integrada en el discurs ideològic dels Jocs i, de rebot, de l’incipient catalanisme conservador. La via a través de la qual el vigatanisme es projectava enfora era la literatura —sobretot la poesia—, i Jacint Verdaguer n’era el principal propagador. Verdaguer era membre de l’anomenat grup de Vic, juntament amb Jaume Collell, Martí Genis i Aguilar, el que seria bisbe de Vic, Josep Morgades, i Narcís Verdaguer i Callis. Collell, tradicionalment considerat com el teòric del grup, va explicitar a posteriori les raons que justificaven una tal instrumentalització de la literatura i l’acceptació social d’una estètica desencaixada en relació amb el seu temps: “Se ha dit y repetit que’l regionalisme català, abans d’ésser una idea encarnada, ha sigut un sentiment indefinit. Donchs aquest sentiment, qui l’ha despertat en l’adormida conciència del poble; aquest sentiment nobilíssim, qui l’ha congriat ab lo escalf de patriòtica inspiració en lo cor de Catalunya, han sigut els vidents de la poesia”. Aquesta incidència social de la literatura floralesca, ben diferent de l’aconseguida pel felibritge provençal, que al començament dels anys seixanta havia mantingut solemnes contactes amb els Jocs, responia, novament segons Collell, a la capacitat de poetes com Verdaguer o com ell mateix de verbalitzar el sentiment de la catalanitat, profundament arrelat en el “poble”.
Certàmens literaris i científics convocats i celebrats els anys 1895-1896.
No és gens estrany que l’any 1865, quan Jacint Verdaguer va anar a recollir el seu primer guardó als Jocs Florals vestit amb barretina, faixa i espardenyes, camisa blanca i pantalons de vellut d’acord amb la més típica figura del muntanyenc, provoqués l’entusiasme dels assistents a la festa. Jacint Verdaguer, juntament amb la resta dels components del grup de Vic, va representar un paper fonamental en el procés de divulgació dels pressupòsits del regionalisme a final de segle. D’una banda, a través de la seva producció literària, però també a través de la presència real o virtual del poeta en la presidència d’un nombre important de certàmens literaris vinculats a organitzacions locals de tipus regionalista. Era el cas, per exemple, de Valls, Berga, Lleida, Sant Martí de Provençals, Sarrià, la Bisbal, Olot, Vic o Sabadell. El regionalisme va emprar, doncs, la via literària com a vehicle de divulgació ideològica a gran escala. La proliferació de certàmens floralescos a Catalunya, Mallorca i també a València, sobretot durant les dues dècades del tombant de segle, s’explica per la capacitat propagandística d’aquestes manifestacions literàries, capacitat que el catalanisme conservador va utilitzar per a convertir-se en un veritable moviment de masses sota l’ègida dels pressupòstis fonamentals del discurs regionalista: Déu, Pàtria i Tradició. Els parlaments de Verdaguer en aquests certàmens són perfectament il·lustratius dels termes en què es va difondre aquest discurs: “Unim-nos bé —va dir al Certamen Catalanista de Valls, el 1886—, lliguem-nos de braços i de cor al voltant de les sagrades banderes de la pàtria i de la fe i després alcem la torre de nostre catalanisme fins al cel, si voleu”; al Certamen Literari de Berga del 1901, va concloure, després de parlar de la simbologia del Pi de les Tres Branques: “a Catalunya l’arbre de la Pàtria és venturosament l’arbre de la Fe, i que l’arbre de la Fe és l’Arbre de la Pàtria”.
Els certàmens floralescos, creats a imatge i semblança de la festa mare, continuaven reproduint el divorci entre literatura i societat ja esmentat. No tant per falta de participants, ni per manca de ressò social, com per la seva mateixa artificiositat. Els certàmens literaris s’anaven celebrant al marge dels circuits normals de difusió de la literatura i mantenien un caràcter declaradament contrari a la professionalització de l’escriptor. Contra el diletantisme, contra l’anacronisme de la festa i contra la càrrega ideològica que li era inherent, van reaccionar amb gran força, a començament de la dècada dels noranta, els qui, sota la bandera del Modernisme, es proposaren de transformar la cultura provinciana, tradicionalista i retrògrada que els havia tocat de viure i que tenia en els Jocs Florals la seva principal representació, en una cultura nacional i moderna. L’any 1902 s’estrenà Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol, una de les paròdies més divertides i alhora una de les interpretacions més intel·ligents del significat dels Jocs. L’endemà de l’estrena, l’autor tenia tota la premsa catalanista en contra i tota la premsa anticatalanista a favor: havia tocat el símbol per antonomàsia de la pàtria i del catalanisme conservador, en aquests moments en vies de concreció en un partit polític: la Lliga Regionalista.