Al final del segle XIX els reformadors començaren a qüestionar l’escola tradicional, entre altres coses, la problemàtica plantejada pel programa i l’examen, i també pel llibre de text; és possible que la reforma de l’ensenyament que s’estava discutint al Parlament espanyol, i que va quedar en lletra morta, tingués quelcom a veure amb aquest interès.
Quant al programa, totalment inadmissible en l’ensenyament primari, les seves crítiques anaven principalment encaminades a la concepció generalitzada de dirigir l’educació a l’alumne mitjà, un tipus que, al seu entendre, no existia en el món real.
Les justificacions que des del sistema s'arguïen per a defensar l’examen, és a dir, manteniment de la disciplina acadèmica, comprovació de l’aprofitament dels alumnes, etc., no eren considerades vàlides pels citats reformadors. Pel que feia a aquest tema, expressaven els seus dubtes envers un professorat que no fos capaç de resoldre aquests problemes per mitjà d’altres mecanismes menys coercitius que el de la prova de final de curs.
Oficis dels nois, Regles morals i de bona criança, J. Pin i Soler, Barcelona, 1892.
BC
Pel que fa al llibre de text pròpiament dit, hom considerava que la seva utilització ratllava l’absurd i què constituïa, probablement, una de les majors calamitats a què podia estar exposada la infància i l’adolescència. Altrament, la utilització abusiva del llibre de text donava a l’ensenyament un caràcter memorístic, intel·lectualista i artificiós.
Això no vol pas dir, ni de molt, que els renovadors no consideressin que els llibres podien esdevenir un auxiliar indispensable, com a font de consulta, com a mitjà d’estudi i fins i tot de recerca. De fet, creien que a través dels llibres es podia despertar el gust de la lectura, un dels efectes més estimables de l’ensenyament.
Aquests llibres, malgrat tot, no tenien res a veure amb el llibre de text. El llibre de text era sistemàtic, com a mínim en la forma o la distribució de les matèries, i estava escrit, en la major part dels casos, de manera dogmàtica, que definia de forma estricta tot allò que s’havia programat. En una paraula, tenia una solució per a cada problema i donava, per tant, ciència ja feta.
Per les seves característiques, tota aquesta qüestió es plantejava majorment a l’ensenyament secundari i al superior; en aquest darrer cas, hom situava l’examen en el primer pla de la problemàtica universitària.
Davant d’aquesta situació, les veus crítiques envers el sistema es mostraven partidàries del text viu del mestre, a base d’explicacions senzilles, entretingudes, animades; del contacte continu amb la natura i els objectes d’estudi; de la valoració del treball diari de l’alumne i, sobretot, del diàleg entre aquest i el professor.
Entre aquests sectors ja s’esbossava l’ensenyament individualitzat, una de les bases essencials del moviment de l’Escola Nova, que va prendre cos al segle actual però que, en sectors d’avantguarda —entre els quals es trobava la Institución Libre de Enseñanza de Madrid i alguns grups del Principat, des de dins i des de fora de l’escola—, ja es perfilava al final del segle XIX.
En el cas específic de l’ensenyament primari, van tenir un paper essencial, des del final del segle XIX, els manuals d’urbanitat. Aquests manuals van continuar, si fa o no fa, igual pràcticament fins a la Segona República espanyola, com mostren les contínues reedicions d’aquests textos al llarg de quasi cinquanta anys.
Presenta un especial interès l’obra de Josep Pin i Soler Regles morals i de bona criança, publicada a Barcelona el 1892, si més no pel seu caràcter de text d’educació moral, que el diferenciava de la major part de textos d’urbanitat, presentats com a manuals de bones maneres.
Oficis de les noies. Regles morals i de bona criança, J. Pin i Soler, Barcelona, 1892.
BC
Aquest llibre constava de 64 màximes, comentades per separat, en les quals, pas a pas i amb tota mena de detalls sobre la higiene, la vida escolar i la vida familiar, amb un component religiós important, l’autor dibuixava la monòtona vida dels infants, o si més no, la que els marcaven els adults; gairebé sense esbarjo al llarg de tot el dia, era total la submissió a l’autoritat dels pares i del mestre, als quals no podien discutir cap de les decisions que prenien envers la seva vida i la seva formació.
D’altra banda, el llibre seguia també amb precisió detallista l’activitat de les jornades festives, marcades per una certa indulgència amb relació a les hores de dormir; es podia fer el mandra amb limitacions, però, passada aquesta estona, els infants omplien la resta del matí entre les obligacions de la santa missa i la visita a algun malalt de la família.
L’únic esplai era el de la tarda del diumenge, on eren tolerades les passejades i les excursions. Pel que fa als animals, s’hi insistia en la necessitat de tractar-los amb molta cura. Sorprèn la importància que s’atorgava, en el llibret, als jocs d’atzar, fonamentalment els jocs de cartes, tot i que l’autor recomanava que no s’hi juguessin diners i que se seguissin les normes de bona conducta, quan els companys de joc fossin persones grans.
Al marge de les indicacions esmentades, del text se’n desprenia la legitimació de la societat compartimentada; s’afirmava, per exemple, que si bé és cosa dolenta que el fill d’un obrer sigui malcriat, ho és molt més si pertany a un d’aquests grups destinats a ocupar llocs de responsabilitat en la societat.
Com a compendi moral de la vida diària dels infants, l’autor del manual proclamava les tres virtuts essencials per a la seva bona criança: el respecte, la caritat i la modèstia. D’altra banda, oferia una visió sintètica, però real, d’allò que les classes dirigents de l’època vuitcentista esperaven de l’escola del seu temps, obligatòria fins als nou anys i que, en el millor dels casos, només continuava fins als dotze o els catorze:
Regles morals i de bona criança, J. Pin i Soler, Barcelona, 1892.
BC
“Los nois, passat lo present llibret, sabudes ben bé l’aritmètica i un xiquet de geometria, forts de gramàtica, escrivint ben clar i amb poques faltes, coneixent lo més important de la història sagrada i profana, havent après lo més important de la geografia i la història, ja no tenen gran feina a l’escola. Les noietes tampoc necessiten anar gaire més a costura si han aprofitat lo temps aprenent de treballar amb destresa, de llegir, d’escriure. Arribarà doncs per uns i altres lo moment de dir adéu a l’Escola, a l’Estudi, a la Costura, … caldrà decidir-se per un ofici o altre, caldrà fer-se càrrec de què l’època de la infantesa s’està acabant, de que la feina tan agradosa d’anar a l’escola i d’instruir-se està fugint per no tornar mai més”.
Pin i Soler, per cloure el treball, com ja es desprèn del text, recordava que, una vegada completada l’escolaritat, el noi o la noia havien d’escollir un ofici, per la qual cosa n’enumerava alguns dels més corrents.