L’època dels nous moviments socials

Definir una època tan concreta com la dels nous moviments socials no pot sorprendre ningú. Bé que els processos històrics quasi mai no tenen una cronologia tan precisa, hi ha moments en què els canvis es precipiten i adquireixen força suficient per a caracteritzar períodes de llarga durada.

Uns pocs exemples poden il·lustrar-ho. Va ser en aquest període (1900-30) que el catalanisme assolí la maduresa suficient per a participar en les eleccions, prou vitalitat per a diferenciar-se segons tendències i per a, fins i tot, tenir un paper molt actiu en la política espanyola; és per tot això que es defineix aquesta fase com la del “catalanisme polític”. L’obrerisme, tot i mantenir característiques diferencials evidents (s’acostumen a identificar amb la pervivència de l’anarquisme), va emprendre en aquests mateixos anys el camí del sindicalisme de masses. Aquest nou moviment assolí un protagonisme social i polític sense precedents i, des d’aquesta perspectiva, s’assimilà als seus corresponents europeus. La irrupció de la dona en totes les esferes de la vida pública, la nova preocupació per a enquadrar la joventut o la freqüència amb què es produïren grans concentracions de masses representen altres manifestacions d’aquestes novetats que tingueren lloc en el si de les societats catalanes.

Des de la darreria del segle XIX, l’alta cultura europea s’estava preocupant de l’impacte d’aquests fets que constituïen la modernitat. El tema encara no preocupava vitalment el comú de la gent, però els intel·lectuals avançaven moltes de les ansietats que es popularitzaren després de la Gran Guerra. Aquesta modernitat, tanmateix, es va estendre socialment i geogràfica enmig de fortes tensions, desigualtats i desequilibris: la tensió i la violència social en foren uns efectes característics, com també les diferenciacions regionals, entre el camp i la ciutat, entre barris d’una mateixa ciutat, entre la plana i la muntanya o entre el nord i el sud.

Un segon element important que ajuda a emmarcar aquest treball és el cronològic, delimitat al període 1900-30: de la conjuntura de crisi postcolonial i de vertebració política del republicanisme i el catalanisme, fins a la crisi del règim de dictadura de Primo de Rivera, crisi que portà en pocs mesos a la Segona República. Vista així, la cronologia sembla excessivament política, i és per això mateix que s’ha adoptat. Arribats a aquestes etapes tan recents, la dinàmica de les societats cada cop es defineix més per les possibilitats i les determinants polítiques que obliguen a unes preses de posició i a uns agrupaments de la gent. El factor polític prefigura les bases culturals sobre les quals descansa la definició dinàmica de les societats europees occidentals.

Hi ha, encara, un altre element que ha ajudat a perfilar l’esquema d’anàlisi de les societats catalanes. Es tracta de la convicció, progressivament confirmada per l’evolució mundial, que les societats no solament es caracteritzen pel nombre d’habitants i la definició externa de la manera d’obtenir els seus mitjans de subsistència. També es defineixen pels elements culturals, per la manera com cada societat s’entén ella mateixa, es representa i s’imagina, i també per les característiques d’allò que produeix aquesta societat, d’allò que en representa la vida quotidiana. És per això mateix que aquesta obra assaja una aproximació interdisciplinària que si més no matisi la manera massa historicista que hom té d’entendre les societats.

Però, en el present treball també s’assaja l’anàlisi comparada de les societats que viuen en el que des de fa una cinquantena d’anys molta gent començà a denominar els Països Catalans: el món valencià, el balear, el rossellonès i el català. El concepte de Països Catalans, tot i suggerir una juxtaposició de característiques moderadament federals, ha acabat tintant-se d’un cert voluntarisme i d’una possibilitat d’instrumentació política.

És evident que existeixen molts altres factors i motivacions que expliquen la no-acceptació i utilització universal (normalitzada) del concepte Països Catalans com un conjunt amb unitat interna. Una àrea com la catalana no podia deixar de tenir un mecanisme reivindicatiu i de defensa davant l’allau despietada d’històries nacionals provinents d’Espanya, una de les nacions-estat fortes i agressives del moment. Al seu costat, hi ha la progressiva implantació i quasi hegemonia que ha assolit la concepció estructuralista de la història, que busca espais considerats homogenis i no accepta l’anàlisi conjunta d’àrees que no presentin una mateixa evolució demogràfica, econòmica i social (com és el cas de la de Mallorca, València, Catalunya i, no cal dir-ho, el Rosselló). Hi ha, finalment, la manca de tradició en història comparada que afecta els estudis sobre els denominats Països Catalans, que permetria de comparar dinàmiques estructurals diferents en un espai en el qual els seus habitants reconeixen elements d’unitat al llarg del temps, en què es parla un idioma comú i al qual es recorre en moments de crisi cultural, per a entendre’s cadascuna de les parts i per a rebutjar els foranis. Però és per això mateix que no és un espai neutre, inventat.

Els Països Catalans participaren plenament dels fenòmens històrics abans esmentats bé que, no podia ser d’altra manera, amb notables diferències segons els llocs. Així, per exemple, les terres catalanes del nord (Rosselló, Vallespir, Conflent i Alta Cerdanya) tenien diferències polítiques evidents respecte al sud dels Pirineus; però, alhora, amb característiques pròpies que l’identificaven com una àrea marginal respecte a l’evolució d’aquelles grans potències, d’entre les quals precisament França pretenia encara ocupar el segon lloc mundial. En altres àmbits, com el balear, la resistència al canvi va continuar semblant prou forta i determinant per a la vida de moltes persones. També, dins aquesta àrea, hi havia notables diferències comarcals, evidents sobretot en considerar la dinàmica de les grans ciutats, especialment la de València i la de Barcelona. Tot i aquestes disparitats, les novetats i els canvis van anar imposant la seva lògica pertot arreu. En alguns indrets, el procés resultà tan matisat que s’hi ha pogut aplicar aquell lloc comú que “no hi hagué canvis, però ja res no fou igual”. Però la uniformització de la societat va començar a fer acte de presència en aquest primer terç del segle XX europeu.

Aquest segle va començar envoltat de símbols: el primer de gener de 1901 tot l’occident passà a regir-se per l’hora del meridià de Greenwich; els rellotges oficials es pararen a les 0 hores i no es posaren en marxa fins al cap de 8 minuts i 40 segons. Oficialment, expressions com “les set del vespre” passaren a la història davant l’expressió “les 19 hores”. En l’ordre quotidià tot seguí exactament igual i la gent, durant un temps, només recordà la mitja hora seguida que repicaren les campanes de les grans ciutats per tal de celebrar l’esdeveniment. Sense canvis aparents, però ja res no fou igual.

Els condicionaments internacionals: 1898, 1914, 1923

Hi ha una espècie de sintonia de fons que, des de la darreria del segle XIX, va afectar de manera creixent la dinàmica europea occidental. Els seus efectes foren evidents en el si de la societat catalana. Tot el món occidental es va veure afectat pel que es coneix com la crisi imperialista. Els grans avenços tècnics (com ara l’aplicació del vapor a la navegació) havien permès mundialitzar els mercats d’aprovisionament de les primeres matèries; això va ensorrar materialment la rendibilitat de les petites i cares explotacions agràries. Milions de persones es van veure desplaçades del seu hàbitat natural, obligades a anar-se’n cap a les ciutats o cap a d’altres continents. La coincidència amb l’extensió de l’epidèmia de la fil·loxera a la vinya catalana acabà d’agreujar el panorama: del 1882 al 1906 van emigrar d’Espanya més de 600 000 individus.

La crisi va alertar les grans potències, ja que cap d’elles no volia veure amenaçat el domini sobre les colònies o les grans rutes comercials. Aquesta agressivitat cap enfora va afectar les polítiques interiors, de l’economia a les institucions, passant, evidentment, per la necessitat creixent de controlar la vida dels individus com a membres d’un estat. En l’àmbit internacional, la crisi de la fi de segle va constituir un dels efectes més evidents d’aquestes tensions, i afectà negativament Espanya, Itàlia, França, Grècia i Portugal, en un reordenament de l’equilibri internacional de gran abast. El totpoderós ministre de l’exterior britànic, Lord Salisbury, va arribar a parlar de l’existència d’unes potències mortes, d’acord amb aquest nou ordenament mundial: per a ell, els casos més evidents eren els de Turquia i Espanya.

A l’interior d’Espanya, els efectes del desastre del 1898 és prou sabut que van ser molt grans. La guerra colonial de 1895-98, i només a Cuba, va provocar 55 000 baixes, sobretot d’entre les famílies més humils, que no podien redimir econòmicament els fills del servei militar. Àngel Guimerà va tenir un èxit molt gran amb l’obra El Padre Juanico, on es narraven drames i corrupcions entorn de l’exempció militar. Retornant al cas de les baixes, el més contundent: uns 800 individus —el 0,2% del contingent enviat a Cuba— eren naturals de les Balears. La magnitud dels efectes no fou gens menyspreable entre la població de les Illes.

Les repercussions de la crisi imperialista no es van aturar aquí. Efectivament, quan encara ningú no havia oblidat la derrota a Cuba i a Filipines, el nou equilibri imperialista internacional resituava Espanya en l’òrbita de la política colonial francesa al nord d’Àfrica. En aquest cas, les hostilitats s’iniciaren al Rif entre el 1906 i el 1909, i es prolongaren fins el 1927, amb efectes de primer ordre sobre la vida política, social, institucional i cultural espanyola: només cal recordar el relleu que la “qüestió africana” va tenir en l’origen dels fets de la Setmana Tràgica (1909), o en la preparació del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (1923).

Un segon fet internacional que commocionà també de manera decisiva l’opinió pública fou l’esclat de la Primera Guerra Mundial, al principi d’agost del 1914. Al nord dels Pirineus, els efectes foren immediats i totals: les mobilitzacions inicials, l’espectacular nombre de desertors, la repercussió de la situació sobre les economies familiars en una àrea força deprimida, etc., van representar els primers estímuls d’aquest període de fractura tan fenomenal. És impossible d’oblidar amb quina força impactà la revolució soviètica de l’octubre del 1917, impacte que anà creixent; però encara menys, els 9 milions de morts provocats per la guerra, enmig de l’estupor més general. El conflicte bèl·lic va afectar igualment els països considerats neutrals; especialment Espanya, tan propera al teatre d’operacions. Hom pot dir que, del món de la producció al del consum, del lleure al de les idees, en les formes de fer política o les institucions, hi ha un abans i un després d’aquesta guerra. Cal fixar-se en alguns casos concrets: en l’irreversible procés d’urbanització de la societat —d’efectes importantíssims en la vida de la gent—, en els referents quotidians, en les morals col·lectives, en els règims alimentaris, etc.

Del 1916 al 1930, Catalunya va augmentar la població uns 650 000 individus, dels quals 525 000 foren immigrants extraregionals que s’instal·laren fonamentalment a l’àrea barcelonina. La capital, tot i disposar d’un terme municipal petit, del 1900 al 1930 doblà amb escreix la població; va passar de representar el 27,7% del total català i el 2,3% del total espanyol, al 36% i el 4,3%, respectivament. Amb el milió d’habitants, Barcelona entrava a formar part d’un grup de 13 ciutats europees que superaven aquesta xifra, just darrere del petit grup de les grans metròpolis continentals (Londres, París, Berlín, etc.) A l’àmbit mediterrani, Barcelona només era comparable a Roma i Milà, cosa que ajuda a explicar la imparable capacitat d’influència de la ciutat dins el conjunt de Catalunya. En la seva particular proporció, València capital exercí un paper similar dins el País Valencià.

La Gran Guerra va ser també, segons Antoni Rovira i Virgili, la “guerra de les nacions”. Amb aquest títol i el pseudònim de Captain Morley, Rovira publicà a partir del mateix 1914 i a la Societat Catalana d’Edicions una sèrie de cinc volums que exemplifiquen l’interès que aquesta dimensió del conflicte va despertar a Catalunya. En el tractat de Versalles (28 de juny de 1919), amb què es volia liquidar el conflicte, aquest caràcter de guerra de les nacions va centrar les argumentacions de les potències vencedores. El document de treball que s’hi imposà, els 14 punts proposats pel president nord-americà Thomas Woodrow Wilson, pretenia definir el nou equilibri mundial sobre la base d’una solució dels problemes de les reivindicacions nacionals encara pendents a Europa. L’abast de la conjuntura no podia passar desapercebut a Catalunya i, en conseqüència, hi hagué intents de donar un nou sentit polític a les reivindicacions catalanes a partir de 1917-18.

Encara hi ha un altre fet, de caràcter general, que des de la dimensió europea ajuda a caracteritzar i permet d’entendre la dinàmica particular de les societats dels Països Catalans. Es tracta de l’onada de cops de força que es produïren en el període d’entreguerres a Europa i Amèrica del Sud en contra dels anteriors règims liberals i parlamentaris. És evident que s’han de relacionar amb els efectes de la guerra i l’onada de desprestigi que afectà el sistema polític liberal, al qual es podia responsabilitzar de l’esclat i el manteniment d’un episodi tan cruel.

Més enllà d’aquestes constatacions generals, la majoria d’aquests cops de força es van produir al sud i a l’est europeus, en una perifèria on la guerra sotraguejà unes estructures molt antigues, i amb uns sistemes polítics joves, febles i mancats dels instruments, les institucions i el grau de convivència cívica imprescindibles per a fer efectiva i real la pràctica d’un règim democràtic.

Regió, nació, estat

La forma com un estat exerceix el domini sobre el territori constitueix un element caracteritzador de les societats contemporànies. En el cas d’Espanya-Catalunya (i per extensió dels Països Catalans), encara amb més motiu, i per dues raons genèriques. La primera, perquè en molts indrets de l’àmbit català era perceptible l’herència d’un complex de sentimentalitats que posava l’èmfasi en les diferències respecte de la resta de l’Estat espanyol (felibres i regionalistes evidenciaven quelcom semblant per al nord dels Pirineus). El més significatiu era que aquesta diferenciació, especialment a Catalunya, havia assolit la maduresa suficient perquè es pogués traduir en projectes polítics, partits i institucions.

La segona raó afecta la dinàmica a través de la qual l’estat liberal s’havia anat consolidant a Espanya. En termes generals, durant el segle XIX, l’Estat a Espanya no va portar a la pràctica una veritable política integradora. Les oligarquies locals, les administracions locals, els ensenyaments parroquials, l’acompliment d’obres d’infrastructura a escala local i, fins i tot, les forces d’ordre públic locals (guàrdies rurals a l’Horta valenciana, el sometent al camp català), van continuar posant un límit real a les discussions doctrinàries que enfrontaven moderats i progressistes, o liberals i conservadors en la política central que es projectava a les Corts. Les guerres civils i la gran tensió social van renovar i actualitzar aquestes tendències centrípetes.

Així, tot i l’innegable procés de modernització, consolidat sobretot des dels anys vuitanta a partir de l’acció dels governs del Partit Liberal en l’etapa de la Restauració, l’Estat va continuar mantenint, durant el primer terç del segle XX, uns trets força anacrònics. Des de zones com Catalunya es va voler presentar una alternativa a aquesta situació, i el mateix catalanisme volgué presentar-se com a antídot modernitzador d’aquesta concepció anacrònica de l’Estat. En qualsevol cas, l’espai teòricament buit deixat per l’Estat va poder ser conreat pels defensors de les formes de vida particulars, des de l’ordre més popular fins a les expressions més cultes.

Les repercussions de la crisi imperialista i els efectes més específics de la pèrdua de les colònies van agreujar encara més aquests problemes. L’estat es va tancar sobre si mateix i va pretendre congelar la vida política desqualificant per separatistes totes les opcions noves. El poeta i periodista Joan Maragall (1860-1911), el 1902, escriví a Miguel de Unamuno que “veuen separatisme en tot i és el pitjor senyal. Així és com Espanya ho ha perdut tot i es perdrà ella mateixa. Se sent perseguida pels propis moviments de vida, i només descansarà en la mort”.

La possibilitat de modernització de la societat catalana va xocar amb aquestes situacions. La inestabilitat política no la va afavorir gaire: del 1901 al 1916 es van succeir 18 governs i 12 caps de govern diferents, amb el resultat d’un horitzó d’estabilitat política de 5 mesos. Aquesta situació reflectia una profunda crisi del sistema polític, de la institució monàrquica i dels partits majoritaris. El mateix monarca (el 1902 Alfons XIII accedí a la majoria d’edat) no era gens aliè a aquesta inestabilitat. Ben aviat es parlà de les “crisis orientals”, fent referència al fet que tenien l’origen al Palau d’Orient, residència reial. En general, els beneficiaris de l’intervencionisme reial foren els membres de l’oligarquia nobiliària o l’alta direcció de l’Església i l’exèrcit.

Hi va haver diversos intents de contrarestar aquestes inèrcies com, fins el 1902, el regeneracionista conservador presidit per Francisco Silvela. A partir d’aleshores, la política oficial va tenir dos noms propis: el del conservador d’origen mallorquí Antoni Maura i el del liberal demòcrata José Canalejas. Cadascun d’ells va voler donar cabuda als canvis que s’anaven produint en la política i en la societat espanyola. Però tots dos van fracassar en el pla concret i els seus esforços per integrar políticament les classes mitjanes urbanes van xocar contra els interessos de les oligarquies i les grans institucions del país. L’impacte de la Gran Guerra encara va fer més inviable el vell sistema de partits espanyols i va generalitzar la idea que calia una reforma constitucional a fons.