La consolidació d’una societat de masses

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va contribuir a precipitar els canvis que s’havien anat apuntant en la dècada anterior. Els observadors més inquiets de seguida s’adonaren que el que havia succeït era que l’Espanya urbana s’estava convertint en una societat de masses moderna. El filòsof castellà Ortega y Gasset el 1920 publicava La España invertebrada: hi realitzava una crida a la mobilització de la intel·lectualitat, a qui avisava de l’aparició de l’”home-massa”, per a ell un factor retardador del procés històric.

El canvi no fou uniforme; hi hagué moltes àrees que continuaren vivint d’una manera molt tradicional i quasi autàrquica. Però era el món occidental sencer el que canviava i assenyalava el camí a seguir tot contemplant estupefacte què havia estat capaç de fer i les conseqüències que començaven a descabdellar-se’n. Pertot arreu va proliferar una literatura de denúncia que assajava de psicoanalitzar els canvis. L’alemany Erich Maria Remarque, autor de la popular novel·la Res de nou a l’oest, el mateix any de la seva publicació (1929) la justificava, en una entrevista que aparegué a la premsa espanyola, dient que la seva generació se sentia inquieta, a vegades sense raó aparent, i la recerca dels motius els retornava sempre a la guerra: “la seva ombra planava sobre nostre fins i tot quan no pensàvem en ella”.

Aquesta nova societat de masses es feu evident al món urbà amb una rapidesa sorprenent. Les ciutats mostraven tota llur capacitat de vertebrar el territori, d’influir-lo, de contrapesar-ne el component rural. I això era així a Palma de Mallorca, València, Alacant i la resta de ciutats menors i capitals de província, o a Barcelona i la seva rodalia. Els nuclis urbans atreien població treballadora, simples visitants, usuaris dels seus serveis cada cop més complexos, consumidors, gent “de mala vida”, etc. El correu s’agilità, el telèfon estengué el seu radi d’acció, els cotxes de línia es regularitzaren i, per exemple, feien arribar a diari i en els llocs més apartats la premsa que acabava de sortir a la capital.

El nombre començà a ser assumit com un element determinant de la vida social: les llargues cues, la presència massiva al futbol (el primer esport realment de masses), les grans concentracions, per exemple demanant l’amnistia l’any 1917. La CNT, que va arribar al 1915 amb uns 15 000 afiliats escassos, el 1918 ja en tenia uns 74 000 només a Catalunya, i l’any següent declarava tenir 700 000 afiliats a tot Espanya. Aquest creixement fou suficient per a canviar les inèrcies que havien caracteritzat l’obrerisme català des de sempre. L’atomització organitzativa començà a perdre sentit, s’imposà la ràpida politització del moviment sota una direcció fèrria, l’agilitació dels conductes de difusió de consignes. La tendència associativa s’estenia arreu: del món de les professions al de l’oci, l’esport o la cultura i la política.

Els mitjans de comunicació s’acomodaren ràpidament a aquesta massificació: el consum de periòdics es disparà materialment i assolí tirades més altes que les actuals. A França, el 1914 “Le Petit Parisien” tirà un milió i mig d’exemplars, “Le Journal” un milió, i “Le Matin”, 900 000. Les notícies de la guerra van ser materialment devorades a Espanya i el mateix va ocórrer amb el comentari polític: els trusts de premsa es van acabar de consolidar, les agències de notícies, com la catalana Fabra, aviat sucursal de la francesa Havas, van créixer i modernitzar-se extraordinàriament, i la premsa gràfica va irrompre amb força. Alguns periodistes van forjar la seva gran fama en aquesta conjuntura: aquest és el cas d’Agustí Calvet (Gaziel) des de “La Vanguardia”. El mateix Prat de la Riba, cautelós amb els pronunciaments sobre la guerra europea, va acabar per demanar a l’influent Jaume Bofill que inclogués a “La Veu de Catalunya” comentaris sobre la Gran Guerra, si no volia que el portaveu regionalista perdés lectors.

Al final del període, el cinema-reportatge s’havia anat consolidant i superava el simple entreteniment amb curiositats abans de la projecció de la pel·lícula. Però el mitjà que es perfilava com a majoritari en aquesta nova comunicació de masses va ser la ràdio, que en el període republicà i els posteriors assolí tota la seva immensa popularitat.

Un altre dels elements que caracteritzà aquesta nova societat de masses va ser l’extraordinària revaloració de l’educació i la producció, la distribució i el consum cultural. També en aquest cas, l’esfera pública va recuperar bona part de l’espai ocupat anteriorment pel mecenatge i l’acció privada. S’evidenciava, en tots aquests sectors, l’evolució paral·lela de l’àmbit català amb la resta de l’occident. Des de la darreria del vuit-cents, l’acció cultural i educativa, coordinada i inspirada pels poders públics, s’havia convertit en un formidable vehicle de nacionalització i uniformització de les masses; però el seu protagonisme no va correspondre a l’acció de l’Estat central, sinó que fou un dels elements cabdals de l’actuació del catalanisme polític. En aquest sentit es constatà una remarcable catalanització de la vida pública i, consegüentment, de les masses catalanes. Aquesta catalanització es va poder estendre, realment, gràcies a una acció institucional de la Mancomunitat, que va assolir la màxima efectivitat a l’inici dels anys vint. Tot i l’evident manca de recursos, els dirigents d’aquest organisme català van coincidir i saber interpretar molt bé el projecte inicial concebut pel grup de Prat de la Riba. Els impulsava una clara voluntat nacionalitzadora, en sintonia amb els anhels propis de tot nacionalisme reivindicatiu però, alhora, amb l’esperit de l’època.

Una prova d’aquest voluntarisme nacionalitzador (sovint vist a la resta d’Espanya com una acció subversiva de desafiament) va ser l’intent de Prat de la Riba de crear un Institut d’Educació Nacional: era l’encarregat d’aquesta democratització cultural, i el tercer element d’un vast programa que completava l’Institut d’Estudis Catalans (l’acadèmia generadora d’alta cultura) i l’estructura universitària i d’ensenyament tècnic (la responsable de crear els quadres). L’Institut no va acabar de funcionar mai; aquest va ser el destí efímer de moltes de les iniciatives de la Mancomunitat. Però, en canvi, sí que es va posar en marxa el seu organisme gestor, la Comissió d’Educació General i, sota la direcció de Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), va emprendre força programes de difusió cultural, conferències, certàmens de “bon gust”, d’urbanitat, de disseny i mobiliari de la llar, visites, exposicions, etc.

Encara que enmig de fortes contradiccions, la democratització i massificació de la societat va acabar per afectar la vida política catalana; el lerrouxisme o el blasquisme foren una part i una fase primitiva d’aquesta situació. Però quan aquest estadi més nou es va manifestar amb més força va ser a partir de la Gran Guerra; una altra vegada la dinàmica interior es va afegir a la general europea, enmig d’una situació de desprestigi creixent de la política professional i del parlamentarisme de la vella escola.

Malgrat que hom no s’adonés de la crisi política immediatament, els vells partits i els polítics vells van començar a fer fallida. L’espai que deixaven buit es va omplir amb noves formes organitzatives: proliferaren les plataformes d’opinió, les convocatòries puntuals a través de manifestos, les pressions sobre els poders públics saltant-se els conductes normals establerts pel sistema de representació parlamentària, els aplecs i les agrupacions patriòtiques. Al sud dels Pirineus, les masses van preferir respondre a la crisi de postguerra amb una acció extraparlamentària: van utilitzar els vells ateneus i en van crear de nous; van revitalitzar els clubs i les manifestacions patriòtiques excursionistes, esportives, culturals o dansaires.

Per tot l’àmbit català l’abstencionisme electoral va tornar a assolir nivells molt alts. Tot i això, no es tractava, exclusivament, del manteniment del vell abstencionisme, propi d’una situació molt arcaica on hi havia un arrelament molt feble de la participació en l’esfera pública i política. Els canvis qualitatius que s’havien produït, però, trigaren a fer-se evidents. El cop d’estat de M. Primo de Rivera, al setembre del 1923, els congelà, tot ajornant-ne les manifestacions externes. De tota manera, finalitzat el parèntesi extraparlamentari al gener del 1930, les noves formes de fer i participar en la política retornaren amb força. El ràpid camí cap a la Segona República fou ple de grans manifestacions, missatges, plataformes suprapartidistes i conglomerats de forces polítiques i sindicals, de mobilitzacions de joves i dones. Al capdavall, perfectament ben adaptat a aquesta situació i aquesta nova manera de veure les coses, el triomf electoral va correspondre a una d’aquestes grans agregacions: l’Esquerra Republicana de Catalunya, liderada des del març del 1931 per Francesc Macià.

L’impacte de la guerra sobre una societat neutral

Als territoris francesos, la mobilització general decretada el 2 d’agost de 1914 va canviar el sentit de la vida quotidiana en unes proporcions que de vell antuvi ningú no va semblar valorar prou bé. Aviat, però, va ser una evidència i el nombre creixent de morts, ferits i desertors (a partir del 1916, sovint els soldats que tornaven de permís) no el va poder amagar ningú. Aquesta situació afectà profundament una societat camperola i tradicionalment endarrerida. El triomfalisme oficial no va ser suficient, tot i el rigor extraordinari propi de les situacions de guerra, per a fer cara a un pacifisme creixent. Així, la revista “Le Cri Catalan”, que dirigien Josep Payrà i Víctor Dalbiez, l’any 1917 va demanar públicament l’obertura de negociacions amb Alemanya i la fi de la guerra.

Al sud dels Pirineus el país era neutral. La quasi totalitat de la classe política coincidia en el fet que Espanya era neutral perquè no podia ser altra cosa. Tot i això, la Primera Guerra Mundial de seguida evidencià el seu caràcter radicalment nou: els efectes s’estengueren pertot arreu, del front a la rereguarda, del militar al civil, dels països en guerra als neutrals.

La societat catalana restà profundament i ràpidament afectada per la guerra; la proximitat geogràfica amb el teatre d’operacions i el tradicional lligam econòmic i cultural amb els països en guerra va accelerar les influències. Tanmateix, aquest impacte no va ser uniforme. A Mallorca, per exemple, sovint va tenir connotacions força negatives. Mancada d’espai per a créixer i d’un grau de tecnificació adequat, l’illa difícilment podia augmentar la producció agrària i ocupar una part de l’espai generat per la demanda extraordinària de productes fomentada per la guerra. A més, la insularitat va fer que els controls marítims i, a partir del 1917, el bloqueig submarí decretat pels alemanys afectessin l’economia mallorquina. La dificultat, però, va fer encara més atractiu el tradicional contraban: algunes fortunes s’acabaren de consolidar en aquests anys, com ara la de Joan March (anomenat popularment En Verga).

Un altre element negatiu fou la interrupció que la guerra va provocar en els fluxos migratoris mundials. A les Balears, l’emigració era una de les vàlvules tradicionals que servien per a superar les situacions de superpoblació relativa i de tensió social, i és per això que els efectes conjunturals foren molt greus. La situació s’agreujà per la tornada precipitada de molta gent que fugia de les zones de conflicte com, per exemple, el miler de petits comerciants de fruita que retornaren de sobte a Sóller procedents de França. Hi va haver també algun aspecte positiu, encara que passatger: es va estimular la consolidació i el creixement de la indústria de la pell gràcies a la demanda extraordinària de sabates per als soldats.

Al País Valencià convé diferenciar el món urbà i l’Horta, on els efectes de la guerra foren ràpids i variats, del món rural interior, amb relacions exteriors més febles i indirectes i, per tant, menys sensibles. En termes generals, però, València es va afegir a la tendència comuna: la Gran Guerra va revitalitzar moltes activitats econòmiques; la dinamització va servir complementàriament per a palesar les greus deficiències estructurals que patia la zona. Momentàniament, molts pobles van veure com la demanda extraordinària de guerra estimulava la instal·lació de tallers i fàbriques petites, quasi sempre tèxtils; aquesta sensació d’abundància, però, en interrompre’s dràsticament a la postguerra, acabà contribuint a augmentar la sensació de crisi.

A la ciutat de València, els sectors populars van ser els més afectats, i en més males condicions, pel canvi de conjuntura. L’adopció d’un model de creixement urbà similar al de l’Eixample barceloní va ajudar a agreujar la situació, ja que l’encariment dels terrenys va foragitar-los del centre i va augmentar molt els lloguers. Els jornals van perdre poder adquisitiu amb una rapidesa desconeguda fins aleshores. Entre el 1913 i el 1919, la pesseta va perdre la meitat del poder adquisitiu. La segregació va fer-se evident en el pla espacial: es configuraren barriades obreres i es concentraren els índexs de deficiències socials. Als anys vint, els índexs d’analfabetisme havien baixat respecte els del començament de segle, però, tot i això, en zones semiurbanes i dinàmiques de l’Horta encara afectaven el 50% de la població masculina adulta i el 70% de les dones.

A Catalunya, l’àrea barcelonina va representar una espècie de compendi de tots els impactes. Una abundant literatura, la difusió periodística, la memòria individual i col·lectiva, van convertir aquesta conjuntura en mite i en argument per a intervenir com a lloc comú des de la literatura fins a l’esquema polític. Hom va poder parlar de malalties epidèmiques asiàtiques; d’un creixement urbà sense precedents; de l’aparició del vici, el joc o la droga a gran escala; de l’evidència del desarrelament social dels nouvinguts i de la segregació en tots els ordres; de l’aparició del nou ric i de l’efecte quotidià de la carestia o de l’augment inèdit del preu de les subsistències. El preu del blat, per exemple, entre el 1914 i el 1918 va pujar el 72%; el dels cigrons, el 70% i el de les patates, el 90%. La ciutat mateix es convertí en una espècie de monstre que només es podia apaivagar amb un creixement geomètric.

La societat barcelonina adquirí l’aire modern, competitiu, tens i canviant amb què es caracteritzà en endavant. L’escriptor Paco Madrid la retratà en els seus aspectes més populars i sòrdids: el barri xino, els cabarets, el jazz i la nova revista. D’altra banda, Josep Maria de Sagarra hi representà el món de la gran burgesia i de la nova i totpoderosa “meritocràcia” (els grans advocats, metges i professionals). A Vida privada (1932) reflectí tota la tristor amb què els Lloberola havien de suportar la decadència de les velles formes de viure burgeses de la ciutat, conseqüència de la guerra i els diners fàcils que aquesta generava. Al final de la novel·la, l’autor no s’està d’apuntar com “a la Rambla s’hi sentia una olor barrejada de noctàmbuls, d’excursionisme i de democràcia. Els taxis grocs s’enduien cap a dormir les escorrialles de la tristesa i de la prostitució.”

El mateix any 1932 va aparèixer un altre llibre, les Notes i records de Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell. El contrapunt que hi ofereix només confirma la gran importància que va continuar tenint l’oligarquia urbana: un sector que la monarquia d’Alfons XIII va nobilitzar a un ritme insòlit i que no va parar d’augmentar la influència social, econòmica i política. A més, els casaments i tot tipus de relacions internes van fer que aquesta oligarquia barcelonina constituís un grup molt tancat i homogeni, que va poder tolerar la integració dels nourics i la meritocràcia enriquida amb la guerra (els Bertran i Musitu, els Pich i Pon, fins i tot Francesc Cambó). L’autor d’aquests records era fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), el protector de Gaudí a qui el rei concedí el títol de comte l’any 1910. La divisa de la família era molt explícita de l’evolució i la manera d’entendre les coses de tot aquest sector: “Ahir pastor, avui senyor.” El comte de Güell es va casar amb Isabel López y Bru, d’una família amb importants contactes amb els jesuïtes, en un temps protectora de mossèn Cinto Verdaguer, una branca de la qual estava emparentada amb els banquers Arnús, els quals, al seu torn, estaven lligats amb l’important propietari i influent polític castellà Germán Gamazo Calvo. L’exemple resulta, doncs, ben aclaridor, i resta més complet si s’esmenten famílies com ara els Pallejà, els Girona, els Muntadas, els Bertran, la de l’industrial Camil Fabra i Fontanils, marquès d’Alella, els Despujol o la de Carles de Sentmenat i Sentmenat, marquès de Castelldosrius.

La crisi de la Restauració

La mundialització precipitada per la Gran Guerra va afectar, sobretot al sud d’Europa, l’estabilitat dels règims polítics, i va fer realment complicada la recerca de solucions dins l’ortodòxia liberal i parlamentària. Aquesta situació es va produir igualment als països neutrals, àrees tradicionalment molt dependents de l’occident europeu; en aquells, el creixement que la neutralitat els havia procurat durant la guerra (en forma de dinamització i de nacionalització econòmiques), s’atenuà a partir del 1918-20; d’aquesta manera es convertiren en zones de variats conflictes i contradiccions de conseqüències imprevisibles. A la postguerra, l’element polític es va convertir en el tens i sovint dramàtic compendi de tots els desequilibris, en el fil conductor d’aquesta espècie de fatalisme hel·lènic amb què un estat com Espanya va haver d’acarar el fat del seu endarreriment.

La manca de confiança en les persones i les institucions, en el cas espanyol va fer que els únics elements que poguessin entendre’s continuessin essent la Corona i l’entramat polític del caciquisme. Així i tot, la convivència d’aquests dos sectors es va fer cada cop més difícil. El creixement d’un món urbà modern i l’atomització dels partits liberal i conservador a partir dels anys 1910-13 va fer impossible el manteniment de la disciplina imposada tradicionalment des del Ministeri de la Governació. El caciquisme valencià, per exemple, es va organitzar autònomament i va mantenir posicions als districtes rurals en les eleccions del 1918, 1919, 1920 i 1923, en oposició evident a les consignes governamentals.

Les alternatives que permetessin pensar en una certa actualització del règim estaven molt disperses, tenien poc arrelament i una escassa tradició organizativa; difícilment podien inquietar per si soles la política oficial. Així i tot, aparegueren cinc grans corrents. En primer lloc, el 1915, es va produir la renovació del maurisme entorn de les Joventuts Mauristes, que la premsa d’opinió saludà com un “simpático movimiento de rebeldes”; Antoni Maura n’estava parcialment al marge, però a l’abril del mateix any es pronuncià, en una conferència al Teatro Real de Madrid, respecte de la línia a seguir, dins la seva vella ortodòxia regeneracionista. En segon lloc, hi hagué els intents de renovació del liberalisme: els més moderats, obra de García Prieto o de Rafael Gasset, i el més novedós i tecnicista, obra de Santiago Alba. Aquest darrer, el 1916 va publicar un recull de vells treballs amb el títol de Problemas de España, on combinava l’agrarisme castellà amb el vell regeneracionisme i, amb l’èmfasi posat en l’antimilitarisme, buscava l’enfortiment del poder civil i la seva independència respecte a la Corona. L’actuació d’Alba en aquesta conjuntura va tenir una especial incidència a Catalunya, ja que es va convertir en el principal detractor de les tesis catalanistes defensades per Cambó, i en l’autor d’un front electoral anticatalanista, que va fracassar en el seu intent de frenar l’ascens de la Lliga l’any 1916. En tercer lloc se situava el corrent reformista institucionalitzat per Melquíades Álvarez el 1913, que tingué una actuació parlamentària força activa. En quart lloc sobresortí la conjunció republicano-socialista sorgida després de la Setmana Tràgica. Aquest corrent se situava en una constant oposició parlamentària i en una equívoca política social, de manera que tingué serioses dificultats per a vertebrar un programa coherent i trobar seguidors estables. Entre els anys 1915 i 1916 entrà en una espècie de revitalització de la mà d’un nucli d’intel·lectuals (aviat es parlà de “Generació del 14”) que des de l’Ateneo de Madrid realitzaren un debat sobre la crisi europea i espanyola del moment i l’esforç constituent que convenia fer per a superar-la. Entre aquests intel·lectuals va començar a sobresortir Manuel Azaña i, des de Catalunya, el tortosí Marcel·lí Domingo. En cinquè lloc, finalment, cal destacar el catalanisme i el protagonisme parlamentari de F. Cambó, l’impulsor d’aquesta projecció (iberisme) que convertí el catalanisme en el principal eix de la discussió política espanyola de la postguerra mundial. Sota la direcció de la Lliga, el 1916, aquest catalanisme va assolir èxits electorals notables, resistí les campanyes governamentals en contra i culminà la campanya de catalanització oficial de l’Ajuntament de Barcelona; Cambó parlà de l’”any heroic” de la Lliga i, sobre la base d’aquesta empenta va plantejar l’intervencionisme modernitzador a Espanya, amb el qual el catalanisme volia contribuir a superar la crisi del sistema de la Restauració.

El mateix any 1916, Prat de la Riba redactà un dels seus darrers textos polítics (morí l’estiu del 1917), el manifest titulat Per Catalunya i per l’Espanya Gran. En ell tornava a incidir en el caràcter modern del catalanisme, en la missió regeneradora de l’Espanya en crisi: una força amb capacitat d’aglutinar tots els elements sans i reals del país, en primer lloc els representants econòmics i socials dels interessos de la perifèria. Amb aquesta bandera, Cambó va intervenir en el debat polític de discussió del Missatge de la Corona, a la represa de les sessions parlamentàries del final de juny del 1916. Els seus discursos foren publicats després amb el títol genèric d’ El Problema Català (1935). Representaven la manifestació ineludible que la solució de les reivindicacions catalanistes havia de centrar, a partir d’aleshores, qualsevol discussió política que fes referència al tema de la crisi de l’Estat espanyol. Tot semblava facilitar el canvi d’èmfasi en les estratègies, i d’altra banda s’apreciava un cert recanvi generacional, concretat, entre el 1916 i el 1918, en la mort dels vells definidors del catalanisme polític: Josep Torras i Bages, Domènec Martí i Julià, Enric Prat de la Riba i Narcís Verdaguer i Callís.

Totes aquestes forces, en la conjuntura concreta del 1916, van trobar estímuls suficients per a intervenir. Pertot arreu semblà imposar-se un aire regenerador, quasi reconstituent, d’emergència davant la crisi social que s’endevinava. Barcelona va tornar a ser un altre cop un dels pols més sensibles al canvi de conjuntura. S’hi perfilà un inici de canvi d’estratègia en el moviment obrer que desembocà en un primer pacte reivindicatiu de col·laboració entre la CNT i la UGT (signat a Saragossa el mes de novembre), presagi d’una massificació de les demandes obreres. Però pel mateix novembre sorgí un altre moviment destinat a tenir una gran incidència en aquests anys de crisi: les Juntas de Defensa, una espècie de sindicato de la espada amb què l’oficialitat de la capital catalana i, progressivament, d’altres parts d’Espanya (arribà a aplegar uns 9 000 individus) volgué pressionar el govern i solucionar la situació cada cop més precària a la qual els abocava l’imparable carestia de la vida. El llenguatge de les proclames d’aquestes juntes (la Central de Barcelona era dirigida pel coronel Márquez) i la situació compromesa en què col·locà el govern feren pensar a molts que el moviment militar era el contrapès regenerador que es necessitava. No va ser així i, al capdavall, el moviment de les Juntas va servir per a consolidar encara més l’autonomia i la influència militar en el país i per a fer ressorgir el sector ultraconservador que dirigia Juan de la Cierva y Peñafiel.

Des del 1917 s’estengué la convicció que calia entrar en una fase constituent. Els polítics oficials i més professionals, encapçalats des de feia un temps pel comte de Romanones, preferiren contestar a l’emergència amb el vell recurs de paralitzar l’activitat parlamentària. La iniciativa de Cambó es va dirigir a convocar l’Assemblea de Parlamentaris, que acabà essent declarada sediciosa, per tal de sortir del marasme i lligar regeneració, revisió constitucional i solució del plet català. L’assemblea se celebrà a Barcelona al juliol del 1917 i, en segona convocatòria a Madrid, a l’octubre del mateix any. El ressò d’aquesta iniciativa va superar l’anècdota: va representar el primer acte de la definitiva crisi del sistema polític de la Restauració i, alhora, va constituir la prova definitiva que el catalanisme havia de progressar pel camí de la demanda d’una autonomia amb un contingut polític precís. Finalment, també va servir per a posar en marxa un programa expansiu i de foment de les postures regionalistes per la perifèria espanyola que acabà convertint-se en un remarcable element de revitalització política. Cambó visità Aragó, Castella i la zona nord del país, i Joan Ventosa i Calvell viatjà a València per a connectar amb sectors exportadors i especialment lligats a la taronja; aquesta iniciativa va desembocar en la creació, pel gener del 1918 i sota la direcció d’Ignasi Vilallonga, de la Unió Valencianista Regional.

En la conjuntura de postguerra mundial, el catalanisme que inspirava la Lliga Regionalista va assolir, doncs, una expansió remarcable. Aquesta mateixa creixença, però, localitzada en un període de forts canvis i tensions, va comportar una important crisi i transformació del moviment. A l’interior de Catalunya, per exemple, s’assolí el màxim desenvolupament institucional de la Mancomunitat; però això no va ser possible fer-ho sense generar una crisi interna del corrent i del sector professional encarregat de la direcció de la institució catalana: es tracta de la crisi que acabà centrant la moció de censura contra Eugeni d’Ors, coneguda en els ambients catalanistes amb la significativa expressió de la “defenestració de Xènius”.

En el pla polític, i en el moment de màxima extensió territorial per Catalunya, aquest catalanisme va assolir d’impulsar la campanya pro-autonomia i obligar el govern que dirigia Manuel García Prieto a discutir la qüestió com un element ineludible. A l’interior de Catalunya va aconseguir una notable unanimitat, reflectida en el 98% de vots afirmatius en el plebiscit entre els ajuntaments catalans que organitzà l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat. Però la unanimitat també es va assolir en la política espanyola, amb una fenomenal campanya, al desembre del 1918, en la qual l’argument aglutinador va ser la denúncia de l’egoisme separatista català. Cambó va haver de suportar pressions molt fortes a les Corts, fins a l’extrem de veure’s forçat a abandonar-Íes, el 12 de desembre, amb el recolzament de tot el grup català.

El radicalisme verbal i tàctic de Cambó a les Corts tingué una correspondència amb la crispació nacionalista i antinacionalista que es respirava a Barcelona, un reflex més de les tensions que caracteritzaven aquest període i que tant espantava els líders regionalistes conservadors. El Congrés de Sants, a l’estiu del 1918, va acabar de convèncer la patronal catalana i el món conservador que l’anarcosindicalisme havia realitzat un salt endavant en el camp organitzatiu i que, per tant, era un perill revolucionari ben concret. Les notícies provinents de la Rússia dels soviets i l’augment de les tensions socials locals, que desembocaren pel febrer del 1919 en la vaga del sector elèctric (la vaga de La Canadenca), els acabaren de convèncer de l’emergència.

Hom continuava parlant de les interferències centralistes. Pel mateix febrer del 1919 es creà a Barcelona la Unión Monárquica Nacional, sota el patrocini de la mateixa Corona, que per aquestes dates desenvolupà un intervencionisme febril en els afers polítics i militars del país. El conservadorisme va haver de fer marxa enrere en les reivindicacions nacionalistes i tancar files en la defensa de l’ordre social. Cambó, que travessava una de les fases més brillants de la seva trajectòria personal, però també una de les més complexes de la seva vida política, va acabar per plegar-se a l’evidència i col·laborà en els governs de concentració nacional que, in extremis, havien de servir per a salvar la crisi del règim.

Tot i els intents de reforma, promoguts des de dintre o fora del sistema polític oficial, aquest va oposar l’immobilisme i l’esclerosi de les seves estructures a qualsevol intent de renovació. Les camarilles polítiques van continuar fent valer la seva tradicional bona adaptació al joc polític real; el monarca continuava actuant de forma complementària i, a vegades, quasi substitutòria de la lògica parlamentària. I, sobretot, l’exèrcit va augmentar el seu poder d’influència i, el 1919-20, acaparava més de la meitat del pressupost estatal. Aquest control oligàrquic i altament militaritzat de la vida política i pública del país va rebre un cop, a la llarga mortal, al juliol del 1921 en produir-se l’escandalosa derrota de les tropes espanyoles a Annual, al nord d’Àfrica. Les responsabilitats van arribar a afectar Palau i a desbaratar les més mínimes possibilitats de sortida per al règim de la Restauració.

Aquests fets es van reflectir en l’estructura dels partits polítics, sobretot de Catalunya, on la Lliga començà a ser contestada fins i tot electoralment en el seu feu barceloní. Entre el 1919 i el 1923 es crearen la Federació Democràtica Nacionalista i, més tard, Estat Català com a primeres organitzacions del nacionalisme més radical i del separatisme. Al seu costat va sorgir la Unió Socialista de Catalunya, amb gent tan activa i important en el pla doctrinal com Rafael Campalans i Puig i Manuel Serra i Moret. Finalment, com a resultat de la Conferència Nacional Catalana del juny del 1922, es constituí Acció Catalana, la primera escissió oficial de la Lliga i, per això mateix desprestigiada, que s’anomenà la “Lligueta”.

En el cas de València, la crisi social d’aquests anys va ser molt important, sobretot fins a l’any 1920, tant al món rural com a l’urbà. Al camp, la situació de tensió va respondre a una sèrie de causes regionals força diferenciades. Una d’elles fou la dificultat d’exportar la producció agrària, especialment en els anys 1918 i 1919. La crisi política espanyola i les dificultats que va trobar el caciquisme local per a fer-se sentir en les esferes més altes de l’administració ajudaren a radicalitzar la comprensió que hom tenia de les deficiències estructurals que patia la zona: en els transports interiors (ara agreujada per la carestia de carbó), en les infraestructures portuàries, en la consolidació d’un sector naval competitiu, etc. La crisi social agrària arribà a presentar-se com un Trienni Bolxevic (1918-20). L’amenaça revolucionària que suggeria l’enunciat, en el sentit literal no es va produir mai, encara que una bona part dels seus protagonistes la visqueren així, com un moment d’intensa i irreparable fractura social. L’increment de la violència, la proliferació de plantejaments centrats en l’agressió de classe contra classe o l’existència creixent d’organitzacions que fomentaven aquesta agressivitat es van sumar a la violència que s’anava desenvolupant com a mínim des del 1909.

Al món urbà els conflictes no foren menors i arribaren al seu punt culminant l’any 1919. Els assalts a botigues, els incendis i sabotatges, les manifestacions més o menys improvisades contra l’encariment de la vida, o les cada cop més nombroses en demanda d’amnistia social, van caracteritzar el període juntament amb la creixent brutalitat patronal, les sagnants càrregues policials i l’acció sovint arbitrària de la justícia i els poders públics (com el que es desprèn de la matança o els fets de la Pobla Llarga, a l’estiu del 1919). La protesta constant i les accions violentes es van convertir en el rerefons pregon de la lluita obrera organitzada; un element que a la primeria enfortí molt la Confederació Nacional del Treball, però que a la llarga acabà per esgotar-la enmig de la proliferació de grups cridaners i violents molt ben adaptats a aquesta espiral de la violència. El congrés regional de la CNT del 1919 va fer evident aquesta crisi organitzativa.

L’onada de violència que va afectar el País Valencià els anys 1919 i 1920 va tenir una ressonància només comparable amb la que es desenvolupava a Barcelona. Les bombes, els atemptats i els contraatemptats s’escaparen molt aviat de qualsevol lògica; alguns atemptats van tenir una ressonància especial i s’arribaren a fer servir de justificació de la intranquil·litat militar que acabà desembocant en el cop d’estat del 1923. Així, per exemple, el que es produí als carrers de la ciutat de València i que va acabar amb la vida del comte de Salvatierra, ex-governador civil de Barcelona, i de la seva cunyada, la marquesa de Tejares.

La fira de “ramats grossos” de Verdú (Urgell) se celebrava cada 13 d’abril i 15 d’octubre. Al costat de les de Salàs i Organyà era la més important de la Catalunya occidental. El 1932, Pau Vila escrivia a “La Publicitat” que “la fira de Verdú té una àrea d’irradiació peninsular i àdhuc la traspassa, puix que gairebé cap any no hi manquen compradors de França i d’Algèria”. L’any 1936, però, la seva decadència ja era notable, i aquesta tendència s’ha anat accentuant.

Frontera tradicional, amb un paper actiu des de la colonització romana, l’Ebre ha representat també una via de comunicació de primer ordre en la penetració de la Mediterrània cap a l’Espanya interior. Les barques (sovint arrossegades des dels camins de sirga), els llaguts o les muletes, servien a un actiu transport de mercaderies, de tropes o de gent que, procedents de València o Barcelona, embarcaven a Tortosa i anaven riu amunt o riu avall. Aquesta activitat es prolongava fins als Pirineus, on s’utilitzaven els rais de fusta. La presa de Flix, amb les seves grans rescloses, encara va preveure aquesta navegació. Però els embassaments de Riba-roja i Mequinensa el van acabar de reduir a la simple existència d’uns quants bacs per a travessar el riu.

Els complexos anys de la Dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar contra la legalitat constitucional i, després d’unes curtes vacil·lacions de la Corona i la cúpula militar del país, va instaurar un govern militar, va deixar en suspens la Constitució i va cessar les autoritats representatives del règim parlamentari anterior. Considerada des del prisma de la dinàmica política general del primer terç del segle, la Dictadura apareix com un primer parèntesi antiparlamentari, una espècie de primer acte d’aquesta cadena d’excepcionalitats que culminà amb el triomf del bàndol franquista l’any 1939. L’excepcionalitat creix quan hom considera la Dictadura de Primo de Rivera com un període de calma i d’una certa prosperitat econòmica; una etapa flanquejada, pel davant, per una altra de crisi i violència social i, pel darrere, per un període republicà en què la tensió política i la fractura social foren la nota més general i característica.

D’altra banda, hi ha l’aparent origen català de la Dictadura: fou el capità general de Catalunya qui s’aixecà contra el règim liberal. Entre els principals arguments per a justificar la seva acció, el cap revoltat hi esmentà la necessitat d’aturar l’onada creixent del catalanisme separatista, l’acció criminal que acompanyava la qüestió social i la indefensió de l’opinió sana del país davant l’actuació de la classe política, a la qual associava l’endèmica corrupció caciquista. Primo de Rivera havia conviscut amb l’oligarquia local, sovint amb gent de la mateixa Lliga Regionalista, i fins i tot aquest catalanisme conservador va creure inicialment que la dictadura era l’únic remei per tal d’aturar la crisi. Per afegitó, el nou dictador no s’estigué de recordar com el seu convenciment es començà a perfilar essent capità general de València on, en les seves habituals tertúlies amb els propietaris rurals de la zona, sentia fins i tot vergonya —digué— de ser autoritat. La Dictadura representà més que un simple parèntesi de set anys en la vida espanyola, i no es pot justificar només per la repressió: coincidí amb un període en el qual culminà el fenomenal canvi en la societat catalana. Amb l’inici dels anys trenta es va fer evident que havia canviat fins i tot la composició de la població catalana, la seva distribució sobre el territori, per branques de producció, etc.

Sovint hom comprova com molts historiadors condemnen, d’una manera lineal, val a dir-ho, la Dictadura i el que consideren com “la seva obra”; és evident que ho fan, només, des d’uns apriorismes ideològics referits a l’escala de valors imperant a l’Europa occidental pels anys quaranta. A vegades ha calgut explicitar a aquests autors que el creixement econòmic i la dinamització social que s’observen durant aquest període no es deuen als beneficis d’aquest règim dictatorial sinó a l’estímul d’una conjuntura internacional molt favorable. De fet, d’allò que no s’adonen aquests historiadors tan moralitzants i condemnatoris és que a Espanya va succeir una cosa similar al que s’esdevingué en d’altres bandes del sud i l’est europeu. El cop de força antiparlamentari va ser, inicialment, tot el repressiu i desmobilitzador que calia que fos. El mínim acord social sancionador, indispensable per a evitar d’instaurar-se mitjançant un bany de sang, es va poder trobar en el simple fet de produir-se: en funció de convertir-se en l’antídot contra la crisi d’autoritat que impossibilitava casar els interessos que identificaven els diversos sectors de l’oligarquia del país; uns interessos que l’impacte de la Gran Guerra havia fet més i més divergents. Al Directori Militar instaurat després del cop del 13 de setembre, li va ser suficient això; fins i tot va poder acabar (entre el 1925 i el 1927) solucionant aquest gran focus desestabilitzador de la política interior que havia representat la intervenció al Marroc.

Després d’aquest gran consens inicial, però, a un tipus de dictadura com la instaurada per Primo de Rivera a Espanya, li restaven pocs camins a seguir. De fet, podia persistir en l’excepcionalitat militaritzada, demostrant a l’opinió interior i internacional que darrere el cop inicial no hi havia cap projecte de futur. Existia la possibilitat de considerar l’esforç inicial com l’inici d’un procés que havia de esembocar en un ordre nou (de tipus mussolinià); però aquí calia tenir en compte l’element humà i institucional primigeni, i a Espanya aquest element només existia en comptadíssimes àrees. Quedava, finalment, el camí del mig. Primo de Rivera l’escollí, i va optar per mantenir una situació d’excepcionalitat i cercar la manera de sancionar-la creant un joc polític nou d’inspiració liberal inequívoca: el vertebrat al voltant de la Unión Patriótica, l’Assemblea Nacional Consultiva del 1927, d’una certa opció electoral i una representació parlamentària amb una relativa capacitat sancionadora, d’un avantprojecte de constitució (1929), etc.

Aquest híbrid de dictadura i règim liberal va acabar per no satisfer ningú. De fet, aviat va reobrir el buit que pretengué omplir al principi. D’aquesta manera va reactivar la reflexió i la consegüent confrontació de projectes sobre el camí que havia de seguir el país per a sortir de la crisi que oficialment l’afectava des del 1898. És en aquest sentit que la Dictadura va servir de caixa de ressonància i reactualització de tota una sèrie de reflexions que acabaren constituint el bagatge doctrinal i estratègic amb el qual el país acarà la imminent experiència republicana. Efectivament, la Segona República va ser coneguda com el règim “dels professors” o “dels intel·lectuals”, expressant d’aquesta manera la força que hi tingueren aquests elements generadors de projectes i altres opcions intel·lectuals. La Dictadura, que acabà el 28 de gener de 1930, va ajudar molt a prestigiar aquests protagonistes socials, a donar ressonància real a les seves construccions ideals, atès el caràcter repressiu de les activitats catalanistes, associatives, intel·lectuals, professionals i fins i tot universitàries. El pes i la transcendència obtinguda pel rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, en el pla internacional i interior, en constitueix una espècie de síntesi.

Aquestes reflexions intel·lectuals van tenir dos grans centres d’interès. Un de general i que participava de la inquietud intel·lectual europea per fer casar les bases culturals liberals i vuitcentistes amb l’eclosió de la nova societat de masses de la postguerra. En aquest camp sobresortien les reflexions d’Ortega y Gasset: el replegament pessimista implícit a la España invertebrada i l’intent de reivindicar l’acció aristocratitzant de la intel·lectualitat de la posterior La Rebelión de las masas (1930). Des d’una altra opció ideal, però dins la mateixa òrbita de problemes, Gabriel Alomar el 1920 publicà La política idealista, reflex de la seva preocupació per “emancipar la massa” i salvar l’abisme obert entre el règim polític i l’existència de la nació. L’altre focus de pensament, més d’aplicació, el van configurar les múltiples reflexions sobre el tema genèric del fracàs de la societat espanyola per assolir un grau acceptable de modernització econòmica i política; per exemple, amb els llibres de Luís Araquistain, España en el crisol —reactualitzat després a El ocaso de un régimen (1930)—, el d’Álvaro de Albornoz, El temperamento español, la democracia y la libertad o, entre d’altres, el de Marcel·lí Domingo intitulat ¿Qué es España? (1921). A mig camí d’un i altre grup, durant la Dictadura va sobresortir l’obra doctrinal i l’actuació de promoció i mecenatge cultural de Francesc Cambó; els seus llibres del 1924 Visions d’Orient i Entorn del feixisme italià només podien ser presos com una reflexió documentada del marc internacional. Aquest marc havia de plantejar les possibilitats de sortida política de la crisi espanyola.

En el transcurs de la Dictadura, aquestes reflexions contrastaven sovint amb la realitat de la persecució que va patir la cultura i el món institucional català orquestrat per l’anterior Mancomunitat de Catalunya. L’homenatge de la intel·lectualitat castellana a la llengua i cultura catalanes del 1924 va ser continuat per l’exposició del llibre català feta a Madrid el 1927 i, al març del 1930, per l’homenatge dels intel·lectuals catalans als seus corresponents castellans realitzat a Barcelona i altres parts de Catalunya. Aquests contactes, avalats pels que habitualment es mantenien a la madrilenya Residencia de Estudiantes de la Institución Libre de Enseñanza entre els membres de l’anomenada Generació del 14 o la del 27, i també a la Residència d’Estudiants que el mallorquí Miquel Ferrà animava a Barcelona, van ajudar molt a fer que les reflexions sobre el cas català s’inserissin en el debat intel·lectual i polític espanyol del final dels anys vint.

A la sortida de la Dictadura, en l’àmbit català es va debatre força aquesta aproximació genèrica al lloc que Catalunya havia de jugar en la sortida de la crisi del país, en la nova fase constituent que tothom veia com a imprescindible. Hi havia el fet inqüestionable del protagonisme del món català en la lluita contra el règim de Primo de Rivera: el cop de força antidictatorial més espectacular va ser protagonitzat per Francesc Macià i el seu grup de voluntaris, en l’intent avortat d’assalt a l’Estat espanyol partint de la localitat pirinenca de Prats de Molló (1926). Igualment va ser a València que va fracassar, el 1929, l’intent de derrocar la Dictadura protagonitzat per José Sánchez Guerra, espectacular per la rellevància de qui el realitzava.

Entre les opcions més debatudes hi havia la que el 1930 Francesc Cambó expressà sota el títol de Per la Concòrdia. El llibre recollia el cos central d’una conferència celebrada a l’Associació Catalanista de la Barceloneta al gener del 1923; de fel, però, ja havia circulat clandestinament durant la Dictadura i havia tingut alguna primera versió fora del país. Cambó hi proposava una solució hispànica que abastés tota la península, incloent-hi Portugal, i que no pogués representar la imposició d’un element (tradicionalment el castellà) sobre els altres; també hi expressava la renúncia de la intransigència catalana a una solució radical que mai no podria ser acceptada per la política espanyola. Però, a banda d’aquesta, les opcions es multiplicaren; Bofill i Mates publicà L’altra concòrdia. Per una revisió del problema català: la solució liberal i democràtica (1930), per tal de reivindicar la idea que qualsevol canvi només podria realitzar-se paral·lelament a la transformació democràtica del règim.

A la sortida de la Dictadura, doncs, el debat polític, institucional i cultural català era molt intens i afectava els principals aspectes de la vida col·lectiva del país. Però amb aquesta intensitat i extensió, de fet només afectava Catalunya. El País Valencià en restava força lluny, tot i que s’estava produint una important reorganització del moviment obrer i de l’heterogeni món republicà. Destaquen, en aquest darrer camp, l’activisme de gent com el redactor en cap d’”El Pueblo” i vell militant blasquista, Vicent Marco i Miranda. El 1930, diverses manifestacions ciutadanes, convocades en demanda d’amnistia per als presos polítics i socials, representaven una bona prova que l’entramat social i institucional valencià es trobava en procés de transformació.

A les illes Balears, especialment a Mallorca, les accions eren encara més individuals i testimonials. La vida col·lectiva, sobretot la política, estava fortament determinada pels estímuls que li venien de fora. El 1930, la reorganització de les esquerres (a partir del mes de juliol en el Partit Republicà Federal de Mallorca, amb figures ascendents com Emili Darder i Cànaves) va dependre de l’impuls reorganitzatiu de les forces polítiques republicanes estatals: en concret, del Partit Radical de Lerroux i de l’Acción Republicana d’Azaña.

Les diverses dinàmiques polítiques als Països Catalans

Hi ha un fet que permet sintetitzar i fins un cert punt valorar les diferències d’intensitat que s’aprecien entre la dinàmica catalana i la de la resta dels Països Catalans. Es tracta dels diferents graus d’intensitat que a la darreria del primer terç del segle XX havia assolit el procés de catalanització de la societat en cadascun d’aquests països. En les planes anteriors s’ha assajat de simplificar una dinàmica que sense renunciar a la necessitat d’integrar les diversitats, les arítmies i les línies de fractura, centrés el lector en un eix explicatiu assimilable al que s’aplica a l’anàlisi de les àrees circumdants. És el que assenyala la configuració d’una àrea que en el pla cultural esdevé progressivament oberta; econòmicament cada cop més diversificada, urbanitzada, institucionalitzada, determinada per l’accés de les masses a tots els àmbits de la vida col·lectiva; i, finalment, amb una clara erosió no mancada de tota mena de violències, de les formes de vida més tradicionals.

Hom ha anat veient com el catalanisme, en tota la seva complexitat política, cultural, associativa i institucional (inclosa l’“obra de govern”), s’havia anat adaptant a aquests canvis i n’havia ofert una interpretació pròpia. De fet, la seva evolució com a corrent coincidia amb els ritmes a través dels quals es consolidà la moderna societat de masses a Catalunya. S’ha vist com el catalanisme es plantejava els grans temes de l’època i intervenia de ple en la dinàmica general de la societat. Va representar també una de les formes de trencar a les ciutats l’exclusivitat del sucursalisme polític tradicional; va presentar una alternativa coherent a la crisi de l’estat de la Restauració; influí en totes les esferes de la sociabilitat catalana del període, sense oblidar tampoc el moviment obrer; va intervenir en la nova mobilització de la dona i de la joventut; influí centralment en l’elaboració cultural i educativa local fins a l’extrem que, en acabar aquest període, ja es publicava més en català que en castellà; en conseqüència, la seva presència a la premsa, el nou mitjà de comunicació de masses, fou notable i afectà tots els camps de la moderna especialització periodística.

A Catalunya, a la darreria del primer terç del segle XX, la societat assolí un grau de catalanització remarcable i inqüestionable. En qualsevol cas, no té ni punt de comparació amb el que s’aconseguí en els altres àmbits dels Països Catalans. Així, doncs, es pot concloure que, tot i l’existència de ritmes, problemàtiques i solucions similars, tot i la presència arreu d’un sentiment nacional que explicita un cert grau d’especificitat sentida i compartida socialment, el primer terç del segle comportà tanmateix un grau de diferenciació impossible d’amagar. En conseqüència, cal preguntar-se per què en un lloc ha pogut consumar-se un cert grau de catalanització de la societat i en canvi, en altres, aquests signes d’identitat no van superar la resistència de grups reduïts o fins i tot d’unes poques persones molt convençudes.

L’explicació d’aquesta disjuntiva mai no podrà ésser ni lineal ni senzilla. Tampoc no és possible limitar-la a la consideració dels problemes que afecten exclusivament aquests anys en qüestió. És evident que hi havia elements que provenien del passat vuitcentista, sense la consideració dels quals se’ns faria impossible entendre els diferents graus que assolí aquest procés de catalanització de la societat durant el primer terç del segle XX. En aquest sentit, fou notable la incidència, la pluralitat i el grau d’institucionalització aconseguida per la Renaixença; complementàriament, la major o menor solidesa d’aquest corrent d’afirmació cultural i lingüístic havia permès la consolidació d’un sector intel·lectual que a la llarga havia de configurar el vehicle catalanitzador més poderós. Al costat d’aquest element, hi havia la presència del sentiment diferencial i d’oposició a la voluntat centralitzadora estatal en moviments populars amb tant poder de convocatòria com havien estat el carlisme i el federalisme. Finalment, també fou remarcable l’impuls institucionalitzador que afectà especialment Catalunya durant l’etapa de la Restauració. Es tractà d’un esforç normalitzador present en tots els àmbits de la vida pública, des del folklore i l’excursionisme al cant coral, de la taquigrafia al món econòmic, al geogràfic o al de les diferents professions, etc. Aquest conjunt d’institucions noves o remodelades tardà a prendre un sentit de resistència i intentà de suplir un aparell estatal modern i eficaç que no arribava de la capital; en aquest sentit hi va haver un gruix important de professionals liberals, sensible a la reivindicació regionalista, i que, d’aquesta manera, acompanyaren de manera natural la intel·lectualitat local en la seva tasca catalanitzadora. Tot plegat, elements poderosos i de gran repercussió que es desenvoluparen a Catalunya i ben poc o gens a la resta dels Països Catalans.

Ja a l’arrencada del segle XX, el catalanisme inicià el lent i dificultós camí de l’actuació políticoelectoral: un altre element amb gran capacitat socialitzadora d’un corrent o moviment qualsevol. Sovint s’ha retret que la gent afectada per aquesta actuació electoral va ser molt poca i que, per tant, hom pot opinar que la repercussió real del catalanisme en el si de la societat catalana fou molt menor del que pretengué la història oficial del corrent. Res, però, de més equivocat. Votat o no (la participació electoral global tampoc no va ser gaire elevada, en una societat voltada de conflictes molt radicalitzats), sobretot a partir de la Gran Guerra, el catalanisme va ser un tema polític indiscutible i, per activa i per passiva, va centrar el debat públic català del període. En aquest sentit, la veritable catalanització de la societat catalana es va produir en contacte amb totes aquestes transformacions que estaven infantant la moderna societat urbana i de masses. A l’interior de la mateixa Catalunya hi havia un ritme sensiblement diferent en aquesta catalanització i un progressiu allunyament entre la societat més genuïnament urbana i la que presentava un caire més rural i tradicional.

Tant a les illes Balears com al País Valencià, tot i les diferències internes entre una i altra, aquella societat més tradicional i rural tenia un pes determinant en la configuració de les seves societats i en la presència d’unes conductes molt concretes. Al País Valencià, per exemple, la reducció de la industrialització i un lent desenvolupament del món urbà modern van anar reproduint una divisió traumàtica de la societat en dos grans blocs: d’una banda, una oligarquia local molt tancada que fonamentava el seu poder en l’horta i els cítrics, i que aprofitava la Restauració per a impedir el canvi i l’aparició de formes noves de sociabilitat que s’escapessin a aquest control tradicional; de l’altra, una amalgama de classes populars de la qual era difícil sortir-ne, atès que l’oligarquia frustrava l’aparició d’una diversificació social, política i institucional moderna: petita burgesia, proletariat dispers i jornalers empesos a una permanent actuació de resistència.

Als intel·lectuals i als professionals d’aquestes zones, els responsables d’una hipotètica nacionalització, els quedaven poques opcions. Sovint, la més normal era la fugida, l’anada cap a la capital de l’Estat (una manera habitual de promoció social, molt lligada a l’activitat política), cap a Barcelona o cap a l’estranger. En cas contrari, les úniques possibilitats de què disposaven era el treball en institucions, que de fet constituïen, la majoria de les vegades, veritables delegacions del poder central a la localitat o la província. Amb aquest tipus de situacions, s’entén que la militància catalanista esdevingués una actuació testimonial i resistencialista i, per tant, amb molt poca capacitat de penetració social.