Taber Mons Barcinonensis, J.Rubió, 1927.
SPADB
La discussió sorgida arran de la proposta de Joan Rubió i Bellver per a la sistematització de la zona situada entorn de la catedral de Barcelona i delimitada per l’avinguda de la Catedral, el carrer del Bisbe, el carrer de Jaume I i la Via Laietana, és representativa de com es volia abordar la restauració dels edificis de valor històric. Aquesta proposta va ser defensada pel mateix Rubió en el seu llibre Taber mons Barcinonensis. Observaciones escritas después de la exposición pública de las “Visiones” del Táber en el Claustro de la Catedral, editat l’any 1927. El llibre, tal com indica el seu subtítol, és una peça de la polèmica suscitada per la proposta que Rubió, aleshores arquitecte de la diputació de Barcelona, va expressar en unes magnes perspectives, les quals foren exposades al públic als claustres de la catedral el mateix any 1927. En l’exposició, Rubió plantejava tres tipus de coses: en primer lloc, netejar la zona a base d’enderrocar els edificis sense valor històric i arquitectònic, a fi de possibilitar una visió completa i lliure d’entrebancs dels edificis monumentals; en segon lloc, revalorar els edificis monumentals afegint-los tot allò que, des del seu punt de vista, els faltava perquè aconseguissin tota la seva esplendor; i, finalment, arrodonir l’operació amb un tractament monumentalista dels espais generats pels enderrocs, el qual, de vegades, incloïa la construcció d’edificis nous —alguns de considerables dimensions i emergència— a fi de delimitar i definir els nous àmbits.
L’exposició de les Visiones va aixecar una reacció crítica vivíssima al llarg de la qual Carles Riba, Joaquim Folch i Torres, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Valls i Taberner, Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Mates, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, Bonaventura Bassegoda i Amigó, Josep Maria de Sagarra i molts d’altres personatges del moment llançaren durs atacs contra la proposta de Rubió. La publicació del Taber mons Barcinonensis constitueix la resposta, també duríssima i aïrada, de Rubió contra els seus detractors.
La polèmica sobre la remodelació del mont Tàber té components ben precisos. El tema no era nou, sinó que apareixia plantejat des del moment en què, a partir del pla de reforma de Baixeras, s’havien posat en marxa les obertures de la Via Laietana i de l’avinguda de la Catedral, les quals tocaven el nucli monumental dels entorns de la catedral i deixaven plantejat el tema de donar una façana a aquest nucli. Rubió volia abordar aquest problema, sobre el qual ja s’havien produït altres propostes més o menys globals. Ara bé, la seva proposició tenia unes connotacions polítiques i unes bases teòriques i disciplinàries que la feien difícilment acceptable en el moment en què es va produir.
Des del punt de vista polític, el treball de Rubió apareixia com una proposta oficial afavorida per l’aparell administratiu de la Dictadura, i per això es convertí en blanc dels atacs de l’oposició catalanista. Des del punt de vista estrictament disciplinari, Rubió partia d’unes bases teòriques que trobaven el seu origen en les idees que Viollet-le-Duc havia exposat, a mitjan segle XIX, en el seu Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XIe. au XVIIe. siècle. Segons la concepció violletiana, l’estil és una cosa objectiva i, per tant, transmissible i, en conseqüència, el restaurador en conèixer les raons profundes de l’estil de l’edifici que ha de restaurar pot afrontar la restauració equipat amb el mateix bagatge intel·lectual i, per tant, amb la mateixa autoritat que l’autor pretèrit d’aquella arquitectura. Pot, per tant, amb tot el dret, millorar i acabar l’edifici i adaptar-lo a les expectatives i necessitats del moment present.
Aquesta concepció del que ha de ser la restauració implica, en el fons, una concepció antiarqueològica del treball de restauració en la qual les dades documentals i les restes concretes presents a l’edifici poden ser menystingudes si no concorden amb allò que, abstractament, és considerat com a trets essencials i purs de l’estil. No són estranys, per tant, els sorprenents afegitons d’agulles i cobertes que Rubió dibuixà sobre els edificis gòtics del Tàber, ja que aquests elements constituïen aportacions que, d’acord amb una concepció del gòtic directament sorgida del Dictionnaire, havien de completar la goticitat dels monuments medievals barcelonins.
D’altra banda, l’operació proposada per Rubió es basava en la idea que la ciutat havia de venir regulada i presidida pels grans edificis públics i monumentals gràcies a un’adequat sistema de perspectives i d’espais públics que permetessin de fer-los visibles, en magnifiquessin la bellesa i grandiositat i els destaquessin de tota la resta dels edificis.
Els opositors a Rubió esgrimien arguments també prou coneguts. Pel que fa als monuments, a les restes del passat, reivindicaven que, per sobre d’esquematismes i purismes estilístics, s’havien de respectar les particularitats dels edificis a restaurar. En aquest nivell les crítiques s’adreçaren insistentment contra un aspecte ben vulnerable de les Visiones: els imaginatius i poc afortunats acabats, fletxes i cobertes amb què Rubió pretenia completar els edificis monumentals del mont Tàber. La façana nova de la catedral fou posada com a exemple d’allò que no s’havia de fer per a atacar les seves propostes.
D’altra banda, i és aquí on els retrets van ser, potser, més incisius, els detractors de Rubió criticaven durament l’operació de renovació urbana que hi havia darrere de les Visiones. El valor de l’anomenat “barri gòtic” i la seva entitat d’únic marc possible, és a dir, històricament i visualment justificat, per als edificis monumentals del Tàber, foren esgrimits amb tota força i, sens dubte, amb el suport teòric de l’obra de Camillo Sitte —d’altra banda, ben coneguda per Rubió—. Uns atacs que, pel que es pot entreveure en llegir el Taber mons Barcinonensis, semblaren deixar perplex Rubió, el qual negà en rodó que la seva proposta destruís un suposat barri gòtic, per a ell inexistent. En totes aquestes crítiques pervivia la sensibilitat envers les restes del passat que va saber desvetllar John Ruskin a mitjan segle XIX, la voluntat de respectar els edificis i els conjunts històrics i mantenir-los lliures d’intervencions que els poguessin desvirtuar.
Les dures crítiques a les “Visiones” expressen la davallada d’unes concepcions violletianes que havien estat una de les bases més sòlides de les generacions d’arquitectes —i de restauradors— de l’últim terç del segle XIX i de la generació del modernisme. A més, fan entreveure, també, una visió més complexa de la ciutat, on la qualitat del teixit antic no apareix oposat a la racionalitat i bellesa del nou sinó com el seu complementari, i on el valor de monument ja no s’assigna tan sols a peces aïllades i exemplars sinó que s’atribueix fonamentalment a conjunts urbans consolidats, els quals apareixen com a fites que projecten la memòria de la ciutat antiga en una ciutat en ple procés de modernització.