Treballadors d’una possessió mallorquina, s.d.
AB
El món rural mallorquí dels primers trenta anys del segle XX estava immergit en una etapa de grans transformacions en l’estructura de la propietat. Aquestes transformacions es manifestaren en l’accés dels jornalers a la propietat i en la consolidació d’una classe pagesa de petits propietaris. Els canvis ja s’havien iniciat a les darreres dècades del segle anterior.
El sistema general de venda de parcel·les fou l’establiment a cens: aquest consistia en el pagament d’una quantitat d’entrada, i la resta es constituïa com una hipoteca sobre la terra que representava un interès anual, el cens. L’establiment a cens no fou tan sols un préstec hipotecari, perquè subsistiren algunes obligacions envers el senyor.
Recollida de l’ametlla, Mallorca, J.Pons, c. 1928.
AAPM
L’establiment fou, per la seva amplitud, de gran transcendència i importància, pel fet que permeté que cada pagès accedís a la propietat de la terra, a costa, però, de pagar un preu que comportà grans sacrificis. No per altra raó, autors com Jean Bisson han vist en aquest enorme sacrifici l’explicació de l’actitud obstinada que els pagesos mallorquins mostraven cap al seu tros. Però les conseqüències de l’establiment no es limitaren al canvi en la distribució del sòl; també comportà una profunda transformació del paisatge rural mallorquí, perquè les parcel·lacions foren seguides generalment per la plantació de la vinya als voltants del 1880 i després de l’ametller. Aquesta transformació fou possible per la plena integració de Mallorca al mercat mundial, a través de la comercialització del que hom anomena habitualment conreus colonials: principalment, la vinya, l’ametller, l’albercoquer, la figuera.
Sense cap dubte, fou la vinya —que s’expandí en les darreres dècades de la passada centúria— el conreu que més efectes tingué sobre l’economia i l’estructura agrària de la societat illenca. La crisi que hi produí la fil·loxera no fou sinó el detonant que posà de manifest la realitat d’unes estructures productives inadequades.
És sabut que els alts preus del vi entre el 1878 i el 1891 foren la causa de l’expansió de la superfície de conreu vitícola, que s’aproximà a les 30 000 hectàrees al final de la dècada dels vuitanta. Aquesta expansió es basà en un únic criteri: aconseguir un volum de producció màxima que permetés aprofitar a curt termini la crisi que travessava la viticultura francesa, sense tenir en compte el perfeccionament de les tècniques de producció i elaboració del vi, l’elevat cost de les tarifes ferroviàries, o la recerca de mercats alternatius al francès.
Sequer de figues, Mallorca, J.Pons, c. 1928.
AAPM
L’única solució possible a la desfeta del cultiu arran de la invasió de la fil·loxera fou la replantació amb cep americà, amb la qual cosa la vinya experimentà un nou boom els anys vint del present segle, sense arribar mai, però, a les xifres assolides al segle XIX. La reconstitució es produí lentament, passant de les 3 350 hectàrees del 1903 a les 8 826 del 1928, moment en què la corba s’invertí progressivament. Els anys de més gran augment de la producció vitícola coincidiren amb els de la consolidació de l’associacionisme en el camp de la viticultura. D’aquesta època són la fundació i consolidació del Celler Cooperatiu de Felanitx i el de Manacor, a la primera i segona dècada del segle XX. L’ametller fou el cultiu alternatiu a la vinya, i així ho expressà A. Massanet l’any 1906: “… se han lanzado a la plantación de almendros y hoy es sin duda su fruto la cosecha más importante de esta provincia…” L’any 1860 ocupava unes 5 314 ha i s’expansionà i afermà durant els darrers anys del segle XIX i les primeres dècades del XX: el 1920 ocupava 26 750 ha. L’ametlla constituí el principal producte de les exportacions agràries, amb destinació als mercats d’Anglaterra, França i Alemanya. Sota l’estímul del comerç europeu, s’incrementaren els conreus de l’albercoc, la figuera i el garrofer.
Deixant de banda els anomenats conreus colonials, l’agricultura de l’illa es caracteritzava per un model de producció autònom en el qual hom es limitava al cercle tancat de l’economia regional. Això significa que la producció estava orientada cap a l’autoabastament i els excedents alimentaven el mercat intern creat per la demanda de les ciutats i pobles de l’illa. En conjunt, l’agricultura illenca no es basava en el treball intensiu de la terra, sinó que exigia una dedicació discontínua, lligada als cicles naturals dels conreus. Això feia que el pagès tingués uns intercicles de menor activitat que eren aprofitats per a fer feines complementàries no relacionades amb la seva propietat.
Els excedents de mà d’obra que podia generar aquest model de productivitat de l’agricultura, en els moments de crisi econòmica (la fil·loxera al final del segle XIX) o bé d’alt creixement absolut de la població, alimentaven uns moviments migratoris de l’illa cap a indrets amb més possibilitats econòmiques. Així, fou freqüent l’emigració cap a Amèrica Llatina o Algèria.