Un món laboral que canvia

L’evolució dels oficis tradicionals és un dels elements que mostren més clarament la profunda transformació que Catalunya ha viscut en els darrers cent cinquanta anys. La desaparició d’oficis en uns casos, la readaptació en altres, palesa, grosso modo, el canvi del sistema productiu, els nous tipus d’organització del treball, les noves relacions que s’establien entre productors i consumidors, la transformació de l’utillatge, l’entrada i la implantació, en alguns casos massiva, de la tecnologia industrial estrangera. Durant els anys vint, per exemple, la introducció de les panificadores industrials va comportar una transformació de les tècniques i dels usos tradicionals de l’ofici de forner i, des dels anys de principi de segle, s’anaren creant múltiples activitats que van esdevenir oficis nous, com ara mecànics, xofers, lampistes, telefonistes, etc.

En aquest apropament al que fou el món dels treballadors i dels oficis també s’ha de tenir ben present tot allò que fa referència a la consideració o el valor del treball en el si de la societat catalana en la qual, com ja molt significativament explicitava Antoni de Capmany a la darreria del segle divuit, els costums populars “…han estat sempre fundats en el treball i en l’economia domèstica, tant és així que en un dels primers llibres que els infants del Principat llegeixen a les escoles, després de les sentències cristianes i morals, hom només els inculca les que ensenyen la gran utilitat que reporta als homes i a les famílies l’aplicació al treball i a la indústria. Aquestes idees antigament degueren ésser generals i familiars entre els catalans, puix que en elles es fonamentava en gran part la moral pública; hom hi representa el treball com la principal de les virtuts cíviques, i hom hi redueix els preceptes a aforismes nacionals”. En aquest sentit, el refranyer és molt explícit: “Qui té ofici, té benefici”, “Qui té ofici, té pa”, “Home de molts oficis, pobre segur”, “Home de molts oficis, de pocs servicis”, “Home de molts oficis mestre de res”. Com es pot observar, el fet de no tenir un ofici o tenir-ne molts, sinònim de cap, en la societat pre-industrial catalana era motiu suficient de desconsideració, situació que, en part, continua present en la vida quotidiana actual.

Els factors materials del canvi tecnològic i dels sistemes de producció

Les tres primeres dècades del segle es caracteritzaren per la consolidació i la disseminació, en molts indrets, del procés d’industrialització iniciat al començament del segle XIX. A part dels factors socials i econòmics implicats en tot procés industrialitzador (segmentació i diferenciació social, creixement urbà i demogràfic, immigració, nous mitjans de transport i de comunicació, etc.), hi havia també alguns aspectes materials i tecnològics que van significar el capgirament radical de la cultura tècnica i productiva tradicional. Entre aquests diversos factors destaca la implantació de l’energia elèctrica i la construcció de les primeres centrals hidroelèctriques. L’electricitat, alhora que arraconà els quinqués i els llums de gas, alliberà la producció de les servituds característiques dels vapors, que concentraven en un únic element motriu el sistema d’embarrats, l’energia que movia les màquines dins les factories. Així mateix, també superà les limitacions de localització i irregularitat de la força hidràulica aprofitada tradicionalment en les conques fluvials mitjançant molins i turbines.

El motor elèctric i la seva gran versatilitat d’aplicacions va permetre descentralitzar i mecanitzar les més diverses activitats. La irrupció i l’aplicació de les màquines-eines elèctriques (serres, perforadores, fresadores, bobinadores, torns, etc.) foren i representaren per a molts oficis una veritable mutació. La primacia de la mà, de la força muscular i de les eines en els processos de manufacturació es veié subvertida i optimitzada per la nova maquinària; la producció s’inserí en uns altres paràmetres de valoració amb relació a la rendibilitat del treball. Una altra de les conseqüències d’aquesta transformació fou l’alteració de les característiques del treball artesanal, en el qual un aprenent i un operari adquirien el ple domini de la totalitat de l’ofici mitjançant la transmissió oral i gestual, i la realització de les diverses fases i facetes de la producció. La implantació de les màquines-eines dins el sistema productiu dels oficis artesanals comportà la modificació o desvirtuadó de la manera de fer proverbial de la gent d’ofici i va generar sovint la fragmentació i l’especialització de les tasques a cometre.

També van aparèixer i es van generalitzar els materials i els accessoris semifabricats (perfils, bigues, pilars, filats metàl·lics, plaques de fibrociment, elements ceràmics, reblons, etc.) subministrats per les grans indústries transformadores. L’extensió i l’ús d’aquests nous productes significaren per a molts oficis (ferrers, fusters, paletes, etc.) un canvi en els sistemes de treball i molt sovint també la pèrdua de tècniques i maneres de fer tradicionals quant a la manipulació i el tractament de les matèries. És des d’aquesta òptica i sentit, a partir d’aquests nous materials i mitjans constructius, com s’ha de valorar en certa mesura la gran aportació que realitzaren els arquitectes, constructors i artesans de l’època modernista.

Igualment proliferaren les exposicions, els certàmens i les fires d’àmbit local o comarcal de productes agrícoles i industrials. Sorgides a partir de l’impuls de l’Exposició Universal del 1888 i de la consolidació, l’any 1920, de la Fira de Mostres de Barcelona, aquestes manifestacions, ultra el seu caràcter econòmic, amb les seves novetats foren els canals i les finestres que afavoriren els canvis de mentalitat dels artesans i els afrontaren amb el cruel paradigma d’adaptar-se o desaparèixer. Tanmateix, no foren únicament la tecnologia i els sistemes de producció els que caracteritzaven aquest període, sinó també l’aparició d’un nou sector social, el dels obrers.

La nova presència obrera

Població obrera a Catalunya. 1920.

El creixement de la població obrera en el primer terç del segle XX fou clar i net, fins al punt d’aparèixer com un dels trets identificadors d’una Catalunya nova i industrial. Entre el 1877 i el 1900 el nombre de treballadors passà de 240 000 a 290 000, és a dir, va créixer un 20%, molt més que no pas l’increment del 12% experimentat per la població total. Després, el 1930, el nombre d’obrers augmentà espectacularment i arribaren a ser uns 580 000, amb un creixement respecte del 1900 del 100%, mentre que l’increment del conjunt de la població havia estat sols —i era molt— del 42%. En definitiva, la població obrera catalana havia passat de representar el 14 o 15% del total de la població en 1877-1900 al 21% el 1930.

*1920	Barcelona	Girona	Tarragona	Lleida	Total
tèxtil	159 828	5 306	2 152	622	167 908
confecció	17 817	2 638	2 871	1 076	24 402
metall	40 945	1 694	1 941	963	45 543
construcció	36 387	2 579	3 778	1 928	44 872
fusta i suro	20 954	8 861	2 351	867	33 033
transports	17 373	3 098	3 490	1 386	25 347

Aquest increment, però, no fou regular: el salt fonamental es produí en 1915-20, en els anys de la Primera Guerra Mundial, en què s’assolí ja el mig milió de treballadors, que representaven, el 1920, el 22,5% del total de la població catalana, i tendien a concentrar-se a les comarques del voltant de Barcelona. Fora d’aquesta zona, les xifres eren relativament estables i petites: 30 000 treballadors a les comarques de Girona i Tarragona, i 14 000 a les de Lleida. El 1920, les comarques amb un major nombre d’obrers eren:

comarca	habitants	obrers	% sobre total d’obrers
Barcelonès	770 281	277 567	52,9
Vallès Occ.	103 822	31 610	6,0
Bages	77 460	23 795	4,5
Maresme	84 301	18 205	3,5
Osona	64 552	10 745	2,0
Baix Llobregat	55 671	10 070	1,9
Berguedà	33 615	9 415	1,8
Baix Empordà	60 087	9 020	1,7
Total	1 249 789	390 427	74,3

Prop de les tres quartes parts del conjunt dels treballadors residien, doncs, a les comarques assenyalades, comarques que agrupaven molt poc més de la meitat del total de la població catalana. Per sectors professionals, el més nombrós era el tèxtil i, a continuació, molt més enrere, el metall, la construcció, la fusta i els transports.*

D’altra banda, els obrers residien usualment en poblacions socialment complexes i sols en casos excepcionals hi havia municipis exclusivament obrers. A més a més, les concentracions de treballadors eren, fora del cas de Barcelona ciutat, relativament poc importants. En aquesta ciutat, el 1920 s’hi reunien uns 260 000 obrers, quasi el 50% del total de la població treballadora catalana. A continuació, la població amb un major nombre de treballadors ja era Sabadell, amb 13 500. La seguien Terrassa (12 000), Manresa (9 500), Badalona (9 000), Reus (5 300), Mataró (5 000), l’Hospitalet de Llobregat (5 000), Igualada (4 250) i Vilanova i la Geltrú (3 700). Tots aquests llocs foren els caps de fila de la difícil dinàmica del moviment obrer català dels anys vint i trenta. La resta de municipis, amb xifres inferiors, tendien a situar-se a l’entorn dels mil o dos mil treballadors (el 12% del total de la població obrera catalana) o menys encara.

No es tractava, doncs, de nuclis o poblacions exclusivament obreres, a l’estil de les existents, per exemple, a la conca del Ruhr, a Alemanya. A Catalunya les poblacions més industrials no solien superar proporcions obreres de més del 40%. Pel que fa a les comarques, es movien entre un mínim del 15% d’obrers al Baix Empordà i un màxim del 36% al Barcelonès. Les comarques amb més concentració obrera eren el Barcelonès, el Vallès Occidental (30,5%), el Bages (31%), el Berguedà (28%) i, en una zona fronterera, el Maresme (21,6%). Els índexs eren baixos al Baix Llobregat (18%), Osona (16,5%) o, com ja s’ha vist, al Baix Empordà (15%).

No ha d’estranyar que fos a l’entorn d’aquests eixos, de les poblacions i comarques aquí destacades, que el moviment obrer polaritzés la seva activitat. En el fons, el 1920 el mapa obrer del segle XIX encara no s’havia alterat gaire. Des de molts punts de vista, la dinàmica de l’obrerisme català continuà establerta entre Barcelona (i el Barcelonès) i la indústria del tèxtil de la conca del Llobregat i la del Ter i de Freser. Potser, dit d’una altra manera, entre l’anarquisme i anarcosindicalisme barceloní i el sindicalisme i anarcosindicalisme del tèxtil. Cal notar, d’altra banda, que el socialisme català, especialment després del 1920, restava arraconat a Reus i una mica al Maresme i Osona, fora d’aquest eix central o marginalment relacionat amb ell. Encara molt més significatiu és que el comunisme dels anys trenta es mogués entre Lleida i Balaguer i Girona i Figueres.

Concentració en empreses de la població obrera

Serveis públics	1/133
Teixit-filat	1/64
Mines	1/60
Ram de l’aigua	1/51
Ceràmica i vidre	1/39
Paper i cartó	1/20

Aparentment i conforme al tòpic, els obrers catalans treballaven en petites i mitjanes empreses. Amb dades globals, en 1920-27, a la província de Barcelona, la proporció patró/obrer tendí a situar-se entre un patró per tretze obrers i 1 per 17 en els sectors industrials, i una proporció patró/obrer molt menor, entre l’ 1 per 2 i 1 per 3, en el comerç. En conjunt, el 1923, a tot Catalunya les proporcions eren, respectivament, 1 per 11 i 1 per 2. Ara bé, darrere d’aquestes proporcions s’amaga una realitat complexa. Així, i per al cas de la província de Barcelona, el 1923 hi havia una sèrie de sectors laborals en els quals la relació patró/obrer era superior a 1/20:

Cal aclarir que dins els serveis públics es comptabilitzava la producció d’aigua, de llum, força i calefacció, els ferrocarrils i els tramvies, els grans transports, les comunicacions i pròpiament els serveis, administratius o no, de dependència estatal. Es poden considerar, per tant, com a sectors més o menys moderns (si s’identifica, erròniament, aquest concepte amb la quantitat d’empreses amb un elevat nombre de treballadors existents), la indústria elèctrica i del gas, el gran transport, les comunicacions, les mines, el tèxtil i el ram de l’aigua. Més enllà resten la construcció (amb la ceràmica i el vidre) i el paper i cartó. Tanmateix, també aquesta llista és un xic enganyosa: els minaires, per exemple, no arribaven a 4 000; els treballadors del paper i cartó eren poc més de 5 000. Es tracta de sectors professionals amb elevats graus de concentració però petits. Cal assenyalar, d’altra banda, l’absència del sector metal·lúrgic: aquí, excepte en el cas d’algunes grans empreses com La Maquinista Terrestre i Marítima o les Construccions Torras, la majoria dels obrers treballaven en petits tallers. En definitiva, les mitjanes globals amb proporcions baixes amaguen l’existència, cada cop més, d’uns quants sectors amb altes xifres de concentració fabril dels obrers. Més encara: una anàlisi més aprofundida mostra que, en el cas de la província de Barcelona, entre 1923 i 1927, mentre que quasi la meitat del total de la població obrera industrial treballava en sectors amb proporcions mitjanes d’1/5, l’altra meitat ho feia en sectors amb proporcions d’1/56.

La mitjana i no tan mitjana empresa era molt nombrosa en la indústria catalana: els obrers o bé treballaven en tallers molt petits o bé ho feien en fàbriques que tendien a comptar, per terme mitjà, amb 56 treballadors. Fora de la província de Barcelona, el pes del tèxtil era aclaparador, per més que també cal considerar les mines, la indústria del paper, la indústria surotapera i poca cosa més. De manera molt aproximada, els sectors més desenvolupats i amb xifres més altes de concentració obrera per empresa representaven el 54% del conjunt de la població obrera no agrícola de la província de Barcelona, el 57% en el cas de Girona i el 23% a Tarragona; a la província de Lleida, potser el 14%.

Atesa la importància del seu volum, cal fer un esment especial del cas de la metal·lúrgia i la siderúrgia. En aquest sector, amb alguna excepció notable ja esmentada, dominava sens dubte el petit taller amb unes relacions de mitjana patró/obrer de l’1/17 el 1923. A Catalunya, doncs, les empreses més grans eren aquelles que superaven els mil treballadors i es trobaven principalment en el tèxtil, això sí, amb alguna excepció que superava la xifra dels 2 000 obrers com és ara Fabra i Coats (també La Maquinista o, en la construcció, com veurem, el Foment d’Obres). De tota manera, la tendència era la de tenir uns 400/500 treballadors, tant en el tèxtil com en el metall, la indústria química, l’elèctrica o la mineria. En el cas dels transports públics, en especial els ferroviaris, només superaven el miler d’obrers les dues companyies d’abast espanyol, la MZA i la Companyia del Nord.

Vells oficis i feines noves

No es tracta de pensar en una Catalunya obrera cada cop amb més grans fàbriques i una proletarització creixent en detriment de la petita empresa i el treball més artesanal i d’ofici. Més aviat el contrari. El característic era la coexistència de situacions distintes: coexistència d’oficis vells i noves feines, coexistència i creixement alhora de tallers i grans fàbriques, aparició d’uns nous sectors de serveis administratius i terciaris que no implicaven necessàriament una reculada dels més antics i tradicionals obrers de coll blanc, contramestres, majordoms, etc.

Paradoxalment potser, el que estava passant era que el prestigi de l’ofici i la feina ben feta augmentava. Ho demostren les abundants referències en les memòries i els textos autobiogràfics de dirigents i militants sindicals a la qualitat professional dels companys retratats. Que la caracterització sigui més o menys exagerada no importa, el que cal destacar és la valoració positiva atribuïda a les habilitats manuals d’un pintor, un manyà, un mecànic, un vidrier, etc. Aquest prestigi renovat tenia molt a veure amb certes formes d’entendre el vell ideal de l’emancipació obrera: es tractava d’aprendre un bon ofici i ser un bon oficial; alhora, assolir un determinat nivell cultural, necessàriament des de l’autodidactisme. Tot aquest prestigi no es limitava al món del petit taller artesanal. També es produïa dins la gran fàbrica i no s’oposava en absolut a l’expansió de noves feines, nous oficis i perfeccionaments tècnics i professionals cada cop més abundants. La voluntat d’ampliació i modernització professional que significà en aquest camp la Mancomunitat no fou sinó una manifestació més del mateix fenomen. Paral·lelament, no es tracta només de pensar en l’existència d’una Catalunya obrera, una Catalunya pagesa, una Catalunya industrial, una Catalunya urbana. El més significatiu és justament la interrelació de totes elles, almenys en els àmbits comarcals del Llobregat, el Ter i Freser, i el litoral D’aquesta interrelació precisament sorgia la realitat d’una Catalunya treballadora i obrera que impregnava el teixit social de bona part de la població catalana.

El procés de desaparició i adaptació dels oficis

El folklorista Joan Amades i Gelat, procliu a recollir i atribuir entitat professional i especialitzada a multitud d’ocupacions, inventarià més de set-cents oficis artesanals en la seva magna obra Costumari Català. Aquest recull, de gran interès documental, constitueix un excel·lent mitjà de referència amb relació al tema, malgrat la seva visió pròdiga i un xic desmesurada quant a la qualificació i quantificació de molts dels oficis; algunes de les activitats que ressenya, per exemple les d’aixafaterres, aselador, budeller, etc., es poden valorar i incloure com a feines esporàdiques o puntuals dels oficis de terrisser, llenyataire, carnisser, etc. Un dels encerts de l’exhaustiu recull de Joan Amades és el permetre’ns d’evidenciar com el tombant del segle marca un punt d’inflexió pel que fa a la continuïtat o la transformació de multitud d’activitats ressenyades per ell. Es pot destacar, per exemple, tot el que comportà el trànsit rodat o la popularització dels atuells de cuina de ferro esmaltat en relació amb els oficis anomenats d’adobacossis o estanyapaelles, la feina dels quals consistia a adobar els gibrells i altres atuells de terrissa i les paelles i els perols d’aram, de manera ambulant per les places i els carrers. Davant la magnitud es fa impossible de resseguir fil per randa el periple de cadascun dels oficis inventariats per l’eminent folklorista, i per aquesta raó es ressenyarà de manera general i succinta el procés de desaparició o transformació dels principals oficis en alguns àmbits.

Les ocupacions rurals (pagesos, bosquerols, hortalans, etc.) en les primeres dècades del segle han estat perfectament emmarcades per Jordi Maluquer de Motes, amb relació al que ha estat la història de la societat pagesa tradicional: “El període contemporani ha estat testimoni de la més gran transformació d’ençà de la revolució neolítica. Una societat que vivia d’una manera immediata dels productes vegetals i animals obtinguts directament, o indirectament de la terra, ha abandonat l’activitat principal, per no dir única, de la seva existència per passar a realitzar una sèrie inacabable d’activitats d’un caire absolutament nou. Tant pel que fa a l’ocupació dels homes com, encara més, pel que es refereix al valor de la producció, l’agricultura ha estat arraconada per la industria i els serveis. El sector primari, dominant de forma aclaparadora fins fa relativament poc temps, ha deixat pas als sectors secundari i terciari. El camp s’ha anat buidant en benefici de les aglomeracions que constitueixen els nuclis estratègics de l’actual món industrialitzat”.

La nova estructuració dels diversos sectors productius va ésser possible perquè, paral·lelament a la implantació industrial, dins del mateix sector primari es van produir tot un seguit de transformacions de gran abast. Per una banda es va passar del concepte d’autoabastament i de mercat local a la visió i al concepte de conreu intensiu, amb mercat d’exportació inclòs, com el cas de la patata al Maresme. L’increment de la superfície dedicada al conreu de l’arròs i la taronja al País Valencià, afavorit per l’exportació d’aquest cítric a l’exterior, la posada en marxa de nous canals de regadiu a l’horta de Lleida, l’ús de fertilitzants i adobs químics, de les bombes elèctriques de pouar aigua, com també els múltiples certàmens i les accions de l’Institut Agrícola de Sant Isidre i de les Federacions Agrícoles locals en pro de la millora i l’optimització dels conreus, la ramaderia o les explotacions pròpies de cada comarca, foren alguns dels múltiples factors que començaren a implicar en aquest sector noves tècniques i concepcions productives que transmutaren la manera de fer proverbial i secular del pagès.

Un exponent dels canvis tècnics en aquest període en l’àmbit de la pagesia fou la introducció de les arades Bravant, anomenades de ferro i pala, que representaren un canvi radical i revolucionari en la manera de llaurar. Aquestes, comparades amb les antigues arades romanes, que només trencaven la crosta superficial de la terra, sense donar-li la volta, com l’esmentada Bravant, significaren un progrés qualitatiu i un gran estalvi de temps. Igualment decisiva va ser la introducció dels primers tractors, a les planes de l’Empordà, Osona i l’Horta valenciana, com també la de les primeres segadores mecàniques i les màquines de batre que anunciaren les absoltes de les feixugues i tradicionals feines de segar, ventar i batre, ocupacions que absorbien tota la capacitat de treball de la família pagesa a l’estiu.

La creació de cooperatives agrícoles de producció, transformació i distribució, especialment vitícoles o lleteres, com per exemple la de ramaders del Cadí (la Seu d’Urgell, 1915) destinada a l’elaboració de mantega i formatge, foren altres dels factors que contribuïren a modificar les formes de treball i les actituds de la pagesia.

Les activitats relacionades amb l’explotació dels recursos forestals van ser testimonis, durant les primeres dècades del segle, de l’ocàs i l’extinció de diversos oficis, entre els quals el tradicional ofici de raier. Els embassaments hidroelèctrics, que s’iniciaren a la Noguera Pallaresa amb la construcció de la presa de Talarn els anys deu, seguida poc més tard de la de Camarasa, van significar la fi del descens fluvial de la fusta pel sistema d’enraiament.

A les comarques sureres del Baix Empordà, la Selva i el Gironès, el canvi de segle coincidí amb el moment en què l’ofici de taper es mecanitzà, la qual cosa comportà canvis substancials en el teixit social relacionat amb aquesta activitat. De la divisió de funcions de la producció manual i d’una jerarquia gremial es passà a l’homogeneïtzació i especialització pròpia del proletariat, i de la botiga que concentrava alguns artesans i no tenia més instal·lacions especials que el bullidor, es passà a la concentració en grans edificis projectats per a una major productivitat. L’any 1901 Joan Miquel i Enric Vincke fundaren a Sant Feliu de Guíxols, i amb edificis industrials a Palafrugell, la Societat Miquel i Vincke, una empresa gegantina de més de 1 000 obrers, fet que va comportar que molts dels antics operaris que feien taps a mà en tallers propis es veiessin obligats a canviar de feina o llogar-se a les fàbriques.

Amb la progressiva implantació de l’electricitat i sobretot del gas de cuina, els carboners foren un altre dels oficis relacionats amb el bosc que encetaren el seu declivi. Quant a la davallada d’aquest sector són explícites les memòries de la Cambra de Comerç de Girona amb relació als productes que s’expedien a les diferents estacions de la província. Concretament a Hostalric exportaren l’any 1913 un volum de 4 000 t, i l’any 1924 no arribà a les 500 t.

Entre els oficis relacionats amb el ram de la fusta, l’ofici de carreter és un cas emblemàtic i molt significatiu que evidencia la continuïtat i el procés d’adaptació als canvis i els avenços de l’època. L’aparició de l’automòbil possibilità la reconversió dels obradors de carretería a les primeres indústries de carrosseries de cotxes. Els tallers de Joan Ayats i Casas a Arbúcies, amb el carrossat dels primers Hispano-Suïssa, i després de camions i òmnibus, com també el de Josep Vert a Torroella de Montgrí són molt il·lustratius d’aquesta transició. També cal ressenyar com a molt expressiva la implicació, l’evolució i l’adaptació cap a aquesta nova activitat de diferents oficis. A Arbúcies els antics perolers es reconvertiren en planxistes i els basters en tapissers. Amb la minva del transport de bast i el carro i l’increment del parc automobilístic, cotxers i traginers es veieren arraconats per l’emergència del nou ofici de xofer.

La tornería de fusta fou una altra de les activitats que en aquests anys es mecanitzà. A Torelló i Sant Hilari Sacalm els torners foren agents i testimonis d’un gran canvi, del tradicional tornejat de la fusta a mà amb torn de pedal o de ballesta per l’obrat mecànicament amb torn elèctric.

La transformació dels oficis a la construcció, el metall i els darrers artesans del tèxtil

El trànsit de segle i la primera dècada de l’actual marquen el punt àlgid de l’època modernista amb la memorable generació d’arquitectes, moblistes, pintors, impressors, joiers i artesans (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Homar, Riquer, Casas, Masriera, etc.), que deixaren una empremta inesborrable en la nostra cultura. Aquests arquitectes, artistes i artesans, a diferència del que havia propugnat William Morris, l’inspirador del moviment Arts and Crafts, d’actitud medievalitzant i antimaquinista, no van rebutjar el sistema de producció industrial ni van desestimar les possibilitats creatives i construcives que oferien els nous materials. Aquesta peculiaritat va comportar en el ram de la construcció una paradoxal i contradictòria situació; d’una banda, la revifalla i plenitud de molts oficis tradicionals: vitrallers, ceramistes, esgrafiadors, etc., i, de l’altra banda, la industrialització, davallada o creació de noves activitats i especialitats: encofradors, constructors d’ascensors, instal·ladors de gas, aigua calenta, electricitat, etc.

L’augment del consum del ciment artificial de tipus pòrtland, fabricat a Catalunya a petita escala des del 1850 i en grans quantitats a partir del 1905, per la fàbrica Asland de la Pobla de Lillet, provocà la regressió de l’ús del morter de calç tradicional i en conseqüència dels forns de calç i l’ofici de calciner. El ciment afavorí la introducció de la tècnica del formigó armat i també l’ús de productes prefabricats: revoltons, biguetes, plaques de fibrociment, etc., i juntament amb la gran profusió d’obres públiques del temps de la Mancomunitat va proletaritzar i modificar les maneres tradicionals de fer de paletes i manobres.

En el primer terç de segle s’acomplí la construcció de la nova ciutat de Barcelona i en especial s’arribà a emplenar tota la trama de l’Eixample, com també les expansions i eixamples de la resta de poblacions importants dels Països Catalans. No es tractà només de la construcció d’habitatges, sinó, alhora, de la gran onada d’obres públiques a les ciutats: des de la construcció del metro i la urbanització de Montjuïc en el cas de Barcelona, fins a la renovació de la xarxa de carreteres, ponts, l’ampliació de molts ports o les grans obres que acompanyaren la progressiva implantació de l’electricitat.

La construcció dels habitatges va ser un fet ben significatiu. D’una banda, els promotors —els contractistes d’obres— eren molts i pocs promovien més d’un edifici; a la fi del segle XIX, a Barcelona el 60% dels contractistes sols impulsava la construcció d’un edifici (que responia al model de cinc o sis plantes amb uns 10 habitatges i una inversió d’unes cent mil pessetes); en l’altre extrem, el 13% dels promotors construïa cinc cases. La situació no experimentà canvis excessius després del 1914. Llavors, i malgrat els canvis produïts en la indústria, l’estructura de l’oferta dels nous habitatges continuà molt igual. D’altra banda, l’habitatge continuà en mans dels mestres d’obres i els millors edificis feren ús d’un elevat grau de treball especialitzat: des dels guixaires fins als picapedrers que esculpien la pedra de les façanes o els ferrers que treballaven la forja artística. La construcció d’habitatges, doncs, continuà el regne tradicional de l’ofici, no en una situació regressiva sinó més aviat en expansió. A més a més, la relació entre els mestres d’obres i tota aquella munió de petits contractistes fou cada vegada més intensa. Així, i malgrat el tradicional minifundisme patronal, en la construcció la federació patronal de Barcelona partí justament de l’entesa al juliol del 1900 de contractistes i mestres d’obres, amb el denominat Centre de Contractistes Generals d’Obres i Mestres Paletes de Barcelona, creat per Josep Sabadell, exalcalde del partit conservador de Gràcia, ell mateix contractista, constructor i mestre d’obres.

Tanmateix, els factors nous també arribaren i així es crearen algunes poques grans empreses constructores. Ara bé, durant els anys vint aquestes grans empreses només edificaren l’l% del total dels habitatges. El seu camp d’acció fou un altre: el de les obres públiques i d’enginyeria civil. En especial, el Foment d’Obres i Construccions, fundat el 1900, fonamentà el creixement i l’expansió posterior a partir de la construcció dels molls Espanya, Nou, Balears i de la Pesca (el 1900), més els ports de Sant Feliu de Guíxols (1904), el clavegueram de Barcelona (el 1906), etc. En els anys de la guerra europea i la dècada posterior, el Foment d’Obres s’encarregà tant de la recollida d’escombraries com de la gestió de la dita higiene urbana, i participà en la construcció del metro i les urbanitzacions de Montjuïc. L’empresa, amb la contractació de milers i milers de peons, fou emblemàtica d’aquell nou significat que estava adquirint la construcció.

La gran demanda de productes ceràmics, cairons, totxos, teules, rajoletes, elements ornamentals, tubs de desguassos, etc., generats pel creixement urbà, van provocar el pas cap a la mecanització de múltiples oficis tradicionals relacionats amb la producció d’elements ceràmics. La mecanització de les bòviles, els forns rajolers o els obradors de terrissers, teulers i ceramistes es va iniciar o consolidar a diverses poblacions com Onda, Manises, Castelló, la Bisbal, Esplugues, l’Hospitalet, entre d’altres; la profusió de l’ús de la rajola hidràulica i d’elements de pedra artificial són alguns elements paradigmàtics del canvi quant als materials i les formes de treball tradicionals.

Els oficis metal·lúrgics tradicionals contemplaren la davallada d’activitats que havien tingut una gran significació i importància econòmica, com foren, per exemple, els clavetaires a Ripoll. El treball tradicional de forja dels ferrers entrà en regressió davant les facilitats d’obrar amb productes semifabricats, perfils, xapes, filats, passamans, etc. La reculada del transport fet amb bestiar representà per als ferradors i manescals la disminució de l’activitat i el pòrtic d’una lenta extinció. Ganiveters i ferrers de tall s’hagueren d’enfrontar amb la competència de les eines de tall manufacturades industrialment. Abocats a l’extinció, la reparació i el manteniment de la nova maquinària agrícola foren algunes de les sortides mitjançant les quals aquests artesans enfocaren la seva continuïtat. Igualment la llum elèctrica eclipsà l’ofici de llanterner i els calderers d’aram anaren reculant davant els atuells de llauna i de ferro esmaltat fabricats industrialment.

El sector tèxtil, pioner del procés d’industrialització en el país, gairebé s’havia mecanitzat per complet. Només puntualment i sobretot en zones rurals i allunyades pervivien les ancestrals activitats de filar, teixir o trenar cordes a mà. Les comarques pirinenques (Ripollès, Garrotxa, Cerdanya, Pallars) i les més septentrionals eren, en els primers lustres del segle, els reductes d’aquestes ocupacions emparentades directament amb el neolític. Les imatges fotogràfiques d’aquests oficis i ocupacions tradicionals realitzades els anys vint per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya són testimonis molt vius i eloqüents dels últims corders, filadores, teixidors de llana i cànem, etc.

Els diferents canvis en la moda i la indumentària que se succeïren en les tres primeres dècades del segle, com ara la popularització de la gorra, l’escurçament de les faldilles, la supressió de la tapacotilla i els enagos, etc., provocaren al Maresme i la Garrotxa la regressió dels oficis de puntaire i barretinaire.

L’ofici de corder és, com tants altres oficis tradicionals, un dels que s’anava perdent a l’inici del segle XX. Entre les diverses operacions, una de les més característiques era la de filar el cànem, que es feia amb una roda de corder.

Aquesta permetia fer els filats necessaris d’acord amb les característiques de la corda (gruix, nombre de caps, llargària, etc.). El filador era l’espai i el parament característic del corder o soguer.

L’operació de fer i retorçar els fils o caps requeria d’un considerable espai que, a vegades, arribava als 100 m de llargària. La indústria del cordill havia estat, fins a mitjan segle XIX, una de les fonts de subsistència complementària de l’agricultura de diverses localitats de la Ribera d’Ebre, especialment a Flix.

L’ensenyament i l’estudi etnològic dels oficis tradicionals

La consciència de la pèrdua cultural i patrimonial que representava la progressiva extinció dels oficis tradicionals generà diverses iniciatives i accions entorn d’aquests, provinents de l’àmbit individual, acadèmic i institucional. Prosseguint la valoració i dignificació que feren els modernistes, la generació posterior —a redós de l’ideari noucentista— projectà en els oficis l’encarnació ideal de les virtuts cíviques i morals. Les paraules d’Eugeni d’Ors en lloança dels artesans a l’acte de presentació de l’ Almanac dels Noucentistes (1911) i el següent fragment d’un article d’Antoni Rovira i Virgili són força eloqüents sobre això: “Pocs pobles senten i comprenen com el nostre tot allò que hi ha de lloable i de fort en la menestralia. Els catalans podem tenir «l’obra ben feta» com un ideal de raça. Un bon treballador de les mans, un bon fuster, un bon manyà, un bon pintor, un bon paleta, un bon impressor, poden posar-se, en els rengles de la dignitat humana, al costat dels mercaders, dels advocats, dels enginyers, dels metges i dels fabricants. Fins trobem en els obrers que saben bé llur ofici una notòria superioritat social sobre tot aquell ample sector de les professions liberals que només fa una viu-viu miserable. Si compareu un fadrí ebenista, ferrer o boter, amb tants comerciants escanyolits, amb tants enginyers i arquitectes inactius, amb tants advocats sense plets i amb tants de procuradors magistrons, haureu de reconèixer que és dels primers la superioritat social, la superioritat ètica i la superioritat estètica”. Cal dir que aquesta interpretació de caire idealista i a voltes nostàlgic d’aquests intel·lectuals es realitzava sovint enfrontada i com a contrapunt a les fractures i conflictes socials originats pel maquinisme.

Accions pragmàtiques de l’esmentat ideari foren la creació l’any 1914 de l’Escola del Treball, que si bé era destinada bàsicament al perfeccionament professional d’operaris i contramestres, incidia també en la formació d’oficis com els de fuster i manyà. En el camp de l’ensenyament artístic la Diputació de Barcelona creà al maig del mateix any l’Escola Superior de Bells Oficis, la qual fou suprimida en proclamar-se la Dictadura. També dins el mateix àmbit, el 14 de gener de 1929, per voluntat testamentària del pastisser Agustí Massana i Pujol i amb el suport de l’ajuntament de Barcelona i del Foment de les Arts Decoratives es fundà l’Escola Massana, centre d’ensenyament i conservatori dels oficis artístics i arts sumptuàries.

En l’àmbit acadèmic, l’any 1915 el Dr. Tomàs Carreras i Artau creà, dins de la Universitat de Barcelona l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, un dels objectius del qual era recollir el màxim de material documental i visual relacionat amb les formes de vida, activitats i oficis tradicionals. En el Manual per a recerques d’etnografia de Catalunya, editat per aquesta entitat, en l’apartat referent a les ocupacions i la tecnologia popular es donen les següents orientacions als enquestadors d’oficis manuals: “Doneu informació sobre antics oficis com, per exemple, carnissers, ferrers, corders, espardenyers, cistellers, teixidors, tintorers, carboners, llenyataires, serradors, esclopaires, fusters, terrissers, mestres de cases, picapedrers, basters, pouetaires, adobadors de pells, etc., tenint present d’anotar per a cada un: Descripció i noms de l’obrador i ses parts, de les eines de cada ofici i de les seves operacions o tècnica. Forns de calç, de pega, etc. Descripció dels productes elaborats. Lloc d’on es reben les primeres matèries, i llocs cap a on s’exporten els productes manufacturats. Els treballadors, treballen a casa llur o volten de poble en poble? En el poble, ocupen un barri especial? Com els considera l’altra gent (amb burla o menyspreu, etc.)? La vida que porten. Dites, creences i pràctiques referents a cada ofici i als que l’exerceixen.”

L’acció de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya anà acompanyada de tot un seguit d’iniciatives des d’altres camps i disciplines. Antoni Griera i Gaja i Joan Amades i Gelat des dels àmbits de la lexicografia i el folklore, respectivament, emprengueren la recollida de múltiples vocabularis i materials folklòrics relacionats amb els oficis. Tomàs Raguer i Fossas a Ripoll, l’any 1919 fundà el Museu Folklòric de Ripoll, dedicat al món i a les feines dels pagesos i pastors. Una de les accions de Tomàs Carreras i de l’Arxiu en l’àmbit de la salvaguarda dels testimonis materials dels oficis tradicionals va ser adreçar-se a la Comissió Organitzadora de la futura Exposició Universal de Barcelona demanant que es prengués en consideració la recollida de materials etnogràfics per al que hauria de constituir més endavant el futur museu Etnogràfic de Catalunya. Si bé aquestes gestions no prosperaren i el mal fat històric truncà la continuïtat d’institucions i retardà iniciatives, gràcies als fruits de l’esmentada tasca, l’11 de juny de 1942, essent regidor de cultura de l’ajuntament de Barcelona Tomàs Carreras i Artau, s’inaugurà al Poble Espanyol el Museu d’Indústries i Arts Populars, el qual serva un ric patrimoni d’objectes i materials documentals de múltiples tècniques i oficis tradicionals.