Fent sabates per a Cuba, s.d.
AB
La fabricació de calçat de pell ha estat un sector clau del procés d’industrialització de Mallorca. Aquest sector, malgrat els alts baixos que patí, es consolidà durant el primer terç del segle XX. S’ha d’indicar que, el 1900, només representava el 3,71% de la contribució industrial a les Balears, mentre que el 1938, en una conjuntura excepcional com fou la Guerra Civil representava el 40,89% del valor de la producció fabril. A més, s’ha de tenir en compte que el comerç exterior tenia una importància clau per al sector del calçat.
La indústria sabatera mallorquina es desenvolupà a Palma, Inca, Llucmajor, Alaró, Lloseta i Binissalem. Aquest sector passà per diverses conjuntures, amb crisis importants com la del 1898 i la dels anys 1916-17. El 1895, l’exportació de calçat a les Antilles es va veure pertorbada pel problema de la circulació de la moneda mexicana a Puerto Rico i per l’inici de la guerra de Cuba. Tanmateix, l’exportació de calçat a l’estranger anà en augment durant cl període 1894-97. Això pot vincular-se al fet que les fàbriques de calçat mallorquines proveïren de calçat l’exèrcit colonial espanyol. El 1898, el comerç exterior i el de cabotatge del calçat minvaren considerablement (66% i 84%, respectivament). El comerç amb les Antilles s’interrompé completament a causa de la guerra amb els Estats Units (de l’abril a l’agost del 1898). La majoria de tallers de sabates hagueren de tancar, fet que causà malestar entre els treballadors del sector que quedaren desocupats. Per a pal·liar aquesta situació es fomentà la construcció d’obres públiques.
Acabada la guerra, es començaren a restablir les relacions comercials i l’exportació de calçat a les Antilles, sobretot a Puerto Rico. A l’octubre del 1898, el Centre de Mestres Sabaters de Palma considerava que el calçat era un dels principals factors de la producció balear i que calia mantenir la sobirania espanyola sobre les Filipines, on el comerç del calçat anava en augment. Però l’Estat espanyol va perdre les colònies i el sector sabater entrà en recessió. Durant el període 1900-14, l’exportació de calçat cap a l’estranger, segons l’historiador Carles Manera, no superava el valor de 800 000 ptes. En canvi, el 1897 s’havia exportat per valor de 41 800 000 ptes. En aquest mateix període, el valor del comerç de cabotatge del calçat oscil·là entre un mínim de 3 360 000 ptes. (1909) i un màxim de 8 147 464 ptes. (1904). Això representava entre el 10 i el 26% del valor de les mercaderies exportades pel port de Palma, en el comerç de cabotatge. A partir del 1909 adquirí importància, com a port exportador cap a l’estranger, Sóller.
L’inici de la Primera Guerra Mundial augmentà la incidència de la crisi, la qual se superà gràcies a les comandes rebudes per part dels exèrcits bel·ligerants. El 1915, es rellançà la producció: les exportacions pel port de Palma es multiplicaren per dotze, igual que les del port de Sóller i les del comerç de cabotatge del port de Palma. Les exportacions davallaren l’any 1916, però sobretot el 1917, en què França prohibí la importació de calçat. Mentrestant —segons la Memòria d’Inspecció de Treball—, a causa de l’augment de la producció, la indústria de la sabata mallorquina disposà d’un excés de producció. Aquest producte sobrer es començà a col·locar en el mercat exterior en els anys 1918-19. Però la promulgació, el 1920, del Reial Decret de Cañal, que prohibí l’exportació del calçat espanyol, provocà la pèrdua dels mercats antillans i europeus i l’inici d’una nova conjuntura crítica, tot i que es pogué mantenir la quota del mercat peninsular. El restabliment de les importacions permeté, a partir del 1924-26, una lleugera recuperació en els mercats exteriors. Des del començament del decenni dels anys vint es detectà un augment de la mecanització, encara que el treball manual mantingué la seva preeminència.
El calçat mallorquí era internacionalment poc competitiu a causa de l’escassa mecanització, la baixa qualitat del producte, la rellevància del treball per encàrrec i l’abundància d’intermediaris. Aquesta indústria, amb una forta incidència de l’economia submergida, basava la seva competitivitat en la mà d’obra barata. Carles Manera ha establert que a Mallorca hi havia tres formes diferents d’organització laboral en el sector del calçat. Les fàbriques on es concentraven màquines i treballadors, els tallers on es concentraven els treballadors que feien feina de forma manual i, en darrer terme, l’elaboració manual de sabates amb treballadors dispersos, és a dir, el treball domiciliari.
Taller a Llucmajor, T. Montserrat, c. 1925,
col·l. T. Catany - J.G.
Cap al 1913, segons “El Obrero Balear”, hi havia 1 000 obrers del calçat a Palma, 800 a Llucmajor, 700 a Alaró, 500 a Inca i 200 a Lloseta. També hi havia indústria del calçat a Binissalem, Sencelles, Marratxí i Sóller. El decenni 1920-30, el nombre de fàbriques dedicades a aquesta activitat augmentà considerablement a Palma, Llucmajor, Inca i Alaró, i aparegueren noves fàbriques a Binissalem, Lloseta i Consell. A Llucmajor, el sector, després de la crisi del 1898-1903, es recuperà gràcies al mercat estatal. Atrets pels baixos salaris i les facilitats de comunicació, arribaren a Llucmajor empresaris sabaters de Palma i Sóller. Així s’evidenciava una divisió entre el sector del calçat de Palma, amb una mà d’obra més cara però més mecanitzat, i el de la part forana, amb una mà d’obra barata, la qual cosa retardava la introducció de la mecanització. A Llucmajor s’inicià una tímida mecanització cap al 1909-10, que s’accelerà a la fi del decenni dels anys vint. El moviment obrer del sector del calçat fracassà en l’intent d’anivellar els salaris de la part forana amb els de Palma, que eren més elevats. Cal indicar que aquest moviment aconseguí, però, una gran influència a causa de la importància de la indústria de la sabata, dels seus vincles amb els principals dirigents socialistes mallorquins i d’una certa benentesa amb la patronal. Cal destacar el fort ascendent que tingué dins el moviment obrer d’aquest sector el dirigent socialista Llorenç Bisbal i Barceló. Destacaren per la seva importància els sindicats de sabaters La Igualtat de Palma, fundat el 1892, La Recompensa del Treball, de Llucmajor (1901) i La Recompensa de l’Obrer, d’Alaró (1910).