Vaga del 1902, “Cu-cut”, 27-2-1902.
BC
En els darrers anys del segle passat i els primers del segle XX, els treballadors industrials de Catalunya van patir un enduriment de llurs condicions de vida. Davant la crisi de sobreproducció del sector tèxtil, agreujada per la pèrdua de les colònies, els fabricants reaccionaren amb una dràstica política de disminució de costos. Es procedí a una reconversió tecnològica que va anar associada a la reducció de plantilles, la contractació preferent de dones i nens —en detriment de la mà d’obra masculina, més cara i qualificada— i a la prolongació de la jornada laboral. Això provocà, en definitiva, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i l’augment alarmant de les xifres de desocupació. Les tensions generades per aquesta situació es van canalitzar, entre el 1899 i el 1901, en l’esclat d’una onada de vagues que tingueren com a escenari les conques del Ter i del Freser, on es concentrava la major part de les indústries tèxtils catalanes. Però va ser a Barcelona on aquesta conflictivitat social es va materialitzar d’una manera més espectacular, mitjançant la realització d’una vaga general que paralitzà la ciutat entre el 17 i el 25 de febrer de 1902.
El conflicte s’inicià a mitjan desembre del 1901 amb una vaga dels obrers del ram del metall. Manyans, fonedors, calderers, lampistes, courers i llauners dels petits tallers de Barcelona paralitzaren les seves activitats per tal de demanar una reducció de jornada, de 10 a 9 hores, amb la finalitat d’absorbir l’atur que patia aquest sector. La vaga del metall es va prolongar durant dos mesos. Al febrer, els metal·lúrgics obtingueren la solidaritat de la resta de societats obreres i la vaga esdevingué general. Al llarg d’una setmana, el col·lapse a Barcelona fou total. Hi participaren entre 80 000 i 100 000 treballadors, xifra important si es té en compte que la ciutat comtal a penes sobrepassava el mig milió d’habitants en aquells moments. Altres poblacions d’arreu de Catalunya, com Sabadell, Reus, Terrassa i Vilanova, se sumaren al conflicte, per solidaritat amb els vaguistes de Barcelona, però també per reclamar millores de les condicions laborals. El conflicte, que va finalitzar sense que els treballadors aconseguissin les seves demandes, esdevingué una fita crucial en la història de les relacions socials de Catalunya. La vaga general del 1902 constituí un punt de referència clau en el disseny de les estratègies d’actuació del conjunt de formacions polítiques, sindicals i patronals de Catalunya.
Per als medis llibertaris, els esdeveniments del 1902 havien representat l’oportunitat de portar a la pràctica l’estratègia de la vaga general, concepte recuperat del decenni dels noranta, com el primer pas que devia portar al col·lapse del sistema i a la seva transformació revolucionària. Durant els mesos que precediren l’esclat de la vaga general, els anarquistes van desplegar una intensa activitat propagandística. Destacades figures com Joan Homedes, Ignasi Ciaríà o Teresa Claramunt, entre d’altres, incitaren a la vaga general des dels òrgans de premsa llibertaris —”El Productor” i “La Huelga General” (el títol és ben significatiu)— i mitjançant la convocatòria de nombrosos mítings (el dia 16 de febrer se’n van celebrar 44). Malgrat tot, van ser les societats d’ofici les que van portar el pes de l’acció i de l’organització del conflicte. La incapacitat per canalitzar un malestar generalitzat entre la classe obrera vers un objectiu revolucionari va dur un ampli sector de l’anarquisme a un replantejament d’estratègies i a l’adopció d’una línia sindicalista que va acabar quallant amb l’aparició del setmanari “Solidaritat Obrera” el 1907.
D’altra banda, els esdeveniments de Barcelona es produïren en un moment de relleu generacional dels líders republicans i de canvi de plantejaments del republicanisme. Tot i que els principals dirigents no van participar directament en el conflicte (per exemple, Alejandro Lerroux va romandre a Madrid), cal destacar la col·laboració d’elements republicans, com ara Emili Junoy i Gelabert, amb els vaguistes. La idea de la vaga general era fàcilment identificable amb la visió insurreccionalista i revolucionària de l’adveniment de la república, arrelada en una cultura popular on les tradicions republicanes i àcrates eren difícils de discriminar. La valoració que dels fets va fer la Lliga Regionalista, atribuint-ne la responsabilitat a agitadors professionals forans i, indirectament, als seguidors de Lerroux, contribuí a atorgar-los un protagonisme del qual van mancar en realitat. Amb aquest discurs, la Lliga havia pretès desprestigiar el seu potencial enemic polític, al mateix temps que salvaguardava la imatge interclassista de què s’havia dotat, en exculpar els obrers catalans. Aquesta valoració facilità el fet que Lerroux instrumentalitzés els successos del 1902 per tal d’augmentar la seva connexió amb la classe treballadora, aprofundint en el populisme que caracteritzava el nou republicanisme.
El paper representat per la Lliga es va inscriure en el conjunt d’actuacions empreses per la resta de partits, corporacions i entitats que articulaven la classe dominant del Principat. A mitjan gener del 1902, la Comissió de Defensa Patronal, que agrupava la patronal del metall, va fer una crida a la solidaritat adreçada a les entitats econòmiques, els diputats i els senadors per Barcelona. La resposta a aquesta crida tingué com a resultat la creació d’una comissió de forces vives que va actuar cohesionada a partir de la segona quinzena de gener i al llarg de la vaga general. Aquesta plataforma, on eren presents els presidents de les corporacions més importants de Barcelona, actuà en diferents fronts: d’una banda, afavorí la creació d’una comissió mixta per tal de trobar una sortida negociada al conflicte i, de l’altra, va maldar perquè s’activessin mecanismes de repressió efectius.
La intransigència patronal va fer fracassar la via conciliatòria, tal com havia succeït amb les propostes anteriors, patrocinades pel governador civil de Barcelona, Miquel Socias i Caimari, i per l’Ajuntament. L’adopció de mesures repressives enèrgiques es veié obstaculizada, abans de l’esclat de la vaga general, per la negativa del governador civil de suspendre les garanties constitucionals, la qual cosa va permetre el desplegament de l’activitat obrerista dins d’un marc legal. La pressió de les corporacions i de polítics dinàstics i regionalistes conduí a la dimissió del governador civil el 16 de febrer. L’autoritat passà a mans del capità general de Catalunya, Enric Bargés i Pombo, que suspengué les garanties constitucionals, declarà l’estat de guerra i organitzà l’actuació de les forces repressives —la Guàrdia Civil, el sometent i, sobretot, l’Exèrcit—.
Els fets del 1902 incidiren en el procés d’articulació de les classes dominants del Principat, i contribuïren a un alt grau de cohesió conjuntural del ventall de partits, corporacions i entitats on eren presents. La ineficàcia del govern, personalitzat en la figura del governador Socias, refermà la necessitat d’aquesta autoorganització local, al marge de l’estat central, al qual només es demanava que exercís el paper d’instrument repressor.
Després de la vaga, les entitats patronals desplegaren tota una sèrie d’iniciatives per tal d’evitar la repetició dels fets. Aquestes iniciatives pretenien, fonamentalment, oposar un fre a l’arrelament del sindicalisme revolucionari i obstaculitzar la ingerència de l’estat central en l’àmbit social de Catalunya. En primer lloc, es potenciaren un munt de fórmules paternalistes, inspirades en el catolicisme social, la més important de les quals va ser l’obertura d’una subscripció de donatius per als familiars de les víctimes dels successos del 1902. Aquesta subscripció donà lloc, el 1904, a la creació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. D’altra banda, s’estudià la creació de plataformes de negociació i arbitratge permanents, que, en el cas de Barcelona, es canalitzaren a través de la Cambra de Comerç. Com a fruit de la vaga, cal esmentar també el creixent interès d’organismes com l’Ajuntament de Barcelona, el Foment del Treball Nacional, o la Cambra de Comerç per dotar-se de material estadístic sobre vagues i condicions de treball, per tal d’exercir un control eficaç en l’àmbit local i al marge de l’Institut de Reformes Socials. Finalment, augmentà la cohesió de les entitats patronals, especialment del metall, sector que havia galvanitzat el conflicte. En definitiva, després de 1902, la patronal tractà de dissenyar un marc català de relacions socials harmònic, afavorint l’existència d’un sindicalisme reformista i tallant l’avenç de l’anarcosindicalisme, de vegades, potenciant sindicats grocs.