La “Soli”, periòdic obrer

La “Soli”, el popular diminutiu amb què els venedors solien anomenar a crits el periòdic Solidaridad Obrera pels carrers de Barcelona, va ser una de les capçaleres periodístiques més representatives del moviment obrer català. Va sortir per primera vegada el 19 d’octubre de 1907, com a òrgan de les Societats Obreres adherides a la Federació Local de Societats de Resistència que duia el mateix nom. Va veure la llum gràcies al suport econòmic de Francesc Ferrer i Guàrdia, i va ser un periòdic societari típic, és a dir, abocat a la vida sindical i a la discussió d’aspectes tàctics de les lluites obreres. L’antecedent més directe —si no en el temps, sí en el perfil sòcio-polític— estava en la premsa obrera del segle XIX i, molt especialment, en els periòdics de l’Associació Internacional de Treballadors, dels quals “Solidaritat Obrera” es proclamava obertament hereva en la portada del primer número.

Al febrer del 1910 s’inicià la segona època del periòdic, que es transformà en portaveu oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Una transformació, però, més formal que real, ja que els objectius periodístics immediats també van ser els que marcava la lògica sindical, és a dir, els d’assolir una difusió estable i regular, potencialment adreçada a la totalitat dels obrers industrials de Catalunya (aquesta era l’audiència considerada natural des de bon antuvi pels anarcosindicalistes que feien la publicació, amb la pretensió d’acomplir les funcions d’organitzador col·lectiu). Tanmateix, la CNT tingué sempre en compte el projecte de transformar el setmanari en periòdic d’aparició diària (com a tal, aquest ja havia figurat el 1910 a l’ordre del dia del Congrés fundacional de la CNT). Però el desig no fou realitat fins els anys 1915-16. De fet, no existeix acord entre els diferents testimonis que tracten de fixar la data d’aquesta transformació: els uns parlen de la primavera del 1915 i els altres es refereixen als primers mesos de l’any 1916, del gener al març segons els casos. Sí que existeix acord, en canvi, respecte a la lògica i les conseqüències del procés. Va ser afavorit pel rellançament de les activitats reivindicatives en arribar el boom econòmic que comportà la Primera Guerra Mundial. També en aquella ocasió la “Soli” va fer de mirall de les tensions socials. El “Suplement”, diari editat per a informar dels conflictes dels rams de la metal·lúrgia i la construcció, assolí un èxit tan rotund (se n’arribaren a vendre 6 000 i 7 000 còpies) que es decidí donar-li estabilitat transformant la capçalera del setmanari en la d’una publicació de periodicitat diària.

No cal dir, però, que transformar-se en diari era alguna cosa més que incrementar la freqüència d’aparició. Calia assegurar un nivell estable de tirada, fer cara a l’augment de les despeses i, en darrer extrem, modificar les característiques formals de la publicació fins a fer-ne un autèntic diari. La tasca fou abordada amb caràcter d’urgència en 1917-18. L’estiu del mateix any 1917, la vida del diari arribà a estar seriosament amenaçada per diverses raons, principalment per l’encariment del paper-premsa i les imposicions del govern de Dato, que va prohibir tota informació periodística referida a activitats sindicals. Igualment greu va ser en aquells moments la crisi del mateix periodisme confederal en cessar el director de la “Soli”, a qui s’acusava d’haver acceptat el suborn de l’ambaixada alemanya per a afrontar les malmeses finances del diari. Ángel Pestaña, transformat des del seu nomenament com a nou director de Solidaridad Obrera en un dels periodistes obrers més destacats de la història de la CNT, fou l’encarregat de consolidar l’estructura periodística del diari. A més de l’espai reservat a la discussió teòrica o a la informació sobre les lluites del proletariat català, hi havia el reservat a les notícies d’actualitat política espanyola i internacional. L’equilibri manifestava a bastament la idiosincràsia política de “Solidaridad Obrera”. Com a exemple, hom pot destacar la seva campanya contra el comissari Bravo Portillo, que fou denunciat reproduint proves dels seus contactes amb l’ambaixada alemanya. Però, alhora que s’exterioritzava un mimetisme obrer molt pragmàtic respecte a la resta de periòdics, “Solidaridad Obrera” també pretenia mantenir respecte els periòdics anomenats burgesos una guerra oberta, sense traves, la del periodisme revolucionari.

Va ser destacada l’atenció que dedicà la Regional Catalana de la CNT a “Solidaridad Obrera” pel juny-juliol del 1918 durant la celebració del Congrés de Sants, on els delegats obrers de tot Catalunya aprovaren un seguit de disposicions que regularien el posterior funcionament polític i econòmic del periòdic. Per a començar, el seu finançament deixava enrere un esquema exclusivament basat en les lliures aportacions de militants i sindicats (amb regularitat mensual, dos cèntims del segell confederal es dedicarien a sufragar les despeses del periòdic), sense excloure’s subvencions i prorrateigs extraordinaris durant tot el període de consolidació del diari. Es fixava, així mateix, el preu de venda del diari i la seva extensió: dos fulls de la mida i el preu habitual llavors. També va ser important l’actuació del Congrés de Sants respecte a l’estructuració interna del diari: la CNT catalana es reservà el control polític del diari mitjançant la capacitat d’acomiadament del director i l’administrador per motius considerats greus. Per la seva part, el director era el responsable directe de les tasques d’una redacció formada per cinc obrers, militants cenatistes, retribuïts d’acord amb el preu de tarifa. Resumint, alliçonats per esdeveniments encara recents que fins i tot havien posat en perill la vida del diari (quan Pestaña es va fer càrrec de la direcció no hi havia ni paper, ni diners per al dia següent), la Confederació Regional del Treball de Catalunya definí en el Congrés de Sants l’organigrama militant del seu diari portaveu.

Cal entendre, però, que la premsa anarcosindicalista, en particular “Solidaridad Obrera”, formava part d’una realitat cultural obrera molt àmplia que anava des de l’anomenada infraliteratura fins al periodisme. Des d’aquesta perspectiva, el 1918 la vida de “Solidaridad Obrera” s’institucionalitzà com a model de portaveu obrer en la línia del que havia estat establert des del XIX per col·lectivistes tan destacats com Josep Llunas i Pujais. Llunas havia reclamat la urgent necessitat d’una cultura obrera feta pels obrers i adreçada als mateixos obrers. A la pràctica, però, la premsa anarcosindicalista actuà en els anys de la Primera Guerra Mundial com a pol d’atracció d’un conjunt d’escriptors petitburgesos, literats mal adaptats i periodistes bohemis, que s’atansaren a la premsa confederal per a sumar l’abrandament encès de les seves plomes a la dels periodistes obrers que, fins i tot, alternaven sovint la feina al diari amb l’ofici, generalment manual, del qual provenien. Uns i altres van fer des de “Solidaridad Obrera” un autèntic antinoucentisme cultural i polític, fonamentat eh les visions d’una societat totalment lliure on els individus gaudirien d’un accés igualitari a la cultura.

Les tensions socials van impedir que durant els anys 1919-24 “Solidaridad Obrera” consolidés la seva existència com a periòdic obrer diari. Al gener del 1919, enmig del foc de les lluites obreres, el periòdic va ser prohibit pel govern Romanones. Atesa la gravetat del moment, des de la CNT s’arbitraren mesures de diferents tipus per a mantenir la presència del periòdic confederal. Va sortir a Vilafranca del Penedès gràcies als esforços dels militants locals (la primavera del mateix 1919). A la fi del mateix 1919 es va contractar un espai important i variable d’”España Nueva”, el periòdic que portava a Madrid el republicà Rodrigo Soriano. Finalment, el 1922 l’equip del diari es va traslladar —impressors i redactors— a València per a treure’l allí. De fet, la “Soli” no tornà a sortir a Barcelona fins al març del 1923, i fou suspesa l’octubre del mateix any després del cop d’estat de Primo de Rivera i tornà a reaparèixer el mes següent, fins que fou prohibida definitivament el mes de maig del 1924.

Sis anys més tard, per l’agost del 1930, “Solidaridad Obrera” va iniciar una nova etapa quan foren reorganitzats els Sindicats Únics de la CNT a Catalunya. Si, com els agradava dir als anarcosindicalistes catalans, la CNT havia protagonitzat la fàbula de l’Au Fènix renaixent de les seves pròpies cendres, quelcom d’aquesta imatge mítica li corresponia també al seu periòdic portaveu.