Unes relacions determinades per la violència

Al llarg de la història contemporània de Catalunya, i al marge de les guerres civils, no hi ha hagut unes tensions socials expressades tan violentament com les que es van produir en l’etapa anterior a la Dictadura de Primo de Rivera, bàsicament entre el 1917 i el 1923. No es tracta només del nombre absolut d’atemptats i de morts —també important—, sinó del degoteig constant d’agressions al carrer com a fenomen característic de la vida quotidiana. De fet, entre gener i setembre del 1923 es comptabilitzaren, només a la capital catalana, 728 atemptats i 200 atracaments a mà armada.

La Dictadura de Primo de Rivera va frenar aquesta situació i, per a molts, això constituïa una justificació del pronunciament militar. Tanmateix, cal posar en dubte que un règim dictatorial, protagonitzat per l’exèrcit, fos no ja l’única, sinó la millor solució. I és que, si bé els crims a les vies urbanes gairebé van desaparèixer —encara que no del tot—, aquests van ser substituïts per una violència estructural fruit de voler mantenir l’ordre i el principi d’autoritat a qualsevol preu.

Militarisme i sistema policial

Una de les manifestacions de la crisi de l’Estat espanyol fou, des de principi del nou-cents, la militarització creixent. Aquest fenomen es va expressar a través de diversos fets. D’una banda, amb la intervenció cada cop més decisiva de l’exèrcit en àmbits importants de la política estatal, molt especialment, en la seguretat interior i en la regulació de les llibertats ciutadanes. De l’altra, amb la independència creixent de l’acció militar respecte dels poders públics constitucionals (Corts, govern i tribunals de justícia). I, finalment, en la configuració del poder militar com a alternativa al sistema vigent de partits polítics, alternativa basada en la seva suposada capacitat per a imposar un ordre social efectiu i per a preservar la teòricament amenaçada unitat de la pàtria espanyola.

El primer d’aquests elements, l’augment de la intervenció de l’exèrcit, va significar, entre d’altres coses, la pugna amb les institucions civils per tal de dirimir a qui corresponia la direcció de l’ordre públic. El segon, la independència creixent de l’actuació militar, dugué a la patètica fallida del poder civil que, l’any 1923, perdé el control de l’Estat. La cristal·lització del tercer, el poder militar com a alternativa al civil, va conduir, en un primer moment, a la Dictadura de Primo de Rivera i, uns anys després, a la que imposà per les armes el general Franco. Tots ells, i en especial els dos primers, van intervenir a l’hora de caracteritzar la societat del 1900-23 per la violència política i social, i van incidir en la configuració del sistema policial.

Catalunya i sobretot Barcelona van incorporar a la pròpia i intensa conflictivitat dos fenòmens rellevants: d’una banda el terrorisme, vinculat a un enfrontament polític i de classes que es radicalitzà progressivament i, de l’altra, el catalanisme, amb totes les seves implicacions polítiques. Aquesta situació fou tractada sempre pel govern com a problema fins a esdevenir una obsessió. Constituïen el “problema social”, el “problema terrorista” i el “problema català”, davant els quals calia prendre determinacions que sovint eren la repressió —en diverses gradacions i intensitats— i, només ocasionalment, alguns intents de negociació. L’aplicació de les decisions que s’adoptessin corresponia al governador civil. Això situava aquest càrrec, tal com deia en les seves Memorias Manuel Portela Valladares, governador civil de Barcelona entre 1910 i 1912, i també el 1923 “…la categoría de ministro… (i era) el de más peligro y dificultad en aquella hora… (perquè) aparte las constantes huelgas; aparte las envenenadas luchas entre catalanistas de todos los matices (las “gentes de bien”como se titulaban) y radicales (mirados como los invasores de la ciudad y aliados a los elementos más extremosos albergados en su Casa del Pueblo); y aparte las mil incidencias que la importancia y la hiperestesia de la urbe suscitaban, el problema obsesionante de las bombas que de tres a cuatro por semana estallaban, requería un urgente remedio…”.

Al governador civil li corresponien les atribucions en l’ordre públic, però no en exclusiva, ja que la Llei constitutiva (1879) havia reservat a l’exèrcit la responsabilitat última en la seguretat interior. Aquesta dualitat jurídica adquirí una decisiva importància perquè legitimà la intervenció militar en els afers interns. D’aquesta manera, la pugna entre governador civil i capità general per la direcció de l’ordre públic esdevé l’element principal per a comprendre tant el procés de militarització de l’Estat com l’augment de violència que se’n derivà. En l’àmbit institucional la interferència militar en l’administració provincial va traduir-se com a mínim en dos aspectes: la submissió del càrrec governatiu a l’autoritat militar i la configuració del sistema policial.

La submissió del governador civil al capità general

Durada dels governadors civils de Barcelona en el càrrec. 1900-1923.

La submissió governativa va repercutir en la inestabilitat del càrrec. El canvi constant dels governadors barcelonins, a moments gairebé frenètic, si bé corresponia sovint a les reiterades crisis ministerials —que no eren alienes a les interferències militars—, també estava relacionat amb les pressions militars directes. Entre març del 1899 i setembre del 1923 es van formar 40 governs diferents: l’estadística té un clar paral·lelisme amb el Govern Civil de Barcelona, on se succeïren 38 mandats. Això significava una mitjana de duració en el càrrec de 7,6 mesos, mitjana que augmentà a 9,5 mesos durant el període 1899-1916 i que es reduí a 5 mesos entre el 1917 i el 1923. El punt culminant de la inestabilitat fou l’any 1919, en què se succeïren cinc governadors diferents. Durant aquests 24 anys només 5 mandats s’acostaren o ultrapassaren els 2 anys d’exercici. La problemàtica de l’ordre públic determinà sovint els cessaments, condicionà els mandats i palesà l’habitual inexistència de projectes governatius més enllà de la resposta immediata.

Les pressions militars de diversos tipus van tenir uns bons exemples en els cessaments dels governadors Ángel Ossorio y Gallardo (1907-09) i de Carlos Montañés (1919). Ossorio va dimitir la vigília de la Setmana Tràgica (el 24 de juliol de 1909) perquè va negar-se a proclamar l’estat de guerra, la qual cosa comportava la cessió del comandament polític al capità general. Si bé es podria considerar que es tractava d’una pressió indirecta, la vigència de l’estat de guerra significava la plena militarització de la vida política.

Carlos Montañés fou expulsat de Barcelona el 14 d’abril de 1919 i enviat a Madrid per decisió de Milans del Bosch, capità general de Catalunya. L’ordre fou executada pel governador militar Martínez Anido, amb el suport de bona part de la patronal catalana, encapçalada pel marquès de Foronda. El motiu bàsic fou la política de negociació impulsada per Montañés per tal de donar sortida a la vaga de La Canadenca. Aquesta actitud negociadora topà amb la que propugnaven els partidaris d’anorrear l’organització obrera —entre els quals les autoritats militars de Catalunya—, i per tant defensors de la repressió pura i dura. Montañés no va tenir ni prou força ni suport per a fer prevaler la seva actitud. Tampoc no les tingué el cap del govern, el comte de Romanones que, incapaç d’enfrontarse amb la decisió de Milans, va presentar la seva dimissió després que Montañés arribés a Madrid. En aquests casos, la feblesa del poder civil apareixia diàfanament.

Durant el mandat del governador civil i general Julio Fuentes i Forner va produir-se l’assalt al “Cu-Cut” i a “La Veu de Catalunya” (25 de novembre de 1905). El fet remarcable fou la passivitat de Fuentes (en clara connivència amb els delinqüents i amb les altres autoritats militars), que no va fer res per evitar-ho. A nivell oficial no es va produir cap reacció de condemna a l’acció militar, al contrari, fou decretat l’estat de guerra i foren suspeses les garanties constitucionals. El govern de Montero Ríos, incapaç d’imposar la supremacia de les institucions, va dimitir. La problemàtica no s’acabà aquí, i les actuacions militars van continuar. Pel gener del 1906, per exemple, un grup d’oficials irritats per l’article Fuera vagos, de clara referència a la professió castrense, organitzà una crema d’exemplars del periòdic “Humanidad”, d’Alcoi, que no fou sancionada. La llibertat de premsa patia els efectes d’un procés que culminà amb l’aprovació de la Llei sobre represión de los delitos contra la Patria y el Ejército (20 de març de 1906). La llei posava sota la jurisdicció militar els escrits que podien considerar-se ofensius contra l’exèrcit i Espanya. Segons Núñez Florencio (1990) “…el pulso entre el poder civil y el poder militar termina provisionalmente en 1906 con el triunfo del segundo; y esta victoria no iría más que consolidándose, agrandándose, según iba avanzando el siglo XX…”.

Entre 1920 i 1922, amb Milans del Bosch com a capità general i Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, la victòria dels militars esdevindria la premonició del cop d’estat del 1923. Es pot considerar que el Govern Civil esdevingué gairebé una dependència de Capitania des de la qual es va fomentar una mena de terrorisme d’Estat. L’objectiu d’aquest era liquidar el sindicalisme anarquista, amb la col·laboració de la patronal. Els mitjans que s’utilitzaren van anar de l’empresonament massiu de sindicalistes a la clausura de centres i l’assassinat directe (només fins a final d’aquell novembre del 1920 es van produir 22 morts en atemptats, entre els quals el de Francesc Layret). L’aplicació de l’anomenada Llei de Fugues fou un dels principals mitjans potenciat per les autoritats, la denúncia del qual per part de l’esquerra parlamentària motivà un agre i llarg debat a les Corts els dies 10 i 11 de febrer de 1921. Francesc Cambó fou una de les veus més representatives que formulà llavors una clara defensa dels mètodes emprats per l’autoritat governativa: “…he de decir (..) que la gestión del Sr. Martínez Anido es aplaudida por la inmensísima mayoría de la población de Barcelona y que estoy absolutamente convencido de que hoy ningún Gobierno, del color que fuere, podría en Barcelona desarrollar otra política que la que en estos momentos viene desarrollando el Sr. Martínez Anido. (Muy bien, en diversos bancos)…”. Es feia evident el suport social i polític —per bé que més endavant Cambó rectificaria en aquests elogis— que rebien les autoritats militars a l’empara de la conservació de l’ordre públic. Es feia evident, també, que la duresa en l’aplicació dels mètodes repressius era un bon exponent del grau d’autonomia que anaven adquirint els seus impulsors, malgrat les prescripcions legals. En aquest sentit, la rectificació de Cambó arribaria tard.

El sistema policial

Distribució de les forces policials a Barcelona. 1909.

La interferència militar quedà ben reflectida en tres aspectes: la intervenció directa de l’exèrcit i de la guàrdia civil en la repressió dels conflictes socials, la militarització de l’aparell policial i el seu migrat desenvolupament.

El primer aspecte va provocar una cadena de morts i de ferits a causa dels mitjans utilitzats en la repressió. La gravetat d’aquestes intervencions —que sovint anaven acompanyades de la proclamació de l’estat de guerra— va permetre que una persona tan poc suspecta de vel·leïtats democràtiques com el conservador Romero Robledo fes una interpel·lació parlamentària arran de les morts produïdes en diversos conflictes, en els següents termes: “…es necesario que el Gobierno piense con urgencia que es imposible que la Guardia Civil emplee el Maüser, y que las tropas del Ejército resuelvan las cuestiones de orden público en las calles…” La resposta de Sagasta fou contundent: “…como la fuerza pública no tiene más armamento que el que el Estado le da, sólo de ése puede hacer uso. ¿Qué quiere S.S.? ¿Que al insulto conteste la fuerza pública con el insulto y a las pedradas con las pedradas? Eso no puede ser: la fuerza pública contesta con las armas que tiene, y si esto es así, cuenta es de los amotinados saber a lo que se exponen: que no se expongan a que la fuerza pública haga uso de las armas (muy bien) …”. Aquestes paraules constituïen un clar reflex de com els monàrquics entenien l’ordre públic i la conflictivitat social.

Sortida d’un míting al Tívoli, Barcelona, J. Brangulí, 1913.

ANC

La militarització de l’aparell policial feia que el seu funcionament intern, la disciplina i l’organització depenguessin del capità general de la Guàrdia Civil —i del Ministeri de la Guerra—, com també dels Mossos d’Esquadra. El cos policial era sotmès a l’Ordenança Militar. L’únic cos que s’escapava d’aquesta dependència, la policia governativa, va veure com, entre els seus comandaments, predominava la procedència de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil. D’altra banda, el director general de la Guàrdia Civil havia de ser un tinent general de l’exèrcit i l’oficialitat provenia d’infanteria i de cavalleria, de manera que era molt remota la possibilitat d’accedir-hi des dels graus inferiors de suboficials propis. A més, qualsevol conflicte o topada de civils amb els integrants d’aquests cossos era sotmès a la jurisdicció militar. I, des de l’aprovació de la llei de Jurisdiccions (1906), també qualsevol crítica o insult.

Normativa militar en la societat civil

El raquitisme del sistema policial va quedar ben palès en l’organització de la policia governativa. Mancada de mitjans i profundament desprestigiada, se’n va iniciar la reforma entre el 1906 i el 1909. La raó era “…la situación especial de Barcelona y la frecuencia con que se repiten los atentados terroristas (…) seguidos de su lamentable impunidad…”. Efectivament, el terrorisme havia pres una gran volada i havia adquirit noves característiques des del principi del noucents. Van augmentar l’abast social dels atemptats i llurs repercussions —fou impossible de demostrar que fossin responsabilitat exclusiva d’un sol grup social; se’n van eixamplar els objectius; l’anonimat emparà sovint les accions, que cada cop foren més freqüents i dures; les vinculacions amb l’anarquisme tampoc no foren diàfanes. Francisco Manzano, governador civil de Barcelona l’any 1902 i el 1906, no va estar-se de declarar que per poder treure l’entrellat del fenomen calia “…seguir pistas de altura…” que mai, però, no arribà a concretar. Entre els anys 1903 i 1909, la forma d’acció terrorista més habitual fou la col·locació de bombes i de petards a cases particulars, edificis públics, esglésies, fàbriques, etc. Per posar un exemple, segons les dades que aportà “El Imparcial” referents a l’any 1907, a Barcelona van ser trobades 17 bombes, 10 de les quals van explotar en el lloc on fo ren localitzades i van provocar 21 víctimes, 3 de les quals foren mortals.

La reforma policial (1906-09), que va conduir a la creació de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, si bé va comportar un augment dels efectius i dels mitjans, va mantenir la incapacitat de resposta a les necessitats socials i no aconseguí de superar el desprestigi del cos ni el seu aïllament. D’aquí que els governadors civils continuessin basantse en els confidents (sistema que mostrà la seva perillositat amb l’afer Rull), toleressin les policies paral·leles (com la banda del baró de König), sovint fora del seu control, o haguessin de recórrer a la suspensió de les garanties constitucionals i que, quan això tampoc no funcionava, es proclamés l’estat de guerra.

Raons històriques i de desarrelament social van impedir l’existència d’una policia governativa qualificada i l’èxit de la reforma policial. Tot i això, la concepció de la política d’ordre públic com a simple repressió a càrrec dels cossos de seguretat militaritzats i de l’exèrcit mateix mai no exigiren una policia dependent de l’autoritat civil. La tendència s’accentuà entre el 1900 i el 1923.

Sindicalistes i pistolers

Focus principals d’atemptats socials a l’Estat espanyol. 1917-1921.

Sovint, utilitzar el títol de la novel·la de Joan Oller i Rabassa, Quan mataven pels carrers (1930), per a referir-se a la conflictivitat social barcelonina entre els anys 1917-22, és evocar una visió polaritzada per l’enfrontament entre patrons i obrers. En efecte, quan s’ha parlat de 809 atemptats, 440 dels quals contra obrers i 218 contra empresaris i contramestres, s’ha fet des de xifres d’una rotunditat evident. Tot i ser diferents, també són convincents les dades que aporta Albert Balcells: entre 1918 i 1920, “període àlgid de conflictivitat”, 461 individus, dels quals 218 obrers i 127 patrons, encarregats de fàbrica i agents policials o parapolicials estigueren involucrats en atemptats. Tot i la innegable força retòrica de “quan mataven pels carrers”, la imatge evocada és parcial respecte a la realitat. No és que les diferències numèriques, evidents en les principals relacions d’atemptats, amaguin una part més o menys important d’afectats. És que analitzar el conflicte entre els diferents sectors socials només com un enfrontament referit al món del treball és mantenir la realitat lluny de la seva complexitat. Es tracta, per tant, de partir del fet que tota violència col·lectiva té sempre un vessant polític.

La dinàmica general del període mostra que la violència va ser exercida per uns i altres utilitzant la política, des de la política i contra la política. Com es veurà més endavant, els empresaris van exigir mà dura als successius governs al llarg dels anys 1917-22, sobretot a partir de la vaga de La Canadenca. Forçat per aquesta pressió i pel constant fracàs de les poques vies conciliatòries que s’oferien, l’Estat exercí el seu zel governatiu de formes diverses: decretant la suspensió de garanties constitucionals, l’estat de guerra o practicant la Llei de Fugues. I també promovent militars i polítics, generalment precedits per la seva fama de durs, als llocs clau, per a garantir l’ordre públic i social a Barcelona. No van ser menys violentes determinades respostes obreres, com ara els assassinats del comte Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (1920), d’Eduardo Dato, cap del govern conservador (1921) o del cardenal Soldevila, arquebisbe de Saragossa (1923).

La present anàlisi considera que el fracàs del moviment vaguístic de l’agost del 1917 marcà un moment d’inflexió de les expectatives socials barcelonines. La ciutat s’havia omplert de barricades, els franctiradors havien disparat des dels terrats contra les forces de l’exèrcit i, quan es clogueren els cinc dies d’anormalitat, quedaren 32 morts i 64 ferits, la majoria obrers cenatistes. Però, el que és més important encara, la victòria del govern Dato damunt els vaguistes havia tancat qualsevol esperança obrera en una reforma de l’Estat de la Restauració. Aquest desencís es produí en un moment en què els ànims estaven caldejats, a més, pel triomf de la Revolució Russa. Els esdeveniments posteriors ja feren evident fins a quina mesura les organitzacions dels treballadors estaven convençudes que calia substituir l’Estat per una organització obrera basada, principalment, en els Sindicats Únics (Congrés de Sants, juny-juliol del 1918). Els obrers, tots sols, havien de “buscar-se la vida”.

Cal insistir, doncs, en la realitat social i política de la violència, com també en les variacions que experimentà respecte als períodes precedents i, finalment, en les múltiples formes sota les quals es manifestà. Si es retrocedeix fins els anys 1910-14, es constata que el recurs a la violència, encara que esporàdic, va ser gairebé habitual en els conflictes que afectaren patrons (1 mort, 5 ferits i 13 il·lesos), obrers (7 morts, més de 96 ferits i 69 il·lesos) i encarregats de fàbrica (1 mort, 4 ferits i un nombre indeterminat d’il·lesos). En general, aquesta era una violència emmarcada en un moviment de vagues que —malgrat interpretacions d’altre signe— va ser relativament dens. Segons l’Institut de Reformes Socials, al llarg d’aquests anys, a la província de Barcelona hi va haver 248 vagues que implicaren un total de 114 532 treballadors. Sense anar més lluny, durant l’estiu i la tardor del 1913 hi hagué conflictes al tèxtil i a la construcció i es produïren atemptats contra empresaris d’aquest darrer sector, per la qual cosa una organització patronal els oferí protecció armada. Pel desembre del mateix any es constituí la Federació Local d’Obrers del Ram de la Construcció, que celebrà el primer congrés a l’agost del 1914. L’encapçalà Salvador Seguí, el popular Noi del Sucre, que pocs mesos després va ser nomenat president del Sindicat de la Construcció, adherit ja a la Confederació Regional del Treball. En aquells moments, a més dels habituals cops, bastonejades i ganivetades, ja començaven a sovintejar els atacs a trets.

Tanmateix, si la violència no era nova en el costat obrer, sí que poden ser considerats nous, en canvi, els objectius amb què des del 1916 va ser utilitzada: això és, per a consolidar la Confederació Regional del Treball (CRT) com a força hegemònica entre els treballadors de Catalunya. Hi ha testimonis d’amenaces, de coaccions, d’agressions i d’atacs contra obrers que, o bé no estaven sindicats i es resistien a ferho, o bé no volien pagar les quotes sindicals. En un i altre cas, es tractava d’una violència que s’exercia per a aconseguir la implantació sindical. Però també, i molt particularment, per a satisfer la necessitat d’ingressos econòmics del període de creixement, d’organització i d’afirmació del Sindicat Únic, posterior al Congrés de Sants.

En generalitzar-se, la violència social s’intensificà i es féu extraordinàriament selectiva. A l’octubre del 1917 va caure assassinat, al Clot, el fabricant del tèxtil Tapias Batllori; pel desembre, l’industrial Trinxet, també del tèxtil. I, finalment, pel gener del 1918 morí J.A. Barret i Moner, empresari del metall, director de l’Escola Industrial i president d’una organització patronal de resistència, del qual els uns deien que estava en tractes amb els alemanys i els altres amb els francesos. Pel juliol del 1919, Pau Sabater, El Tero, destacat sindicalista del ram de l’aigua, va ser mort a trets prop del Camp de l’Arpa. La violència habitual en les relacions laborals i sindicals s’estava generalitzant més enllà d’aquest àmbit i es transformava en una pràctica exercida quotidianament. Com diu Albert Balcells, l’imperi de la pistola Star arribà llavors. A més, la violència d’aquest imperi comportava un pistolerisme més o menys professionalitzat, és a dir, un determinat grau d’especialització per a la violència.

Ángel Pestaña, llavors director de “Solidaridad Obrera”, deia haver rebut, poc després de la mort de Barret, la visita d’uns anarquistes que s’autodefinien com a anarquistes d’acció, que li demanaren que fes arribar als comitès confederals la proposta següent: ells atemptarien contra qui fos designat i, a canvi, demanaven a l’organització el suport i el pagament de les despeses i dels jornals perduts. El testimoni de Ricard Sanz i Garcia, ell mateix anarquista d’acció, és del mateix signe. Assenyala que els Grups d’Afinitat per a la Defensa Confederal havien estat formats fins i tot abans del mandat de Severiano Martínez Anido com a governador civil. En una situació d’emergència total, segons Sanz, era la resposta d’homes i dones que “se agruparon no como sindicalistas, sino como condenados a muerte”.

Però la defensa confederal també era lògica per la conjuntura política i pel mateix funcionament sindical. La primera manifestació de la força de la CRT de Catalunya després del Congrés de Sants va ser la vaga de La Canadenca. El conflicte havia començat a la darreria del 1918 a la província de Lleida i s’havia estès a Barcelona pel febrer del 1919 en una mostra de solidaritat obrera. La resposta de la patronal va ser contundent i, també, la de l’Estat espanyol. El 13 de març es va decretar l’estat de guerra, que fou aixecat uns dies després. Plantejat de nou el conflicte com a vaga general, va ser posat en vigor un nou estat de setge. El capità general, Joaquim Milans del Bosch, ordenà el tancament dels sindicats, la confiscació de documents i de diners confederals i prohibí qualsevol subsidi o ajut obrer per a fer front a la situació. El govern responia pressionat per l’autoritat militar de Catalunya que, a la vegada, ho era per la Patronal. Així fou enderrocat el govern presidit pel liberal Romanones. Però, sobretot, s’inaugurà un període d’ingerència militar en els assumptes de la vida civil.

Malgrat que l’estat de guerra continuava vigent, l’estiu del 1919 també va ser conflictiu. Les hostilitats en el tèxtil i la construcció foren especialment greus (3 000 obrers en vaga únicament en aquest darrer sector). A la tardor, els patrons imposaren el locaut, que durà fins al començament de l’any següent (del 3 de novembre de 1919 al 26 de gener de 1920). En tornar la normalitat, la premsa comentava que la situació havia estat desesperada per a la població obrera, sobretot la de Barcelona. El nombre de treballadors que havien estat apartats forçosament del treball havia arribat, en alguns moments, als 150 000. La resposta confederal va ser difícil perquè es produïren discrepàncies internes entre els sectors més radicals i els moderats. I, finalment, Seguí imposà la defensa passiva. Cal afegir que la CRT de Barcelona no solament conservava la seva força, sinó que l’havia incrementada notòriament al llarg del 1919. En poc més d’un any, els 73 860 treballadors que havien estat representats a Sants s’havien transformat en 345 000.

L’any 1920 va representar una etapa d’enduriment que s’inicià a partir de l’atemptat contra Fèlix Graupera, president de la Federació Patronal de Barcelona, el 5 de gener. Pel desembre del 1919, quan el locaut encara era vigent, Francisco Maestre Laborde, comte de Salvatierra, fou nomenat governador civil i ocupà el càrrec amb la voluntat de garantir l’ordre al preu que fos. Clausurà els sindicats i donà poders il·limitats al cap de policia, general Arlegui. A continuació, van ser tancats al castell de Montjuïc prop de 99 sindicalistes en un sol dia.

Les mesures de Salvatierra no milloraren la situació, tal com ho mostra l’evolució dels atemptats. En general, aquests incrementaren en eficàcia i virulència, sense que el nombre d’implicats il·lesos disminuís. Segons algunes dades, durant el seu mandat els morts foren 28 obrers, 7 patrons, 4 encarregats i 3 individus de procedència incerta. Els ferits, 62 obrers, més de 9 patrons i 9 encarregats. Sobretot, havia augmentat el nombre de treballadors morts i ferits

El governador que substituí Salvatierra, Federico Carlos Bas, implantà una treva que, de fet, coincidí amb l’increment de l’activitat vaguística a partir del maig del 1920. En el marc de la crisi econòmica de la postguerra i de l’enduriment patronal, es generalitzaren les vagues. A Barcelona, de maig al desembre d’aquest any, se’n van produir 35, entre les quals fou especialment conflictiva la del metall, que es va generalitzar (hi participaren 844 empreses i 23 286 obrers). Per a afrontar la situació, el conservador Eduardo Dato va nomenar governador civil el general Martínez Anido que, en arribar a Barcelona, declarà: “He estado en Cuba y en Filipinas. Tendría que estar en Africa. El gobierno me envía a Barcelona i trabajaré aquí como si estuviera en campaña.” El resultat en fou la imposició de la dita Llei de Fugues, que consistia a deixar lliure el detingut i, tot seguit, matar-lo al·legant que pretenia fugar-se: era la generalització de la guerra social.

Pel que fa al Sindicat Únic de la CRT, la política de Martínez Anido va ser implacable. Ricard Sanz la recorda com la “decapitación de la revolución social”. En canvi, Martínez Anido afavorí els Sindicats Lliures, que havien estat impulsats a partir de la vaga de La Canadenca pel comandant Bartolomé de Roselló. Formalment, van ser creats durant la tardor del 1919 a l’Ateneu Legitimista de Barcelona per un grup de tradicionalistes jaumins encapçalats per Ramon Sales. De fet, quan Martínez Anido arribà al Govern Civil, els Lliures ja havien actuat com a força de xoc contra els Únics.

El marasme a la CRT va ser gairebé total fins a la caiguda de Martínez Anido a l’octubre del 1922. L’arribada de nous governadors civils (Joaquín Ardanaz i, especialment, Salvador Raventós) marcà la legalització de la Confederació del Treball i un nou impuls reorganitzatiu dels grups d’acció anarquista. En aquest marc de recuperació, per l’octubre del 1922 es va crear a Barcelona el grup anarquista d’acció Los Solidarios. L’integraven una vintena d’activistes, entre els quals hi havia alguns dels futurs dirigents més destacats del moviment llibertari català: Buenaventura Durruti, Joan Garcia i Oliver, els germans Ascaso, Ricard Sanz, Gregori Jover, Aureli Fernández, Rafael Torres Escartín i Gregorio Suberviola, entre d’altres. Gairebé tots eren immigrants, joves que havien arribat a la ciutat comtal als anys de la Primera Guerra Mundial. Quan es va crear, Los Solidarios va rebre l’encàrrec de defensar l’organització confederal, idea que, segons Garcia i Oliver, sortí del mateix Ángel Pestaña. Per complir aquesta tasca, el grup cercà diners, fabricà granades de mà amb l’ajut de companys que treballaven a la foneria i publicà un periòdic, “Crisol”, que es repartia gratuïtament. També planejà cops d’altura: com que els integrants aspiraven a transformar-se en l’aristocràcia de la pistola obrera barcelonina, un grup marxà a París per a atemptar contra el cap tradicionalista Jaume de Borbó. Un altre tractà de matar Martínez Anido a Sant Sebastià. Ambdós fallaren. Però el darrer, de retorn a Barcelona, parà a Saragossa i assassinà el cardenal Soldevila, arquebisbe de la ciutat, fet que provocà la indignació de la mateixa direcció de la CRT, concretament, de Joan Peiró i d’Ángel Pestaña.

Ricard Sanz resumeix la funció de Los Solidarios amb aquestes paraules: “Arma al brazo, los grupos de afinidad, hombres de la Confederación Nacional del Trabajo” s’havien preparat per a defensar l’anarcosindicalisme militant i la mateixa CNT, davant les expectatives, poc soterrades ja, d’un cop d’estat.

Organització patronal i bandes armades

També els patrons assumiren la defensa dels seus interessos de forma autònoma, quan les circumstàncies especials que es crearen durant la Gran Guerra i la postguerra provocaren enfrontaments i inestabilitat social. En aquesta situació, la patronal barcelonina es va plantejar de recórrer a la violència sense mirar de buscar, paral·lelament, solucions polítiques. A grans trets, aquesta actitud es va traduir en tres tipus de mesures: en primer lloc, la formació i el finançament de cossos de policia particulars o paral·lels; en segon lloc, la utilització i el suport a certes associacions obreres com a força de xoc contra l’anarcosindicalisme; i, en tercer lloc, l’organització de milícies de ciutadans armats, és a dir, el sometent.

La resposta violenta de la patronal es va produir en el marc de la crisi política de la Restauració, sistema considerat ineficaç per a mantenir l’ordre públic. El cert és que els efectius policials de què disposava l’Estat per a garantir la integritat del sistema eren molt limitats: el 1919, a la conflictiva ciutat comtal hi havia únicament mil agents de seguretat per a una població superior als 700 000 habitants; una cosa semblant succeïa amb la Guàrdia Civil. La ciutat de València, un altre focus de conflictes, disposava solament de 174 agents de seguretat per a 251 258 habitants, el 1920. En àmplies zones rurals i en nombroses ciutats petites es podia disposar com a molt d’alguns efectius de la Guàrdia Civil, i no sempre. És per això que es recorria normalment a l’exèrcit.

Si entenem per violència patronal l’organització i el finançament de bandes paral·leles a la policia oficial per a combatre el sindicalisme revolucionari, s’ha d’assenyalar que aquest fou un fenomen limitat que es produí, principalment, des del 1919 fins a la meitat del 1920; va ser limitat també pel que fa a l’espai, ja que pràcticament ocorregué solament a la província de Barcelona, llevat d’algun cas aïllat. Ara bé, si en el terme incloem les pràctiques violentes dels denominats Sindicats Lliures i l’activitat repressiva oficial del governador civil Severiano Martínez Anido i del cap superior de policia de Barcelona, Miguel Arlegui, contra la CNT, el panorama es complica. Fou amb els primers símptomes de violència patronal que van aparèixer les primeres bandes o policies paral·leles, sovint liderades per estrangers, i vinculades d’alguna manera amb sectors patronals. La neutralitat espanyola durant la Gran Guerra va atreure un gran nombre de forans, des de delinqüents fins a elements lligats a l’espionatge o al contraespionatge internacional, que trobaren a Barcelona un terreny adobat per a la seva supervivència. D’altra banda, la resposta patronal que es produí a partir del 1919 va estar lligada a dues causes fonamentals: la violència anarcosindicalista dels anys de la guerra i l’expansió que experimentà la CNT des del juny del 1918, un cop constituït el Sindicat Únic. Tot vanagloriant-se de les seves forces, l’anarcosindicalisme va iniciar un conflicte a la província de Lleida, que menà a la vaga de La Canadenca i a una vaga general pel març i l’abril del 1919. Aquests conflictes van tenir una enorme repercussió a la ciutat de Barcelona, a la província i a altres localitats: a Palma de Mallorca es portà a terme una vaga general de solidaritat i a Alcoi es va parar multitudinàriament per a demanar la jornada de vuit hores.

L’amenaça de vaga general, unida a les convulsions revolucionàries de països com Hongria, Alemanya, Itàlia o Rússia mateix, donà consciència a la burgesia del perill de contagi que existia. Fou, sobretot, arran del conflicte de La Canadenca que des d’alguns sectors de la patronal de Barcelona es va decidir d’assajar mesures violentes. En aquell ambient tens es van estrènyer els lligams amb l’exèrcit i, des d’una organització patronal, la Federació Patronal de Catalunya, es va afavorir la formació d’una policia paral·lela. El cap d’aquest cos policial era un personatge protegit pel capità general Joaquim Milans del Bosch: l’ex-policia Manuel Bravo Portillo, del qual se suposa que també prestava els seus serveis remunerats al baró de Rolland, cap de l’espionatge alemany a Barcelona.

La Federació Patronal s’havia organitzat feia uns quants anys per tal de presentar un front empresarial cohesionat contra les associacions obreres. Va ser, però, a partir del conflicte de La Canadenca que es va donar a conèixer a l’opinió pública barcelonina. En aquell moment l’organització es va autodefinir com a remei heroic, amenaçà els empresaris que no seguien les seves consignes i, atorgant-se la representació de tots els patrons, va potenciar la creació d’un cos de policia particular. El 9 d’abril de 1919, Josep Pallejà, secretari intern d’aquesta societat patronal, va enviar una carta al general Milans en la qual assenyalava, explícitament: “Los abajo firmantes representantes de la casi totalidad de patronos de Barcelona a V.E. respetuosamente exponen: Que en vista de que la policía barcelonesa ha dado palmarias muestras de su impotencia en evitar las coacciones y atentados de que son víctimas tanto patronos como obreros libres, han resuelto la formación de una policía particular que supla esas deficiencias y sea el amparo de sus vidas constantemente amenazadas, encargando de la organización de dicha policía a Don Manuel Bravo Portillo.”

Tot i que al setembre del 1919 Bravo era assassinat per tres anarquistes, la banda parapolicial no es va pas dissoldre, sinó que simplement canvià de cap; el comandament anà a parar a un alemany d’antecedents molt foscos conegut amb el sobrenom de baró de König. Es diu que König, que sembla que vivia a l’edifici barceloní de la Pedrera, havia estat contractat per Joan Miró i Trepat, un important constructor i tresorer de la patronal. Sigui o no veritat aquesta suposició, el cert és que l’actitud de la patronal pel que fa a aquest individu va variar substancialment. König no tenia a favor seu el suport incondicional de Milans ni tampoc un historial o uns antecedents de policia d’eficiència i audàcia com els que posseïa Bravo Portillo. Potser va ser aquesta la raó per la qual en el segon congrés de la Confederación Patronal Española, celebrat a Barcelona els darrers dies d’octubre del 1919, es va tornar a tractar el tema; en una de les ponències es parlà de formar un cos de seguretat especial a causa de les limitacions de la policia de la ciutat. Precisament durant aquest congrés es va decretar un locaut que va durar del 3 de novembre del 1919 al 26 de gener del 1920 i que afectà diversos punts de la geografia catalana.

Durant aquest període, la Federació Patronal va tornar a demostrar l’eficàcia de l’organització empresarial i va fer veure la seva força, tot amenaçant els patrons que no volien tancar les portes de les seves empreses. Per a dur a terme l’acció va tenir el suport patronal i un aliat insubstituïble en aquell moment: l’exèrcit, encarnat en la figura de Milans del Bosch. La repressió que portà a terme aquest militar va intraquil·litzar, però, alguns sectors governamentals, que van témer un augment de la radicalització dels conflictes. Davant els rumors d’una dimissió forçada de Milans, la patronal barcelonina va actuar a l’uníson. Els empresaris sol·licitaren a Madrid que les mesures d’ordre públic depenguessin exclusivament d’un òrgan de govern local que tingués competència per a escollir els governadors civils i els capitans generals que ells requerissin.

Al final del 1920, i a petició d’una patronal cada vegada més cohesionada, Martínez Anido arribà al govern civil de Barcelona. Durant el seu govern es va obrir una nova fase de violència, caracteritzada per uns trets radicalment diferents de l’anterior, en la qual és difícil de jutjar el paper que van tenir els empresaris. Per un costat hi havia la repressió oficial de caràcter policíac d’Anido i del cap de policia Arlegui; per un altre costat, la dels pistolers que ells mateixos contractaven; i, finalment, s’iniciava la violència dels sindicalistes lliures contra els anarcosindicalistes, que venia a ser una guerra intersindical. Probablement hi havia punts de contacte entre totes tres fonts de violència, però resulta difícil de concretar-les.

Per últim, com una peça més en la decisió patronal de neutralitzar el conflicte social pels seus propis mètodes, s’ha d’esmentar la creació del sometent, institució composta per civils armats. En la difícil situació del 1919, en algunes zones rurals on existia tradicionalment, aquest organisme va tenir un gran augment dels seus membres. Però, en altres llocs, com a la comarca de l’Horta, al voltant de la ciutat de València, o a Alacant, el sometent sorgia per primera vegada. Cap a final del gener d’aquell any, el sometent va passar de tenir un caràcter exclusivament rural a adquirir també el caràcter de milícia urbana. Aquest fet es produí durant la vaga de La Canadenca, moment en què es va constituir el sometent a la ciutat de Barcelona, sota la direcció de Josep Bertran i Musitu. Al llarg del conflicte, aquest cos, que va actuar contra les organitzacions obreres, es va donar a conèixer com una força repressiva molt eficaç. És simptomàtic que molts dirigents del sometent barceloní fossin prohoms de la patronal barcelonina i alguns d’ells membres destacats de les juntes directives del Foment del Treball Nacional i d’altres corporacions econòmiques, recreatives i culturals. Al final de l’any 1921 va ser aprovat el reglament del sometent de Carcaixent i es va legalitzar, també, el de les Balears. Finalment, quan Primo de Rivera pujà al poder, pel setembre del 1923, el sometent s’instaurà oficialment en tot el territori estatal.

La violència durant la dictadura de primo de rivera

En el període de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), la violència es constatà no solament pel cost en vides humanes, com havia passat en l’etapa anterior, sinó sobretot pel cost social i cívic que es reflectí en la pèrdua de llibertats, en la repressió, els desterraments, les detencions, la por… La inseguretat, produïda per la falta de respecte a qualsevol dret, comportava una agressivitat institucionalitzada, de vegades soterrada, d’altres amb la presència militar ben visible al carrer i en molts àmbits de la vida quotidiana. De fet, fins al maig del 1925 estigué vigent l’estat de guerra declarat el 13 de setembre de 1923. Les garanties constitucionals es mantingueren suspeses fins al final. Si bé es pot dir que la Dictadura de Primo de Rivera no fou un règim globalment violent, sí que va ser agressiu, especialment als Països Catalans, on va desvertebrar la cultura, la vida associativa i el món quotidià, de manera contundent.

Les institucions polítiques i culturals i la llengua catalana van ser objecte d’una persecució o instrumentalització decidides. La major part d’entitats amb vocació política, sindical, cultural o folklòrica van ser clausurades o desnaturalitzades. Des de la redacció d’un document o d’un cartell publicitari a una ballada de sardanes o a la nomenclatura dels carrers, si es feia en català, tot va ser obstaculitzat o prohibit. De fet, era la primera vegada que la societat i la cultura catalanes es veien agredides tan directament i d’una manera tan global. En cap altra ocasió s’havia volgut imposar un règim polític, una llengua i unes úniques referències culturals alienes, de manera tan autoritària i imperiosa. I si, malgrat tot, es pot afirmar que no fou una dictadura tirànica o cruel i que va ser bastant respectuosa amb la vida de les persones (encara que no tant amb les institucions), és segurament per la seva voluntat de regenerar l’Estat, juntament amb una certa actitud populista o paternalista —pròpia de Miguel Primo de Rivera—, per determinats compromisos contrets amb la burgesia catalana i al fet que el règim mai no es va arribar a consolidar del tot. Per aquesta raó a Catalunya, i en general a tots els Països Catalans, el cost humà va ser menor que el cost social i cultural, força elevat.

La implantació del règim militar dictatorial

En el manifest Al País y al Ejército que acompanyà el pronunciament, el 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera anunciava que “la fe en el ideal y el instinto de conservación de nuestro régimen nos llevará al mayor rigor contra los que lo combatan”. I, efectivament, no hi hagué contemplacions en la implantació d’aquest nou ordre. El 20 de setembre hi va haver un atracament en una caixa d’estalvis de Terrassa. Els atracadors, capturats, van ser condemnats a la pena de mort i executats 48 hores després. El sindicalista Daniel Campos va ser mort a trets per la policia en ple carrer el 24 de febrer de 1924. Pocs mesos després, dos anarquistes van ser condemnats a mort a Barcelona. Pel gener del 1925, Joaquim Maurín i Julià va ser ferit per la policia en sortir d’una conferència de l’Ateneu Barcelonès. A Catalunya i a València, principalment, els empresonaments de comunistes i anarquistes foren molt nombrosos els primers dies del cop d’estat. Tot plegat era la imatge dura i autoritària, fins i tot brutal en alguns casos, que el règim pretenia donar en una primera etapa per tal de deixar ben clar que era capaç de recórrer a tots els mitjans per a aconseguir la quietud als carrers i el silenci dels adversaris. Es pretenia crear un clima de por que portés a la passivitat de la població, per això es van fer moltes detencions arbitràries, es va empresonar gent per motius fútils amb condemnes desmesurades i es van aplicar norme s amb caràcter retroactiu de manera improcedent. Així, el dirigent d’Acció Catalana Manuel Carrasco i Formiguera va ser portat al penal de Burgos per una caricatura publicada a “L’Estevet” abans del 13 de setembre del 1923, i molts regidors d’ajuntaments catalans es van veure igualment privats de llibertat per haver votat afirmativament un document del CADCI a favor de l’afirmació de Catalunya-Nació la tardor del 1922.

Tot i que la censura va impedir moltes vegades donar notícia de les detencions, d’altres eren donades amb força publicitat buscant aconseguir un caràcter exemplar. A Catalunya, els motius més freqüents foren fer propaganda catalanista, participar en desordres públics, ser sospitós de repartir fulls catalanistes, formular insults contra el Directori o la força armada, tenir una bandera estelada a casa (els registres domiciliaris eren força habituals), rebre revistes considerades separatistes (la correspondència era oberta assíduament), manifestar menyspreu per l’himne nacional, incitar a la rebel·lió, etc. Al començament del mes de gener del 1924 el “Diario de Barcelona” afirmava que “en Gerona los presos no caben en la cárcel”. En alguns casos es deixava el detingut en llibertat al cap d’uns dies, setmanes o mesos, sense que se li hagués obert cap expedient ni se’l sotmetés a cap judici, però en d’altres se’l sotmetia a consell de guerra, del qual es derivaven condemnes de bastants anys de presó. En general es pot afirmar que van prevaler sempre els tribunals militars sobre els ordinaris per a jutjar els comportaments de ciutadans civils. Així ho establien el Reial Decret del 18 de setembre de 1923 i el del 25 de desembre de 1925. El primer considerava delictes contra la unitat de la Pàtria parlar, escriure o qualsevol altra manifestació que tendís a rebaixar-la o a restar-li força, i també ostentar una bandera que no fos l’espanyola en determinades circumstàncies. Aquesta mena d’actuacions eren competència de la jurisdicció militar i passaven a ser jutjades per un consell de guerra.

Les condicions de vida dels centres penitenciaris eren pèssimes i sovint hi va haver acusacions de tortura sistemàtica. Ho denunciava, des de Buenos Aires, la revista “Ressorgiment” en el número de febrer de 1926, que reproduïa un full clandestí que va circular molt per Barcelona i on constaven els noms de 109 detinguts, com també els maltractaments que molts d’ells havien rebut. Hi insistia també el “Butlletí de l’Estat Català”, publicat a París, l’ll de juny de 1926 i, més recentment, ho han confirmat altres fonts. A les comissaries de policia també hi va haver maltractaments, fins i tot a sacerdots, com fou el cas, força conegut, de mossèn Joan Fusté, a Girona.

El 10 de juliol de 1925 va aparèixer, a “La Vanguardia”, una carta adreçada a Primo de Rivera i signada per Ángel Pestaña, Josep Peiró, Adrià Arnó, Àngel Abella i Andreu Miquel, sindicalistes empresonats, en la qual denunciaven fets com el trasllat d’alguns d’ells a la prefectura de policia per a ser tornats a la presó al cap d’unes hores o d’un dia, sense que se’ls hagués pres cap declaració; en tornar al centre penitenciari, se’ls feia constar com a acabats d’ingressar i així, oficialment, no era tan llarga la presó preventiva, que es podia perpetuar arbitràriament. Afegien que molts presos ho eren per les idees que havien manifestat abans del 1923, sense que hi hagués cap altre motiu fonamentat per a ser detinguts i que, d’altres, des de feia mesos esperaven el judici sense que en tinguessin cap notícia. A la nota oficiosa que acompanyava aquesta carta, Primo de Rivera reconeixia que en el passat alguns dels firmants “se salieron de lo legal en la propaganda y en la acción” i que certament hi podia haver “dilaciones en los trámites”, però que es procuraria solucionarho aviat, alhora que ressaltava que no es queixaven de cap tortura ni maltractament. Una altra de les agressions que la dictadura va utilitzar sovint fou l’exili “voluntari” en substitució de l’empresonament (es va aplicar a bastament entre els religiosos) o el desterrament, d’aplicació majoritària entre periodistes, intel·lectuals o antics càrrecs polítics. Aquest fou el cas de l’ex-regidor de Barcelona Carles Jordà Fages, d’Acció Catalana, o de l’ex-diputat de la Mancomunitat, Joan Casanovas.

Tanmateix, la decisió de més ressonància va ser la de desterrar, a més de 180 km de Barcelona, tota la Junta Directiva del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat, que s’havia negat a publicar la Guia Judicial en castellà. Homes de prestigi en el món jurídic i intel·lectual, com Ramon d’Abadal i Calderó, president de la Lliga Regionalista, Ferran Valls i Taberner o Víctor Blajot van ser enviats a Alcalà de Xivert, a Vinaròs i a Morella respectivament; la resta van ser enviats fora dels Països Catalans. La Dictadura també va actuar violentament contra les vagues i les protestes dels estudiants, fins que arribà a tancar la mateixa Universitat.

Aquests són els aspectes que sobresurten d’una repressió que, en la vida quotidiana, es va manifestar en vexacions i en molts detalls insignificants, difícils de consignar i de quantificar, que volien inculcar por a la gent. Hi havia la voluntat de crear un ambient agressiu, d’inseguretat, de temor difús, inconcret i constant, propi d’una situació dominada de manera despòtica per militars. Aquest propòsit, tanmateix, no va arribar a imposar-se d’una manera total i generalitzada.

Les conspiracions militars

El pronunciament de Primo de Rivera tornà a donar protagonisme polític a l’exèrcit, que es va presentar com a intèrpret de la voluntat popular. Però en la mesura que el Directori configurava una política pròpia que no connectava amb les esperances que havia despertat, altres sectors militars es van creure legitimats per a conspirar contra la Dictadura. La gestió de càrrecs polítics i administratius per part de militars va comportar l’aparició de divergències dins d’aquest estament, ja que alguns hi veien el perill d’un desprestigi de les forces armades per qüestions que no li eren pròpies. D’aquesta manera la unitat inicial entorn del pronunciament es va anar trencant i va provocar l’aparició de tensions dins de l’exèrcit i l’apropament d’alguns dels seus dirigents a sectors civils que també s’oposaven a la Dictadura. Al començament del mes d’octubre del 1925 hi va haver, a Barcelona, un moviment militar intern que pretenia revifar les juntes de defensa entre els joves oficials. Acusava el Directori d’arbitrari i d’incapaç de resoldre els problemes de l’exèrcit. Posteriorment, la ciutat de València fou la seu principal d’alguns d’aquests moviments, que trencaren la disciplina i l’ordre dins de les forces armades. El primer fou l’intent d’insurrecció del 24 de juny de 1926, conegut per Santjoanada.

Aquesta conspiració contra la Dictadura, la prepararen els generals Valerià Weyler i Francisco de Aguilera, amb l’esperança que s’hi afegiria Tarragona (on el general Domènec Batet era governador militar) i altres guarnicions. Van col·laborar amb el complot blasquistes i sectors obrers i, malgrat que fracassà, posà en evidència una reacció dintre de l’exèrcit contra les limitacions de les llibertats imposades pel Directori. Al juliol del 1928 hi va haver un altre intent de pronunciament a Barcelona i a València per part d’oficials d’artilleria i no va ser pas l’últim, sinó un de més, entre d’altres de rumorejats o avortats. Un dels complots que tingué més ressonància va ser el que es preparà per al dia 29 de gener de 1929, també a València. N’era el responsable l’ex-president del Consell de Ministres, José Sánchez Guerra, i tenia la complicitat del capità general de la ciutat del Túria, Alberto Castro Girona. Incidents una mica caricaturescos van reduir la sedició a un aixecament dels artillers de Ciudad Real i a una vaga general a Alcoi. En aquesta ocasió, és destacable el rang de les persones compromeses, la reiterada constatació de complicitat amb forces anarquistes, com també les divisions internes de l’exèrcit. Encara es podria insinuar un nou intent de cop militar pel gener del 1930, encapçalat pel general Manuel Goded, que hauria estat la causa de la caiguda de Primo de Rivera, el qual hi comprovà la manca de fidelitat i el distanciament dels capitans generals. El dictador i el directori ja no representaven l’exèrcit. Tot plegat evidenciava una tensió constant i ajudava a mantenir un clima d’inseguretat entre la població civil. És fàcil d’imaginar un ambient de risc i de perill força accentuat en aquesta situació d’enfrontament, en la qual ambdós contendents eren militars amb comandament i prestigi. Un aspecte col·lateral d’aquesta omnipresència castrense dins la societat fou la revaloració del sometent, com a mobilització i militarització de la societat civil. Es va organitzar per regions militars, els caps pertanyien a l’exèrcit, els membres podien tenir armes en propietat i “serán considerados como fuerza armada cuando se declare el estado de guerra (…) y como Agentes de la Autoridad siempre que sean requeridos sus servicios por las autoridades”, segons el Reial Decret de 17 de setembre de 1923. Es va voler equiparar el sometent al braç armat del partit únic, la Unión Patriótica, però el fet no va passar de facilitar armes i capacitat de control a petits cacics i a elements conservadors de les capes burgeses, sense arribar a aproximar-se a la imatge d’unes milícies feixistes a l’estil italià. Tanmateix no deixaven de ser un element de violència potencial dins de la societat civil.

La reacció armada

La repressió directa o indirecta, més o menys explícita, va ser una de les constants de la Dictadura, però a Catalunya la reacció de temor no va immobilitzar, sinó que una gran majoria de la població va adoptar una actitud de resistència passiva: va usar el català, va comprar llibres o publicacions periòdiques en aquesta llengua, va enfortir l’adhesió al folklore o a determinades institucions representatives que anaven de l’Orfeó Català o els ateneus populars al Futbol Club Barcelona. Alhora hi va haver altres grups entre els quals aquesta repressió va generar una resposta també violenta o, si més no, de comprensió i justificació de l’ús de la força. Homes tan moderats com Francesc Cambó o Joan Estelrich van deixar escrit que una de les sortides comprensibles —encara que ells no la propugnessin— davant d’aquella situació era la utilització de mitjans violents. Fins i tot van existir unes Edicions Militars Catalanes i uns textos publicats sobre “Maniobres de la Infanteria”, “Marxes i Campaments”, “Manual del Legionari Català”, etc. Tot molt minoritari però significatiu, amb un valor sobretot simbòlic, però real tanmateix. I tot i que foren silenciades per la censura, hi va haver reaccions violentes. Pel novembre del 1924 es va produir un intent d’assalt a la caserna de les Drassanes; pel maig de 1925 va esclatar una bomba a la casa de la baronessa de Maldà, després d’un ball al qual havien assistit els Reis; pel juny del mateix any hi hagué un atemptat frustrat a la línia fèrria Barcelona-Saragossa i per al juliol del 1926 es preparà un altre complot no reeixit contra Primo de Rivera, del qual foren culpats els anarquistes.

Però els fets d’armes de més ressonància van ser dos: el complot de Garraf i l’intent d’invasió des de Prats de Molló. El 27 de maig de 1925 els Reis van viatjar a Barcelona aparentment amb tota normalitat. Si això havia estat possible fou perquè el dia anterior s’havia frustrat la col·locació d’un explosiu als túnels de Garraf amb la intenció de volar la comitiva reial. A conseqüència d’aquest intent va ser empresonat, torturat i acusat un grup de joves nacionalistes catalans, La Bandera Negra. Per a algun dels membres fou sol·licitada la pena de mort. Fracassada aquesta acció des de l’interior, la iniciativa passà als exiliats catalans agrupats entorn de Francesc Macià. Ell i un reduït nombre d’homes armats —un petit exèrcit català— van preparar una penetració a Catalunya des de Prats de Molló, amb la intenció d’ocupar Olot, apropiar-se d’un dipòsit d’armes i proclamar la República Catalana. Confiaven, també, en la realització d’una vaga general a la qual s’havien compromès dirigents anarquistes. El complot va fracassar al novembre del 1926 per la denúncia d’un confident. La major part dels conjurats, pertanyents a Estat Català, van ser empresonats i jutjats amb benevolència a París. Si l’expedició no va assolir els objectius que pretenia, sí que va aconseguir un gran ressò internacional i la comprensió envers el seu intent de revolta armada contra un règim dictatorial. Darrera d’aquests fets es trobaven grups com La Bandera Negra o els escamots d’Estat Català, però també d’altres com el SEM (Societat d’Estudis Militars) i ORMICA (Organització Militar Catalana), emmirallades en el cas d’Irlanda. A aquestes iniciatives armades, autònomes sempre de moviments espanyols, hi estigueren vinculades persones com Miquel A. Baltà, director del Laboratori Municipal de Barcelona, o Josep M. Batista i Roca, etnòleg i historiador. No foren grups gaire nombrosos ni eficaços, però la importància que tingueren no radicà en el nombre, sinó en la seva existència i en la mena de persones que aplegaven, allunyades de l’estereotip del violent o del facinerós típic, sorgides d’entre uns joves polititzats, intel·lectuals o relativament benestants. En definitiva, es pot concloure que les il·limitades facultats d’empresonar, confinar, desterrar, multar o destituir de què va gaudir la Dictadura i l’ús constant i arbitrari que en va fer, propi d’un estat policial, va comportar la presència d’una extensa violència des de les institucions i els brots d’una resposta també violenta entre determinats sectors de la població civil, sobretot a Catalunya. Si el temps suavitzà el record d’aquesta primera dictadura fou perquè no va portar la brutalitat a nivells extrems i perquè el règim franquista posterior va mitigar la imatge i la realitat de la violència d’aquella etapa.