Detinguts pels fets de Cullera, “Mundo Gráfico”, 1923.
G.C.
El 18 de setembre de 1911, la localitat valenciana de Cullera fou escenari d’uns luctuosos esdeveniments, anomenats “fets de Cullera”. Aquest episodi es va inscriure en el marc d’una conflictivitat generalitzada a diversos punts de l’Estat espanyol. La intranquil·litat obeïa a diverses raons. Entre altres, cal destacar el malestar per les condicions de vida a què estava subjecta una gran part de la població, a l’anunci d’una nova tramesa de tropes al Marroc pels problemes de competència amb França, i a la propagació, per part dels republicans, dels socialistes i dels anarcosindicalistes, d’idees que parlaven de canvis polítics i socials. També, i com a factor detonant segons alguns autors, destaca el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 10 d’aquell mateix mes, on, a porta tancada, es decretà la vaga general. Aquesta mesura es prenia com a suport als conflictes que es produïen a Bilbao i contra la guerra d’Àfrica. L’11 de setembre, a Biscaia, l’aturada era total.
El diumenge 17, a la Casa del Poble de València, es reuniren diverses juntes directives de societats obreres i decretaren la vaga general per a l’endemà, en solidaritat amb els vaguistes de Bilbao. El dilluns ningú no treballava a la capital valenciana, on es produïen conats de violència en radicalitzar-se la situació a partir de les intervencions dels confederals i dels republicans extremistes. Segons la premsa, molt censurada durant aquells dies, pels carrers es cridava “¡Viva la República y abajo el capital!”. Atemorides, les autoritats van concentrar-hi les forces d’ordre públic. No fou una decisió gaire encertada. Aprofitant la conjuntura, Alzira i Carcaixent es declaraven cantons independents, mentre a Cullera també els ànims s’avalotaven i esclatava una vaga general. Llavors, a fi de controlar la situació, el jutjat d’instrucció de Sueca va sortir cap a aquella localitat.
El jutge Jacobo López de Rueda, el secretari Primitivo Beltrán Diego, l’oficial habilitat Fernando Tomás i l’agutzil Antonio Dolz viatjaven en tartana de Sueca a Cullera quan uns homes els van comminar a tornar. Els diaris digueren que el jutge s’hi havia negat, i que havia ordenat la detenció dels provocadors. En arribar a Cullera, el vehicle va ser apedregat i l’agressió fou contestada a trets. L’agutzil va baixar de la tartana i, perseguit, es va llançar al riu Xúquer, on es va ofegar en rebre una pedra al cap. Mentrestant, la resta de la comitiva deixà Beltrán, ferit d’una ganivetada, a casa del jutge municipal, i continuà cap a l’Ajuntament. Una vegada dins l’edifici, les portes foren reforçades amb barricades, però uns quants homes hi van entrar per les finestres. Aleshores, el jutge va ser mort a cops de destral. Respecte a Tomás, fonts de l’època assenyalen que el clivellaren amb una agulla de cosir espardenyes, i que el cos fou arrossegat pels carrers.
L’endemà al matí, els insurrectes tallaven el telègraf interior, el telèfon i el pont de la línia fèrria entre Cullera i Silla. Després, Cullera era presa militarment per tropes d’infanteria, mentre a les costes valencianes arribaven tres cuirassats anglesos, comandats per un almirall. Aquell mateix dia, foren suspeses les garanties constitucionals a tot l’Estat, i la província de València quedava sota l’estat de guerra. El capità general d’aquesta regió, Ramón Echagüe, deia a Canalejas que si continuava la resistència “los pulverizaré con las armas”.
Quan les tropes van entrar a Cullera, els carrers esdevingueren deserts. A mesura que eren agafats, els sospitosos eren traslladats a les casernes de la Guàrdia Civil, davant dels caps del cos. Després, els acusats van manifestar que havien tastat la consistència dels bastons dels interrogadors, i negaven que allò que havien confessat fos veritat. Sota la por dels cops, Joan Jover, anomenat el Xato de Cuqueta, es declarà culpable de l’assassinat del jutge. Més tard ho negà i delatà altres companys, en especial Joan Suñé, el Blanco. Sotmesos a la jurisdicció militar, els detinguts foren enviats a la presó de Sueca i després a la cel·lular de València. En total, 22 dels interrogats foren culpabilitzats dels fets i, la majoria, restaren incomunicats. Contra el que es podia suposar, la mitjana d’edat dels detinguts passava de la trentena i la meitat eren casats. Respecte als oficis que exercien, només es pot assenyalar que un d’ells era camperol i un altre perfumista.
Quan ja feia uns dies que eren a la presó, a les acaballes d’octubre, esclatà l’escàndol: “La Mañana”, de Madrid, deia que els presoners eren sotmesos a tota mena de tortures i “El Radical” explicava que els crits dels infeliços se sentien des del carrer. La notícia va ser propagada per tres polítics republicans blasquistes: el director del periòdic “El Pueblo”, Feliu Azzati, que tenia el suport electoral dels confederals, l’advocat Joan Barral i Adolf Beltran, diputat per Sueca. Els dos primers havien pogut parlar amb els presos amb l’ajut d’uns vigilants de la presó, que després foren represaliats. D’aquesta manera els republicans van aconseguir una samarreta, una brusa i una gorra tacades de sang, que van portar a Canalejas com a prova dels turments. El cap del govern manà d’obrir immediatament una investigació, a càrrec del director general de presons i d’un grup de facultatius, perquè examinessin els suposats torturats. Entre els tècnics hi havia el rector de la universitat i un acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina.
Segons fonts oficials, la resposta dels metges, del director de la presó, dels vigilants, del capellà i fins i tot de les hipotètiques víctimes, fou unànime: ni a Sueca ni a la cel·lular s’havien tocat els presoners; aquests només deien recordar els primers cops que havien rebut de la Guàrdia Civil a Cullera. Les declaracions foren ratificades per uns presos, la meitat dels quals eren analfabets; per tant, no podien llegir el que signaven. Pel que fa als metges, després de reconèixer els acusats van declarar que totes les cicatrius eren antigues, i que la sang de la roba era deguda a picaduras d’insectes o a èczemes.
Després d’un judici sonat, en el qual només els advocats blasquistes es prestaren a afrontar el tribunal, el 10 de gener es feu pública la sentència: 6 penes de mort, 2 cadenes perpètues, diversos anys de presó per a 13 dels acusats i una absolució. L’endemà s’accentuava la campanya contra el govern. “L’Humanité” de París, i també altra premsa estrangera i espanyola, comparava el procés amb el que dos anys enrere havia patit Francesc Ferrer i Guàrdia. Aleshores, el consell de ministres, presidit per Alfons XIII, va indultar els inculpats, amb excepció del Xato. No obstant això, a causa de les pressions que rebé, el rei demanà a Canalejas que commutés, també, aquesta última pena. Canalejas s’hi resistí i presentà la dimissió, encara que, finalment, cedí a la demanda.
A conseqüència principalment de tots aquests afers, durant uns quants mesos fou intervinguda judicialment la Unió General de Treballadors (UGT) —tot i que els socialistes no havien dubtat de detenir la generalització de la vaga—, foren tancades diverses societats republicanes i il·legalitzada la CNT. Certament, es fa difícil de no establir una relació, més o menys directa, entre la mort de Canalejas a mans d’un anarquista, el novembre del 1912, i els dramàtics fets de Cullera.