El lerrouxisme

Pocs personatges de la vida contemporània catalana han despertat una polèmica tan apassionada com Alejandro Lerroux i García. En efecte, aquest republicà andalús, fill d’un veterinari militar, esdevingué durant les dues primeres dècades del segle XX un element clau de la política barcelonina i arribà a ser aclamat com a “caudillo popular” pels seus seguidors, mentre que els adversaris l’anomenaven despectivament “el emperador del Paralelo”.

Format en el periodisme republicà del Madrid del final de segle, Lerroux destacà aviat com un jove esquerranista disposat a tot per tal de triomfar en el món de la política. Així, l’any 1899, mentre era un dels organitzadors de la campanya en favor de la revisió dels processos de Montjuïc, ja estava cobrant de sotamà 1 000 pessetes mensuals del Ministeri dè Governació que presidia el conservador Eduardo Dato. Era l’inici de tota una llarga i tortuosa carrera política.

Les eleccions a Barcelona. 1901-1923.

Establert a Barcelona al principi de segle, Lerroux sabé convertir-se en el líder i l’ídol de les masses republicanes de la ciutat emprant una retòrica que si bé era provocadora i demagògica, també era seductora i punyent. Lerroux basava la seva popularitat en el fet de saber difondre un discurs revolucionari molt hàbil adreçat a uns sectors populars que estaven ja molt radicalitzats pels anys de repressió política i ideològica i, alhora, força decebuts tant pels excessos de l’anarquisme extremista com per la moderació del republicanisme possibilista. Gràcies a Lerroux, els republicans aconseguiren grans victòries sobre la Lliga Regionalista a les eleccions del 1903 i el 1905, la qual cosa els proporcionà, per exemple, el control de l’ajuntament de Barcelona. Però l’èxit del lerrouxisme es fonamentava en la modernització de la pràctica política amb la creació d’unes noves formes d’enquadrament i mobilització: àmplia xarxa de centres per les barriades —més de 40 locals el 1905— agrupats per les Casas del Pueblo, organitzacions sectorials de joves, estudiants, dones, dependents, etc. La creació d’aquests nous espais de convivència i de relació popular fou fonamental, ja que permetien l’exercici de tota mena d’activitats: conferències, reunions, festes, balls, teatre, grups de cant, d’esports i d’excursionisme, etc. Els serveis que oferia aquesta xarxa assistencial van tenir una notable eficàcia i èxit: biblioteques, escoles laiques, consultoris mèdics i jurídico-laborals, cooperatives de consum, i fins la famosa “barberia radical”. Amb això, els lerrouxistes van saber establir unes relacions molt estretes entre els militants i simpatitzants i el mateix partit, relacions que acabaren creant vincles de dependència i de fidelitat.

És per això que per als lerrouxistes el municipi era una peça clau de la seva política: una plataforma propagandística de primer ordre i un mitjà insubstituïble per a subvencionar la xarxa organitzativa i assistencial, per al manteniment de clienteles i influències i per a fer i rebre favors. La rivalitat amb la Lliga forçà els lerrouxistes a impulsar constants mobilitzacions ciutadanes. Així, els militants i simpatitzants eren convocats molt sovint, i no solament durant les campanyes electorals, amb l’objectiu de “conquerir els carrers”, és a dir, de tenir una presència viva i constant en la vida ciutadana i fer ostentació de la seva força. Els coneguts berenars fraternals a la muntanya del Coll dels anys 1903-10 arribaren a reunir fins a 50 000 persones, i als mítings en places de toros podien acudir més de 15 000 assistents.

És un parer simplista, no verificat per ningú, acusar el lerrouxisme de respondre a una maniobra dirigida des del govern per tal de dificultar el creixement del catalanisme. Perquè, de fet, Lerroux es limità a recollir una part de l’hostilitat prèviament existent envers el catalanisme conservador entre sectors republicans catalans per utilitzar-la políticament i, això sí, de manera exagerada i demagògica, contra la Lliga Regionalista. El seu anticatalanisme era, de fet, un antilliguisme esquerranista i simplista que acusava aquesta formació de ser un grup obscurantista, clerical i semicarlí. Cal recordar, però, que fins a l’època de la Solidaritat Catalana l’anticatalanisme no fou un punt central del missatge lerrouxista, sinó un element relativament secundari utilitzat sobretot en les campanyes electorals. En el discurs del primer lerrouxisme predominava el més pur radicalisme antisistema, el primitivisme obrerista, el llenguatge revolucionari i pseudoanarquitzant i l’anticlericalisme barroer. Quan es formà la Solidaritat, a la fi del 1905, Lerroux passà a emprar un discurs que responia molt més a un espanyolisme agressiu que no pas a un simple anticatalanisme, com a element aglutinant dels sectors antisolidaris: era la pretesa lluita dels “patriotes espanyols” contra “els separatistes catalans”. Fou llavors que començà a utilitzar tota la seva retòrica patriotera més vehement, el més accentuat radicalisme i el més groller anticlericalisme: “Yo os digo que si hubiese sido militar, hubiese ido a quemar La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga y el palacio del obispo, por lo menos… hubiésemos ido el pueblo y yo a quemar conventos, escuelas de separatismo…” (El alma en los labios, 9-XII-1905). En un altre moment incità els “jóvenes bárbaros” lerrouxistes amb consignes com ara “alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles… Luchad, matad, morid…” (¡Rebeldes, rebeldes!, 1-IX-1906).

La desfeta electoral davant la Solidaritat, el 1907, deixà Lerroux sense l’acta de diputat, per la qual cosa marxà cap a l’Argentina. Després de la Setmana Tràgica retornà de l’autoexili americà tot vindicant la paternitat de “Semana Gloriosa”: “me siento como un maestro ante la obra de sus discípulos”, dirà just en arribar a Barcelona. Però llavors Lerroux ja havia decidit transformar el seu Partit Radical en una força d’abast espanyol i per això aviat marxà a viure a Madrid.

Després del 1909, la competència electoral amb la Lliga i els nacionalistes republicans portà el lerrouxisme barceloní cap a una política cada cop més oportunista i calculadora. El que més comptava no eren pas les diferències ideològiques, sinó la possibilitat d’obtenir parcel·les de poder i de control del pressupost municipal. I fou en aquests moments que alguns regidors lerrouxistes hagueren d’enfrontar-se a greus acusacions de corrupció i d’haver-se beneficiat amb comissions i gratificacions: així ocorregué amb els escàndols de l’arrendament de l’arbitri municipal de la calç, el ciment i el guix, del contracte d’enllumenat públic, de l’administració dels consums i de la portada de les aigües de Montcada. El mateix Lerroux acabà qualificant públicament alguns seguidors d’ambiciosos, que “pregonando ideas radicales roban como si estuvieran en Sierra Morena” (octubre del 1911).

Cap al 1914 era ja una realitat la divisió, l’enfrontament i les baralles entre el sector moderat i el més esquerranista del lerrouxisme barceloní. La vella guàrdia (Vinaixa, Emiliano Iglesias Ambrosio, els germans Ulled, etc.), que es resistía a deixar el radicalisme esquerranista, s’enfrontava al sector moderat i pragmàtic encapçalat per Joan Pich i Pon. Aquest polític va ser un curiós i inculte nou-ric, les anècdotes del qual s’han fet cèlebres (“les pich-i-ponades”), que afavorí l’entesa amb la Lliga Regionalista i que acabà supeditant-se totalment a la política del catalanisme conservador. Cap al 1917 els compromisos i pactes explícits amb els regionalistes donaren al lerrouxisme la imatge de ser una força moderada i clarament aburgesada. El desprestigi dels seus dirigents s’estengué al conjunt del partit radical i per això la seva força electoral minvà considerablement.

En pocs anys s’havia produït una notable transformació del lerrouxisme, ja que passà de ser el “gran enemic” a íntim col·laborador dels projectes de la Lliga, malgrat que persistia una bona part de la retòrica extremista: el 1919 encara hi havia lerrouxistes exaltats que deien que estaven disposats a sostenir les seves idees “un día con la papeleta, otro día con el fusil”. Però llavors això ja no eren altra cosa que paraules buides: Lerroux cobrava de La Canadenca perquè dificultés l’acció del sindicalisme cenatista, mentre que Pich i Pon planejava amb Cambó la futura exposició d’indústries elèctriques a Montjuïc. Els dirigents del lerrouxisme estaven ja força ben instal·lats en el sistema social que havien afirmat voler destruir.